El temps Passa programa 03-02-2011

Mario Prades va fer aquestas dues fotografies amb cosa d'un any de

diferencia.  Semblaba que el mar mataría l'arbre, pero despres de la

construcció   del  Passeig Maritim  entre  Salou  i  Cambrils,  el  Pi 

centerari  es  va  anar refen.

Quan contemplem les notícies que omplen de manera ja habitual els noticiaris, la sensació és esgarrifosa. Sembla que el món estigui a punt de inplosionar cap el seu interior com si no volgués veure el tracte que li estem donant. Terratrèmols, esllavissades de terra que arrasen Brasil, inundacions a Austràlia que abasten una zona tan gran com França i Alemanya juntes, desastres naturals, accidents bestials, gent que perd el "horemus" i s’endu amb els seus vehicles a tot el que troba per davant, tronats que matan indiscriminadament a tot el que es troban, atentats... tot això sense esmentar el terrorisme, sigui del color que sigui. Diuen que la culpa dels naturals és de El Niño, si es així aquest nen té molt mala llet, la veritat. A nosaltres ens agradaria poder dir aquella frase que sempre recorda Mario en boca de la seva cosina Glòria, la que vivia als Estats Units: No hi ha notícies ... Bones Notícies!

La veritat és que l'home sembla odiar-se a si mateix fins al punt de anhelar la seva destrucció. Potser la solució seria mirar cap amunt i no per veure ploure, per demanar-li al Senyor del Sobreátic que ens doni un cop de mà, però que no sigui al coll, és clar. Potser només Ell té la resposta i la solució a tot el que està passant. Només Tu.

Comencem El temps Passa... i la música queda mirant cap al cel, ben amunt i dient "Solsament tú ".

Los 5 Latinos – Solamente tú

Van arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), una dona d'extraordinària veu, com podreu comprovar escoltant està versió que ens porten, '"Only you", un clàssic de The Platters. Los 5 Latinos es van crear el 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single amb Columbia "Amor joven" i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso! Maravilloso"! acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i on trobàvem aquesta versió que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre i que va ser el seu primer gran èxit internacional. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'orquestra de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval i Los 5 Latinos, el 1982. Per cert i això és curiós, a The Platters del Rio Grande cap avall, se'ls deia "Los Plateros".

Estela Raval i Los 5 Latinos

Hermanas Fleta – El chacachá del tren

Va ser el gran èxit de les germanes Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor Miguel Fleta, un duet que va tenir molta importància en la música "moderna" dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquesta cançó i a "Pénjamo", en líders de l'apartat més avançat musicalment en els programes de ràdio demanant "Discos Sol.licitats". Durant un temps les va acompanyar Luis Araque y su Orquestra. Luis Araque Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. En els anys seixanta Paloma va deixar la música i Elia va seguir en solitari dedicant-se al jazz i acompanyada en un parell o tres de discs per el Tete Montoliu Trio.

Las Hermanas Fleta

Li Morante y Los Sonor – Un beso pequeñísimo

Us portem de nou a Li Morante, aquesta noia nascuda a Granada i que després de treballar en el cinema, en una primera pel.lícula “Objetivo las estrellas”, va decidir abandonar la música. Ella sempre manifestà que Carmen Sevilla li deia que estava fora del seu lloc en el món de la música i que es tornés cap a Granada. Les seves conviccions religioses xocaven amb els costums molt més liberals dins del món de l'espectacle. Va gravar sis o set EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, ja que era menor d'edat, un contracte amb Cesáreo González per fer cinc pel.lícules de les quals va filmar "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il.lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il.lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals. El pare va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat, i ella va tornar a Granada, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei. "Un beso pequeñísimo” és una versió d’un tema italià que va participá al San Remo l’any 1964, junt amb “No tengo edad” que era el tema estrella d’aquest EP on s’acompanyaba per el grup madrileny Los Sonor. L’últim de la seva curta carrera, es va publicar el 1964.

Aquó teniu l'enllaç amb la pàgina de Li Morante on ella mateixa us detallarà, d'una forma entendridora, tota la seva història en el món de la música i més coses.
 
Enllaç amb Li Morante

Dúo Dinámico – Baby Rock

Es trobava en el seu segon EP. Publicat el 1959 i amb "Rogar" com a tema estel.lar del disc. El Dúo Dinámico va participar en els festivals de cançó que es prodigaven per tot Espanya i van obtenir diversos premis. Van guanyar el Festival de la Cançó del Mediterráneo amb "Como ayer", cantada també per Bruno Lomas, el Festival de la Costa Verde amb "Somos jóvenes" i van obtenir segons premis al Festival de Benidorm amb "Quisiera ser" i un altre any amb "Amor amargo". Van guanyar el Festival d'Eurovisió el 1968 amb el "La la la", cantada per Massiel després del merder quan Serrat es va negar a participar a menys que cantés en català. Eren molt amics del NOI i compartien representant, José María Lasso de la Vega. Serrat va crear un problema polític de certa importància en aquell temps amb la dictadura franquista. Dècades més tard Massiel va comptar per televisió, i Serrat no ho va desmentir, que el cantautor català havia rebut dos maletins amb uns quants milions de pessetes en cada un, pagat per Banca Catalana a cambi de muntar el ciri. Un ho va cobrar a Barcelona i l'altre a Perpignyan, per si de cas no podia tornar, La veritat és que va estar vetat a TVE durant molts anys. El 21 de setembre de 2007 es va estrenar al Teatro Nuevo Apolo, a Madrid, el musical "Quisiera ser" amb 24 èxits de Manolo i Ramón. El pare de Mario sempre va afirmar que el triomf del Dúo Dinámico es va deure en part al fet que eren addictes al règim. No sabem en què es basaria per dir-ho.

El Dúo Dinámico
 
També el Dúo Dinámico va tindre molt protagonisme 
a la colec.ció de tebeos Claro de Luna 

Latin Combo – Baby como te quiero 

Venim a Catalunya amb una de les formacions amb millor base de la història de la música catalana, el Latin Combo, liderats per l'extraordinari saxofonista Ricard Roda, al costat de Jorge Coll, Manuel Bolao, José Cunill i Jaime Villagrasa. En aquest EP també es troba una bona versió del "Hully Gully", al costat de "Mi cielo" i "El grillo". Van gravar més de 20 EP's entre 1958 i 1967 abastant un munt d'estils molt variats, afegint-los els seus tocs jazzístics. Ricard va ser professor del Taller de Músics i va crear l'Orquestra Mirasol que van gravar un disc genial "Salsa catalana", gravat i mesclat els dies 20 i 21 de juny i 11 i 12 de juliol de 1974 a els estudis de EMI-Odeón a Barcelona, gràcies a Víctor Jou propietari de la sala Zeleste. A la Mirasol es trobaven Pedrito Díaz, percussionista, un sexagenari músic cubà amb una gran carrera, Miquel Lizandra a la bateria, Cèsar Vieira també percussió, al costat de Víctor Ammann que va crear Blai Tritono, i el baixista Xabier Batlles, sense oblidar el propi Ricard Roda als saxos i flautes. El seu últim projecte va ser Roda de Saxos. Sabíem que tenia molts problemes de salut ja que va patir una trombosi cerebral feia deu anys. Va morir el passat 15 de novembre de 2010, havia nascut el 1931.

 

Latin Combo

La cualitat dels Latin Combo va donar-lis protagonisme 

també a la colec-ció  Claro de Luna.  Peró un d'ells aquí
era  Francesc  Burrull. Creiem que es van equivocar i la
foto correspon als Latin Quartet.

Micky y los Tonys – Guau, ladrido de perro cuando ladra

La banda de Tony del Corral, amb l'inefable Micky sempre al capdavant, ens porten una de les cançons més representatives de la seva carrera, al costat de "La Gallina" o "No se nadar". Eren temes propis, plens de desimboltura i lletres carregades de bon humor, encara que intranscendents i al nostre parer, sense excessiva qualitat. Però a nivell vendes van ser els temes que van consolidar el "Home de goma" i al grup. Eren Miguel Ángel Carreño "Micky" (veu), Tony de Corral (guitarra solista), Francisco Ruiz (guitarra de ritme), Juan Ferrer (baix) i Enrique Moddell (bateria). Aquest tema es va publicar el 1966 i el single va sortir a la venda amb dos caràtulas dirents, amb les cançons cambiades de cara. L'altre tema era "La gallina"

 

Los Sonor – Tienes 16 años

Ja sense Li Morante, aquí estan Los Sonor, una bona banda madrilenya que brodaven els temes instrumentals de la surf music, a l'espanyola, això si, i que també van cantar i molt. Pel grup van passar Manolo Díaz, Manolo González i Tony Martínez que se'n van anar a Los Bravos, Carlos Guitart, Manuel Escobar, Luis Eduardo Aute, Fernando Sánchez, Jorge Matey, Joe González i un munt de músics de gran qualitat. Aquest tema, cantat, és una versió d'un èxit d'Elvis de 1961. És clar que Elvis no va compondre mai, però el seu mànager, el Coronel Parker, tenia un sistema bo per fer cales, si volies que Elvis gravés una cançó teva, això significava molts dividends, el Rei del Rock havia de constar com a co-autor i percebre el 50% dels drets d'autor i el Coronel la seva part, és clar. Una de les que es van negar a això, dels pocs, va ser Dolly Parton que li va fer una botifarra de pagès al Coronel i a Elvis. A Espanya hi havia una bona versió d'aquesta cançó gravada pel trio The Vagabounds que eren tres nois, militars nord-americans fent la "mili" a la base de Torrejón i que aquí van gravar un parell d'EP's.

Blue Diamonds – Ocho días a la semana

Bona versió del tema "Eight Days a Week" de The Beatles realitzada per aquests dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tot Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" (1960) . Gravaven en anglès, però versionaren 38 cançons al castellà. Un d'ells es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. Eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duo, en aquest cas americà, The Everly Brothers. El desembre del 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat el 1965 pel segell Fontana.

Blue Diamonds

Els   Blue   Diamonds   fins  i  tot  van   tindre

portada  per ells sols a la  revista  Fonorama

Los Brincos – Mejor

És una de les millors cançons dels primers Brincos: Juan Pardo, Fernando Arbex, Antonio Morales Junior i Manolo González. Van ser el primer grup prefabricat espanyol de la història moderna. Una idea de Luis Sartorius, un coco de la música i quan ell va morir seria substituït per la productora Marivi Callejo que havia tocat amb Los Brujos i que per estalviar costos a Novola-Zafiro, va posar músics d'estudi a tocar en el seu lloc per tal d'estalviar-hores d'estudi. Aquest tema era la cara A d'un single publicat el 1966 amb "I Try to Find" a la cara B. Els Brincos versionaren les seves cançóns en anglès, francès i italià, però alguns temes ja es van gravar directament en altres idiomes, com la cara B d'aquest single.

Típica imatge de Los Brincos amb les seves capas espanyoles

 Los Brincos van ser protagonistas de las portades de moltes

revistas  musicals  de  l'época,  com  aquesta  de  Fans

Los Javaloyas – Don Simón

Altres eterns versioners, però molt bons, això si, van ser Los Javaloyas, un grup valencià-mallorquí que comptava, a més del seu líder Luis Javaloyas que va morir fa pocs anys, amb el cantant Serafí Nebot. Aquest tema era del grup nord-americà 1910 Fruit Gum Company, englobats dins del so "Bouble gum pop" i originalment es va titular "Simon says", però com cantaven en anglès, només ens vem assabentar que era un nou ball quan ens la van versionar al castellà Los Javaloyas en aquest single que va ser publicat el 1968. A l'antre cara es trobava una versió de "Honey" de Bobby Golsdboro.

Los Javaloyas

Los Salvajes – La neurastenia

Va ser una de les millors versions que es van fer al país del "19º atac nerviós" dels Rolling Stones i és que Los Salvajes eren la part més agressiva del pop britànic que es va versionar al país. La banda liderada per Gaby Alegret segueix en actiu, encara que només queda el cantant i Sebastián Sospedra (baix) de la formació original. Bernard Schram, un promotor alemany de vacances a la Costa Brava, després de veure'ls en directe se'ls va emportar contractats a Alemanya on van estar realitzant una important gira que els va servir de rodatge. L'EP és de 1966 i també incloïa "Corre, corre", "These boots are made for walking" i "Soy así", aquesta última, una de les primeres composicions dels propis Salvajes.

Los Salvajes

Caràtula original del EP dels Stones amb aquesta cançó. Es l'edició espanyola

Lone Star – Muy lejos de aquí

Una altra gran versió a càrrec del millor grup de pop-rock espanyol de tots els temps, els barcelonins Lone Star. El tema originalment es titulava "We gotta get out of this place" i va ser un dels grans èxits dels britànics The Animals que la banda liderada per Pedro Gené la va recrear en un EP editat el 1965 i on també trobàvem altres tres versions: "Satisfacción", "Wooly Bully" i "Aquí en mi nube" que és una versió del "Get off of my Clou" dels Stones, però que aquests al seu torn l'havien versionat dels nord-americans The Drifters.

Pere Gené presentat per un jove Luis del Olmo

Los Jóvenes – Que llorar

Van ser un dels bons grups sorgits a la Ciutat Comtal, amb una àmplia discografia a força d'EP's, com estava manat. Aquesta cançó es trobava en el que possiblement, sigui el seu millor disc de Los Jóvenes i on també trobàvem "Bajo tu techo", "Corazón de piedra" i "Adios mi amor" i qué es va publicar a través del segell Discophon el 1965. Estem segurs que si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional, haurien estat un grup capdavanter dins del pop-espanyol de l'època. Es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat el 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verisimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona. En total van gravar cinc EP's i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verisimo es va convertir en un dels bons representants artístics amb seu a Barcelona.

Los Catinos – Nena tengo noticias para ti

Un altre dels grans grups versioneros van ser Los Catinos, al costat dels Mustang els més destacats de la seva època. Inicialment es van cridar Los Ticanos, però la discogràfica, molt llestos ells, van saber veure de seguida que Los Catinos era un nom molt millor i els hi van canviar. Van començar el 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Van gravar inicialment per Vergara i a partir de 1967 es convertirien en artistes de Belter. El 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. Aquest tema era una versió, l'única que coneixem, d'una cançó del grup nord-americà Mardi Gras i l'original mai va arribar a publicar-se a Espanya, de manera que molts deien que era una cançó de Los Catinos. Mario té el single original que li va enviar la seva noviecita mexicana i us posem la caràtula al blog d'El Temps Passa... i la música queda.

També Los Catinos van se portada de revistas, 

aquesta  es de Fans,  al  1966

Mardi Gras van gravar la versió original  d'aquesta

cançó interpretada per Los Catinos

ANUNCIS

Us per seleccionaré els anuncis ens hem ficat de ple a la cuina, perquè us adoneu del apanyats que som. Veiem a veure. Quan parlem de cuinar, un dels productes bàsics al rebost de la cuina Quin és? Dons l’oli.

Aceite Coes

Puro de oliva, el punto exacto de su sabor… com diu aquest anunci serveix per a començar els anuncios d’avui. Per cert que Coes va treure un munt de receptaris de cuina, sempre utilitzant Oli Coes, això si.

La Y de Ybarra

Ybarra va ser un altre dels olis populars a l'època, sobretot per allò de que "El secret està en la Y d'Ybarra. La foto que os trobareu al blog, correspon a Zulma Faiad, actriu, model, ballarina i vedette de revistes. Va néixa a Buenos Aires el 1944. La seva carrera artística va començar en la dècada dels seixanta com a model publicitària, la va llançar a la fama la propaganda del "Oli 38 de Ybarra" en la qual ella sortia ballant i la veu en off del locutor deia: "A esta lechuguita no le falta nada". No és l'anunci que escoltem avui, però és el mateix producte i la nena està de molt bon veure i veritablement, no li falta res. Per cert que en els anys 50 Ybarra és va va obrir al marcat sud-americà des de l'Argentina. Es clar que per oli bó el que tenim a les nostres comarques, oli d'arbequina, el millor.

Zulma Faiad

Arroz SOS

A més de l'oli i la sal, un producte sempre molt aprofitable i necesari a la cuina és l'arròs. Les nostres àvies deien que patates, arròs i ous sempre hem de tenir a casa. Doncs bé, nosaltres us hem portat una marca que creiem encara existeix, l'arròs SOS.

Mayonesa Solis

Cal tenir en compte que amb oli també es fa una maionesa i un bon allioli. Però la marca Solis a més ens oferia receptes de cuina en els seus anuncis. Al Quimet l'hi agrada mes el alioli fest a casa per ell. Però ja sabeu que els restaurants aixó ho tenem prohibit.

Conservas Miau

De Galícia vénen les millors conserves, segons ens adverteix aquest anunci i cal tenir en compte la signatura Bernat Alfagene que va comercialitzar les Conserves Miau. A nosaltres aixó de dir-les Miau sempre ens a fet gracia

Helados Camy 500

I per els postres un bon gelat i com les neveres de l'època no eren com les d'ara i molts encara utilitzaven neveres de gel, no elèctriques, la novetat en el món dels Gelats la portava la marca Camy que després va ser comprada per Nestlé. Camy dins de la seva gamma 500 ens oferia el gelat amb una Camy nevera inclosa, així es conservaria fins a l'hora de cruspir-sel i el gelat deixaria de ser producte de restaurant o de xiringuito de carrer.

I ara tornem amb la música i el gran crooner espanyol, l'ultim crooner.

José Guardiola – Diez y seis toneladas

Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment va gravar aquest tema el 1960, quan es pot dir que acabava de començar la seva carrera, que va iniciar el 1958. Va ser la seva consolidació, el seu gran hit. Era una versió del "Sixteen Tons" de Tennessee Ernie Ford, però això no era cert ja que la primera versió que es va gravar era de Merle Travis, a mitjans dels anys 50, tot i que José Guardiola va emular l’Ernie Ford. José Guardiola va néixa el 1930, a Barcelona i creiem que encara està en actiu. Va ser l'últim crooner espanyol de la història de la música.

Montse Aliaga amb Josep Guardiola  (Foto: Mario Prades)

José Guardiola, així mateix, va ser protagonista de 

Claro de Luna un grapat de vegades. Abaix el gran
crooner en concert. (Foto: Mario Prades)

Los Mustang – El sol no brillará nunca más

Els Mustang versionen en aquesta ocasió un tema que va ser èxit el 1966 amb les veus del trio nord-americà The Walker Brothers “The Sun Ain't Gonna Shine Anymore”, però que ja ho havia estat anteriorment amb el cantant Frankie Valli. Els Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació fins que el grup es va desfer el 2000, van ser el únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys. Per cert que Santi i Tony havien estat components dels Sírex. Un altre dada interesant: Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo.

Los Mustang

Adamo – Tu nombre

Va ser el Rei dels guateques i les Festes Privades que s'organitzaven aprofitant garatges, magatzems, tallers, trasters de bars, fins i tot quadres, s'aprofitava tot per muntar una festa amb tocadiscs de maleta i quatre coca coles. Salvatore Adamo va néixa a Sicília, l'1 de novembre de 1943, però els seus pares van marxar a treballar a Bèlgica i allà va sorgir el Adamo cantant que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La noche", "Ella", "Cae la nieve", "Mis manos en tu cintura", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres.

Adamo

Nico Fidenco – Ligados

Acabarem amb el gran hit de Nico Fidenco, aquest italià nascut el 24 de gener de 1933 a Roma i que també va versionar al castellà. Però ... sempre hi ha un però. Publicada el 1961, el títol realment era "Legato a un Granello di Sabbia" i va ser el primer single que a Itàlia va superar el milió de discos venuts. Però es tractava d'una versió. No era de Nico, ell va versionar una cançó sud-americana titulada originalment "Un granito de arena" del cantant Ricardo Roca. El segell RCA no va utilitzar retrat algun de Nico Fidenco a la caràtula del single ja que no tenia el port d'un sex-symbol, ni era un guaperes a l'ús, així que la portada tenia la fotografia d'una bella noia italiana.

Nico Fidenco

I fins aquí podem llegir. Per avui això ha estat tot a El Temps Passa... i la música queda, la propera setmana us portarem més, però sempre dins dels 55 minuts, un més un menys, reglamentaris.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa