El Temps Passa programa 12-05-2011

Quan surt el sol amb un cel ennubulat (Foto: Mario Prades) 

Si hi ha una cosa que no suportem és a la gent irresponsable. Aquells que tot s’ho tiren cap a l'esquena i per als que res és preocupant, tot els hi està bé i a sobre ho diuen aixó de que no passa res de res... Hi ha molts d'aquests que si haguessin nascut a la Tarraco Antiga dels Cèsars, haurien de cridar-se "Hipocritus Cinicus". Als molts irresponsables que caminen alegrement pel món sense mirar ni volgue veure tot el que passa al seu voltant els hi dedicarem la cançó amb què anem a començar el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda, des d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Bruno Lomas – Irresponsable

Aquest tema va ser un dels primers èxits del cantant galés Tom Jones aquell del qual es deia que havia estat miner, cosa que era totalment fals. Sir Thomas John Woodward, cantant, actor i Cavaller de la Corona Britànica nascut a prop de Cardiff el 7 de juny de 1940 i que ha venut uns 100 milions de discos a tot el món. La veritat és que la cançó sembla haver estat composta pensant en la veu de Bruno Lomas que la va brodar. Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez va néixa a Xàtiva (València) el 14 de juny de 1940, just una setmana després de Tom Jones i va morir en accident d'automòbil a la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. Aquesta cançó es recollia en un EP on el tema estrella va ser "Como ayer", una composició del Dúo Dinámico amb la qual Bruno Lomas va guanyar el Primer Premi en el VIII Festival Internacional de la cançó de la Mediterrània on també van participar Manolo i Ramon i en aquest EP també hi estaven "Dentro de mi vida” i “Yo se que no volverás".

Disc recopilatori de Tom Jones, a sota Bruno Lomas
i a baix portada de la revista Lecturas

Los Gatos Negros – Ven Johnny ven

Es van crear el 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent cridant-se Catch es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar per Los Gatos Negros: Quique Tudela, Frank Andrada que procedia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Ells es van desfer el 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela que paralel.lament ara també toca amb Los Salvajes. La cançó que estem escoltant “Ven Johnny ven” és una versió del clàssic del rock and roll "Johnny B. good", una composició de Chuck Berry que també va ser el priemr en grabar-la i és va publicar dins d’un EP del segell Vergara el 1965 i un euro per en Quimet que ja està reclamant-lo per que ell la ha tocat. En el disc també es troben "He nacido para tí" de Pino Donaggio, "Te recuerdo" que és una composició de Carles Maleras, component de Los Gatos Negros i “No debí besarte nunca”.

Chuck Berry va ser el compositor i primer interpret d'aquesta cançó

Dúo Dinámico – Poesía en movimiento

Quan en els anys 80 van començar a editar-se discos dobles i recopilatoris de la música dels 60, en molts d'ells es va incloure el "Poetry in motion" i allavors molts es van preguntar Qui és aquest Johnny Tillotson que canta una cançó del Dúo Dinámico en anglès? Però no era així, Johnny Tillotson era el primer que la va gravar a principis dels 60, però els seus discos, tot i que es van vendre a mig món, no van arribar a funcionar a Espanya i la versió que tots vam conèixa va ser la de Manolo i Ramon i altres que es van fer. L'EP es va editar el 1961 i també es recollien "Las hojas verdes" que era de la banda sonora del film "El Álamo" i la van interpretar originalment The Brothers Four, al costat de "Solo para mi" i "Ala-hula Rock"

El Dúo Dinámico a un concert fet a Valladolid, 
a sota disc de Johnny Tillotson

Los Brincos - Lola

Los Brincos han sonat i molt en el nostre programa, però sempre hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda als primers Brincos. Arriba el moment de saltar la barrera i passar a la segona formació d’aquest grup que va a començar a funcionar sota la batuta de Marivy Callejo i ho farem amb aquesta "Lola" que va ser el seu primer gran hit en la segona etapa i que es va editar en single a través de Novola-Zafiro amb "The train" a la cara B que com podreu supossar estava cantant en angles. Quan Juan Pardo i Antonio Morales Junior es van separar per formar el duet Juan y Junior. Els nous Brincos es van recompondre sota el lideratge del compositor i bateria Fernando Arbex, sent substituïts per Ricky Morales que era germà de Junior i Vicente Jesús Martínez, procedents tots dos del grup Los Shakers. Sense oblidar a Manolo González al baix que es va mantenir ferm amb Fernando des del principi de la banda fins a la seva dissolució al 1970. Cal dir que aquesta formació tampoc va ser definitiva ja que Vicente Jesús Martínez els va deixà al seu torn va ser substituït per Miguel Morales, també germà de Junior i Ricky i que es va casar amb Freda Lorente, a la qual coneixíem com La Bombí, una actriu que no es mullava els peus al dutxar-se i també se la coneixia per la frase que deia al "Un, Dos, Tres" possant un aire ingenu “Porqué seraaaaa”.

 

A dalt Los Brincos al 2011, Miguel Morales es el segon per l'esquerra. 

A  sota  veureu una sugestiva foto de Freda Lorente  "La Bombi"  en  els

seus bons temps

Lone Star – Mi calle

Tot i que els cantautors, sobretot els catalans, interpretaven "cançó protesta", quan tenim que parlar de la primera cançó protesta del món del rock espanyol, aquesta la van gravar els catalans Lone Star el 1968 i es titulava "Mi calle", es va publicar en format single amb “Thinkin’ of you” a la cara B. Avui la escoltarem a El Temps Passa... i la música queda, a les sintonies d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Lone Star es van crear el 1959 sent Pere Gené (veu), Willy Nab (guitarra solista), Rafael de la Vega (baix), Enric Fusté, (piano) i Enrique López (bateria). Després de gravar el seu segon disc, el tarragoní Joan Miró substituiria a Willy Nab com a guitarra i Enric Fusté va deixar la formació passan a ser solsament quatre. "Mi calle" dels Lone Star era una gran cançó i reflectia la falsedat de les conveniències socials des d'un barri molt marginal al què ningú vol anar, però pel qual passen moltíssims d'aquells hipòcrites buscan “carn” i procurant, això si, passar desapercebuts.

 Comic de "Mi calle" de Lone Star

 Retall de premsa molt interesant d'un fet del que avui

sembla que no s'enrecordi cuasi ningú,  nosaltres si.

A  veure si reconeixeu a tot els que  surten  a  la  foto. 

Per cert que aquesta "Concrita" es Conchita Butista, 

es tracta d'una errata d'imprenta, al titular està bé. 

Los Cheyenes – Siguiendo al sol

La banda amb les cholles més llargues del pop-rock dels seixanta van ser Los Cheyenes que qualitat musical, el que es diu qualitat musical no és que la tinguessin en excés, però s’ho van muntar molt bé mentre van funcionar, encara que al final van acabar tallant-se la cabellera. Aquest tema es trobava com a cara B del single amb "Borrachera" a la cara A i que al costat de "Válgame la Macarena", ambdues imposades per la seva discogràfica, van ser les seves cançons més populars, tot i que les dues són veritables horterades, es clar que en aquesta grabació el líder Roberto Vercher, es trovaba fent el soldat i no va participar. No obstant això Los Cheyenes van ser una gran banda del que avui es diria "música garatge" i oferien molt més, com podreu comprovar-ho escoltant "Siguiendo al sol". Van gravar per RCA i aquest single, l'últim, es va publicar el 1967, quan eren cinc i les cholles eren mes discretes, despres es van desfer. Originalment eren els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Mario té una anècdota per explicar d'ells, va succeir quan treballava com a aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de Sants. Alli es trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel vidre de la màscara va veure el reflex de quatre "noies" de llarga cabellera i ell es va aixecar a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca, vaga noies més maques que passen pel seu taller..." la sorpresa va ser quan al donar-se la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara.

Los Cheyenes a la seva primera época actuan.

Los Salvajes – Palabras

La versió que el grup barceloní Los Salvajes van realitzar del "Words" de The Bee Gees és molt bona, tot i que es va publicar com a cara B d'un single editat per EMI el 1968 en el qual la cara A va ser per a una altra versió, el "Judy con disfraz", però la veritat és que no hi ha comparació i ens quedem amb la cara B. El tema, en la versió original dels germans Gibbs, es va incloure en un dels seus millors discos de la primera etapa, el titulat "Horizontal". Los Salvajes eren en aquella època Gabriel Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) i en aquesta gravació els van col.locar acompanyament de cordes i metall el que desvirtua en gran mesura el aire "Salvatges" en aquesta cançó.

Los Salvajes a Hamburgo

Los 4 Ros – De la mano

Amb aquesta cançó Los 4 Ros es van presentar al IX Festival de la Cançó de Benidorm, tot i que creiem que no van guanyar. Es va incloure en un single editat per Belter el 1967 amb "Al Reino de Diós" a la cara B. Poc podem dir-vos dels 4 Ros, llevat que nosaltres creiem que eren germans. Posseeixen una bona discografia a base de singles i alguns EP, però no recordem res d'ells i navegant per internet no hem trobat informació seva. Aquí a El Temps Passa... i la música queda ja hem escoltat en altres ocasions aquesta bona banda espanyola i suposem que tornarem a escoltar en el futur, la veritat és que les seves cançons i les seves bones harmonies vocals s'ho mereixen.

Altres discos de Los 4 Ros i havien ancara més

Els Anuncis

Avui els nostres anuncis tornen a estar enfocats cap a les dones, l'obra més perfecta del Creador, encara que com deia José Mallorquí... Ni Déu les entén. Doncs bé, nosaltres, preocupats per la bella aparença de les nostres amigues les estimades noies, us portem avui tot un pla perquè si és possible, estigueu “Más bonita que ninguna”, com deia la cançó i pel.lícula de Marisol, o pot ser seria de Rocío Durcal... bé, la que fos de les dues. Que finalment hem comprobat era Rocío Durcal. Tots ja ho sabeu, es va casar amb Junior, s'en va anar cap a Méxic, va morir i despres entre les filles, el fill i el viduo va comerçar el merdé i la roba bruta s'està netegan a les televisions. Ja els si val!

Aigua Mineral Fontvella

Començarem cuidant la figura de les nostres oients i ho farem recomanant-lis aigua mineral Fontvella que, segons deia l'eslògan, és “el agua ligera que aligera peso” o alguna cosa així. Que consti que en aquelles èpoques els envasos eren de vidre i retornables i quan els pares et feien anar a compar dues botelles, agafa-ves els envasos buits y pagaves el liquit, si no tenies els envasos també els tenies que pagar. Primer va ser la marca Fonter, del mateix fabrican i que era aigua amb gas i més tard va sortir la segona marca que era Font Vella, escrit així, separat. Segueix sent una de les aigües minerals que més es venen i es recomana tenir un centímetre a mà per comprovar tot el eficaç dels seus efectes.

Plan Pond’s belleza en siete días

Es clar que l’Instituto de Belleza Pond’s ens recomanava el seu pla "Belleza en siete días" que si no ens equivoquem encara segueix sent una de les campanyes que es van realitzant cada dos per tres que són sis, si les matemàtiques no fallen. Actualment són Los Centros de Belleza Instituto Pond's, però l’empresa era veterana, l'any 1846 Pond's va llançar un extracte  molt hidratant per alimentar la pell i en la primera dècada del segle XX, va comercialitzar al mercat el primer netejador que servia per retirar el dur maquillatge que les actrius havien d'utilitzar en els films de l'època. Anys després es van crear altres cremes com les 'S' i 'C', per a neteja i hidratació, convertint-se en un dels productes que millor es venien entre les senyores.

Eugenia de Montijo medias

Ara podreu triar entre aquests dos anuncis de les Medias Eugenia de Montijo, una de les grans marques de l'època que això si, ens sembla que ja no existeix-en, però que en el seu moment van ser molt importants i difoses. És clar que les mitjes de niló a Europa es van massificà arran de la segona Guerra Mundial i les portaven els soldats nord-americans, no per utilitzar.les aquells soldats, no penseu malament, era com a objecte de canvi i per rergalar-lis a les mosses europees, tot i que a Espanya van arribar via comercial i la veritat és que unes belles cames de dona amb mitges, amb o sense costura, sempre resulten molt sexis, amb o sense lligacama.

Panties Marie Claire

És clar que la revolució la van representar els panties que començaren a comercialitzar-se en els anys seixanta i que com deia l'eslògan publicitari de Marie Claire, "No son medias, son enteras", és clar un altre dels seus anuncis deia "Marie Claire, Marie Claire, un pantie para cada mujer". Per cert que nosaltres sempre hem dit Els Panties, però sembla ser que el correcte és Les Panties. Nosaltres buscant, buscant, hem trobat una pàgina, una mena de bloc, on les dones opinaven sobre Les Panties Marie Claire i una de les usuàries del producte deia: "... són boníssimes de veritat, per més que les utilitzo cada dia per treballar i per a tot, estan com noves, sempre lluents". Nosaltres volem suposar que almenys, havia de rentar-las, encara que sigui una mica només.

Mitjes Berkshire

És clar que el més tradicional i per descomptat amb més sex-apel segueixen sent les mitjes i us portem una altra opció per si no heu quedat satisfetes amb les Medias Eugenia de Montijo o els panties, es tracta de les Berkshire Medias de Nylon, un nom que va començar sent sinònim de mitjons durant més de sis dècades. Berkshire és una de les marques més venuda als Estats Units, juntament amb Hanes i Alberto.

Belcor

Continuarem acicalant a les nostres noies i per a posar-les cada vegada més sexys, si és que aixó és possible, ens encarregarem ara de recomanar una bona marca de roba interior. Imagineu com ha de ser de sexy que fins i tot la guapa actriu i presentadora María José Cantudo (Andújar, 10 de juliol de 1951) les utilitzava i recomanava en l'anunci que escoltarem ara. Belcor és una marca del grup Central Corsetera que va ser adquirit el 1993 per Vives Vidal, un dels líders empresarials del sector de la moda interior i roba de bany en el panorama europeu i que compta amb empreses pròpies a Alemanya, Benelux, França, Itàlia, Portugal i Estats Units, així com presència als cinc continents.

Mini

I un cop vestides i pletòriques de bellesa i esplendor, a les nostres nenes els oferirem perquè passegin aquesta bellesa per les seves ciutats, un Mini, el cotxe de moda entre les noies de bon veure, tal com es reflectia en la pel.lícula "Las nenas del Mini, mini" que van protagonitzar Sonia Bruno, Juan Luis Galiardo, Pilar Velázquez, José Sacristán, Margot Cottens, Manuel de Blas, Mabel Karr, Manolo Otero i Pedro Osinaga el 1969 i que va dirigir Germán Lorente. El Mini com cotxe, va sorgir sobre les estovalles d'un restaurant, quan l’any 1957, el president de la British Motor Corporation, Leonard Lord, va convidar a menjar al seu enginyer en cap Alec Issigonis. Sobre la taula es va plantejar la necessitat i la prioritat, de crear un automòbil petit i econòmic. El Mini va ser el cotxe de la joventut a Anglaterra, a l'igual com ho va ser a finals dels seixanta el 600 a Espanya.A l'agost de 1959 es va presentar al públic el Austin Seven i el Morris Mini Minor, en definitiva, el Mini, un cotxe revolucionari que va causar admiració i també escepticisme. El Mini va marcar un abans i un després en la forma de dissenyar automòbils. La idea era crear un cotxe el més petit possible, però que donés cabuda a quatre persones i tingués una mica de lloc per l'equipatge. Sobre aquesta base es van decidir les mides del Mini: tres metres de llarg per 1,1 metres d'ample i el mateix d'alt i a sobre calia posar-li un motor davanter de 50 centímetres en l'espai disponible.

El Mini es va convertir en el primer automòbil de gran sèrie i petita grandària que tenia un motor davanter en posició transversal, és a dir, a l'ample i no al llarg. És clar que no va ser acceptat com esperaven i el 1960 sols i havien fabricat 64.000. L'autèntic boom del Mini comença el 1962. En aquest any es van fabricar 116.000 unitats i el ventall d'usuaris va canviar tan ràpid com la música de llavors. Les persones amb poc poder adquisitiu valoraven la seva economia, els joves apreciaven la diversió que proporcionava al volant i les dones ho van adoptar com a símbol d'una independència que encara els trigaria a arribar. El 1964 la dissenyadora de moda Mary Quant es va basar en el nom del cotxe per batejar a la seva gran creació, la minifaldilla.

Secció de la Música que es feia a Catalunya

Los Nivram – Tema de Peter Gun

Los Nivram es formen a Granollers a principis de l'any 1964, sent vencedors del Concurs de Ritmos Modernos els anys 1964 i 1965 (la 1 ª edició, el 1963, la van guanyar Los Mustang). El nom Nivram no te res a veure amb el fet de no cridar, és el cognom del guitarra dels Shadows, Hank Marvin, lletrejat a l'inrevés. En els seus inicis van ser un grup instrumental amb sis components. El 1965 el grup estava format per David Sala (guitarra) i els germans Josep Mauri (bateria), Francisco Mauri (baix) i Jorge Mauri (veu, saxo i guitarra). Els germans Mauri provenien de l'Orquestra Selecció i l'Orquestra Astoria. Van editar dos EP's amb EMI-Regal. Aquesta cançó va ser composada por el gran Henry Mancini i va funcionar comercialment amb la versió que va fer Duanne Eddy, es el "Tema de Peter Gunn" i les altres eren pròpies, cosa insòlita per a un grup d'aquestes característiques i per l’época que era. A finals del 65, David Sala ha de deixar Nivram per fer el soldat i en el 66 els germans Mauri se'n van anar també a complir els seus deures amb la pàtria, desapareixent el grup. En el 68 els germans Mauri van crear a Mallorca el Mauri Set. El 1970 i després de la mort de Francisco Mauri, desapareixen de l'escena musical.

Los Nivram

Tony Vilaplana – Reten la nit

Tony Vilaplana està considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar en castellà. Va néixa a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que la recentment creada Vergara, que està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era 1962. Aquest tema que us portem es trobava en un EP en català que va editar Vergara el 1963 i que incloïa "El teu besar", al costat de "A la teva edat" i "El Tangaccio". Al 1965 va treure un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara. Aquesta cançó es una bona versió amb la llengua de Mossen Cinto d’un clàsic del cantant frances Johnny Halliday. En total va gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que el 1966 s’en va anar a la mili i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer el soldat, tot va acabar.

Els Trons – Nena

Amb Els Trons tenim les nostres dubtes. Aparentment es tracta d'un grup català sorgit a finals dels 60 i són cinc nois, però hi ha hagut un projecte que funciona actualment anomenat així mateix Els Trons que són quatre nois que un dia van decidir falsificar un enregistrament per donar la impressió que es tractava d'un disc gravat per Concentric en aquelles èpoques i vendre'ls en el mercat de segona mà. Per la caràtula d'aquest disc, amb les altres tres cançons en castellà, es pot apreciar que aquest ho van publicar amb el segell Berta, pel que sembla el 1970 i el tema és una versió del "Long long while" de The Rolling Stones.

Elia Fleta i el Tete Montoliu Trío – This can’t be love

Elia era filla del gran tenor Miguel Fleta, va néixa a Madrid el 13 de febrer de 1928 i abans de llançar-se en aquest projecte jazzístic al costat del gran pianista Tete Montoliu, va formar amb la seva germana Paloma el duet Las Hermanas Fleta, gravant pop de l'època, quan no se sabia que allò era pop i se l'anomenava música lleugera. Va ser Peer Wyboris qui li va presentar a Tete i al costat del Trio va debutar el 1965 al Bourbon Street de Madrid i posteriorment en el Jamboore de Barcelona arribant a gravar junts dos EP's. El trio el formaven Erik Peter al contrabaix, Peer Wyboris a la bateria i Tete Montoliu al piano. El 1967 Ràdio Peninsular designá a l’Elia Fleta com "La millor cantant espanyola" de l'any. El 1974 va participar en el Festival de Jazz de Cardedeu al costat de figures de renom dins del jazz internacional com Johnny Griffin, Lou Bennett o el mateix Tete Montoliu. A partir de 1967 es va fer acompanyar pel trio de José Luis Valletta.

Tete Montoliu acompanyant en aquet cas a Núria Feliu

José Guardiola – La Terra

Josep Guardiola va néixa l’any 1930, a Barcelona i creiem que encara està en actiu. Va ser l'últim crooner espanyol de la història de la música. Aquesta cançó que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda, es una versió del famos “Chariot” que aquí va ser traduït com “La Tierra” o en català “La Terra”. En aquest EP que va publicar Vergara el 1963 i on a la portada veureu que al Josep li van fer treures el bigot tan caracteristic a fi de que sembles mes jove, també s’incluien altres versions “Aquest vespre pago jo” de Domenico Modugno, “Dona'm felicitat” i “Dona'm les mans i corre”. Nosaltres l’hem vist en directe en moltíssimes ocasions i sempre ens ha sorprès com manté la seva veu pletòrica de força i qualitat malgrat els anys, encara que ha baixat uns tons, és clar, però es pot marcar una acapella i deixarte bocabadat. Abans li deiem cantar a pel, las coses cambian.

A dalt i amb José Guardiola veureu a "Ella", la Montse Aliaga, 

a  sota es "Ell",  el  Mario Prades entrevistan-lo despres d'una

calçotada a Valls, organitzada a Masia Vallense per Cadena 13  
 (Foto: Mario Prades)

Cecilia con Los Sonor – Sapore de mare

Abans de que acomenceu a fer sonar campanes al vol, os direm que aquesta Cecilia no és la mateixa Cecilia que en la dècada dels setanta va aconseguir l'èxit amb cançons a cavall del folk i el pop com "Dama, Dama", "Un ramito de violetas" o "Mi querida Espanya". La veritat és que la nostra Cecilia va començar a mitjans dels 60 sent una pura cantant Ye-Yé a la que van acompanyar en els seus enregistraments Los Sonor i que es deia en realitat Lourdes Cecilia de Aramburu i Eizaguirre i pel seu cognom es pot suposar que o era basca o de molt a prop. El 1964 es va presentar al VI Festival de la Cançó de Benidorm i va gravar en total dos EP's, un el de Benidorm i l'altre aquest on trobàvem aquesta bona versió del clàssic de l'italià Gino Paoli "Sapore di sale" amb el títol canviat i la veritat és que va arribar a versionar-se en excés aquesta cançó.

Golden Quartet – El ritmo de la lluvia

Poc sabem d'aquests quatre nois que això si, eren espanyols i nosaltres gairebé ens atreviríem a dir que catalans i si bé ells es deien Quarter, eren cinc, no era Quartet. Van gravar quatre o cinc EP's per al segell Vergara entre 1963 i 1965. Aquest tema l'extraiem d'un EP editat per Vergara el 1963 i amb tres canons més a part d’aquest "El ritmo de la lluvia" que es una bona versió que fan del gran hit de la cantant francesa Silvie Vartan a la que li deien La Princeseta del pop frances.També es trovaben en aquest EP, "Ruby Baby", "Do You Wanna Dance?" que és una cançó escrita per Bobby Freeman i gravada el 1958, si bé la versió més popular és la de The Beach Boys de 1965 i que va aconseguir el lloc 12 del Billboard, sense oblidar la de Bette Midler de 1972. De fet, fins i tot la van gravar The Mamas & The Papas en el seu disc de debut "If You Can Believe Your Eyes and Ears" i John Lennon, Ramones, Cliff Richard, T. Rex, Johnny Rivers, Neil Young, Ray Stevens, etc. És una d'aquelles bandes que sonen molt bé, demostrant que darrere hi ha bons músics, però de les que poca informació tenim.

Hervé Vilard – Caprí se acabó

Aquesta va ser la millor cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, aquest gran cantant francès, el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixa públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, va néixa a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Va néixa a un taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, Hervé Vilard els va dir  "Encantat d'haver-la conegut i que li diguessin a quina residència estava o si en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor, que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que la paraula "mare" significa molt més i ella no ho era". Va complir i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les seves despeses. Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida i la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional. Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.

Bé i una vegada més arriba el moment de marxar-se amb la música a una altra banda, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre finalitza per ara El Temps Passa... i la música queda, però tornarem la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa