El Temps Passa: El Temps Passa programa 10-02-2011

Mario Prades i la seva juventut. Aquestes fotos ens las va fer arribar l'amic Julio

Barbod. Mario es trova a la de dalt, el de l'esquerra, junt amb Enrique Barraca i

Carlos. Abaix trobem part de la Colla, Julio Barbod Martínez és el primer per la

dreta, al seu costat Bartolomé Carrillo Oliva, no recordo el nom de l'altre,

després Juan Esparza i el cinque era Lucas, en pau descasi. L'home de la boina no

era de la colla, solsament passaba per allí i no es va esperar, ell va vulgue sortir a

la fotografia.

El proper dilluns és 14 de febrer, Sant Valentí, el Dia dels Enamorats. No coincideix amb dijous que és quan surt a l'aire El Temps passa... i la Música Queda, per tant que ningú s'imagini que el programa d'avui serà un programa romàntic. És clar que alguna cosa va ha haver de romanticisme, cançons d'amor i somnis d'una nit d'estiu, com deia l'obra de Shakespeare, si més no estiguem a l'hivern. És clar que tindrem rock and roll... de fet com sol passar en tots els programes, tindrem una mica de tot. Fins parlarem d'un programa de ràdio que avui seria vetat per les noves lleis de protecció al menor. Nosaltres no creiem massa en això de Sant Valentí i el Dia dels Enamorats, tot un invent arribat des d'Amèrica per treure els pocs euros que el sofert ciutadà del carrer té encara en les seves magres butxaques. Pur marxandatge consumista per avivar la flama del “Tinc alguns cales, dons mels gasto”. Sant Valentí és un dia com qualsevol altre amb l'etiqueta de l'amor com a reclam i esquer, per tal que ens gastem el poc que ens queda. Un dia com un altre, com el de Sant Patrici en el qual els americans es vesteixen amb peces de color verd i es feliciten, Bé, hem de tenir en compte que l'esperança també és de color verd, però se la va menjar un ruc, sense oblidar el dia del pare o el de la mare i tantes dates pensades per ajudar a deixar secs l'interior de les butxaques.

És clar que molt malparlar dels americans i a Catalunya tenim el nostre propi dia dels enamorats, el dia de la rosa i el llibre, Sant Jordi, i ho celebrem amb tota la devoció del món i cumplin amb la tradició. Per tant i pensant "Qui som nosaltres per voler trencar amb les tradicions?" i en honor a aquest dia que totes i tots suposem celebrareu el dilluns, que és quan toca, nosaltres començarem El Temps Passa... i la Música Queda celebrant també anticipadament el Dia dels Enamorats, Sant Valentí, amb aquesta cançó adient per a tots els enamorats.

Monna Bell – El día de los Enamorados

Aquesta xilena es va establir a Espanya i va triomfar en el primer Festival de Benidorm amb "Un Telegrama", encara que més tard es va instal.lar a Mèxic fins a la seva mort. Va néixa a Santiago de Xile el 5 de gener de 1938 i va morir a Tijuana, Mèxic, un 21 de abril de 2008 a causa d'una embòlia. Tenia 70 anys i li deien La Divina Monna Bell. Aquesta cançó era una composició del recordat Augusto Algueró per a la pel.lícula del mateix títol, un gran clàssic del cinema espanyol, feta el 1958 i originalment va ser gravada per la cantant Ana María Parra, encara que d'aixó no estem segurs del tot.

Monna Bell en directe

Bonet de San Pedro – Una casa portuguesa

Des de la seva Mallorca natal, Bonet de Sant Pedro va ser un innovador en la seva època. Va ser dels primers que va utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país. Pedro Bonet Mir va néixa a Palma de Mallorca el 17 d'agost de 1917, va morir a casa seva, a Palma, un 18 de maig de 2002. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar com a cantant d'orquestres i com a component de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar amb l'Orquestra Gran Casino, ambdues a Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Eran Joaquín Aza, Bendicto, Jaume Villagrasa, Miquel Roselló, Josita Tenor, Jaume Vilas i el propi Bonet de Sant Pedro que s'encarregava de la guitarra, saxo, clarinet i vibràfon, a més de cantar i dirigir-lo tot. És clar que escoltant el disc mentre sona, tant Quimet com Mario s'adonen que per error, aquesta cançó està interpretada per Jorge Sepúlveda i no pel gran Bonet de San Pedro, però la deixen sonar i un altre dia us prometem que escoltarem, "de nou" a Bonet de San Pedro, de fet ja ha sonat en altres ocasions a El Temps Passa ... i la Música Queda.

Bonet de San Pedro

Jorge Sepúlveda – Lisboa antigua

Un altre gran crooner d'aquells anys quaranta i cinquanta va ser Jorge Sepúlveda, dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna". El seu veritable nom era Luis Sancho Monleón (València, 1917 - Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid el 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les seves cançons es van popularitzar a través de la ràdio, en programes de cançons dedicades molt escoltats en l'època, quan les orquestres i artistes de moda actuaven en directe. Entre les seves moltes cançons mereixen destacar "Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”, “Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel". Els boleros eren la part més important del seu repertori i a mitjans dels 60 amb l'arribada del pop Jorge Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als 70.

Escultura sita a Santander y en honor del gran Jorge Sepúlveda.

Es troba a una ciutat a la que ell va dedicar la cançó titulada així

"Santander", el bust está situat "Mirando al mar" com deia la

seva gran cançó

Moncho – Llévatela

Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera de Moncho, tot i tenir moltes gravacions. Però aquesta el va donar a conèixa. Es trobava en el seu LP de debut titulat "El gitano del bolero" editat el 1969. À Mario l’hi va presentar un cosí seu, gitano argentí, a la sala Las Vegas de Barcelona, al carrer Aribau, una nit de Cap d'Any. Van tornar a retrobar-se en diverses ocasions, una d'ella en un sopar solidari amb Cuba organitzada per Ángel Juárez al desaparegut Fortí de la Reina i al blog us hem posat una foto d'aquell sopar benèfic en el curs de la qual va actuar l'Orquestra Sabor Tropical que portava Mario. Ramón Calabuch Batista, veritable nom de Moncho, va néixa al barri de Gràcia, a Barcelona, el 26 de juliol de 1940. Va començar amb Ramón Evaristo y La Orquestra Antillana. Moncho ha gravat 34 discos de boleros en castellà i en català i té més de tres-centes cançons gravades. D'ell va dir Lucho Gatica que era el veritable Rei del Bolero.

Mario Prades al acte benéfic a favor de Cuba. A la foto i de dreta

a esquerra trobem a Moncho, Mario Prades, Ángel Juarez, el

Governador Civil de Tarragona i el Consul de Cuba

Lucho Gatica

Los T.N.T. – El partido de fútbol

Aquesta cançó va ser un dels grans èxits en la cursa de la menudeta cantant italiana Rita Pavone i el trio uruguaià Los TNT van tornar a portar-la a l'èxit a Espanya i Amèrica Llatina. Eren tres germans i les sigles del seu nom no tenen res a veure amb el producte explosiu, encara que tinguin la seva similitud, són les inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no eren tampoc aquests els seus veritables noms. Tony es deia en realitat Edelweiss, Nelly responia al d'Argentina G. i Tim es deia realment Hermes David Faustino, tots amb el cognom Croatto, aixó si. El 1960 van gravar a l'Argentina el seu primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que va ser un èxit internacional i es va englobar en l'anomenada "Nueva Ola" argentina. A partir de 1962 es van establir a Espanya recollint un èxit rere l'altre. Amb l'arribada del beat i el pop-rock, van ser desplaçats i es van desfer el 1966. El 1964 van representar a Espanya en el Festival de la Cançó d'Eurovisió que va guanyar Gigliola Cinquetti amb "No tengo edad”, ells van interpretà el tema “Caracola”, però només van obtenir la posició 12. El reglament del festival en aquell llavors, que només permetia solistes i duos, els va obligar a anar amb Nelly com a cantant solista i acompanyada del cor format per Tim i Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho complicat aquests festivalers.

Conchita Velasco – Hoy como ayer

El 1966 Conchita Velasco va publicar aquest tema d'Augusto Algueró en un EP editat per Belter i en el qual també es recollien "Yo no quiero jugar con el amor”, “Hoy he sabido" i "Las Vegas". Es tractava de seguir recollint la collita de la Noia Ye-Yé, també una composició de Algueró, encara que no la va compondre per Concha, ho va fer per a la cantant catalana Rosalía i que Concha Velasco va fer seva quan es va incloure en la banda sonora del film "Historias de la televisión" convertint-se en una cançó que forma part de la història del pop espanyol. Mai va tornar a aconseguir un altre triomf igual, "La noia Ye-Yé" li va posar a Concha el llistó massa alt, encara que en aquest tema deixa anar la seva força Ye-Yé i es lliura.

Una sugerent i sempre atractiva Conchita Velasco

Magdalena Iglesias y el Trío Guadalajara – Me quieres tú

Magdalena Iglesias era portuguesa, va arribar per participar al Festival de Benidorm i es va quedar. Funcionà molt bé al país a principis dels anys seixanta i en els seus enregistraments també la van acompanyar altres grups, entre ells el Trio Guadalajara que estan en aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la Música Queda. Va participar en festivals, una cosa habitual i entre ells trobem el 3er. Festival de la Cançó de Mallorca, on va aparèixer vestida d'hostessa i interpretant "El vuelo 502", un tema defensat conjuntament amb Los 4 de la Torre, els seus autors, i que va guanyar. Els tres que formaven el Trio Guadalajara es deia Josep, però tots tenien cognoms diferents, això si, es deien Ivancos, Boluda i Vázquez, van ser un dels millors grups en format de trio, veus i guitarres. Tenen una discografia molt abundant i plena d'èxits com "A lo loco, a lo loco”, “Galopera”, “El vaivén del tren” i “Pequinesa", sense oblidar una gran quantitat de ranxeres. Van existir diversos grups amb aquest nom, un d'ells era mexicà, però un altre es va dir que era de Tarragona, encara que alguns deien que eren valencians. Tornem al pare de Mario que els coneixia i assegurava que eren de Barcelona, concretament del barri d'Hostafrancs, a cavall entre Sants i la plaça d'Espanya. Van començar a principis dels 50 i el 1955 participen en la pel.lícula "Mister Arkadin", per aquesta època José Ivancos serà substituït per Salvador López-Dols, ex-component del Cuarteto Mont-Real.

El Trío Guadalajara

Los Pekes – Hago mal en quererte

És un tema amb un ritme pesat, però molt simple, segons manifesta Quimet. És clar que tenia la seva gràcia. Eren quatre nois i una noia madrilenys i van gravar aquest EP per al segell Zafiro, es clar que no era un tema seu, es tractava d'una versió del "Do You Really Loves Me Too (Fool's errant)" del rocker britànic Billy Fury, un home que va morir a l'escenari tal i com va prometre i de la qual hi ha dues bones versions, una a càrrec de Karina i una altra pel grup Los Ágaros. Poc us podem dir d'ells llevat que eren de Madrid i que en aquest EP també versionen el "Do what Diddy Diddy" de Manfred Mann, "Por ti no puedo dormir” i “La quiero". Van gravar uns quants discos, gairebé sempre amb versions, entre elles “Como tú no hay ninguno” y “Muñeca de cera”.

José Francis –Pony Time

Fill de pares espanyols, José Francis va néixa a París el 1941, però la seva família va tornar a Espanya anys més tard. Va debutar com a cantant a Ràdio Joventut de Saragossa i va aconseguir el Primer Premi en el concurs Plataforma d'Estrelles, d'on també van sortir Chico Valento que escoltarem després i Rocky Khan. Acabada la mili es va tornar a França amb la intenció d'esdevenir una estrella, i va ser apadrinat per Josephine Baker, amiga de la seva família i que li va oferir tot el seu suport en un còctel celebrat a la Biblioteca Espanyola de París el 1960. RCA España va editar els dos discos que va treure a França i un nou senzill, aquesta vegada gravat a Espanya, amb una versió de "Los Siete Magníficos". Encara publicar a Espanya un parell de discos més, entre ells aquest on trobem aquesta versió d'un tema de Chuck Berry on hem de reconèixer que exagera la veu. Va tornar a Paris, al costat de la seva amiga Josephine Baker, una dona excel.lent i famosa per les seues causes benéfiques i que va adoptar nens de moltes nacionalitats i colors, pero que va morir casi a la ruina. Tornem amb José Francis, després de treure un parell de discos més en el veí país va deixar la música. Amb 23 anys d'edat i una feina estable, a la primavera de 1964 decideix casar-se amb la seva nòvia francesa Daniela.

José Francis el dia del seu casament amb la francesa Daniela,

la seva nuvia des de feia anys. Abaix una foto seva.

Chico Valento – Yo soy un vagabundo

Es tracta d'una versió de "The wanderer" que va publicar el 1962, en un EP, el segell La Voz de su Amo. El tema estava composat pel cantant nord-americà Eddy Maresca i la va portar a l'èxit Dion de Mutti també al 62 i que en els 80 va tornar a triomfar en la versió que van realitzar els Status Quo. També s'inclou el "Blueberry hill" de Fats Domino, traduït com "Colina Azul". Chico Valento era menut, per això lo de Chico, es deia en realitat Miguel Miñana i va néixa a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona. El 2002, un any després de la seva mort, EMI remasteritzà els seus enregistraments i els va editar en format CD. El seu últim disc era de 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 a 1966.

Tony Ronald y sus Kroner’s – Boys

Aquest holandès establert a Castelldefels, va versionar aquest tema de The Beatles al 1964, acompanyat dels seus Kroner's, una de les bones bandes d'acompanyament de l'època i entre els quals van figurar Max Sunyer, Kitflus i Santi Picó. Tony Ronald es deia en realitat de Siegfried Andre Den Boer Kramer i va néixer a Arnhem, Holanda, el 1941. En els 70 va triomfar amb temes supercomercials com "Help" o "Deixaré la clau de la meva porta", però en els 60 va tenir una carrera plena de qualitat i pop-rock. Va formar part del duo Tony & Charley i també havia gravat en solitari. D’aquesta primera época seva son cançons como “Submarino amarillo”, “El espia ruso”, “Melodía desencadenada”, “Perdóname amigo” y “Cadillac”.

Tony Ronald en directe (Foto: Mario Prades)

Paco Ruano – Uno de los mods

La guerra entre mods i rockers va provocar el 1964, a Brighton, una batalla campal en què van intervenir centenars de joves i que va durar hores, encara que tot i els molts ossos trencats i cops, no es van produir que nosaltres sapiguem, morts. Paco Ruano en aquesta cançó intenta plasmar l'esperit d'aquelles lluites per defensar tendències musicals i filosofies de la vida. Això si, la lletra té un munt d'errors històrics, però creiem que això és el de menys. No sabem de qui era aquest tema, però hi ha una altra versió a càrrec de l'italià Ricky Shane. Paco Ruano va gravar dos EP's i dos singles el 1967, va participar en el IX Festival de Benidorm i va treure fins i tot un altre single en 1968. Aquest tema estava en el seu primer EP i tots els seus discos van ser publicats per Polydor.

Mods i Rockers van protagonitzar fortes baralles durant els anys seixanta.

Tot es reflexa al film "Quadrophenia", amb música dels The Who.

The Finder’s – Pata pata

Va ser el gran èxit comercial de la cantant de color Miriam Makeba, encara que no era un tema festiu, com gairebé totes les cançons de la africana era una cançó molt reivindicativa que aquí ens prenem amb aire desenfadat i fins i tot es va crear un ball del "Pata, Pata ". The Finder’s eren de Barcelona i van tenir un munt de noms, des de Los Finders, a Àlex i els Los Findes, passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral.lel, la genial i recordada Mary Santpere. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Robert Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear el 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Robert per crear Àlex i Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució el 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pere Caño el vam tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. Aquesta cançó es trobava en un EP editat pel segell Marfer el 1968 i on a més estaven "Congratulations", "La, la, la" i "Tani".

Secció Especial

Matilde, Perico i Periquín

Avui parlarem de ràdio i d'un dels programes històrics a les ones espanyoles dels cinquanta, els seixanta i part dels setanta, "Matilde, Perico i Periquín", sense oblidar la portera, la xafardera senyora Asun. Va ser emessa per la Cadena SER a tota Espanya des de 1955 a 1971.

Avui en dia i tal i com estan les coses, aquesta sèrie hagués estat prohibida i això que segons diuen avui no hi ha censura (Ja Ja Ja), riu-te de la censura franquista. Avui hi ha cada vegada més coses prohibides i no per la censura que en teoria no existeix, estan prohibides per Llei i no se que és pitjor, si una llei al gust d'uns pocs que criden, protesten i es manifesten i que està en contra de els molts que més educats i respectuosos envers els altres, es callen i acaten les normes, encara que els toqui allà on no sona. I estic parlant clarament de la Llei Antitabac. No hi ha res pitjor que un fumador obligat a deixar-ho ja que a partir d'aquest moment, vol que tots es fotin com ell està forçat a fer-ho. Sempre hi ha excepcions, però poques.

Tornem a "Matilde, Perico i Periquín".

Amb guions d'Eduardo Vázquez i en to de comèdia, aquesta sèrie narrava, en episodis diaris d'entre 10 i 15 minuts, la vida quotidiana d'una família típica espanyola, integrada pel pare (Perico), la mare (Matilde) i el fill (Periquín), un nen de cinc anys, especialment entremaliat i que sempre acabava els capítols "cobrant" i cridant allò de "Pupa al nene no, pupa al nene no" i a sobre el seu pare l'obligava i com a càstig, a anar-sen a dormir sense sopar . Maltractament infantil a tope, però amb una audiencia que esgarrifaba al veure les xifres. Narrava la vida del que pretenia ser una família mitjana en què la ingenuïtat infantil del fill que sempre deia la veritat, els posava una i altra vegada en evidència pel que el nen sempre acabava rebent una bona pallissa.

Matilde Vilarino era el entramaliat i sincer Periquín

Els actors van ser Matilde Conesa en el paper deMatilde, Pedro Pablo Ayuso era el pare Perico i el nen era l'actriu Matilde Vilariño que feia de Periquín, mentre que Juana Ginzo era la senyora Pepita, Carmen Martínez la senyora Asun i a Agustín Ibáñez el trobaven en el paper de Evaristo. Va començar a emetres el 30 de març de 1955 per la Cadena SER a nivell estatal i va tenir un enorme impacte en l'audiència espanyola, fins al punt de mantenir-se durant 16 anys en antena. De fet no va ser mai retirada, es va deixar d'emetre a causa de la mort de Pedro Pablo Ayuso, que interpretava a Perico, el 8 d'octubre de 1971.

Matilde Conesa feia de Matilde, la mare

Els actors van rebre tots ells en algun moment el Premi Ondas pel seu paper a "Matilde, Perico i Periquín" i això que avui la sèrie seria vetada per les autoritats amb tota seguretat.

Pedro Pablo Ayuso era Perico, el pare

D'alguna manera va ser precursora de personatges com els germans Zipi i Zape i d'alguna manera podem comparar a Periquín amb el nostre tarragoní Maginet, del qual parlarem un altre dia.

El 1958 es va editar un llibre infantil amb les aventures d'aquesta família espanyola típica titulat “Matilde, Perico y Periquín” i despres van seguir “Nuevas aventuras de Matilde, Perico y Periquín” (1959), “Periquín y sus amigos” (1960) i “Periquín y Gustavín” (1961).. Una dada curiosa que no puc deixar d'esmentar és que en aquesta sèrie va començar a emetres la cançó del Cola-Cao, ja que l'empresa patrocinadora de l'emissió era Nutrexpa. “la canción del negrito” va ser composada per Aureli Jordi Dotras i va ser interpretada per Roberto Rizzo

Mario Prades

Tornem a la música a El Temps Passa... i la Música Queda i ho farem amb música catalana

SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Maria del Mar Bonet – Que volen aquesta gent

És un dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina i en el qual es reflecteix la forma d'actuació que tenia la policia social franquista. Així i tot va passar la censura, una cosa que francament, ens resulta com a minim molt estrany. El disc en format EP, el va publicar Concentric el 1967. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixa a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar el 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació creadora de la Nova Cançó. La primera vegada que va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà i uns quants jutges més. Al blog trobareu una foto d'aquest esdeveniment. Per cert que ella va tenir un atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment la van convènca i ella va convènca al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava manat. Aixo de veure un concert dret es cosa molt moderna. L'acte creiem va ser organitzat per Joventuts Musicals de Palma.

El seu primer concert al pati del Castell de Bellver. (Foto treta del

llibre "Tretze que canten" de Joan Ramón Mainat)

Els Corbs – El mon

Com ja us vam comentar en passats programes, Els Corbs versionar el R & B que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El mundo" ara convertit en "El mon" i que va ser un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català. A veure si la recuperem i l'escoltem "un altre cop", perquè ja ha sonat diverses vegades a El Temps Passa... i la Música Queda que consti. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total enregistraren un parell d'EP's.

Els de la Torre – Quan dic tot el que t’estimo

Van passar de ser quatre i cridar-se Los 4 de la Torre a ser tres i reconvertir el seu nom menjant-se el 4 i passan a ser Los de la Torre. Són un grup històric del pop espanyol dels seixanta, la primera banda que gravà una cançó a ritme de ska a l'estat espanyol, us parlem de la "Operación Sol" de 1965 i aconseguiren grans èxits de vendes com "El vuelo 502" o "Mamita". Van gravar amb Belter i van ser un dels grups estrelles del segell. Com eren catalans, van publicar un parell d'EP's en la nostra llengua diense Els de la Torre i sen tres. Aquest tema es trobava en un d'ells, editat el 1967. Aquesta és una versió d'un dels temes més populars del cantant italià Tony Renis, però també els altres tres temes són versions italianes, entre les quals destaca el "Cuore Matto" de Little Tony.

També Los de la Torre van ser portada de la revista FANS

Pekenikes – Hilo de seda

Va ser una de les principals cançons en la carrera d'aquest bon grup instrumental espanyol, possiblement el més avançat de la seva època, però que començaren tenint cantants, entre ells José Barranco, Juan Pardo, Junior, Aute, Eddy Guzmán, Karina, Alfonso Sainz, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ignacio Martín Sequeros i molts més. Va ser Hispavox, la seva discogràfica qui els va convertir en banda instrumental perquè era el que estava imperant i calia emular a The Shadows. A poc a poc Los Pekenikes van anar enriquinse musicalment i incorporaren secció de vent. Massiel sempre va afirmar que el nom, amb les dues K, l'hi va posar ella, encara que es van crear el 1959. Aquesta cançó es va publicar el 1966 i la trobàvem en el seu primer LP, ja sense cançons cantades. En la gravació d'aquest disc estaven Tony, Ignacio, Jorge i els germans Lucas i Alfonso Sainz, encara que pensem que el guitarra en aquella època era Ray Gómez, un home que als 70 va marxar a Estats Units i va tocar en el grup de John Lennon, així com amb Stanley Clarke, Eumir Deodato, Narada Michael Walden, Herbie Hancock i molts altres dels grans.

A dalt la caràtula espanyola i abaix la que es va publicar a l'extranger

Els Pekenikes a l'época en que cantava Juan Pardo i

abaix el gran guitarrista Ray Gómez

Pic Nic – Negra estrella

Era la cara B del "Cállate niña" publicat per Hispavox el 1967 i es tractava d'una versió d'un tema interpretat per Peter, Paul & Mary. Aquest single va ser reeditat el 1968 amb els dos temes cantats en anglès i per al mercat internacional. Pic Nic té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar una cantant britànica, de mare canària i pare nord-americà, es tractava de Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. Van ser descoberts i llançats pel locutor Rafael Túria, però es va trobar amb el greu problema que no tenia prou repertori i ells no volien versionar. Això va provocar que finalment el grup es desfés i Jannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Per cert que Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro de Montaberry van formar part del grup Om.

Els Pic Nic

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Va ser al nostre parer la millor cançó en la carrera del grup barceloní Los Gatos Negros, encara que aquesta versió que us portem està gravada ja al nou segle. Es van crear el 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant a Vergara el 1965. El seu primer èxit va ser la cançó “La barca” que era d’un grup argentí que es deien Los Gatos, curios. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van incorporar Frank Andrada, Carles Maleras i Mone amb la que van gravar un LP en 1987. Ells es van desfer el 1971, per tornar en els 80 i tornar de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela. "Un efecto extraño"es trobava originalment en el mateix EP que "Cadillac" i era una composició seva, encara que a nosaltres i malgrat tot, sempre ens ha sonat a versió. També s'incluia en el seu primer LP.

Mario Prades amb Mone, quan era cantant de Los Gatos Negros,

la foto está treta a la sala Luz de Gas de Barcelona

I tornant a reiterar al Quimet que miri el rellotge, Mario li indica clarament que o s'acomiada o tanca els micros, per tant fins aquí hem arribat per aquesta setmana, ha estat El Temps Passa ... i la Música Queda, un programa que surt a l'aire des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre i que podeu escoltar també per Internet des de la secció ràdio a la Carta de la pàgina web d'Altafulla Ràdio o descarregueu-lo des de la mateixa pàgina web o des del blog de El Temps Passa.