Bonet de SanPedro – Raska Yu
Des de la seva Mallorca natal, Bonet de Sant Pedro va ser un innovador en la seva època. Va ser dels primers que va utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país. Pedro Bonet Mir va néixa a Palma de Mallorca el 17 d'agost de 1917, va morir a casa seva, a Palma, un 18 de maig de 2002. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar com a cantant d'orquestres i com a component de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar amb l'Orquestra Gran Casino, ambdues a Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Eran Joaquín Aza, Bendicto, Jaume Villagrasa, Miquel Roselló, Josita Tenor, Jaume Vilas i el propi Bonet de Sant Pedro que s'encarregava de la guitarra, saxo, clarinet i vibràfon, a més de cantar i dirigir-lo tot. Amb aquesta cançó hi va haver polèmica. Primer va ser prohibida a les emissores ja que els censors pensaven que la frase "¿Cuando mueras que harás tú?" es referia a Franco. Després va patir una demanda per plagi. Pel que sembla un pastor mallorquí la va escoltar per la ràdio i va trobar que aquella era la cançó que des de feia moltíssims anys ell cantava quan pasturava el seu ramat. Era analfabet, però l'alcalde del seu poble que l'havia escoltat cantar-la en moltes ocasions, li va donar suport i van demandar a Bonet de SanPedro. 
Finalment van arribar a un acord econòmic i no és va parlar mai més del tema. Però la veritat és que el pastor tampoc era l'autor, ell possiblement la va haver de escoltar a algun d'aquells primers turistes americans que visitaven l'illa en els inicis turístics de Mallorca, quan l'actor Errol Flyn i els seus amics de Holywood tenies els seus iots al port de Palma, ja que en la dècada dels 30's la cantant texana Lydia Mendoza, considerada la pionera del tex-mex va gravar la cançó "La boda negra" i el ritme és més o menys exacte i la lletra es la mateixa fins a la tercera o quarta estrofa. 
Dodó Escolà – El Otorrinolaringolo
Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Os explicarem una anécdota: va ser reclutat per anar a la guerra amb la lleva del "biberò" i ell s'hi va emportar el saxo i el clarinet que eren les armes que millor feia servir. Es clar que com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata. Tres cançons marcan la carrera del Dodo, “Qué passa en el Congo”, “Que feliz es el pez en el agua” i aquesta que sona a El Temps Passa… i la música queda, des d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre. L'any 1.945 va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i ser Dodó Escola i va grabar en castellà i també ho va fer en català.
Los Tres Sudamericanos – Me lo dijo Pérez
La cançó “Me lo dijo Pérez”, interpretada per Karina va guanyar un Festival de la cançó de Mallorca i havia estat composada per Alberto Cortez. Los Tres Sudamericanos van realitzar una gran versió, fins al punt que avui pocs recorden que va ser Karina la primera que la va gravar. Van arribar des de Paraguai a Argentina i finalment es van assentar a Espanya. Los Tres Sudamericanos eren Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar com tercet vocal diguense Los 3 Sudamericanos de 1959 a 1984. Va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar el 1988 Daniel, encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" que us recomanem.Los 3 Sudamericanos a Roma, derrera el Coliseu
The Brisk – El cochecito
“El cochecito” va ser una de les cançons estrella del grup ceutí The Brisk, però no era seva, es tractava d'una composició de Juan y Junior que van escriure per a Marisol. Es trobava en un EP publicat el 1965 amb "Esperando"que era una versió del "For your love" de The Yardbirds, "Por tu amor" i "Un nuevo amor". El cantant de The Brisk va ser Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles Azules. The Brisk van començar diense Los Halògenos i després The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior i Jesús Zurita el seu primer cantant. Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup per anarsen amb Los Buenos i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster que despres i durant un temps va estar amb els catalans Màquina!, amb el qual gravaran un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir el 2004.
The Brisk amb Julian Granados
Hermanas Serrano – Eres diferente
Las Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a Espanya. Participant, sobretot, en festivals i cantan en directe a les emissores de ràdio. Les seves cançons eren de les “modernes” que sonaren als programes de discos sol.licitats. Es van llançar internacionalment el 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. El 1958 van ser les primeres que van gravar un disc en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", 
tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del gran crooner nacional, l'amic José Guardiola. La cançó "Eres diferente" va guanyar un dels primers festivals de Benidorm i les catalanes realitzen una gran versió. L'EP es va editar el 1960 per tant havia de ser el Segon Festival Espanyol de la Cançó de Benidorm que va guanyar "Comunicando", "Por tu amor" va quedar en segon lloc, al costat de "Luna de Benidorm" i "Eres diferente", les quatre es van incloure en aquest EP que Las Hermanas Navarro gravar comptant amb arranjaments del mestre Alfredo Domenech. Las Hermanas Navarro a les quals es coneixia com "Les Veus de Cristall", sense participar en el Festival en aquella edició, van treure-li molt més profit que la majoria dels que havien concursat.
The Beatles – Bésame mucho
Tres Beatles amb George Martin
Alan y sus Bates – Fue una noche de verano
Alan y sus Bates van ser un grup xilè que va sorgir a principis dels 60 encara que no van gravà van fins a mitjans de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins dels grups "garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem ni idea que hi hauria una música que es diria "garatge", ells mai van usar el fuzz, un pedal típic en els grups en aquesta ona. Les seves cançons eren molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem d'un LP recopilatori titulat "Rumbo al Go Go" que no consta en la discografia oficial del grup. Van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells "Difícil", "No tengo dinero" i "Recuerdos de verano". El grup va destacar a causa del carisma del seu cantant Julio Escobar que va néixa el 1943 i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se i fent les seves coreografies a l'escenari. Alan i sus Bates va ser una escola de músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup després formarien part de bandes com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los Beat Combo. En total van gravar quatre LP's i 22 singles per al segell RCA, entre ells moltes cançons pròpies.Alan y sus Bates
Jean Paul “El Troglodita” – Negro es negro
Al Perú va sorgir un cantant que impactà al públic i mai millor dit. Enrique Roberto Tellería Dávila era conegut com Jean Paul "El Troglodita" i va començar en el món musical sent cantant del grup Los Delfines del Callao. El periodista Guido Monteverde el va batejar com El Troglodita causa dels seus shows passats de rosca, on sortia vestit de lleopard primer i de hippy anglès més tard i en els que es dedicava a destrossar tot el que trobava a l'escenari, com The Who, però ancara més a lo bèstia. És clar que allò també es va convertir en la seva senyal d'identitat. És històrica una presentació al Canal 4 de TV, on va destruir tot el decorat de l'escenari, cadires i tot el que trobava en el seu camí, fins que el van treure a la força. Aquesta és una de les poques versions cantades en castellà que coneixem del "Black is black" de Los Bravos i es trobava en el seu primer disc "Tengo un mustang" de 1966.Jean Paul “El Troglodita”
Los Mustang – La leyenda de Xanadú
Santi Carulla i els seus companys tornen una altra vegada a El Temps Passa... i la música queda i ho fan amb una versió, per variar. Es tracta d'un tema del grup britànic Dave Dee, Dozy. Beaky, Mick and Tich que es va gravar el 1968 i els va portar al número U a Anglaterra i els Estats Units i que quan van començar es deien Dave and The Bostons. Els Mustang com sempre, realitzen una gran versió i aquí la teniu, extreta d'un EP on també hi havia "Lady Madonna" de The Beatles, el tema de The Hollies "Jennifer Eccles" i "Ven, mi amor". Creiem que aquest seria l'últim EP que Els Mustang van gravar i a partir d'aquí ja es van dedicar a publicar singles. 
Per cert que el segell EMI ha editat un CD titulat "Los Mustang interpretan a Los Beatles" on han ficat moltes de les versions que els barcelonins van realitzar de les cançons dels quatre de Liverpool, es va publicar el març passat i al blog us posem la portada. També han reeditat CD's dels Pekenikes i Los Salvajes. Suposo que ho han fet abans que els de RamaLama i Cocodrilo Records s'adonessin que expiraven els drets i el traguessin ells. Los Mustang eran Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rossi, Miguel Navarro i Antonio Mercadé. 
Los Posters – 1, 2, 3 Luz Roja
És una versió del "1, 2, 3 Red Light" del grup nord-americà 1910 Fruitgum Company, un dels líders al costat de Ohio Express del so Boublegum pop que el grup gallec Los Posters van publicar en un single tret per Columbia el 1968 amb "Podré convencer a tu corazón" en l'altra cara. Los Posters van començar el 1965 cridant-se Los Dráculas, però quan van fitxar per Columbia i van treure el seu primer disc, aquest que us hem seleccionat, es van canviar a Los Posters. Més tard es van convertir en Alfa 4 i despres van ser Nueva Democracia. Estaven liderats pel guitarra, cantant i compositor Miguel Domínguez, nascut a Ourense, el 1947.Caràtula original del grup 1910 Fruitgum Company
Los Sírex – Que se mueran los feos
Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Aquest tema és al costat de "La escoba", un dels més populars en la seva discografia i es va editar a l'any 1965 través de Vergara en un EP on també s'incloïen "Culpable", "Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. "Que se mueran los feos" és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50.
Los Mitos – Es muy fácil
Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i diense Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí. Tot i que van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic pel qual avui se'ls recorda. Va ser publicat per Hispavox el 1969. Van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i canviar a Los Mitos. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony els va deixar ells encara van seguir uns anys. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao os possem una foto d'aquell dia.
Los Tres de Castilla – Chirpy, chirpy, Cheep Cheep
Los Tres de Castilla comptaven amb la meravellosa veu de Mayra i delectar als espanyols durant més de vint anys amb les seves cançons. Aquest disc, un single, es va editar el 1971 i contenia aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda que és una versió del gran èxit de la banda escocesa The Middle of The Road, liderats per la cantant Sally Carr. Los Tres de Castilla van començar a finals dels 50 i en la seva primera etapa versionar molts temes del folklore sud-americà. Per cert que d'aquest single es va realitzar una edició especial que es va regalar als clients del xampany Montesquiu que en aquells anys no era cava, encara era xampany i el brandi era conyac, clar que el anisette francès era anís. Los Tres de Castilla van començar el 1956, però el seu primer disc es va publicar el 1959, van treballar més de 20 anys i eren Mayra García Barbero, Manolo Colón i Julián Jimeno.
Carátules de Los 3 de Castilla i a sota un cartell anuncian una actuació
SECCIÖ ESPECIAL
EL CONSULTORI D’ELENA FRANCIS
Durant 37 anys (de 1947 a 1984) el consultori d'Elena Francis va ser el programa més escoltat de la ràdio espanyola. Es va crear com a consultori estètic patrocinat per la marca de cosmètics d'aquest nom i per promocionar els seus productes, però aviat es va convertir en un consultori sentimental. Elena Francis mai va
existir, darrera del nom d'Elena Francis hi havie un equip de redactors de fins a 1966, any en que es va encarregar de la redacció dels consells el periodista Juan Soto Viñolo, nascut a Barcelona el 1933 i que va escriure, no fa molts anys, un llibre sobre tot això. També és un famós crític taurí que l’any passat es va autoexiliar a França després que s'aprovés la llei contra les curses de braus explicant al programa de Luis del Olmo que el govern de la Generalitat i sobretot Esquerra Republicana havien canviat a la seva Catalunya i per això s'anava a viure a la Catalunya Nord.
existir, darrera del nom d'Elena Francis hi havie un equip de redactors de fins a 1966, any en que es va encarregar de la redacció dels consells el periodista Juan Soto Viñolo, nascut a Barcelona el 1933 i que va escriure, no fa molts anys, un llibre sobre tot això. També és un famós crític taurí que l’any passat es va autoexiliar a França després que s'aprovés la llei contra les curses de braus explicant al programa de Luis del Olmo que el govern de la Generalitat i sobretot Esquerra Republicana havien canviat a la seva Catalunya i per això s'anava a viure a la Catalunya Nord.
El consultori d'Elena Francis va ser tot un fenomen social i els continguts de les consultes, dignes molts d'ells d'un culebró. Avui en dia ens semblarien d'una ingenuïtat increïble, però situant-les en el seu context social i en el moment en què van ser fetes aquestes consultes, no ho eren. El que sí deixaven patent era una cosa: la necessitat urgent d'educar sexualment als espanyols i sobretot a les espanyoles. I en contra del programa hem de dir que era extremadament masclista i subjugava la dona al total domini del marit. La Ràdio a Espanya
Durant els anys 40 la ràdio va experimentar molts canvis i van començar els seus anys daurats. La programació que fins aleshores era bàsicament musical, va introduir novetats: serials, concursos, consultoris, etc. En aquest nou context va néixa "El consultori d'Elena Francis".
Dirigit principalment a l'audiència femenina, el programa atenia consultes de les oients, ja fossin de bellesa, cuina, salut, jardineria. Però va anar evolucionant amb el temps fins a convertir-se bàsicament en consultori sentimental. És va convertir en un dels programes més populars, mantenint-se en antena durant 37 anys. Per cert que tot i dir-se que "només" el escoltaven les dones, molts homes seguien el consultori amb fervor i en tallers i fàbriques cada tarda sonava el programa.
Qui era Elena Francis?
Un dels misteris que envoltava al consultori, era la identitat d'Elena Francis, que va arribar a convertir-se en un dels personatges radiofònics més estimats, sent en realitat un ésser fictici. Francisca Bes, una dona que el seu marit formava part d'una pròspera família catalana, els Fradera, posseïdors d'un important saló de Bellesa i laboratoris cosmètics, va ser l'autèntica Elena Francis, l'idea va
partir d'ella, tan del consultori com de la sintonia d'aquest, el tema "Indian Summer" de Victor Herbert, és la melodia que a tots ens ve al cap al recordar el consultori i que forma part de la memòria col.lectiva dels espanyols, encara que existeixen altres bones versions. Així doncs, el consultori va néixa com un espai que aconsella a la dona al mateix temps que publicitava els cosmètics i els serveis de l'institut de bellesa de la família Fradera que anys després van crear l'Institut de Bellesa Francis al número 18 de la Ronda Sant Pere de Barcelona, just al costat del Corte Anglès. 
El camí s'inicia el 1947 a Ràdio Barcelona, on va romandre en antena durant 19 anys. Posteriorment es va traslladar a Ràdio Peninsular de Barcelona. Cada programa durava 30 minuts i es donavan respostas a unes 7 cartes. La mitjana mensual era de 168. La temàtica de les consultes era molt variada, encara que com hem dit anteriorment els problemes d'índole sentimental eren els més repetits. Elena Francis responia amb tota serietat i a tots els temes, encara que es censuraven els relacionats amb la política. Quan el cas de les consultants ho requeria, aquestes eren remeses a un especialista. Però va arribar la transició i el consultori va haver d'adaptar-se amb les seves respostes a la nova realitat d'Espanya, per fer-se més obert i liberal. I això també va significar el començament de la fi per al programa que va quedar obsolet.
Al llarg de la seva trajectòria la suposada Elena Francis va tenir diferents veus. La primera d'elles va ser la locutora Maria Garriga, posteriorment substituïda per Rosario Caballé. Però la més recordada és Maruja Fernández que es va incorporar el 1962 i amb la seva personal veu va ser la que va encarnar durant més temps a aquest personatge. Maruja va morir el dissabte 12 de maig de 2001, a Piera (Barcelona). Les consultes que li feien les llegia una joveníssima Pilar Morales. Maruja Fernández va abandonar la seva carrera artística per incorporar-se a la plantilla de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya, emissora en què va començar a treballar l'1 de març de 1955 i en la qual va romandre fins a la seva jubilació el 1990. El 31 de gener de 1984 i després d'haver caigut els seus índexs d'audiència, Elena Francis desapareix definitivament de les ones de forma imprevista i provocant cert enrenou entre els oients més fidels. Sense haver pogut lliurar-se del tot de la seva imatge conservadora pròpia d'una altra època, el personatge no va poder sobreviure als nous temps. 
Us explicarem una anècdota. El pare de Mario treballava com a conductor de camió i feia repartiments. Una vegada va estacionar el camió davant del Mercat de Sants i va entrar a recollir una càrrega, anava amb la roba de treball, una mica brut però és que treballava en una fàbrica de refinat d'olis vegetals. S'havia instal.lat una taula per a recaptar fons per a alguna lecta benèfica i en aquella època a les taules sempre hi havia la "crèm de la crèm" de la societat i en aquella hi havia una suposada Elena Francis, el van parar i ell els legava que estava treballant i no podia perdre temps, es van posar tan i tan pesads que ell finalment exasperat, els va dir que el deixessin tranquil i que no podia perdre temps, tenia el camió mal estacionat. Un guàrdia gris d'aquells de la porra li va dir de males maneres "¿Es que no sabes que estas hablando con Elena Francis?". Ell va mirar aquell rostre arrugat i pansit i sense poder contenir-se va dir Vostè s'atreveix a donar consells de bellesa amb lo lletja que arriba a ser? ¡Ui que m'ha dit! Gairebé m'el detenen, pobre home. Però era veritat, perquè aquella Elena Francis era més lletja que el pecat.
Mario Prades
I tornem a El Temps Passa... i la música queda donant-nos un passeig pel festival d'Eurovisió, perquè encara que no ho creieu, la veritat és que sempre hi ha algun miracle al nostre voltant.
Katja Ebstein – Siempre hay algún milagro
La cantant alemanya d'origen polonès Katja Ebstein va néixa a la ciutat de Girlachsdorf, el 9 de març de 1945. Està casada amb Christian Bruhn, compositor alemany que ha escrit moltes de les seves cançons. Va representar a Alemanya al Festival de la Cançó d'Eurovisió en tres ocasions, la primera el 1970 amb la cançó "Wunder gibt és immer wieder" que aquí es va traduir com "Siempre hay algún milagro" i que despres Katja Ebstein va cantar en castellà i aquesta és la versió que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda. El seu últim disc "Traumzeit" es va publicar el 1982.
Los Flaps – Mercurius
Van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema estava en un EP publicat per RCA-Victor el 1964. Eren 5 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps afagint a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver més canvis i això que Los Flaps solsament van gravar dos EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos. En aquest EP també es trovaben “Washington Square”, “El vagabundo de la playa” y “Dejála, dejála”. Per cert que Mario creo que el primer per la dreta a la portada del disc, era o es semblava molt a José Mari Guzmán.Pekenikes – Lady Pepa
Els Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Saiz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i crec que un altre amb Junior, penso que no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". El guitarrista Tony Luz va formar part dels Pekenikes de 1961 a 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 1971. A mitjans dels 60 van incorporar metalls i nous músics i van arribar algunes de les cançons històriques del grup madrileny. Entre elles es trobava "Lady Pepa" que avui us portem a El Temps Passa... i la música queda i es va publicar en single el 1966 amb "Arena caliente" en l'altra cara. Va ser un dels discos que millor es van vendre de Los Pekenikes.
Los Módulos – Noche de amor
Los Módulos són el primer grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotrom al país. No obstant això la discogràfic els va forçar a fer temes molt propers al pop de manera que a molts amants del rock progressiu no els agraden als fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. 
Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix) , Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Noche de amor" es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox el 1970 i mai es va editar en single a causa de la seva metratge. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Mario Prades amb José Luis Campuzano quan ja militaba amb Barón Rojo
I fins aquí hem arribat. Tanquem la barraqueta i des d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre arriba la “hora dels adeus”, per avui és clar. Però tornarem, paraula.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
Nota:
Comprovareu que el programa d'avui utilitza un altre descarregador. Havien problemes amb l'habitual. Aquesta vegada he fet servir el Megaupload. Espero poder tornar aviat a l'anterior. Disculpeu les molesties.
No hay comentarios:
Publicar un comentario