Ens las va fer arribar l'amic Joan Esparza que al seu torn, se les va remetre Pedro
Sánchez. Mario es troba en dues. A la superior el primer a l'esquerra i a la segona,
al darrera, el primer per la dreta. (Fotos cedides)
La passada setmana os vem fer el salt. Era el día de Reis i nosaltres també vem anar a buscar els regals que ens havien portat els Mags. I ens vem menjar el tortell, com està manant.
Avui obrim la parada i nem a començar el programa esperant que si heu estat bones i bons, elles ja sabem que ho estan, els Mags d'Orient us hagin portat molts regals, però sobretot pau i amor, clar que venint d'Orient i tal i com estan les coses avui en dia, nosaltres ens conformem i estarem contents si han portat PAU. Que ja està bé de tirar-nos els trastos pel cap i oblidar que L'Alcorà i la Bíblia són un mateix llibre.
Los Shakers van ser un grup madrileny liderat per el cantant Ricardo Saez de Heredia i que el 1965 van telonejar als Beatles a Madrid i Barcelona. Però simultàniament van sorgir a Mèxic, Uruguai i en algun altre país d'arrel hispana, grups amb el mateix nom. Nosaltres obrirem el programa d'avui de El Temps Passa ... i la música queda, escoltant a Los Shakers, peró no els madrilenys, aquests son els uruguaians.
Per tant… Hasta luego cocodrilo i euro amb desconte “pal” Quimet.
The Shakers – Hasta luego cocodrilo
És una versió a càrrec dels The Shakers uruguaians del clàssic de Bill Haley & His Comets que en el seu moment no es va publicar, va ser rebutjat, suposem que per la discogràfica. A principis dels 70, en el 72 o el 73, un munt de cançons que mai es van publicar de Los Shakers van veure la llum en un LP titulat "Los Inéditos". Entre elles hi havia aquesta bona versió del "Fins mes tart cocodril" clar que aquí es tracta d'un aligator ja que està cantada en anglès i segueix i molt, la línia de Bill Haley (Highland Park, Detroit, 6 de juliol de 1925 - Texas, 9 febrer 1981), el seu nom complet era William John Clifton Haley. Un home que amb tot el nostre respecte, ja que va morir el 1981, sempre ens va causar molta gràcia pel tirabuixó sobre el front, al més pur estil Estrellita Castro. Los Shakers començaren en el seu Uruguai natal, però la seva carrera es va consolidar a l’Argentina. Eren Hugo Fattoruso, Osvaldo Fattoruso, Roberto "Pelín" Capobianco i Carlos Vila i funcionaren de 1964 a 1968. Van tornar a reunirse el 2005, gravan un nou disc i es van llançar a la carretera.
Bill Haley i el seu tirabuixó a lo Estrellita Castro
The Diamond Boys - Popotitos
Van ser un grup integrat per Albert (guitarra i veu), Richard Cartwright (guitarra i cors), Leslie Hammond (saxo), Luis Balloqui (baix) i Luis Vinet (bateria), sorgit a l'ombra del Peñón de Gibraltar, una de les obsessions del "Caudillo". No el grup, l'obsessió del Siscu era que els anglesos ens tornessin el susodit Peñón. La veritat és que no van tenir res que els fes destacar per sobre d'altres grups de la seva època, llevat que un dels seus components, després de tornar a Anglaterra i amb accent andalús, això si, va formar part del grup The Family Dogg i més tard es va llançar en solitari dient que mai plovia en el Sud de Califòrnia, cosa que fa poques setmanes hem comprovat pels informatius que és una fal.làcia, una opinió errada... si que plou i molt. Us parlem de Albert Hammond que va néixa el 18 de maig de 1944 a Gibraltar, encara que algunes biografies diuen que ho va fer a Londres. El disc és de 1960. Los Diamond Boys només gravaren un o dos EP's, creiem que un i més tard, abans de marxar a les illes britàniques, Albert va crear aquí a Espanya el duo Albert & Richard. Per cert que els anglesos, quan es refereixen al Peñón en diuen "The Island of Gibraltar", per deixar ben clar que no està a Espanya. La veritat es que de geografia no en deuen saber massa.
Albert Hammond
Micky y los Tonys – Sospecha
Originalment la cançó la va gravar Elvis Presley, però hi ha moltes versions, entre elles una molt bona de Cliff Richard. Ara ens la porta a El temps Passa ... i la música queda, l'anomenat "Home de goma", el nostre inefable i sempre ple de bon humor Micky. El grup estava integrat per Miguel Ángel Carreño el Micky a la veu, Tony del Corral (guitarra solista), Fernando Argenta (guitarra de ritme i fill de Ataulfo Argenta), Joan Ferrer (baix) i Enrique Moddell (bateria), si bé el cervell pensant i el director del grup, així com el seu líder real era Tony del Corral i en un principi van ser solsament Los Tonys. Van debutar el 12 d'octubre de 1960 al al Club Santiago Apòstol, on es van conèixà. Van composar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van intervenir-hi, al costat de Los Shakers madrilenys. El 1966 havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis no va passar de Portugal. No va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser socis. Micky y los Tonys és van desfer el 1970 i Micky va començà en solitari, mentre que Tony va passar a dirigir la banda del Dúo Dinámico o potser era la de Julio Iglesias, ara no ho tenim molt clar.
Micky y los Tonys
Lorella y Los Shakers – Sandy
I ara escoltarem a Los Shakers d'aquí, als madrilenys, però només parcialment. Com molts altres grups de la seva època com Los Jumps, Los Flaps, Los Sonor, Los Relámpagos, Los Splinters, fins i tot Los Sírex i Los Mustang, els Shakers van ser també un grup d'acompanyament. El que no sabem és que va haver de fer el seu cantant Ricardo Saez de Heredia, mentre estaven gravant. En aquest cas els trobem acompanyan a la cantant Lorella, una noia que per imperatiu de la seva casa de discos es va veure obligada a cantar cançons de moda, versions molt en la línia que ens arribava d'Itàlia. Va gravar un parell d'EP's i es va afartar, ja que ella era compositora i tocava la guitarra. Lorella va plantar a la seva discogràfica i això la va obligar a retirar-se i tornar anys més tard, quan havia expirat el contracte lleoní que es va veure obligada a signar. És clar que va tornar amb el seu propi nom i les seves pròpies cançons. Si veieu la caràtula del disc la reconeixereu immediatament, es tracta de Maria Ostiz. Que va casar-se mes tard amb el futbolista del Reial Madrid, Zoco. Per cert, les males llenguas diuen que la nit de noces es van sentir crits sortin de la seva habitació i cridan: "GOOOoooooooooool". Aixó és broma, però era un dels acudits d'aquells dies.
Maria Ostiz ja a la seva etapa com a cantautora
Li Morante – Guateque sensacional
Dolores "Li" Morante va ser una Chica Ye-yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Van gravar sis o set EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, ja que era menor d'edat, un contracte amb Cesáreo González per fer cinc pel lícules de les quals va filmar "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il.lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il.lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals. Va parlar amb el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents pagant, com està manat, i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei. "Guateque sensacional” és una divertida cançó publicada per Philips en un EP l'any 1963. El mateix en que va fer la pel.lícula. El seu últim disc es va publicar el 1964. I si nosaltres admirem alguna cosa, és a la gent que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions. La història del perquè i el com, us ho explicarà la mateixa Dolores "Li" Morante de manera entendridora si connecteu amb l'enllaç que us he deixat a continuació. Us el recomano. La cançó que escoltem, aquest "Guateque sensacional" era un éxit del gran cantant italià Pepino DiCapri.
Enllaç amb la pàgina de Li Morante on us ho farà saber tot
Enllaç amb la pàgina de Li Morante on us ho farà saber tot
Torrebruno – Una suegra Ye-Yé
Era un tap de basa que va venir a Espanya per participar en els festivals habituals en l'època i va començar a gravar pop en castellà quedanse aquí. Es deia Rocco "Walter" Torrebruno Orgini, conegut només com Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixa a Roma el 28 d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de cor. Es va establir a Espanya el 1958 i ja en els 70 es va especialitzar en presentador de televisió de programes per a la mainada. Aquest tema és de la seva etapa melòdica i es trobava en un EP publicat el 1966 per Belter que a més contenia "Aline", "En casa de Irene" i "Un mundo de mentira".
Torrebruno
Los No – La llave
Los No van ser un grup de Barcelona que van guanyar el primer concurs organitzat en les matinals de la sala Lesseps, a la plaça del mateix nom. Avui la seva música es consideraria "garatge", però en aquells anys va ser beat espanyol amb molta canya. Es trobaban a la mateixa línea musical que Los Salvajes. Tres cançons destaquen en la seva carrera, aquesta que escoltem avui a El temps Passa... i la Música queda, al costat de "Gloria", una gran versió que van realitzar del tema de Van Morrison, quan estava al capdavant del grup irlandes Them i que era al mateix disc i "Moscovita”, en el seu segon i últim EP. Els seus concerts eren durs i agressius, volent emular a The Who, però menys. Aquí valoràvem la pasta i no es tractava de trencar guitarres i amplificadors a cada actuació, encara que es volia simular en molts casos. Van sorgir a partir de Cristone i Los Poker (apadrinats, igual que Alex i Los Finder's, per Mary Santpere). El seu cantant (Cristone) era Toni Miró, actualment un famós modisto i comptava amb Víctor Portolés i el bateria Quique Gallego (que després s'aniria amb Cristina i Los Stop). Quan es van dissoldre, Toni Miró funda Los Go-Go i Víctor Portolés en 1966 decideix fundar un grup, van ser Los No i eren Àngel Pascual París "Eddy" al baix, José Luis Tejada Barrios a la veu, Víctor Portolés Molina i Jean Pierre Gómez a les guitarres i Roberto Shalom enfront de la bateria. L'EP contenia a més d'aquest tema que és una composició pròpia, "Glòria", "Lloro por tí" i "Sentada a mi lado", va ser publicat per Vergara el 1966. Los No se separen després d'una actuació a Villanueva de Los Infantes (Ciudad Real), al febrer de 1967. José Luis Tejada s'incorporaria el 1971 al grup Barrabás, Jean Pierre Gómez tocaria amb Los Canarios i Roberto Shalom es va incorporar a Alicia y Nubes Grises.
Los No
Los Sírex – El tren de la Costa
Va ser una de les millors cançons en la carrera del grup barceloní liderat pel baixista Guillermo Holgado al costat del cantant Leslie, de veritable nom Antonio Miquel Cervero, conegut com El Antxoveta, per la seva vinculació familiar a la indústria de la restauració en els desapareguts xiringuitos de la Barceloneta. El tema es trobava en un EP de Los Sírex del 1965, al costat de "La escoba", "¡Qué haces aquí!" i "Cantemos", es un dels seus discos més populars, gràcies precisament a "La escoba" i va vendre més de 100.000 còpies entre 1965 i el 66, tot un èxit per a l'època. "El tren de la costa" era una versió de "The train keep a Rollin" de Johnny Burnette Trio que ja la van gravar feia més de 10 anys.
ELS ANUNCIS
Arriba el moment de recordar la publicitat d'aquella dècada gloriosa i avui hem decidit que escolteu anuncis institucionals. És a dir, anuncis pagats pel govern per conscienciar la gent sobre el consum d'alguns aliments, com el conill que va recomenar mengar Zapatero i al igual que actualment es fan i sobre tot es “paguen” campanyes a les diferents cadenes de televisió ràdio i mitjans de premsa escrita que Mario sempre ha pensat que és una forma de pagar l’impost revolucionari a càrrec del govern que queda molt bé i "aconsella", en la majoria dels casos temes interessants, però que és llençar els diners dels contribuents gairebé sempre.
La Patata
Un dels anuncis més populars va ser el que aconsellava el consum de patates. Calia menjar patates, això si, cuinades de moltes maneres, però pren moltes patates. Aquest és un dels diversos anuncis que es van realitzar.
Unes Patatas Braves per anar fen gana
L'Arròs
L'arròs és cosa sana i fins als millors cuiners recomanaven el seu ús per acompanyar tot tipus de plats variats, donant-los un toc d'elegància. Teniem que mentxar arròs que és producte nacional, sigui del Delta de l'Ebre, de Múrcia, de València o d´on sigui, és a dir, mentres sigui del país.
I ara una bona paella, per seguir fen gana
El Col.legi
No només es preocupava la dictadura dels nostres estómacs o les butxaques, ja que en aquella època i per desgràcia, els espanyols estàvem "A Règim", també havia d'assegurar la nostra salut intel.lectual i aconsellaven als nens que fossin a l'escola per il.lustrar-se. De fet s'ha de tenir en compte que fins molt avançada la dècada dels 70, molts eren els joves que aprenien a llegir i escriure a la "mili". El que aquí s’en deia “Fer el soldat”. També aprofitaven molts per treure's el carnet de conduir.
La Xocolata
I ja que estàvem a l'escola, cal dir que el berenar habitual en aquells anys era el pa amb la presa de xocolata, una "onza" que deien els catellans. Havia de fomentar el consum d'aquesta matèria tan energètica i la campanya, també amb diversos anuncis diferents, volia incrementar el consum de la xocolata. Per cert, un berenar molt més sa, encara que pobre, que la majoria de pastisseria industrial que els briballs consumeixen avui en dia.
Xocolata, per seguir fen una mica mes de gana
Mantenga Limpia España
I després de berenar, res de llençar els papers i les sobres a terra, per això estan les papereres que en els seixanta van començar a proliferar, al igual que els cendrers als carrers. Per a el seu us es va crear aquesta campanya, també amb anuncis molt variats que parlaven de mantenir neta la teva ciutat, el teu poble, les platges i mes llocs. Aquesta és possiblement i al costat de la campanya protagonitzada per Concha Velasco aconsellant fer esport, aquella del "Contamos contigo" que queda aparcada per un altre dia, una de les mes populars i recordades.
Mantenga Limpia España
I ara traieu els mocadors i prepareu-vos per vessar moltes llàgrimes i moltes més rialles amb aquesta llorona impenitent que ens porten els Germans Calatrava.
Los Hermanos Calatrava – La llorona
Va ser un dels èxits de Raphael i Los Hermanos Calatrava van decidir riure's del tema i fer riure als espanyols de l'època amb aquesta versió bufa en la qual Paco plora sense parar mentre crida unes vegades Que dolor! I altres Que alegria!, això si, sense parar de plorar com una Magdalena per Setmana Santa i dien "Me parece que voy a llorar". L'EP el va publicà el segell barceloní Vergara i també trobàvem les seves particulars visions de "La Festa no es para feos" de Peret, "Mañana, mañana" de Los Angeles i "Ayer tuve un sueño" de Manolo Díaz.
Els Germans Calatrava
SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Obrim amb un home de color que interpretava blues en català i tot i haver nascut a l'Àfrica espanyola, va viure a Palma de Mallorca fins la seva mort.
Guillem d’Efak – Febre
EP publicat per Concentric el 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical. Incloïa el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir " (versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos " i "Plorant". Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea, el 1929 i que va morir a Mallorca el 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va gravar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.
Guillem d’Efak
Francesc Burrull
Dyango – On siguis tu
El tema es trobava a la cara B d'un single que Dyango va publicar per el segell Novola, un subsegell de Zafiro creat per llançar grups de pop espanyols i que a poc a poc va anar superant en protagonisme artístic al segell mare. Una cosa que Zafiro va tornar a fer en els 70 creant el segell Chapa Discos. José Gómez Romero, conegut artísticament com Dyango, va néixa a Barcelona el 5 de març de 1940 i després de cursar estudi en el Conservatori es va fer trompetista, encara que per pura casualitat, igual que li va succeir al Moncho, va acabar cantant i demostrant la seva extraordinària veu, plena de dolçor, però també potents tessitures vocals. Aquest single es va publicar el 1967 en castellà, encara que van realitzar una edició en català amb la mateixa portada, afegint-li un adhesiu que deia "Versión catalana". A la cara A es trobava "A Aranjuez amb el teu amor", del Mestre Rodrigo i passat al pop per el frances Richard Anthony..
Mario Prades amb Dyango a Las Pérgolas de Riudoms, despres d'un concert.
Salomé – Una música
Una altra gran cantant que va cantar en castellà i català va ser Salomé. La segona guanyadora del festival d'Eurovisió, al 1969, encara que ella va haver de compartir el primer premi amb altres tres participants. Aquest tema era la cara A d'un single publicat pel segell Belter el 1968 amb "Tens la nit" a la cara B. Salomé es diu en realitat Maria Rosa Marco Poquet, i va néixa a Barcelona el 21 de juny de 1939. Des de fa molts anys resideix amb la seva família a València. A més de gravar amb Belter, també ho va fer amb Iberofón, Zafiro i creiem que amb algun altre segell discogràfic mes. El 1962 va guanyar un altre gran festival, tot i que aquest d'aquí, us parlem del Festival Internacional de la Canción del Mediterráneo, conjuntament amb Raimon i defensan la cançó "Se'n va anar". Per cert que Salomé i Raimon van guanyar gràcies a Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i Turisme que va fotre la pota. Un altre dia escoltarem el tema i us explicarem la història.
Moment de l'entrega de premis al festival d'Eurovisió 1969,
que va presentar Laura Valenzuela i on Massiel es va presentar
amb un abric que la va fer lluir i perdre kilos també. Salomé
es la segona per la dreta
Los Roberts – No soy como todos imaginan
Los Roberts van ser un grup de curta carrera i del qual no sabem pràcticament res. El tema creiem que era una composició pròpia del grup i es va incloure en un single editat per EMI-Odeón amb "Arriverdeci, Maria" a la cara A. Eren cinc components i fins aquí diu el guió. Això si, no oblideu que sona a El Temps Passa... i la música queda, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona la Torre i no oblideu que aquest programa, com tots, podeu descarregar-lo des del bloc d'El Temps Passa o des de la pàgina web d'Altafulla Ràdio. Volem enviar una salutació a totes les amigues i amics que ens escolteu mitjansan internet o descarregant-se els programes des del blog i per descomptat, també als que escolteu el programa als vostres receptors de ràdio, a casa, al cotxe o des del vostre lloc de treball. Des d'aquí i gràcies a la música, podem tornar a recordar o descobrir una època històrica i transcendental de la nostra historia musical.
La Zarzamora – Si una paloma
Quan Los Gritos canviaren de segell discogràfic es van trobar amb una pràctica habitual en aquella època, la casa de discos o el seu representan, no ho tenim milt clar, tenian registrat el nom de Los Gritos. Van decidir canviar de nom i la banda liderada per Manolo Galván va passar a cridar-se La Zarzamora. Van gravar un sol LP, interessant, però que a nivell vendes no va aconseguir les expectatives i no van trigar a desfer-se. Manolo es va llançar en solitari amb bastant èxit i problemes amb la censura espanyola. Aixó va fer que, desenganyat de tot, fotés el camp cap a l’Argentina, on es va establir i va tenir una brillant carrera artística, retirant-se fa pocs anys. Aquest cançó es trobava en un single publicat per Belter el 1971 i que tenia "Dicen" a la cara B. Ja ens hem passat d'any!
Manolo Galván
Michel - Denia
Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixa del mercat, va deixá de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa i molt política. Un bon dia va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar, no va demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxà a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com se li rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro que les relacions públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixa a Pego, Alacant, el 1933. Va morir el 14 de gener de 2009. Aquesta cançó està dedicada al poble costaner de Dénia. Dénia ha de ser a Pego com Salou a Reus, som-hi, apliqueu la regla de tres, que no sabem perqué, peró avui en dia ja no s’ensenya a les escoles. Aixó que es el mes útils que creiem ens van ensenyar a la clase de matemàtiques quan nosaltres anavem a l'escola.
La famosa foto de Michel amb Fidel Castro que li va costar la seva carrera
Llibre sobre Michel patrocinat per
l'Ajuntament de Pego, el seu poble natal
l'Ajuntament de Pego, el seu poble natal
Los Diablos Negros – And I love her
Aquest grup madrileny ens porten una versió molt bona del tema de The Beatles. Segons Mario la millor cançó del grup de Liverpool i per la qual Quimet ja està reclaman l’euro. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix el 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on ja hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i despres Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. El 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo es tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroners, l’argentí Luis Aguilé i els catalans El Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es lanxa per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto.
Els Beatles eran els autors d'aquesta cançó
versionada per Los Diablos Negros
Lone Star – Las campanas de la Catedral
I acabarem El temps Passa... i la música queda d’avui a Catalunya, amb una llarga i magnífica balada a càrrec de Lone Star, la banda liderada pel cantant i pianista Pere Gené. L'únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra esperava un grup de folklore espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star Us incloem en el bloc un retall de premsa donant fe del que comptem i que hem extret de la pàgina web de Lone Star
Postal promocional de les que regalaban als concerts i firmes
de discos, habitualment, en el cas de multinacionals, pagades
per les discogràfiques
I amb els Lone Star ens anem. Per avui s'acaba El Temps Passa ... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. La setmana que ve tornarem una altra vegada, amb més històries i molta música. Per cert, possiblement parlarem del Capitán Trueno o no, ja veurem.
Abans de res, volem dir-vos que el dia de Nadal passat, Els Pets van actuar al Casino de Constantí, celebran els "20 anys del seu debut més un dia". Sabeu qui va ser convidat a putjar al escenari per tocar amb ells? Dons el Mestre Quimet Curull, conegut per "les lares" del seu poble com Quimet el del Estanc.
Aqui os deixem una foto on trobareu al Quimet Curull amb els components d'Els Pets,
al costat de Lluis d'Andorra i el saxofonista Xavi Pie, junt a una amics, i les
noies, als camerins despres de l'actuació. Quimet és el primer per l'esquerra.
noies, als camerins despres de l'actuació. Quimet és el primer per l'esquerra.
Xiquets i xiquetes, una abraçada a elles i una encaixada de mans per a ells.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario