El temps Passa programa 28-04-2011

Mario Prades va fer aquesta foto al anfiteatre  del Camp de Mart,  a Tarragona, 

molt  abans de la polémica  carpa.  D'aquesta serie  de fotografies va  sortir  la 

que es va fer servir per el poster del  Primer Festival de la  Cançó Catalana de 

Tarragona,   patrocinat  per  Caja  Madrid  i  que va  comptar  amb  Núria Feliu, 

Raimon  i  Pere  Tapies,   sen  el   presentador  el  reusenc  Sebastià  i  que  va

organitzar  el  Mario.  (Foto: Mario Prades)

Tot i no ser cert allò de que "qualsevol temps passat va ser millor", tampoc és totalment veritat afirmar el contrari que "qualsevol temps passat va ser pitjor". Però mirant cap al passat i recordant aquell programa que Mario feia el 1984 a Ràdio Cambrils, podríem dir "Que vella és la meva joventut", al mateix temps i recordant, recordant, arribem a la conclusió que sense menysprear l'avui, hem de viure mirant el passat, sense perdre la vista del present i de reüll, vigilant el futur que ve. És clar que dels seixanta i tenint en compte la nostra ingenuïtat juvenil, amb problemes que semblava enormes i avui ens sonen a minúcies, podem dir "Que tiempo tan feliz".

Los Sprinters – Que tiempo tan feliz

La cantant britànica Mary Hopkins va ser el descobriment i la primera producció de Paul McCartney per al segell Apple, propietat de The Beatles. "Those were the days" va ser el seu primer tema i l'únic que actualment es recorda d'aquesta cantant  de pop-folk amb un aspecte acriaturat i fràgil. A El Temps Passa... i la música queda us portem una bona versió a càrrec del grup Los Sprinters que eren del Ferrol i als que no confonguem amb The Sprinters, una banda britànica. Los Sprinters es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc en 1966. Els gallecs es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir el 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en la pel lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, el 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó que estem escoltant es trovaba a un single on la cara B era “La Habitación Blanca” que es una versión del supergrup britànic Cream i que va publicar el segell Fontana al 1968. Aquesta l’escoltarem un altre día, paraula.

Los Relámpagos – Da dou Ron Ron

Van començar sent Dick i Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per Phil Spector, The Crystals  i va estar composta per aquest, al costat de Jeff Barry i Ellie Greenwich. Los Relámpagos  la van gravar a un EP editat per Philips al 1963 i on també trovabem "Londonderry air", "Rancho Nuevo México" i "More". Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio Exterior d'Espanya, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amiguets. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-sen, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Mario es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que ell no era un llampec.

Foto de Los Relámpagos i a sota portada de la revista 

Fonorama amb el grup com a protagoniste

Los Rockeros – Crepúsculo

Los Diávolos es van formar a València el 1962 i el 1963 Emilio Baldovi els va convidar a acompanyar-lo en una gira que ha de realitzar per França i a la que els seus companys de Los Milos no volien participar. Quan torna canvia el seu nom per Bruno Lomas i el del grup per Los Rockeros. Passant a ser Bruno Lomas y sus Rockeros. Eren Vicente Buigas (baix), Pascual Cortés (guitarra rítmica i ocasionalment cantant), Joaquín "Cuco" Villanueva (guitarra solista) i Galileo Marco (bateria). Igual que va succeir amb Cliff Richard & The Shadows, ells van tenir la seva pròpia carrera com a grup instrumental, gravant sis EP's per al segell EMI-Regal. Aquest tema es trobava en el tercer, publicat el 1966 i on també trobàvem "Vuelve a mi”, “Te Digo Adiós” i "La Polka". Abans d'editar aquest disc van deixà definitivament a Bruno Lomas i a partir d'aquest EP van començar a incloure cançons cantades i compostes per ells. "Crepúsculo" era una peça instrumental del guitarra Joaquim Villanueva, en la més pura línia surf music. El 1989 el segell Cocodrilo Records va treure dos discos recopilatoris de les seves cançons.

Dos EP's de Bruno Lomas acompanyat per Los Rockeros. 

A sota una de les poques fotos de Los Rockeros

Los Ídolos – Toma mi mano

Us vam prometre en passats programes que escoltaríem aquesta cançó de  Los Ídolos, el primer tema que va compondre Eduardo "Teddy" Bautista, llavors cantant del grup i actualment president del SGAE,  la Sociedad General de Autores de España. Com nosaltres les promeses solem complir-les sempre, aquí os portem "Toma mi mano", un tema inclòs en el segon EP de Los Ídolos que van gravar el 1964 a través del segell Belter. També es recollien en aquest EP "No desperdicies tu amor" versió en castellà de "Your say throw your love away" de The Searchers, al costat de "Amor verdadero" composta per Brian Welch guitarrista de The Shadows i "Ca't buy my love" dels Beatles. Sembla ser que aquesta és la primera versió de aquest tema realitzada per un grup espanyol. Encara van treure un altre EP i reconvertits en The Canaries se'n van anar de gira per Califòrnia per tornar ja com Los Canarios, al costat de Conexion i Doble Dinamita, les millors bandes de soul espanyoles de la seva época. 

Los Ídolos. Teddy Bautista es el tercer començan

per dalt i al disc el segon per la dreta.

Las Chic – Pon un anillo en mi dedo

 La veritat és que pocs han estat els grups integrats només per noies en la història de la música. Recordem a Las Gatas que eren valencianes i representava Carlos Rochi, un amic de Mario que era de Castelló. Però allò va ser ja a finals dels 80. Las Chic són el primer grup de la història del pop espanyol integrat només per noies i sorgit a mitjans dels 60. Eren quatre noies ie-ié a l'ús de l'època, amb pèls ben crepats, però que no recordem els seus noms, encara que una d'elles, la primera per la dreta a la portada del disc que trobareu al blog d'El temps Passa... i la música queda, ens sembla que era actriu de cinema. Aquesta cançó us l'hem extret d'un EP publicat pel segell Gamma el 1965 i on també trobàvem "La noche, el verano y el amor”, “Viva el amor” y “Tema de un lugar de verano". El 1966  Las Chic van treure un altre EP, aquest amb el segell Hispavox i ja eren només tres, també us posem aquesta caràtula al blog.

Víctor Ponti – la Barcarola

Víctor Ponti es deia Víctor José Barcenilla Serrano i va néixa a Elx (Alacant). Es va presentar al programa de TV “Primer Aplauso” i va aconseguir el primer lloc i un viatge a Itàlia com a premi. Al seu retorn va fer diverses actuacions, només amb la seva guitarra, per la Costa Brava i va gravar per Iberofón, acompanyat d'orquestra, el seu únic disc publicat el 1961 amb 4 temes de marcat estil italià, on arriba fins i tot a forçar la veu per semblar estranger. Després s'instal.la a Madrid i s'uneix com a cantant i baixista al conjunt Los Cuatro del Plata que eren argentins afincats a Espanya. El 1962 decideixen presentar-se al Festival Internacional de Twist a Paris i després d'aconseguir plaça per a la final a l'octubre d'aquest any, s'alcen amb el primer lloc, per sobre de com Johnny Hallyday, Peter Kraus o Little Tony. El 2 de desembre actuen en una de les famoses matinals del Price de Madrid, al costat de Ontiveros, Micky y Los Tonys, Los Diablos Rojos i Los Diamond Boys, entre altres. El 1968 editen un EP amb el segell Berta incloent el tema "Peluquero Ye-yé" i un any més tard el seu últim disc, aquesta vegada amb Belter, contenint quatre temes. Aquest mateix any participen en el II Festival Internacional de la Cançó de Màlaga amb "Aquel Lugar" que era seva. En s'uneix com a segon cantant al conjunto Cosa Nostra, un grup de ball que creiem encara estan en actiu. Aquesta és una versió molt rockanrolero del clàssic "La Barcarola", que s'incloïa en el seu primer i únic disc publicat el 1961 i en el què també trobàvem una versió del "Pitàgores", però ens quedem amb la de Los Milos.

Avui Cinema: "Los Chicos del Preu"

“Los Chicos del Preu” va ser una pel.liculeta juvenil molt de l'època, dirigida per Pedro Lazaga el 1967, amb noms importants, però poc contingut musical. El pes de la pel.lícula recau en un joveníssim Emilio Gutiérrez Caba que al costat d'Alberto Crosas salvan el film. Es clar que la que pitjor treballa com a actriu és per descomptat Karina que sobreactua i la veritat, arriba a caure per moments en el ridícul més supí volgen fer gracia. També trobàvem a Marta Baizán, Camilo Blanes (despres Camilo Sesto) que en aquells temps era cantant de Los Dalton i despres de Los Botines, María José Goyanes, Cristina Galbo, Mary Carrillo, Margot Cottens, José Luis López Vázquez, Alfonso del Real, Rafaela Aparicio, Gemma Cuervo, Pedro Díez del Corral, Carlos Mendy, José Orjas, Alfredo Santacruz i molts altres. El guió era de Pedro Masó i és d'allò més simple. En aquelles èpoques i després del batxillerat superior, és a dir sisè i revàlida es realitzava el Preuniversitari, conegut com PREU i que et donava pas a la Universitat. Dons  un munt de joves d'ambdós sexes intentant passar el PREU i accedir a la universitat amb algun  que altre embolic amorós pel mig, tot molt light ja que no es passa del petó i tot acava resultan moralitzant al màxim. Es clar que també surt el clásic que repeteix curs darrera curs. Tot i ser joves, calia mantenir els valors i la moral pàtria molt alta.

Karina y Los Pekenikes – Los Chicos del Preu

Aquesta era la cançó estrella de la pel.lícula, la veritat és que només havien tres o quatre cançons. "Los Chicos del Preu" va ser composta i interpretada per Los Pekenikes que van acompanyar a Karina. Poc després María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1943 i coneguda com Karina s'uniria sentimentalment a Tony Luz, guitarra dels Pekenikes que li va compondre, entre altres,  las cançons "El baul de los recuerdos" i "En un mundo nuevo" amb la que va representar Espanya a Eurovisió . Això ja va ser el 1971. Karina es pot dir que va acomençar actuant al programa "Escala en Hi-Fi" de TVE que presentava Mochi. Va signar el seu primer contracte discogràfic amb Hispavox i el 1964 grava el seu primer discm. Participa en el II Festival de Mallorca amb el tema de l'argentí Alberto Cortez "Me lo dijo Pérez", aconseguint un segon lloc i una gran popularitat gràcies a ella. Per cert que ja havia gravat un disc amb el seu veritable nom Maria Isabel Llaudes que es va distribuir gratuïtament amb els productes d'una firma comercial.

Karina a una escena de la pel.lícula "Los Chicos del Preu"
i  a  sota un tebeo de  la  col.lecció  Claro de Luna  amb  una 
cançó de Karina

Los Gritos – Yo en mi casa y ella en el bar

La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, van guanyar conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual", però com aquest tema l'escoltem en el passat programa a la versió del seu autor, us portem aquesta bona cançó de Los Gritos, que van gravar en un single el 1970 i en què ens expliquen els problemes que es tenen amb una núvia hippy quan resulta que et trobes amb que has invertit els papers i esteu "Yo en mi casa y ella en el bar", per cert, es una peça que ja havien gravat feia un  temps el grup argentí Los Náufragos i també Los Pulpos. Los Gritos van gravar per Belter i eren tres andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra (guitarra) i José Ramón Muñoz (bateria) al costat del seu cantant i líder, l'alacantí Manolo Galván. A principis dels 70 es van convertir a La Zarzamora i després d'un sol disc, Manolo Galván es llança en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, va marxar a Argentina on va tenir una brillant carrera, retirant-se fa un parell d'anys.

Los Gritos. Manolo Galván es el primer per la dreta

Los Nivram – Días tristes

Los Nivram es formen a Granollers a principis de l'any 1964, sent vencedors del Concurso de Ritmos Modernos els anys 1964 i 1965 (la 1 ª edició, el 1963, la van guanyar Los Mustang). El nom Nivram no és res més que el cognom del guitarra dels Shadows, Hank Marvin, lletrejat a l'inrevés. En els seus inicis van ser un grup instrumental amb sis components. El 1965 el grup ja estava format per David Sala (guitarra) i els germans Josep Mauri (bateria), Francisco Mauri (baix) i Jorge Mauri (veu, saxo i guitarra). Els germans Mauri provenien de l'Orquestra Selección i l'Orquestra Astoria. Van editar dos EP's amb EMI-Regal. Una de les cançons és d'Henry Mancini, "Tema de Peter Gunn" i les altres set eren pròpies, cosa insòlita per a un grup d'aquella época. A finals del 65, David Sala ha de deixar Nivram per anarsen a fer el soldat i en el 66 els germans Mauri se'n van també a complir els seus deures amb la pàtria, desapareixent el grup. En el 68 els germans Mauri van crear a Mallorca el Mauri Set. El 1970 i després de la mort de Francisco Mauri, desapareixen de l'escena musical.

Los Nivram

Los Pájaros Locos – Walking in the rain

Los Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos gravaren el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres marxaria a Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquest tema es va incloure en el seu segon EP titulat així "2" i era una versió que canten en angles, del tema del tercet femení nord-americà The Ronettes i es va publicar el 1960 a través del segell Variety amb el qual van treure tres dels seus EP's.

L'últim disc recopilatori de Los Pájaros Locos

ja en versió CD i a sota foto del grup

Los Catinos – Llega la mañana

Un altre grup, eterns versioners amb molta qualitat, van ser Los Catinos, creats el 1962 a Barcelona i que inicialment es feian dir Los Ticanos, però la discogràfica va decidir canviar-les el nom per el de Los Catinos, evidenment molt mes comercial, es clar. Aquest tema és del grup nord-americà Vanity Fare que el titularen "Earl in the morning" i Mario el va descobrir quan la seva novieta mexicana li va enviar l'EP des de Mèxico Lindo, la caràtula del qual podreu veure aquí al blog, a sota, i on els mexicans la van traduir com "Amanece". A la cara A d'aquest single es troba una bona versió de la "Isla de Wight". Los Catinos fan una bona versió d'aquesta cançó que es va publicar a finals dels 60. En el seu EP debut de 1963 eren un sextet, però gairebé sempre han estat cinc: Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) i que va ser substituït per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Entre 1963 i 1966 van gravar per Vergara, passant a Belter el 1967 i fins a 1973 en què van desfer-se, tot i que des de fa uns quants anys Los Catinos han tornat als escenaris, sen un dels grups habituals a la barcelonina sala Tango.

The Four Winds and Dito – You’re no good
 

Aquesta bona banda mallorquina, 5 joves incluien un de color, ens porten la seva versió del clàssic de Betty Everett "Tu no ets bona" inclòs en el seu primer EP editat el 1964 a través d'EMI-Regal i del que ja vam escoltar en programes anteriors la seva versió del "Tijuana". De fet només van publicar dos EP's, aquest i un altre en 1966 que el segell Cocodrilo Records va reeditar, ja en els 80's i en format LP compartit amb cançons d’uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. De fet de la fusió de músics de Mike & The Runnaways i Los Sonor sortirien Los Bravos. En aquest EP també s’hi incluía "Bamm lama Bamm loo" de Little Richard, "Give your lovin 'to em" que era una versió de The Mojos i com os hem dit, el “Tijuana”, tot un clàssic de la surf music que van gravar The Persuaders, banda liderada per Paul Buff.

Carátula d'un altre EP dels mallorquins The Four Winds and Dito, al costat

la caràtula original on es va publicar la cançó per la Betty Everett

Els Drums – Love me, please, love me

Dins d'un EP d'Els Drums que va treure al carrer el 1966 el segell català Concentric, es trobava aquesta bona versió del tema del cantant francès Michael Polnaref, encara que com sol passar amb les produccions del segell Concentric, pateix de falta de "canya" amb poc lluïment de bateria i baix que més aviat brillen gairebé per la seva absència. Havien altres versions, com "La nena que diu no" de France Gall, "El submarí groc" de The Beatles i "Digue'm coses", creiem que també era de Polnaref. Per cert que buscant informació d'Els Drums, un bon grup al que ja hem escoltat en altres ocasions a El Temps Passa... i la música queda, ens va sorprendre trobar una pàgina on s'anunciava que aquest EP va sortir a la venda l'1 de gener de 2010 i en una altra el 20 de gener del 2010. "N'hi ha gent que quan no estan ficant la pota, és perquè l'estan canviant de lloc".

Portada original espanyola de la cançó per el seu

autor, el cantant frances Michael Polnaref 

Los Salvajes – Un mensaje te quisiera mandar

Los Salvajes van ser la millor banda del que avui anomenaríem "garatge" sorgida a Catalunya en els 60. Per descomptat que Los Salvajes van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i que era una cançó de The Bee Gees que es trobava originalment en el LP "Cucumber Castle", l'únic disc de The Bee Gees en el qual no va intervenir Robin Gibb que va deixar el grup per discrepàncies de criteri amb els seus germans Maurice i Barry, encara que va tornar de nou després de gravar en solitari "Salvat per la campana". Curiosament aquesta discrepància era que Robin volia potenciar els falsets i els seus germans es negaven. Més tard i arran del "Saturday night fiver", aquests falsets es convertiria en la seva senyal d'identitat, encara que ho faria Barry Gibb, no Robin. Tornant a Los Salvajes, en un principi aquet bon grup l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-1.944, el batería Delfín Fernández nascut el 15-1-1.941, Francisco Miralles que va neixa el 8-5-1.944, Andrés González nascut el 4-10-1.946 i el baixista Sebastià Sospedra nascut el 31-1-1.946 i que despres tocaria amb Lone Star. Aquesta cançó era la cara B d'un single amb "Los platillos volantes" a l'altre cara i que es va publicar al 1968. Van comptar amb una secció de vent i violins a la gravació.

Los Salvajes

Los Valldemosa – Estrella errante

Els Valldemosa van acomençar al 1959 i eren un grup mallorquí format pels germans Rafel, Bernat i Tomeu Estaràs i on també hi tocava un cosí seu anomenat Matias que va estar nomes un temps Van començar a tocar al Titos, un local que estava a El Terreno, a Palma de Mallorca i van fero fins i tot al Club Blue Angel de Londres. Per el grup també va passar la cantant Margalida Llobera Llompart, més coneguda com Margaluz i que va neixa a Palma el 1939. Va ser Miss Balears en 1961 i cantant del grup, encara que també va tenir una època com a solista, aixi mateix era actriu, va treballar amb Xesc Forteza i en la seva última època va actuar amb Assun Planas. Va morir el 29 de gener de 2006, a conseqüència d'un cáncer. Margaluz va esser substituïda per Genia l'any 1970. Genia es casà poc temps després de la seva incorporació amb Tomeu Estaràs, flauta i veu del quartet. Aquest tema en la seva versió original es trovaba a la banda sonora del film "La llegenda de la ciutat sense nom" i la cantava l'actor Lee Marvin.

Els Valldemossa amb la Genia

Pedro Ruy-Blas – Mi voz es amor

Pedro Ample Candel, va néixa a Madrid el 1949 i havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un munt de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va marxar a complir amb seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït en el grup per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas posteriorment crea el grup Frecuencia i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor", encara que la seva carrera va ser curta ja que el 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc. Aquest tema que us portem, havia de ser el seu segon single, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums que era una cançó subversiva i es va publicar molt més tard.

A dalt Pedro Ruy-Blas a Los Canarios, a sota tocan la bateria amb Dolores

Lone Star – Quiero besar otra vez tus labios

Acabarem amb aquesta banda barcelonina per la qual hem de confessar sense rubor que sentim debilitat. Lone Star, un dels pocs grups que els quatre components tenien carnet blanc cosa que acreditava el seu pas pel conservatori. Eren Pedro Gené, Joan Miró, Rafael de la Vega i Enrique López. Ja en els 70 van començar a produir-se canvis i per Lone Star van passar bons músics com Tapi, Sebastiá Sospedra, Àlex Sánchez, etc. i la banda es va desfer en els 90 definitivament. Aquest tema es va incloure en un single amb "Lazy train" a la cara B. Dels Lone Star em parlat tantes vegades que la veritat es que ja no sabem que dir d'ells i que no hagem dit ja. 

Lone Star a les famosas matinals del Palau d'Esports de Barcelona

Doncs ha arribat l'hora de marxar-se, recollim els trastets, comencem a tancar la barraqueta i per ara s'acaba El Temps Passa... i la música queda, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Però la setmana que ve tornarem amb més música i records dels 60, una època daurada que va passar fa més de quaranta anys, però que sempre estarà viva en els records de tots aquells que la hem viscut.

Abans de tancar per avui el blog de El Temps Passa ... i la música queda, us

deixarem  un  altre  vídeo  en  el què  Tony amb Grup,  la  banda  on  milita 

Quimet Curull,  interpreten  un tema del  Dúo Dinámico,   la  cançó  "Quisiera

ser"  i en  aquest vídeo al Quimet  sel  veu u na  mica ,  no  gaire, la veritat.

però  aquí s'el  veu.  Es  que aquest  home sempre  vol  passar desapercebut.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa