El Temps Passa programa 07-04-2011

Començarem el mes d'abril, en plena primavera i amb tot el que representa de millora en el clima, el sol que va lluint cada vegada més, les flors comencen a mostrar les seves punsellas, els arbres les verdes fulles, les abelles surten a fer-se el seu recorregut polinizador i nosaltres comencem amb les al.lèrgies. Per tant obrirem el programa d'avui dedicant-lis aquesta cançó o a totes les noies que ens estan escoltant o que entren al blog d'El Temps Passa ... i la música queda ja que si l'hi dediquem a les Renatas, no sabem si anem a trobar-ne moltes, però si hi ha alguna, aquesta cançó va dedicada a ella, Des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre obrim la barraqueta.

Francisco Heredero – Renatta

Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop melódic de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més “modern” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poco a poc es va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les versions de hits del moment. A principis dels seixanta Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta amb el segell Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català. De fet ha gravan i molt en català si bé la part més important de la seva carrera la va fer en castellà. Es va casar el 1967 amb la cantant Luisita Tenor i junts van gravar en moltes ocasions. Francisco Heredero es va retirar en 1972. “Renatta” es una versión italiana que incluyó en un EP editado en 1963 por Vergara y donde también se recogían “Dame felicidad”, “Como tu no hay ninguna” y “Yippee Yeh Tamoure”.

Un jovenet Francisco Heredero  quan gravaba per

Edigsa rock and roll en català

Els Picapedrers – Ajuda’m

Aquest disc, un EP d'Els Picapedrers, publicat per Edigsa el 1965 és un dels pocs discos que van gravar aquests quatre joves catalans. Es tracta del "Help", una de les cançons més populars de The Beatles, encara que la cançó va ser versionada i molt en llengua castellana, no recordem cap altra versió en català, cosa que no vol dir que no és fessin altres, la memòria ja no respon com abans i internet quan es busca informació d'aquest tipus de grups es mostra molt poc generós. Tornant a Els Picapedrers, en aquest mateix disc també versionen el "Ticket to ride" dels de Liverpool titulant-la "Un bitllet ha compra'n", "Xarada" i "Adéu amor". En aquest enregistrament podreu apreciar el que sempre hem comentat sobre el segell Concentric, aquí la instrumentació sona al volum degut i el resultat és molt acceptable, és clar que aquest es va publicar amb Edigsa. Creiem que és l'únic disc que Els Picapedrers van gravar.

 

Portada original del "Help" de The Beatles. 

A sota un dels logos del segell Edigsa

Los Albas – Bugulu

Los Albas van sorgir a Barcelona, encara que tots eren fills d'emigrants granadins. El grup el componien els germans Pepe (guitarra solista), Tony (Guitarra rítmica) i Lolo Rodríguez Coines (Bateria) i un amic Enrique Canals (baix), que el 1969 va deixar el seu lloc a Jorge Roda. Quan van començar se'n van anar per actuar a França, Alemanya, Holanda i Suïssa i el 1968 van tornar a Barcelona per començar la carrera de Los Albas que es va potenciar gràcies a la gravació de "Los ejes de mi carreta", una milonga clàssica del folklore argentí composta per Atahualpa Yupanqui i que ells van destrossar amb gràcia i com més val caure en gràcia que ser graciós, a Los Albas se'ls van obrir les portes de l'èxit. La veritat és que Los Albas van ser la part més pachangera del pop de finals dels seixanta. Van gravar per als segells Vergara, Belter i Ariola i RamaLama Música va editar no fa gaires anys un doble CD titulat "Todas sus grabaciones en discos Discos Vergara i Ariola. (1968-1971)", on entre altres temes del grup, trobàvem aquest "Bugulu" que es va publicar en single el 1968 amb "La última Noche" a l'altra cara i que Mario va comprar en una botiga de discos i petits electrodomestics del carrer Jaume Roig , a Sants, el carrer on ell va tenir el seu primer treball, d'aprenent, en un taller de serralleria propietat del Sr Roca, just al costat d'on vivia l'alcalde de barri i també va treballar a l’impremta Lipsia situada al carrer Roger, una travessia. Es van desfer el 1977 i un d'ells, no recordem ara qual, treballava de cambrer a Barcelona fa uns deu anys i Mario el va trobar per casualitat en un sopar amb uns amics i el va reconèixa.

 

The Finder’s – Pata pata

  

Va ser el gran èxit comercial de la cantant de color Miriam Makeba, encara que no era un tema festiu, com gairebé totes les cançons de la africana, era una peça molt reivindicativa que aquí ens la prenem amb aire desenfadat i fins i tot es va crear un ball del "Pata, Pata". The Finder’s eren un grup de Barcelona i van tenir un munt de noms, des de Los Findes, Álex i els Los Findes, passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns.

Van ser apadrinats per La Reina del Paral.lel, la genial, recordada i sobre tot "molt gran" Mary Santpere. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Robert Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear el 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Robert per crear Álex i Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució el 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pere Caño el vam tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. Aquesta cançó es trobava en un EP editat pel segell Marfer el 1968 i on a més estaven "Congratulations", "La, la, la" i "Tani".

Los Teen Tops – Buen rock esta noche

Tot i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar mes o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Llavors Enrique va haver de cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res en l'estudi. Aquest rock and roll es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "La plaga" i "Confidente de secundaria" i que al nostre país va ser el seu millor disc i és va titolar "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Paral.lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys, va acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. La seva filla Alejandra Guzmán es també una bona cantant amb una important carrera.

Enrique Guzmán i al costat la seva filla, la cantant Alejandra Guzmán 

que per cert, sembla que ha superat el cáncer

Los Gatos Negros – C’mon everybody

Es van crear el 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent cridant-se Catch es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar per Los Gatos Negros: Quique Tudela, Frank Andrada que procedia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Aquesta cançó que van gravar l'any 1962, és va incloure a un EP editat per Belter en 1963 i on també trobàvem el "Speedy Gonzales" de Pat Boone, "What'd I say" de Ray Charles i ”The locomotions” l'èxit de Brenda Lee composat per Carole King. Va ser el seu primer EP, produït rudimentàriament per Alain Milhaud que va gravar en dues pistes, una per als instruments i una altra per les veus, aquesta darrera es va realitzar en els lavabos per aconseguir una millor reverberació, al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Francament, la portada es molt hortera. La cançó és una composició d'Eddie Cochran, un dels pioners del R & R que va patir un accident de trànsit a Londres, el 17 d'abril de 1960, quan viatjava amb el també cantant Gene Vincent es va estavellar el seu cotxe contra un fanal. Eddie Cochran va morir l'endemà a l'hospital i si bé Gene Vincent va sobreviure, li van quedar greus seqüeles. Aquesta cançó van tornar a gravar fa pocs anys amb arranjaments molt actuals i la van incloure en el seu nou CD “En negro y blanco”.

Eddie Cochram i Gene Vincent

Los Mitos – Mony, mony

Liderats pel cantant Tony Landa, de veritable nom Antonio Santiesteban i que després va tenir una important carrera com a solista, aquest va ser un dels èxits en la història del grup bilbaí. Aquesta cançó es una versió d’un hit dels nort-americans Tommy James & The Shondells que va ser publicat per Hispavox el 1969. Van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i canviaren a Los Mitos. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony els va deixar ells encara van seguir uns anys. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i més tard Barrabás.

Carátulo original dels nort-americans Tommy James & The
Shondells, a sota Tony Landa quan ja anava en solitari

Los Tops – Venus

La passada setmana us vam prometre que escoltariam Los Tops i aquí els teniu. Creiem que és l'únic single que van gravar sense Cristina que havia creat Cristina i Los Tops quan va deixar a Els Stop i que al seu torn, va deixar Els Tops i Cristina es va llançar definitivament en solitari. Era una de les poques versions que es van realitzar del tema "Venus" que va ser el gran èxit dels holandesos The Shocking Blue, la banda liderada per Mariska Veres (La Haia, Països Baixos, 1 d'octubre de 1947 - l'Haia, 2 de desembre de 2006) i que va ser el primer single d'un grup holandès en classificar-se en les llistes del Billboard nord-americà. Shocking Blue es van dissoldre l'1 de juny de 1974 i Mariska començar en solitari, més aviat discreta, i es va unir al grup The Shocking Jazz Quintet el 1993.

Caràtula original dels holandesos Shocking Blue i a sota tebeo de la col.lecció Claro de Luna

Los Mustang – La carta

Els nostres millors versioners ens porten ara aquest tema, el gran èxit del grup nord-americà The Box Tops que a Anglaterra van gravar també en single el grup The Mindbenders ja sense Wayne Fontana, sent un èxit que al Regne Unit va eclipsar la versió original. A Espanya es va editar el 1967 i es trobava en un EP interessant ja que en una cara tenim dos temes, aquest i "Flores bajo la lluvia" i dels The Move  en l'altra cara ens sorprèn Santi Carulla en solitari acompanyat d'una orquestra i versionant el clàssic del mestre Joaquín Rodrigo "En Aranjuez con tu amor". Encara que en aquest cas versiona al cantant francès Richard Anthony. Va ser un dels intents de la discogràfica per descohesionar el grup i quedar-se a Santi, però no els va funcionar el truc i ells es van convertir en un grup exemplar del pop espanyol, l'únic que va mantenir la mateixa formació des dels seus inicis fins que es van dissoldre en el 2000.

Los Bravos – Los chicos con las chicas

Quimet sempre els anomena els Senyors Black is black i és que a ell el fet que en un concert revival celebrat ja en l'última dècada i al qual va assistir, en una mateixa actuació toquessin quatre o cinc vegades el "Black is black" gairebé el va fer alucinar. I això que de guitarra i per substituir a Tony Martínez que va morir el 19 de juny de 1990, portaven a Santi Picó. Mario coneixia a la ex del Tony que compartia pis a Madrid amb Azuzena, la que va ser cantant de Santa i amb qui ell tenía una bona amistat. Los Bravos van ser un invent de Alain Milhaud que va prendre músics dels Sonor i del grup mallorquí Mike & The Runaways per crear una superbanda. Van gravar cançons interesantes entre elles "Simpathy", "La moto", "La Parada de l'autobús" i aquest tema que va donar títol a la primera de les dues pel.lícules que van filmar. La veritat és que van ser dos films sense més transcendència, purets musicals per destacar als nois del grup, sobretot a Mike Kogel, el seu cantant que posteriorment passaria a anomenar-se Mike Kennedy quan es va llançar en solitari i els va deixar, però en el seu moment aquestes pel.liculetes van funcionar molt bé. Sempre es va dir que a les gravacions dels seus discos fetes a Londres, no tocaven ells els instruments, ho feien musics d'estudi, inclus es va publicar a biografies d'ells.

ELS ANUNCIS

Avui el nostre breu recorregut per la publicitat de l'època es centrarà en productes per rentar, una cosa que en aquells anys anava especialment dedicat a la dona, senyora de la llar i soferta treballadora sense reconeixements la majoria de les vegades, més o menys com passa avui, però en aquelles époques era molt més escandalos i a sobre aceptat.

Detergente Elena

Elena va ser un dels detergents famosos en l'època i que fabricava Jabones Camp. Tornarem al pare de Mario que després d'haver-se dedicat al transport internacional, va entrar en una fàbrica de refinat d'olis anomenada La Compañía Fabril de Aceites Vegetales i on les sobres de refinats de coco, cacauet, soja i altres productor oliosos, exceptuendo el oli d'oliva que pel que sembla no havia de ser "vegetal" ja que no el tocaven, eren venudes a les fàbriques de sabó, les sobres de les sobres de les sobres que ja dingú volia, les comprava Jabones Camp. Per cert que el director català de cinema Antoni Ribas va filmar escenes de la pel.lícula "La ciutat cremada" a la fàbrica on treballava el pare de Mario, a la plaça la Farga de Sants, tocan a la Bordeta i que avui ja no existeix. Jabones Camp va ser comprada el 1989 per la multinacional alemanya Benckiser que comercialitza els productes de neteja Calgón i Calgonit.

 Escena de "La ciutat cremada" d'Antoni Ribas rodada

a La Compañía Fabril de Aceites Vegetales 

Detergente Colón

Quan en publicitat es parlava de campanyes horteres, sempre acavabem referint-nos als detergents i útils per a rentar. Colón va ser un altre dels famosos de l'època i avui encara existeix. Creiem que van ser els que van encunyar l'eslògan "Busqui, compari i si troba alguna cosa millor ... compri". És clar que altres l'hi deien alló de “Lava más blanco” a les seves veïnes, a la seva cosina, a la seva cunyada i en general tractaven a les senyores de correveidiles i porteras.

Jabón Lagarto

Un dels més clàssics va ser el Jabón Lagarto i sabeu una cosa, també els subministrava la matèria primera la fàbrica on pencaba el pare de Mario i val a dir que Lagarto comprava material de primera qualitat. És clar que alguns atrevits van usar el Jabón Lagarto fins i tot per rentar-se el cap, pobrets quina front més clara han de tenir ara. La veritat és que el Jabón Lagarto rentava bé, treia la brutícia, però era d'un aspre que deixava la pell fins i tot irritada.

Norit el Borreguito

Un dels anuncis més recordats d'aquella època va ser el de Norit, especialitzat en robes delicades i la imatge del borreguito va ser creada per Josep Sala i Llorens que va morir el 25 de juny del 2010 als 81 anys d’edad. Va ser el primer veí d’Altafulla nomenat per l'Ajuntament com a Fill Adoptiu de la Vila el 1993. Estem convençuts que quan es parla de grafisme publicitari, hi ha dos exemples a posar sobre la taula, d'una banda el cèlebre Toro d'Osborne, creat el 1956 pel gadità Manolo Prieto que va destacar com a dibuixant de publicitat i creador de les cobertes de la col.lecció Novelas y Cuentos i per altra el cotonós i blanc Borreguito de Norit. Són gairebé amb tota seguretat, el ejemple del que han aconseguit els dissenyadors gràfics de la Dècada Prodigiosa, precursors del grafisme comercial, un camp en el qual actualment treballen centenars i centenars d'artistes a tot el país, pero que possiblement en aquell moment, ells ni tan siquiera sabien que estaban crean les bases d’un nou art que amb el temps es diria Disseny gràfic.

Y ara seguim amb El Temps Passa… i la música queda escoltant a un dels bons grups madrilenys.

Los Flecos – Vales poco para mi

Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i delse seves reflecciones va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein, nascut a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 que venia de Los Sonor. I encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Van gravar en total 3 o 4 EP's i no van tenir més continuïtat.

A dalt Los estudiantes amb José Barranco al capdaban i Fernando 

Arbex a la batería. A sota postal de Los Flecos

Jess & James – Nubes

Jess and James eren un parell de germans anomenats Antonio i Fernando Lameirinhas, portuguesos establerts a Bèlgica que van traslladar la seva residència a Anglaterra i des d'allà es van llançar gràcies al tema “Move” publicat el 1968. Només van gravar un parell de LP's, encara que l'únic que va funcionar comercialment va ser el primer on es trobava la cançó. Quan es van desfer en 1971 els JJ Band que eren el seu grup d’acompanyament, es van unir com a secció de metall a Los Canarios per realitzar una gira per Espanya i Europa, per despres gravar per la seva conta i James, sota el nom de Jimmy Frey va tornar a Bèlgica i va gravar alguns singles, però l'únic que va funcionar al nostre país va ser "Manda Rosas a Sandra" que va versionar al castellà. Jess & James així mateix han versionat al castellà una de les seves cançons "Nubes" que avui escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Tots el seus discos, tant en anglès com en castellà, els van publicar aquí a traves del segell Belter, però el LP en anglès no recordem si va arribar a editar-se mai aquí, si bé Mario creu que si i per demostrar-ho aquí està la portada.

 A sobre LP dels Jess & James i a sota single de la J.J. Band

Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está

Va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown. Us hem preparat aquesta versió a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixa que broda el tema amb la seva potent veu. Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià quedant Los Milos com a trio. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard passaria a ser Los Huracanes. Mentre que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70 . Va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, el 1990.

Los Iberos – Nightime

Los Íberos eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista (més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández) i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix (que va ser substituït per Carlos Attias), són els components de Los Iberos i es van conèixa a Torremolinos el 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. El 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Van tenir un repertori propi. El seu tercer single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca el 1969 i gravat a Londres. Era una composició del ingenié de so John Pantry i amb “Why can't we be friends” a l’altre cara. El mateix 1969 participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. El 1973 es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, coneguts com CRAG, la primera superbanda del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Iberos que no havien estat gravats i també cançons noves.

Los Iberos a sota i abaix Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán

Los Pasos – Anoutschka

Van ser descoberts per Manolo Díaz que ja treballava en solitari i com a productor i que havia militat a Los Sonor. Va compondre “La moto” i ple d'ingenuïtat, la hi va presentar a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i ni curt ni mandrós va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La versió de Los Pasos que ja em escoltat a El Temps Passa... i la música queda, és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Los Pasos es van formar a Madrid i els seusmembres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. El 1968 protagonitzen la pel.lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, i inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Funcionaren de 1966 a 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's. “Anoutschka” es una bona cançó que es trovaba a un single publicat per Hispavox al 1967 amb “El sueño aquel “ a l’altre cara. Per cert que Manolo Díaz també es l'autor del tema "La parada del autobús" de Los Bravos.

Los Pasos

Julio Iglesias – La vida sigue igual

Amb aquesta cançó, defensada conjuntament amb Los Gritos, pràctica habitual en els festivals de l'època, el nostre artista més internacional va guanyar el Festival de la Cançó de Benidorm el 17 de juliol de 1968 i va ser el seu llançament. Aprofitant l'èxit es va filmar una pel.lícula amb el mateix títol on el protagonista era Julio Iglesias i que volia reflectir la història de la seva curta vida, des de que era porter del Reial Madrid juvenil amb la carrera truncada a causa d'un accident de trànsit sofert el 22 de setembre de 1963 i lluint tota la seva força de voluntat per recuperar-se del accident gràcies a la música i en la realitat sobretot gràcies al seu pare. Julio ha venut més de 300 milions d'àlbums en tot el món, cosa que suposo no va haver ni somiar quan va compondre "La vida sigue igual". El seu nom complet és Julio José Iglesias de la Cueva i va néixa a Madrid el 23 de setembre de 1943.

A dalt  Julio Iglesias i  Los Gritos quan van rebre  el primer

premi al Festival de Benidorm. A sota poster de la pel.lícula 

"La vida sigue igual"

Los Sírex – Muchacha bonita

Acabarem amb un dels millors grups dels seixanta, Los Sírex, la banda liderada per Guillermo i Leslie. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, a mes de ser el compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aqueste és va casar amb una noia Alemany i ja a els 70 va deix la banda i va marxa al país Germanic. A finals de 1963 Los Sirex graven el seu primer EP amb "Muchacha bonita", composta pel mestre José Solà. La música d'aquest tema recorda i molt al "Be bop a lula", de Gene Vincent, encara que més suavitzada i abans d'acabar se sent allò de "Euro pal Quimet" que la toca. En aquest EP també trobàvem "Da doo ron ron", "Si de mi te alejas" i el "Twist and shout".

I després de tornar a controlar el rellotge, al final Mario convenç a Quimet que s'han de marxar i ell sempre diu que quan millor es trova és quan arriva el moment d’acabar el programa. Dons s'acaba i per tant des de El temps passa... i la música queda ens en anem con la música a otra parte, però tornarem la setmana que ve.

No sense deixaros un altre video on podreu veure al Quimet Curull en acció. Bé aixó es molt di, al veureu tocan la seva guiatarra y sense vallugarse massa, per si d'acas.

Tony amb Grup ens tocaran la seva versió del "Black is black"

de Los Bravos.  Concert fet per les Festes de Santa Tecla 2010

a la Rambla Nova de Tarragona

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa