Començarem El Temps Passa... i la música queda recordant una pel.lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons. Les actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflectir un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva banda sonora, composta pel desaparegut compositor català Augusto Algueró Jr. i sobre tot una cançó.
Als Maristes de Sants, a Barcelona, on estudiava Mario, les normes fora de classe eren molt curioses. Per exemple havies d'assistir a la missa del diumenge a la capella de l'escola, sinó acudies et possaven una "Manca d'assistència a classe" i no valia anar el dissabte a qualsevol altra església, com estava autoritzat per no caure en el pecat de faltar a missa el diumenge. També hi havia dates "sagrades" i en què no podies Escaquejar-te de cap manera, tot i que això era "voluntari", us parlem de les col.lectes, las cuestacions, per al Domund, la Sagrada Família i la Cruz Roja, encara que aquesta en menor mesura i el Càncer no recorda que es fesi. A la fi del dia sempre havia problemes amb les guardioles, la veritat. Per cert que per aquestes tasques anàvem de dos en dos, com la Guàrdia Civil. Mario jutja que això de anar de "cuestación" és com pidolar, però en plan "cosa fina". El Quimet, de la questació de la Cruz Roja, recorda unes noies passant amb uns pots demanant un donatiu i quan ho feies et posaven una bandereta a la solapa. Te present la imatge d'una cavalcada pels principals carrers de Constantí per a celebrar la festa del Domund (diumenge mundial de les missions) en la que surtiem els diferents alumnes dels col.legis disfressats de: negres, indis, xinesos i missioners sota el lema "tot per les missions". També recorda les guardioles amb figures de negres, etc... que hi havia a diferents botigues del poble per a recaptar donatius. No sap perquè, però la gent recollien el paper de plata de les rajoles de xocolata amb el qual es feia una bola i la lliuraven als col.legis així com segells usats.S'ha de dir que actualment l'Església continua celebrant el Domund. Uns quants anys més cap aquí es comença a fer la questació del Càncer, molt semblant a com es feia per la Cruz Roja, tot i que, actualment en el seu poble es passen uns sobres per les cases i cadascu fa el donatiu que li sembla més convenient.
Per tant i recordant a les nenes de blanc, siguin de la Cruz Roja, de la Seguretat Social, del Sociosanitari Francolí o de qualsevol dels molts hospitals i centres sanitaris de la zona i saludant als malalts que es troben en ells desitjant-los una ràpida recuperació i força d'ànim per suportar el dolor, comencem El Temps Passa... i la música queda
Ana María Parra – Las chicas de la Cruz Roja
La pel.lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia el 1958 i la veu que se sentia al film cantant la famosa cançó de Algueró era la d'Ana María Parra. Es va publicar en un EP editat el mateix any, calia aprofitar l'a tirada de la pel.lícula, encara que al final es va fer més famosa la cançó. El disc contenia altres temes com "En el azul del cielo" que havia guanyat el Festival de San Remo aquell any interpretada per Domenico Modugno, "Juro adorarte" que va ser finalista, encara que no recordem qui la va cantar i "Tímida serenata". Ana María Parra també va participar en un munt de festivals, destaca la seva intervenció al IIIer. Festival de la Canción Española de Benidorm on va cantar "Enamorada". Per cert el 1958 també va gravar un altre EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de vida curta lligat al estris rodó.
Les noies de la Creu Vermella eren Julia (Luz Márquez), Paloma
(Conchita Velasco), Isabel (Mabel Karr) i Marion (Katia Loritz),
abaix a la seva dreta es trova José Bódalo
(Conchita Velasco), Isabel (Mabel Karr) i Marion (Katia Loritz),
abaix a la seva dreta es trova José Bódalo
Sonia con el Latin Quartet – Si un chico fuera yo
La veritat és que creiem que Sonia era catalana, però poc us podem dir ja que tot just la recordem, suposem, pel fet que va tenir una efímera carrera, però en aquest EP que va publicar Belter el 1965 compta amb els Latin Quartet, el grup del mestre Francesc Burrull acompanyant-la i fent les veus i això són paraules majors. El tema és una versió del "Wenn Ich Ein Junge War" de la menuda cantant italiana Rita Pavone, us posem el títol en alemany perquè amb aquesta cançó va arribar a la primera posició al país germànic, Rita, no Sonia. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra), Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Anteriorment, a l'any 1954, van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. El 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués, Julián Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral.lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que ens va deixar no fa massa i Jordi Coll, pero van passar mols altres bons músics.
Els Latin Quartet a una postal promocional de l'època
on es veu al mestre Burrull agupit
Dúo Juvent’s – Soy un rocker
Es tracta d'un EP publicat el 1962 pel segell Vergara i la cançó és una bona versió de "I'm a Rocker" que va ser composta per Clarence Lee Lewis del qual també John Lennon interpretar alguna de les seves cançons. El Dúo Juvent's van tenir un moment brillant i les seves cançons sonaven en les emissores de ràdio. Eren Emilio Huguet i Jesús i van enregistrar vuit EP's entre 1962 i 1964, per al segell Vergara, sols o "Con su Conjunto", però tot i sonar molt bé, es van trobar massa encasellats amb el twist i el beat els va anar relegant a l'oblit . No sabem que s'haurà fet d'ells. Voleu una curiositat, un dels components del Dúo Juvent's, no sabem quin, era cosí germà del pare de Carlos Segarra de Los Rebeldes.
El Dúo Juvent's
Los Milos – Zapatos de gamuza azul
Eren tres i entre ells es trobava Emilio Baldoví que després es convertiria en Bruno Lomas, els altres eren Salvador Blesa i Vicente Castelló i després de la marxa d'Emilio es van convertir en Los Top-Son i posteriorment a Los Huracanes. Els tres eren valencians i van gravar quatre EP's. Aquesta és una versió del clàssic de Carl Perkins, encara que molts afirmaven que era d'Elvis, aquest només la versionar, i es trobava en el tercer disc que va sortir el 1961 a través d'Discophon i on també es trobaven "Lucille" de Little Richard, "Caravana" del trombonista de jazz Juan Tizol i "Baby blue" de Gene Vincent. Los Milos van guanyar el 1960 el concurs de Ràdio València "En Pos de la Fama". Per cert, quan van començar eren quatre, però de seguida Ramon Peleguero Sanchís els va deixà per dedicar-se a la música més reivindicativa, cantant en català i cridant-se Raimon. Us sona? És el noi del carrer Blanc, si senyor.
Bruno Lomas ja en solitari, un dels millor rockers del pais
Generación 49 – O’Espantallo
El grup Generació 49 eren gallecs i es van formar a la Corunya el 1967. Inicialment eren tres Alberto Morano (òrgan) que havia tocat amb Los Simples, Germán Peñalver (bateria) que venia de Los Saurios i Xoán Piñón. Abans havien tocat amb la Rondalla dels Maristes de A Coruña. Van guanyar el concurs "El Micrófono de Oro" que es celebrava a Lugo. Durant un temps van posar música al Ballet Gallego realitzant diverses actuacions acompanyant-los. Poc abans de desplaçar-se a Barcelona per gravar el seu únic disc que va publicar Belter, se'ls va unir Jesús Santos Casal (baix) que tocava amb Piscis. Els van dir que no calia portar el seu equip que en els estudis trobarien tot el necessari, però la seva sorpresa va ser quan es van trobar amb instruments que ells només havien vist en revistes i botigues, com un òrgan Hammond, preguntant Alberto Morano si algú havia regat un Farfisa i l'òrgan havien crescut. També els van posar davant una Gibson 335, un baix Burns i una bateria Premier. Els nois al.lucinat, és clar.
Els nois de Generación 49 van lucinar quan van veure
l'equip que posaben a la seva disposició
Los Salvajes – Corre corre
Un altre tema extret de l'EP de Los Salvajes publicat per EMI-Regal el 1966 amb "La neurastènia" com a tema central, encara que aquesta versió del "Keep on running" de The Spencer David Group és excel.lent i Gaby es llueix a la seva manera. Es van crear el 1962 i a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. El 1966 Julián Moreno va substituir a Andy. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioneros dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet el 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández.
Los Salvajes
El batería Delfín Fernandez amb Charlie Wats, el seu ídol
Lone Star – Fin de semana
Van ser grans entre els grans, una de les poques bandes "modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet blanc. És clar que quan van començar a gravar van haver d'acceptar les exigències d'EMI i en els seus dos primers discos consten com a Conjunto Lone Star. Aquest tema es trobava en un single amb "Vieja estación" en l'altra cara. Eren Pere Gené, Rafael de la Vega, Joan Miró i Enrique López, encara que pel grup van passar grans músics, ja a partir de la fi de la dècada dels 60, entre ells Alex Sánchez, Sebastián Sospedra, José Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu i Ricardo Acedo. Lone Star es van despedir definitivament al 1996, dels antics solsament i eren Pedro Gené i Alex Sánchez i despres de treure un CD titulat "Hacia el futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de Triple Onda.
Lone Star a l'estudi de gravació
Los Brincos – Renacerá
Aquesta cançó es troba en el que possiblement sigui el millor EP de la primera etapa de Los Brincos amb "Un sorbito de champaña”, “Giulietta” y “Tú en mí" que es va editar el 1966 a través del segell Novola, subsegell de Zafiro. Los Brincos inicialmente eren Fernando Arbex, Juan Pardo, Antonio Morales "Junior" i Manolo González. Van ser un grup prefabricat i creat per competir al mercat internacional i de fet versionares moltes cançons a altres idiomes, encara que algunes ja van ser compostes i gravades directament en anglès o italià. Aquesta cançó que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, va ser versionada al francès i a l'italià, aquesta està en castellà, perquè la entengue bé, tot i que missatge, el que es diu missatge...
Els primers Brincos
Los Mustang – El Globo Rojo
Avui Los Mustang haguessin estat una orquestra de ball, però van ser els eterns versioneros i en els 60 es van convertir també en un dels grups que més venia a tot l’Estat. Encara que gravaven versions, les seves eren les més completes, millor elaborades i editades al país en moltes ocasions abans que les originals. Aquest single amb "My Little Lady" a la cara B, es va publicar el 1968. "El globo rojo" era una versió de l'èxit dels britànics Dave Clark Five, mentre que l'altra cara és un tema que van portar a l'èxit The Tremeloes, encara que al seu torn l'havien versionat. En aquestes cançons Els Mustang porten secció de metall, per aixó a la caràtula del single, veiem a sis components. Com a exemple del que van arribar a vendre, us direm que la versió de la banda liderada per Santi Carulla de "El submarino amarillo" va desbancar a l'original de The Beatles a les llistes i al pais es va vendre mol millor.
Santi Carulla. Abaix troven els Dave Clark Five, autors de la cançó
Adam Grup – Cry, cry, cry
Adam Grup eren quatre joves valencians que interpretaven soul, encara que sense instruments de metall. Estaven liderats pel cantant Miguel Blasco Carabia al que se li coneixia com Adam, nascut a València el 1946 i que abans de crear Adam Grup havia format part de The Inters i Los Exciter. Va formar el grup el 1966 amb Alberto Gómez (bateria) que havia tocat amb Los Top-Son i que després es marxaria amb Los Canarios, Alfredo Manuel Parella (guitarra), José Segura (baix) conegut com El Malayo que posteriorment s'aniria amb Los Huracanes i José Emilio Navarro (guitarra) que després crearia Gente Feliz i acompanyaria al Dúo Dinámico. Adam Grup va tenir una curta existència i creiem que només van gravar un o dos singles, aquest és de 1967. Adam va marxar a treballar per Hispavox i va muntar un estudi de gravació. Les seves cançons es van incloure al recopilatori "Valenciano volumen 1".
Los Íberos – Summertime girl
Va ser una de les millors cançons d'aquest grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van gravar una part important de la seva discografia en anglès i gravant a Londres. Es van conèixa a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat el 1968 amb "Summertime girl", aquest tema que avui sona a El Temps Passa... i la música queda. El 1969 participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés". El 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", es desfan. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG.
Los Íberos
Manolo Pelayo – Kentucky woman
Aquest home nascut a les Illes Canàries va ser cantant de Los Diablos Negros i després de Los Botines, on serà substituït per Camilo Sesto quan Manolo Pelayo decideix començar en solitari el 1966. El tema més popular de la seva carrera va ser "Rufo el Pescador"que també va gravar Massiel, composta per Manolo Díaz i amb el qual ambdós van guanyar un Festival de Mallorca. "Kentucky woman" és un clàssic de Neil Diamond que va escriure el 1967 i que també van gravar els Deep Purple, Waylon Jennings i Gary Puckett and the Union Gap i que Manolo Pelayo incloure en el seu últim disc, un EP publicat el 1967. En total va gravar cinc singles i aquest EP.
Manolo Pelayo. Abaix la caràtula del single amb la versió
d'aquesta cançó que van fer els Deep Purple
Los Catinos – Deborah
Després dels Mustang i al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners de l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar més difícil. Inicialment es van cridar Los Ticanos, però un “Lumbreras” de la casa de discos de seguida va veure que Los Catinos era mol millor nom i els hi va fer canviar-lo. Eren de Barcelona, es van formar el 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) (substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Van tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la barcelonina Sala Tango. Aquesta cançó es una versió del éxito del italia Fausto Leali.
Los Catinos a la portada de la revista musical FANS
Los Sprinters – Rain and tears
Eren gallecs i van acabar sent la banda d'acompanyament del cantant Andrés Dobarro. Aquesta cançó que us portem, es versió del tema de Aphrodites Child, el grup integrat per Vangelis, Demis Rousos y Lucas Sideras i es trobava en un single que Los Sprinters van publicar el 1968 a través del segell Fontana i que va ser el seu últim disc. S'havien creat el 1965 i el grup el formaven Miguel Varela Suárez “O Tranquilo”(guitarra i cantant), Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Una de les seves cançons més populars es trobava en el seu primer disc, es tracta de "El Tablao" i curiosament, era una cançó composta per ells. És clar que després van gravar versions, unes quantes com aquesta que avui escolteu a El Temps Passa... i la música queda. Van gravar set discos entre EP's i singles i es van convertir en el grup d'Andrés DoBarro. El 19 setembre 1998 va morir Miguel Varela Suárez "O Tranquilo".
Andrés DoBarro a la portada de la revista
musical Mundo Joven
Los Javaloyas – Ella tornà
Los Javaloyas van ser un dels grups pioners del pop que no sabíem era pop, al país. Es van crear el 1952 i van estar en actiu, fins a la mort de Luis Javaloyas, el seu fundador i líder. Van ser al costat de Los Catinos i després dels Mustang, els millors versioneros de la seva època. Aquest single publicat per EMI el 1967 conté dues cançons cantades en català i que van participar en el 4t Festival de la Cançó de Mallorca, encara que no van ser profetes a la seva terra. "Ella tornà" va ser una composició de Tony Obrador que creiem també la va interpretar en el festival. La cara A conté "Bona nit" que era d'Antoni Parera Font. Los Javaloyas es van crear a València, però Luis Javaloyas es va establir a les Balears i la banda va sofrir canvis fins aconseguir la seva formació més sòlida amb Serafín Nebot a la veu, saxo i clarinet, Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany (veu, bateria i trompeta) i el seu fundador el valencià José Luis Pérez Javaloyas que cantava i tocava flauta i piano. Luis morir a Palma, després de patir una llarga malaltia, el divendres 21 de setembre de 2007.
Los Javaloyas
Michel – Aline
Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixer del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa i molt política i ja os la hem explicat en un altre ocasió, però la repetim sense problemes. Un bon dia va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar cap a Moscou per actuar i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. Abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxà convidat a Cuba. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com se li rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro cosa que avui sembla innocent, però les relacions públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, Michel va ser inclòs amb caràcters daurats a la llista negra del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixa a Pego, Alacant, el 1933. Va morir el 14 de gener de 2009. Aquesta cancó que escoltem avui es una versió, gravada en catalá el 1965 pel segell Zafiro, del gran èxit del cantant frances Christophe que per cert es deia de veritat Daniel Bevilacqua i a l'altre cara trovem "Caprí s'ha acabat" que era del també frances Hervé Vilard.
Miguel Semper Peiró, conegut artisticament com Michel
Els 7 d’aquí – Nomes tu
Aquesta cançó es trobava en el seu primer EP, publicat per Concentric el 1967. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que nosaltres ens quedem amb la de Los Relámpagos, encara que sigui instrumental. Els 7 d'aquí es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. Amb aquesta cançó, composta per Carlos Sist, van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de Ràdio Barcelona. Aquest EP es va gravar en els estudis Sonotone.
Dúo Dinámico – Ai aquells ulls tan negres
També el Dúo Dinámico va gravar en català, encara que creiem que només ho van fer en aquesta ocasió. Aquest single, publicat el 1965, només conté aquest tema en llengua vernacula, l'altra cara amb "Tu serás la primera" està interpretada en castellà. No hem d'oblidar que Manuel de la Calva i Ramón Arcusa van néixa tots dos a Barcelona. Van ser referència per a duos, trios i grups sorgits en els seixanta, almenys fins la meitat de la dècada i formen part de la nostra història musical. Per cert que hem de dir una cosa sobre el locutor que els va "batejar" ja que inicialment es feien dir The Dinamic Boys. Es tractava d'un gran radiofonista, Enrique Fernández, al programa La Comarca nos visita. Sempre s'ha dit, fins i tot en la pàgina web del Dúo Dinámico que els va fer canvià el nom ja que ell no sabia parlar anglès. El seu nét Enric Fernández s'ha posat en contacte amb nosaltres i en propers programes, després de parlar amb Manolo de la Calva, agregat als "Amics de El Temps Passa"que ens ha organitzat al seu facebook Montse Aliaga, tractarem aquest tema, ja que sembla ser, per lo que ens exposa el seu net, no solsament sabia parlar, angles, també parlaba italià i colcom de francés. Com avançament, al blog us exposem una fotografia cedida per la família d'Enrique Fernández feta el dia que va presentar al Dúo Dinámico, el 28 de desembre de 1958 i que va ser el seu bateig oficial.
El Dúo Dinámico el dia del seu "bateig" profesional. Enrique Fernández
es el segon per la dreta. (Foto cedida per la familia d'Enrique Fernández)
Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona
Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1967 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb aquesta gran versió de "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Entre els seus components, encara que creiem que no va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, a l'òrgan José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Los 5 Chics. De fet cinc ho van ser al principi, però van arribar a contabiliizarse 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem. Per cert, estaven vinculats, algun dels seus membres, amb un estudi i segell discogràfic de la Vall d'Uxó, a Castelló, creiem que es deia Xirivella Records. Mario no està segur, però li sembla que Remigi va ser durant una temporada artista de Rochi Produccions, ell el va tenir actuant a La Fàbrica de Reus quan s'encarregava de la dirección artística de la sala.
Els 5 Xics
Remigi Palmero
I amb aquest gran tema arriba l'hora dels adeus, per tant i des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, donem per acabat El Temps Passa... i la música queda, però diem, amulant al general MacArthur quan va sortir de les Filipines expulsat pels japonesos, durant la II Guerra Mundial... Tornarem!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario