El Temps Passa programa 27-01-2011

Mario Prades amb el director Miguel Iglesias i autoritats de 

la  ciutat  a  la  1ª  Fira  Internacional del  Disc  i  Cinema  de

Col.leccionisme de Tortosa. Per cert,  Miguel Iglesias Bonns

  era el "sogre" del  Mario que aquí presentaba  l'entrega de la 
placa homenatge al director de cinema  català per les  seves 
pel-licules  sobre  Àfrica...  rodades  a  les Terres de  l'Ebre.

En diverses ocasions hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda a les Germanes Serrano. Sempre hem dit que van ser les primeres que van gravar pop en català. Però també sempre hem escoltat les seves cançons en la nostra llengua. Creiem que ha arribat el moment de resoldre aquest gran error ja que si elles van poder ser les primeres que van gravar en llengua vernàcula, no va ser per casualitat, eran importants figures del pop del moment qué allavors ni se li deia pop, era "música moderna".

Obrim el Temps Passa... i la música queda.

Hermanas Serrano – Ven

Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a Espanya. Participant, sobretot, en festivals i en aparicions en directe a les emissores de ràdio. Les seves cançons eren de les “modernes” que sonaren als programes de discos sol.licitats. Es van llançar internacionalment el 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. El 1958 van ser les primeres que van gravar un disc en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, versió en castellà de la cançó "When" de The Kalin Twins, es trobava en un EP publicat per La Voz de su Amo al 1959. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja al 1963.

Les Germanes Serrano a la televisió de Venezuela

Ennio Sangiusto – México

Acompanyat per l'Orquestra Fallabrino, us portem aquest tema de Ennio Sangiusto, un italià que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Gravava per Belter i aquesta cançó es trobava en un EP, per variar. Recordem una actuació que va realitzar al Festival de la Canción del Mediterràneo, en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de l'americana i ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al respectable entre rialles i murmuris de "Ooooooh!". Per cert que va posar la seva veu a un dels personatges de la Família Telerín, però no pregunteu qual per que fins a tant no arriba la nostra memòria. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD.

Ennio Sangiusto

Tina y Tesa – Ven al Twist

Molt ficar el twist en el títol, però dins de la cançó aquestes dues germanes parlen del Madison, un altre ritme que va funcionar a principis dels 60. Tina i Tesa eren de Alacant, però van haver de venir a Barcelona per llançar-se professionalment. Ambdues tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on s'usava comunament el vermell. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Eren un Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva qualitat, van fer que la EMI, a través del subsegell REGAL les contractés i van començar a gravar. Aquest tema estava inclòs en el seu segon EP editat el 1963 i amb "The locomotions" com a cançó estrella. Encara van gravar un altre EP el 1964 i un últim disc, un single amb el segell Belter, el 1966. Després van desaparèixer del mercat musical.

Tina y Tesa

Los Sprinters – Yummy, Yummy, Yummy

El tema gravat el 1969 pel grup gallec Los Sprinters, va ser un dels grans hits dels nord-americans Ohio Express. És una de les poques versions que es van fer en castellà d'aquesta cançó englobada dins de l'anomenat so blouble-gum creat pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz. Per cert, no confonguem aquest grup gallec amb The Sprinters, una banda britànica. Es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo"que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc en 1966. Els gallecs es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir el 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Llavors es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en la pel lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, el 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó es trobaba a un single amb el tema "Rain & Tears", versió dels Aphrodites Childs, a la cara A, publicat per el segell Fontana.

Manuela e Miguel

 

Poster de la pel.lícula "En la red de mi canción", on els 

Sprinters van intervindre al costat de Andrés DoBarro

Los 5 Musicales – Azucar, azucar

La cançó més coneguda del grup Los 5 Musicales, banda amb dues noies, va ser "Salta, salta, pequeña langosta" de 1972, però us portem aquesta versió que van realitzar el 1970 del tema de The Archies, banda nord-americana que no existia, era una sèrie de dibuixos animats amb músics d'estudi i que també es va englobar en el so Blouble-gum. Los 5 Musicales van començar a gravar el 1968 i entre singles i EP registrar més de 30 referències. En aquest single publicat pel segell Palobal, la cara A està ocupada pel tema "Viva la vida". També van gravar cançons infantils. Eren Eduardo Bujan, Francisco Díaz, Jesús Gracia, Beatriz Montero i Esther Navares.

Marta Baizán – San Bernardino

Una bona versió del "San Bernardino" del tercet britànic Christie que ens porta l'actriu i cantant Marta Baizán, germana de Luís Enric Baizán, bateria de Los Pasos i amb una bona carrera pel seu compte, sobretot gràcies al cinema. Havia estat núvia d'un dels components de Los Pasos. Marta va néixa el 1949 a Ceuta, tot i que algunes biografies diuen que ho va fer a Tetuan, bé, tot està en el nord d'Àfrica. Va debutar amb 8 anys al programa Ràdio Chupete de la ràdio ceutí. Va participar en un "Salto a la Fama" de TVE, la millor televisió en aquella època... de fet l'única que hi havia. També va participar al Festival de Aranda del Duero i a partir d'aquí va començar el seu ascens. Va realitzar moltes pel.lícules, entre elles destaquen “Los Chicos del Preu”, “La ciudad no es para mi”, “Del rosa al amarillo” y “Hay que educar a papa”.

Marta Baizán

Los Stop – El último tren a Clarskville

Los Stop, amb Cristina al capdavant, de veritable nom Mari Carmen Arévalo, ens porten una altra versió, en aquest cas del grup The Monkees, una de les bones bandes, però prefabricades que van tenir fins a la seva pròpia sèrie de televisió, encara que al principi i fins el seu tercer o quart disc, no tocaven ells en els seus enregistraments "No sabien tocar". Cristina va deixar el grup i va liderar Cristina y Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix bé, a ella i a un cosí seu, company de treball a Telefónica, el "Boro". Cristina va néixa a Barcelona el 19 de setembre de 1943. El 1966 sorgeixen Los Stop. Les seves cançons més populars van ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en un Festival de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor". Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de 1966. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes, i amic de Mario), Fernando Cubedo y Andrés Gallego.

Cristina ya en solitario (Foto Mario Prades)

Los Shakers – Grito tu nombre

Tal com us vam prometre, aquí us portem a Los Shakers madrilenys, la banda liderada per Ricardo Sáez de Heredia. Van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona, al costat de l'Orquestra Florida, Michel i el presentador Torrebruno, comptant amb Pekenikes a Madrid i Los Sírex a Barcelona. Es van crear el 1963 i eren els germans Ricardo (bateria) i José Luis Sáez d'Heredia (òrgan), amb el seu cosí Fernando Sáez d'Heredia (baix) Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un cantant que quan es va anar a la mili, el rol va passar al propi Ricardo. Es van cridar inicialment The Five Shakers, però eren sis. José Luis i Paco es van amb Micky y Los Tonys i entren Ricky Morales, que procedia dels 4 Jets i Los Jumps, junt a Dominique Varchar, que venia de Los Botines, però els deixa al poc temps per entrar a Los Flecos i ells es converteixen en quartet. Van gravar un altre EP i de nou canvis en el grup que finalment es dissol el 1967. Aquest tema, versió del "I call your name" de The Beatles i que els de Liverpool van gravar el 26 de juliol de 1963, s'incloïa en el primer EP de Los Shakers publicat el 1965 a través del segell RCA-Victor.

Los Shakers

SECCIÓ ESPECIAL

El Capitán Trueno

Els tebeos d'aventures van proliferar en els anys 50. Entre ells destacaven Roberto Alcázar y Pedrín, El Cachorro o El Guerrero del Antifaz, però el còmic d'aventures espanyol per excel.lència va ser El Capitán Trueno.

En format apaïsat, allargat i col.leccionable, va començar el 1956. Va ser una creació del guionista Víctor Mora Pujadas (Barcelona, 1931) i el dibuixant Miguel Ambrosio Zaragoza, conegut com Ambrós (Albuixech, València, 31 d'agost de 1913 - 30 setembre de 1992).

Víctor Mora

El Capitán Trueno, era un cavaller espanyol de l'Edat Mitjana en temps de la Tercera Croada. Encara que en el pit i l'escut, portava les quatre barres distintives de l'escut de Catalunya, el que indicava el seu origen català, encara que dissimuladament, per si de cas la censura de l'època no ho veia correcte i anessin a vetar-lo. Acompanyat pels seus amics i companys d'aventures Goliath i Crispín i també per Sigrid, eterna núvia de Trueno i reina vikinga de l'illa de Thule, i al crit de "Santiago i cierra Espanya" es dedicavan a recórrer tot el món a la recerca d'aventures, sempre defensant el feble de l'opressió i la tirania. Una cosa que mai es van prendre els del règim al peu de la lletra i només van veure la seva part distreta i no el que podia ocultar darrere.

Per cert que el Capità va ser un avançat a la seva època perquè, entre altres coses va viatjar en globus,  baixar a les profunditats del mar, es va enfrontar a King Kong, va utilitzar la pólvora, va lluitar amb samurais del Japó i amb pops gegants com el Capita Nemo i va arribar a Amèrica molt abans que Cristofol Colom, a Xina abans que Marco Polo i a la Polinesia anticipanse al Capità Cook.

En la seva primera època, des de 1959 a 1968, el Capitán Trueno a arribar a ser la historieta més popular i difosa d'Espanya, mantenint una tirada setmanal d'uns 350.000 exemplars. Això parla, en temps de postguerra on els diners s'estirava més que en l'actualitat, de la quantitat de seguidors que va aconseguir. Per cert que es van inserir les seves aventures a les pàgines centrals del "Pulgarcito", editada també per Editorial Bruguera. Per descomptat també hi havia els "extres" i els "Almanaques" que sortien a les vacances i Nadal, a preu una mica més car, aixó si.

El Capitán Trueno, controlat per Mora, va tenir molts dibuixants quan Ambrós va abandonar la sèrie. Entre ells Beaumont, Buylla, Tomás Marco, Tinoco, Ángel Pardo, Martínez Osete, Casamitjana, Díaz, Escandell, Bao, Carrión, Casanovas, Torregrosa, Julio Briñol, Úbeda, Comos, Fonts Man i Grau. Es va saber que ja en les acaballes dels 60, Mora va utilitzar "negres". Durant un temps i sense conèixer-se entre ells. Uns dibuixaven a llapis, altres entintaben i els tercers escrivien els textos. Moltes vegades les cares eren les mateixes copiades i enganxades sobre els dibuixos confeccionats pels "negres".

Al crit de "Santiago i cierra Espanya" de Trueno o el de "Bellacos i malandrines" de Goliath, diverses generacions van gaudir d'historietes sanes, on el sexe brillava per la seva absència i els dolents gairebé sempre eren ateus. Bàsicament sarraïns, encara que Trueno va lluitar contra xinesos, japonesos, negres africans i indis americans, convertint-los al cristianisme a la primera ocasió i enamorant a les caps "dolentes". tornant-les bones i ell sent sempre fidel a Sigrid. Cuasi mai mataba als dolents, els convertia. Calia tenir content al censor de torn. Trueno va ser el nostre superheroi, això si, a la noia mai passava de donar-li discrets petonets a la galta, cosa que a mi sempre em va fer sospità d'ell. Goliath era molt brutot i sempre amb la porra a la qual deia "El Cascanueces" a punt i el petit Crispín era llest com una guineu, però el Capitán Trueno era més que tots ells junts en les seves diferents especialitats. Es dir que era "El noi de la pel.lícula".

I parlant de la pel.lícula, ja fa uns quants anys que es parla del film i es diu que està a punt de començar el rodatge. Però no comença mai. La protagonista femenina que havia de fer de Sigrid és Elsa Pataki, encara que sembla ser que al final no podrà per coincidir amb altres rodatges. És clar que al ritme que anem no trigarà a estar lliure i disponible per a interpretar a la nostra Sigrid. Només ens queda esperar que, coneixent la trajectòria professional de la Pataki i el seu esplèndid físic, a la pel.lícula on es dediquen a buscar el Sant Grial, tinguem una cosa que no havia als còmics... carn. La veritat és que nosaltres sempre pensem que en Capitán Trueno no li anava molt això del sexe, si més no amb la seva núvia i això que totes les "dolentas" acabaven enamorant-se d'ell. També s'ha parlat de l'actriu Natasha Yarovenko per fer de Sigrid que també està de bon veure.Per el que he llegit, un dels problemes per fer aquesta pel.lícula d'aventures son els cales ja que tenen subvensions, però sembla que no tenen res mes i amb aixó no arriba el presupost, fa falta imversió privada.

Elsa Pataki

Natasha Yarovenko

No acabarem sense recordar que El Capitán Trueno va tenir una mena de "spin-off" que van ser promocionats d'una manera que va enganxar als joves i no tan joves lectors i que avui haurien de tenir present les editorials. Amb un dels números et regalaven el primer còmic del nou personatge. Gratis!

Així va sorgir El Jabato, ambientat a l'Espanya Ibero-Romana ja cristiana, per allò dels valors patris i que també va funcionar molt bé, al costat del Sargento Fúria on els protagonistes s'enfrontaven als francesos en plena Guerra de la Independència, la que aquí es va dir "La Guerra del Frances".

 Número Un de El Jabaro i també el primer ejemplar d'El Sangento 

Furia.  Regalats  amb  El  Capitán  Trueno

Eren els còmics, els tebeos d'aquella època, amb els quals va créixa la nostra infàntesa i amb ella vem créixa nosaltres. Els llegíem, els canviàvem o ens els jugàvem a les cartes, al 31 i al set i mig. Jo tenia la col.lecció completa del Capitán Trueno, El Jabato, L'Home Emmascarat i Flash Gordon, tots en perfecte estat i enquadernats. Sempre vaig pensar en legárselas el meu fill quan creixés i pogués valorar-lo. La seva mare, la meva primera ex, com li destorbaven i només eren "Revistes velles"... ELS VA LLENÇAR TOTS A LES ESCOMBRERIES.  ¡Lumbreras!

Podriem dir molt mes, però aixó ha sigut tot sobre El Capitan Trueno.

Mario Prades

SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Aquí tenim la secció catalana amb un grup interesant, però amb molt poca discografia.

Els Corbs – El Senyor del Tambor

Es tracta d'una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Dylan. En aquest EP publicat el 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Van gravar en total un parell de discos de quatre cançons, però versionaren i no ho van fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista les USAS ESAS i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo"de Jimmy Fontana.

The Bonds – Ahir

Ja hem escoltat en altres ocasions a The Bonds, un bon grup pop o beat com se li deia llavors que també van gravar un parell de discos. En aquesta ocasió us portem tot un clàssic de The Beatles "Yesterday", una cançó que signen com a autors Lennon/McCartney, però que va compondre realment Paul McCartney sol, el que passa és que ells tenien un acord que van respectar fins a l'últim moment i mitjançant el qual l'autoria de les cançons, les compongués qui les compongués, sempre era dels dos. Fins que el grup es va separar per culpa de la japonesa, és clar. Aquest EP va ser editat per Concentric i l’adaptació de les lletres va ser de Ramón Font i Camarasa. També trobàvem “Quina colla més original”, “Satisfacció” i el “Wooly Bully”.

Juan y Junior – A dues nenes

El duet espanyol per excel.lència va ser El Dúo Dinámico, seguits per Juan i Junior, tot i que la carrera d'aquests últims va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar el 1958 fins a finals dels 80. Us portem una cosa curiosa, la versió en català de "A dos niñas", una de les seves cançons, cantada per ells mateixos en llengua vernàcula i titulada ara "A dues nenes". Va ser l'única cançó en la seva carrera cantada en la nostra llengua, diem “l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en castellà. El disc és de 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar. Juan i Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Amb la caràtula no és que es matessin molt, van agafar la castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión catalana".

Juan y Junior

Elia Fleta i Tete Montoliu – My Romance

Elia era filla del gran tenor Miguel Fleta, va néixa a Madrid el 13 de febrer de 1928 i abans de llançar-se en aquest projecte jazzístic al costat del gran pianista Tete Montoliu, va formar amb la seva germana Paloma el duet Las Hermanas Fleta, gravant pop de l'època, quan no se sabia que allò era pop i se l'anomenava música lleugera. Va ser Peer Wyboris qui li va presentar a Tete i al costat del Trio va debutar el 1965 al Bourbon Street de Madrid i posteriorment en el Jamboore de Barcelona arribant a gravar junts dos EP's. El trio el formaven Erik Peter al contrabaix, Peer Wyboris a la bateria i Tete Montoliu al piano. El 1967 Ràdio Peninsular designá a l’Elia Fleta com "La millor cantant espanyola" de l'any. El 1974 va participar en el Festival de Jazz de Cardedeu al costat de figures de renom dins del jazz internacional com Johnny Griffin, Lou Bennett o el mateix Tete Montoliu. A partir de 1967 es va fer acompanyar pel trio de José Luis Valletta.

Tete Montoliu

Ramón Calduch – Viejo frack

Va ser un altre dels crooner catalans dels 60, al costat de José Guardiola i encara que no va arribar a la seva alçada, se li va apropar molt. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com català i va saber mantenir-se fins ben entrats els seixanta. Calduch va néixa a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de 2008. Feia dècades que patia soriasis i el seu caràcter s'agrià molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molts abans. Mario recorda una vegada que el va entrevistar. Va posar a "parir" a totes les noves generacions de músics  rock i pop, només ell i els seus coetanis valien la pena. El titular de l'article va ser "La amargor d'una antiga estrella". Aquest tema és una versió del "Vechio Frack" de Domenico Modugno.

Ramón Calduch (Foto: Mario Prades)

Los Salvajes – Hoy comienza mi vida

Aquesta cançó estava inclosa en el primer EP que van publicar Los Salvajes a través del segell Marbella, subsegell de Vergara, el 1964 i que no va tindre cap promocio. Eren Gaby Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que en els 70 s'incorporarà a Lone Star Després d'actuar en diverses ciutats alemanyes, van fitxar per EMI i el 1966, quan el grup ja era conegut i funcionava a nivell vendes, aquest EP que va passar amb més pena que glòria, va ser reeditat amb diferent caràtula, per Marbella a fi de treure-li suc. El tema és una versió italiana on Gaby intenta posar un toc romàntic desenfadad, però no ens pregunteu de qui era.

Los Salvajes

Los Talayots – Homburg (la sonata)

Va ser una gran cançó dels britànics Procol Harum, eclipsada per l'èxit de "Amb la seva blanca pal.lidesa", però al nostre parer, en qualitat és igual o superior. Els Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Van gravar un parell o tres de singles per al segell Marfer. Aquest tema es trobava a la cara B d'un d'ells amb "El burrito rojo"a la A. En un altre dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday". Per cert que del tema "Homburg" hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Per cert, la foto de la caràtula del disc està presa a la plaça d'Espanya de Palma, just davant de l'antiga terminal d'Iberia, amb el monument a Jaume I al darrera i al costat de Cal Meca, una gran cafeteria que ja no existeix, on Mario, de nen, es prenia els "suaus".  Mario va estar viven al carrer Rey Sancho, molt aprop, carrer que feia cantonada amb la sortida del trenet de Soller per un costat i amb l'avinguda on estaba Can Meca, per l'altre. Mario vivia al número 28, just al costat d'una carnisseria.

Juan Erasmo Mochi – Amada mía

Juan Erasme Mochi, va néixa a Barcelona, el 24 de gener de 1943 i al principi es va fer cridar només Mochi. Va ser el presentador d'un programa mític en la televisió de l'època "Escala en Hi-Fi", el primer programa de playbacks de la nostra història musical televisiva. En els seus principis es va marxar a Mallorca i va formar part dels Beta Quartet. Més tard el grup The Runaways que quan els va deixar fitxaren Mike Kennedy (llavors Kogel) i que quan es van reconvertir junt amb membres de Los Sonor, van passar a ser Los Bravos. En els 70 va marxar a Sud-amèrica. Entre les seves grans cançons destaca "Mami Panchita", però creiem que "Amada mía" és una immensa balada molt adequada per tancar el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda.

Juan Erasme Mochi

I amb Mochi hem de deixar-vos, la propera setmana tornarem i això no és una amenaça, és un avís i no heu d'oblidar una cosa, estimades amigues i estimats amics i es que "Qui avisa no és traïdor ... és avisador"

Quimet Curull als 80 tocava amb Antena Rosa. Aqui els veiem 

posan   per   a  la  posteritat.   Quimet  es  troba  agupit,  és  el

segon per la dreta. Eren  Quimet,  Ruth,  Gaspar, Joan Carles, 

Armand  i  Quim.  (Foto:  Cedida)

Tanquem la parada i fins la setmana que ve

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa