El Temps Passa programa 17-02-2011

La batería Ludwig era une de les millors de l'época. Es va fer famosa

perque la feien servir  els Beatles, pero el grupo de Mario també en 

tenien  una, molt més simple, aixó si.  Llegiu  i  ho  sabreu.

L'escriptor José Mallorquí va posar en boca de César de Echagüe, personatge central de les novel.les de "El Coyote", la millor i més intensa obra d'aquest gran escriptor, una frase curiosa, va dir: “La dona és l'obra mestra del Creador... però ni Déu les entén". Nosaltres també creiem que les dones són meravelloses i que no les valorem com realment es mereixen. Entesos? Això és realment un altre cantar. 

Perquè veieu com us valorem a les dones, avui començarem El Temps Passa... i la Música Queda amb una cançó dedicada a totes les noies que ens escolten. Va per vosaltres nenes per que totes sou molt “lindas”.

Los Pájaros Locos – Linda chica

Va ser el gran èxit en la carrera de Roy Orbison, sobretot quan es va incloure, donant títol al film "Pretty woman". Ells són Los Pájaros Locos, una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava, Però abans que us parlem de Los Pájaros Locos, Quimet li va preguntar a Mario el perquè Roy Orbison portava sempre aquestes ulleres fosques. L'explicació és simple i complicada a la vegada. Orbison tenia molts problemes de visió desde la seva infantesa i portava ulleres molt graduades, sense elles no veia dos en un burro. Tenia dos jocs d'ulleres, unes normals i altres de sol per portar quan conduïa. Quan va participar en la primera gira de The Beatles per Estats Units, abans de començar la primera actuació es va adonar que s'havia deixat les ulleres normals a la furgoneta i només portava a sobre les de sol, com no tenia temps va sortir a l'escenari amb les fosques i segons explicava, el concert va sortir tan bé que va decidir portar sempre quan actuava, ulleres graduades de sol. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat per Iberofón el 1965 i també es va publicar en un single al bloc trobareu les dues caràtules. Los Pájaros Locos gravaren el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunt Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta cançó va per vosaltres nenes.

 Los Pájaros Locos

Filippo Carletti y su Conjunto – Poesía en movimiento

Filippo Carletti va ser un italià que es va establir al país i va gravar diversos discos sense perdre el seu exòtic accent. Va ser un dels primers artistes italians a formar un grup de pocs músics, un quartet que acabaria en quintet. Va ser el primer que va utilitzar un Eco. En el grup destacaven les veus. Aquest tema es trobava en un EP de 1961 publicat per Philips i a més de Filippo Carletti que es el que cante aquesta cançó, també cantan David Soto, Esmeralda Roy i Meli Laiz, cadascun d'ells una cançó del disc. Filippo Carletti va crear un altre grup al que va anomenar Filippo Carletti y Los Big Boys amb els que va gravar un o dos EP's. Aquesta cançó és una versió de "Poetry in motion" de Johnny Tilliston, encara que aquí a Espanya sempre es deia que era del Dúo Dinámico que l'havien versionat. No vam saber que hi havia un cantant i compositor anomenat Johnny Tillotson fins que als 80 es van començar a publicar-se recopilacions d'èxits dels 60. Que consti que molts van dir a l'escoltar cantar aquest tema "Qui és aquest que versiona al Dúo Dinámico en anglès?" Os adoneu que sempre acabem parlan del Dúo Dinámico.

 

Filippo Carletti i su conjunto

 

Johnny Tillotson

Los Sprinters – Que alguien me ayude

Eren gallecs i van acabar sent la banda d'acompanyament del cantant Andrés Dobarro. Aquesta cançó que us portem, versió del "Somebody help me" de The Spencer Davis Group, es trobava en un EP que Los Sprinters van publicar el 1967 a través del segell Fontana. S'havien creat el 1965 i el grup el formaven Miguel Varela Suárez “O Tranquilo”(guitarra i cantant), Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Una de les seves cançons més populars es trobava en el seu primer disc, es tracta de "El Tablao" i curiosament, era una cançó composta per ells. És clar que després van gravar versions, unes quantes. Van gravar set discos entre EP's i singles i es van convertir en el grup d'Andrés Dobarro. El 19 setembre 1998 va morir Miguel Varela Suárez "O Tranquilo".

Andres DoBarro, un gran cantant que va coseguir amb 

"O tren"  que  una  cançó  interpretada  en  gallec,  fos

número U a tot el pais. Va ser la  primera i creiem que

l'unica  vegada  que  a  passat

Los 4 Ros – Un eterno amor

Es tractava d'una versió, molt ben realitzada, del tema "Everlasting love" del grup londinenc Love Affair i la trobem en un single que va treure Belter el 1968 amb “Judy con disfraz” a la cara A. La veritat és que no sabem massa de Los 4 Ros, encara que creiem que eren germans, però van tenir una carrera bastant interessant traient un munt d'EP's i també singles, gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al llarg dels 60. Cuasi sempre van interpretar versions, però li posaven ganes, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa ... i la Música Queda.

 

Love Affair caràtula original del "Everlasting love"

The Finder’s – No quiero que me dejes

Eren de Barcelona i van tenir un munt de noms, des de Los Finders, a Àlex y Los Los Findes, passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral.lel, la genial i recordada Mary Santpere. La cançó la traiem d'un EP que va treure Marfer el 1967 i es tracta de la versió del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones i en el disc també versionen "Pamela, Pamela" dels anglesos Wayne Fontana & The Mindbenders. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Robert Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear el 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Robert per crear Àlex i Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució el 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pere Caño el vam tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec.

Tip y Coll – Obdulia

Un toc d'humor sempre està bé i si a sobre ens ho porten "cantant" Tip i Coll, millor que millor. “Obdulia” fou la seva primera cançó i va triomfar, encara que no va entrar en els annals de la història de la música espanyola de qualitat. Tip i Coll gravaren altres cançons, entre elles destaca "Dame la manita Pepe Lui". Tip i Coll van començar com a parella artística en 1967 i eren Luis Sánchez Polack (València, 22 de juliol de 1926 - Madrid, 8 de febrer de 1999) i José Luis Coll (Conca, 23 de maig de 1931 - Madrid, 6 de març de 2007) avui el seu intel ligent humor és recordat i suposem que ara deuen estar dienli allò de "Mañana... hablaremos del Gobierno" a algú molt més alt que tots nosaltres.

 Tip i Coll

Massiel – La la la

La "Tanqueta de Leganitos" va representar a Espanya per accident al festival d'Eurovisió de 1968 i un 6 abril 1968 va guanyar interpretant una cançó del Dúo Dinámico que havia de cantar Serrat, però aquest va decidir en l'últim moment que si no ho feia en català, dons no la cantava. És clar que segons va explicar Massiel en un programa de televisió i Serrat no ho va desmentir, Banca Catalana va posar a la seva disposició dos maletins amb diners i com el Noi sabia que tenia moltes probabilitats de no poder tornar al país, suposem que devia pensar que les penes amb pasta gansa són menys penes. De fet a Espanya va poder tornar en aquella ocasió, però va ser vetat durant molts anys a Televisió Espanyola, en aquell temps la millor televisió del país. Massiel es diu en realitat María Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa i va néixa a Madrid el 2 d'agost de 1947. De fet i tot i bones cançons editades posteriorment com "María de los Guardias", viu del record del "La La La", però gairebé ja ningú es recorda del Trio La La La que la van acompanyar Oi que no? La veritat es que van tindre problemes amb Massiel i aquesta no les va agafar per la gira que va fer despres d'Eurovisió. Més tard van ser contractatades per Julio Iglesias i amb elles va guanyar a Benidorm l'estiu del 68 amb "La vida sigue igual", es clar que Los Gritos també van tenir a veure en el triomf. El Trío La La La així mateix, van estar amb ell a Eurovisió, el 1970. Només recordem el nom d'una d'elles, la menys agraciada físicament que era Merche Valimaña.

 Massiel amb el Dúo Dinámico i Cliff Richard que va quedar 

en seguna posició amb el "Congratulations"

 

Massiel protagonista de la portada de la revista musical Discóbolo. 

En aquest número es feia ressó del suicidi de Manolo l'organista de

Los Bravos

El trío La La La amb l'amic Luis Aguilé

SECCIÓ DE LA MÚSICA FETA A CATALUNYA

Luis Aguilé – Barcelona, Barcelona

També el gran showman que era Luis Aguilé va cantar en català. De fet va viure molts anys a Catalunya. Aquest tema es trobava en un LP tot ell interpretat en català i titulat "A Catalunya ...", com a homenatge a la terra que el va acollir quan va arribar a Espanya i que va treure a la venda a principis ja dels 70. El seu nom complet era Luis María Aguilera Picca i va néixa a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936, va morir a Madrid el 10 d'octubre de 2009. Mario encara recorda quan el va telefonà per dir-li que venia a actuar a la província i el va convidar a dinar a Can Gatell de Cambrils, amb les seves dones. A la sobretaula va sorgir el tema de cantar en català i Luis va recordar aquest disc cantant aquesta sardana a acappella, és a dir a seques, sense música. Luis també era amic dels propietaris del popular restaurant cambrilenc avui ja tancat i  l'unia una bona amistat amb els del restaurant argentí Aratxi, també a Cambrils. Va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles de la seva autoria, i algunes s'han convertit en clàssics, com "Cuando salí de Cuba", gravada per molts altres artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que la van convertir en Disc d'Or als Estats Units, sense oblidar "Ven a mi casa esta Navidad", una nadala convertida avui en un clàssic.

 Mario Prades amb Luis Aguilé, la seva dona i una de les

ex del  Mario, a Can Gatell de Cambrils

Les cançons de Luis Aguilé van ser protagonistes moltes 

vegades  de  la  Col.lecció  Claro  de  Luna

Augusto Algueró & His Orchestra – I’m coming home

Ens ha deixat fa poc temps, el 16 de gener de 2011 en Torremolinos, a causa d'una parada cardiorespiratòria soferta mentre dormia. Augusto Algueró havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un dels més prolífics compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu gairebé fins al moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, productor i director d'orquestra. Fill de compositor, Augusto Alguer Jr. es va casar amb Carmen Sevilla, però el matrimoni solsament va durar 10 anys. Us hem inclòs en el bloc una fotografia del feliç esdeveniment, ens referim a les noces, no a la separació que quedi clar. Va compondre per a gairebé totes les figures del moment cançons que formen part de la història de la música espanyola, entre elles "Estando contigo”, “La Chica Ye-ye" que va compondre per Rosalía no era per Concha Velasco, "Te quiero, te quiero" que va gravar Nino Bravo perquè Raphael va jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas de la Cruz Roja”, “Penélope”, “Noelia”, “Corazón contento”, “Tómbola”, “Será el amor”, “El día de los enamorados”, “Acompáñame" i tantes altres, sense oblidar les seves bandes sonores que van ser infinitat. Aquest tema que ens porta al capdavant de la seva orquestra no és seu, és una versió del gran èxit de Tom Jones, el Tigre de Gales.

 El casament de Carmen Sevilla i Augusto Algueró va 

tindre  molt de  ressó mediatic

Enric Barbat – No fa gaires anys

Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us portem es trobava en un EP que va publicar el 1970 recordant la seva infantesa. Va néixa a Barcelona el 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, el 1963. Desenganyat, va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en opinió de Mario és el seu millor disc, el LP "Quatre" que compta amb Santi Picó o Carlos Cárcamo no estem segurs, te  un contingut molt electrònic. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura. Alguns es van queixar que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla.

Enric Barbat

Els Dracs – No contesta ningú

Els Dracs van ser una de les bones bandes sorgides a Catalunya cantant en llengua vernàcula, encara que també van gravar en castellà, almenys un EP que Mario té, això si, es van fer cridar Los Dracs. Eren sis, liderats pel cantant Jordi Carreras i Miquel Olivé (fundador del grup) i treballaren de 1967 a1970, sent la versió de "La casa del sol Naixent" un dels seus millors èxits i segons sembla ser, va ser el disc que més es va vendre del catàleg de Concentric. Però ja sabeu la nostra opinió de les referències publicades per Concentric sobre grups, que no sonaven com havien de fer-ho, la mà de Josep Maria Espinàs sempre feia que els baixos i bateria sonessin light, febles i mancats de canya, això sí, el més semblant a un cantautor amb grup darrere posible. Els Dracs van ser el primer grup de rock català que va tocar al Palau de la Música de Barcelona, és clar que aquí va estar la mà d'Espinàs. Vicenç Carós, bateria del grup, va morir el 20 de gener de 2010, comptava 63 anys d'edat.

Francesc Heredero – Sentimentalment

Va ser una de les primeres produccions de Edigsa que incursionà en el pop de l'època. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch. A principis dels seixanta Francisco Heredero guanya el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta a Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català. Es va casar el 1967 amb la cantant Luisita Tenor i era germà de la també cantant Franciska, mare de Rebeca, també cantant, encara que molt més actual. Heredero es va retirar en 1972. Al blog us incloem una fotografia del seu casament amb Luisita Tenor.

El casament de Luisita Tenor i Francisco Heredero també

va tindre mol de resso mediatic

Luisita Tenor – Yeh Yeh

No solsament va ser una Chica Ye Yé, Luisita Tenor va beure de fonts musicals des de la seva infantesa, els seus pares eren el Dúo Tucumán i segons sembla recordar Mario, el seu pare els coneixia. El 1955 va debutar al Teatre Alcázar de València. Va participar en el primer festival de la Mediterrània al qual tornaria a presentar-se en el 65 amb "Canción para antes de nacer". El 1967 contrau matrimoni amb el també cantant Francisco Heredero i tots dos van formar parella artística durant un temps gravant uns quants discos. En propers programes us posarem alguna cosa d’ells cantant a duo. Luisita Tenor es va retirar a principis dels 70.

Franciska – Bossa nova junto a ti

Ja que estem en família, escoltarem a la cunyada de Luisita, la cantant Franciska, germana de Francisco Heredero i mare de la cantant Rebeca que va començar a funcionar en els 90 amb "Duro de pelar" i l'any passat va tornar al primer pla per alguna cosa relacionada amb la premsa del cor i un nou disc, molt fluix, la veritat. La brega, vénen d'una suposada relació de Rebeca amb el torero Fran Rivera, però hi ha més. El pare de Rebeca és el pintor José María Pous, encara que sembla que ara no ho és i el papa pot ser Jesús Hermida. Deixem això per la premsa rosa que nosaltres, dins del nostre bon humor per veure la vida, som massa seriosos per a tractar aquests temes tan "importants" com per a ser debatuts públicament mitjançant la televisió. Franciska va néixa a Barcelona, de mare valenciana i pare porto-riqueny. Per cert ara no estem segurs si el germà de Franciska era Francisco Heredero o Eliseo del Toro, perquè ella de cognom es diu De Toro. Va guanyar el 1963 al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb la cançó "Paz" amb lletra de Isidro Solà i música de Carles Laporta. Va gravar a duet amb la seva filla "Quisiera", un tema compost per la pròpia Rebeca. Bé la veritat es que Franciska i Francisco Heredero no eren germans, hem volgut mantindre la brometa fins el final. Franciska era germana de Eliseo del Toro, que quedi clar i disculpeu-nos, peró avui estem molt de conya i teniem ganes de fer "familia".

 Rebeca i la seva mare, la cantant Franciska

 Mario Prades amb Rebeca que per aquella época sortia amb un batería de rock

Los Doble R – Maldita

Ara vindrem a Tarragona i us portem a un dels bons grups que van funcionar des de la província. Es tracta de Los Doble R, nom adoptat per que dos dels seus components es diuen Ramón, l'altre, el més petit de tots era Chispita, tot un crac que ja no està entre nosaltres. Creiem que només van publicar un o dos discos, aquest és un EP editat pel segell Alma i on també trobàvem "Sevilla bonita”, “Esta botas son para caminar” i “Septiembre". "Maldita" era una composició del grup i hem de reconèixa que la lletra és gore total, però Quimet que els coneixia perque Manel Rodríguez es va casar amb una veina del Quimet i diu que és la cançó que millor funcionava en les seves actuacions. Un dels dos Ramons té una perruqueria de cavallers a Tarragonan creiem que a Sant Pere i San Pau. ¿Qué a la caràtula del disc es veuen quatre músics? Això també ho sabem, però ni Quimet ni Mario es recorden del nom d'aquest quart membre dels Doble R. És broma, eren Ramon Domenech, Ramon Vidal i Manel Rodríguez, al costat de Chispita. I els tres membres supervivents van compartir escenari amb Quimet i el seu grup, Tony amb Grup, el setembre passat actuant a la Rambla Nova de Tarragona en un concert revival en què van participar diversos conjunts, englobat dins de les Festes de Santa Tecla 2010.

 

Quimet Curull actuan a la Rambla Nova de Tarragona 

per  les  festes  de  Santa  Tecla  2010 amb Tony amb
Grup, un dels grups on toca

Los Ángeles – Mañana, mañana

Los Angeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van cridar primer Los Angeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Angeles. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en single, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera. Quimet sempre afirma que ell gaudia molt en els seus concerts, en els quals interpretaven una primera part amb els seus temes i una segona amb cançons de The Beatles. Mario va compartir escenari amb ells en una ocasió. Va ser al Casino de Manlleu, a Barcelona i van tenir problemes amb els instruments ja que van haver de deixar-lis a Los Angeles la bateria, una Ludwig i els amplificadors (tres CMB i un Vox) ja que ells van patir un accident amb la seva furgoneta. A canvi, Los Angeles havien de prestar-lis al seu torn l'equip de veus per a la segona part, compte que es tractava d’un Semprini, així com cobrar més del empresari pel fet que van haver de tocar més d'una hora fora de context a causa del retard de Los Angeles. A la segona part Los Angeles van desaparèixa i l'equip de veus amb ells, incomplint el pacte i la caixa de la batería ens l'havien ensorrat un pam. És clar que al pipa del grup de Mario i per pura casualitat, se li van quedar "enganxats" a les mans, diversos micròfons Semprini. Coses curioses de la vida.

Los Angeles, una de les millors formacions

vocals  de  la  seva  época

Los Mustang – Mi vida

Va ser un dels millors temes en la carrera del grup barceloní Els Mustang, liderats per Santi Carulla, clar que, per variar, no era seva, es tractava d’una versió del gran èxit internacional del cantant francès Alain Barriere que els Mustang van brodar i van incloure en un seus millors EP's, publicat el 1964. Els Mustang van ser l'única formació dels 60 que ha mantingut els mateixos components des de la creació fins a la seva dissolució en 2000. Despres Santi Carulla es va llançar en solitari.

Postal promocional de Los Mustang ja dels anys 90

Per soposat, Los Mustang també van sortir a Claro de Luna

I com sempre, Mario te que indicar al Quimet que miri el rellotge i es doni compte que s'acaba el temps i hem de tancar la parada i donar per acabat, per ara, El Temps Passa ... i la Música Queda que us ha arribat des Altafulla Ràdio, Ona La Torre o a través de les vostres descàrregues des del bloc d'El temps Passa o des de la web d'Altafulla Ràdio, o escoltant-nos en directe a través d'internet.

Xiquetes, xiquets, fins el proper programa, ens en anem.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa