El Temps Passa programa 19-05-2011

Esglesia a Penjamo, Méxic 

Normalment i per començar El Temps Passa... i la música queda, us deixem anar una parrafada que ve a ser, més o menys, un crit d'atenció sobre coses que passen al nostre voltant i que la majoria de les vegades jutgem que no succeeixen com tindrien de desenvolupar-se, però avui i si teniu en compte que aquest programa que vosaltres escoltareu al maig és el primer que gravem després de les nostres "vacances" de Setmana Santa, ens trobem força gossos, per tant ens anirem a Pénjamo, una de les ciutats mexicanes on es diuen resideixen els xulos més xulos entre tots els xulos mexicans, bé que allà cada home deu de ser un "Siete Machos", segons ens expliquen les Germanes Fleta a la seva cançó. A Pénjamo tenen un licor típic la tequila Real de Pénjamo i que te una graduació que solsament oloran-lo tomba d'esquena. Es clar que sense vulgue fer una "parrafada", al final l'hem fet.

Las Hermanas Fleta – Pénjamo

Aquesta cançó, junt amb el “El Chacacha del tren” van ser els grans èxits de Las Hermanas Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor Miguel Fleta, un duet que va tenir molta importància en la música "moderna" dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquestas dues cançons en líders de l'apartat més avançat i modern, musicalment parlan, en els programes de ràdio demanant "Discos Sol.licitats". Las Hermanas Fleta s’en van anar a fer les Amériques i van funcionar molt be gracias a haver sortit a la televisió de Venesuela… espera que ara tenim dubtes i no van ser las Fleta, la de la tele van ser las Germanes Serrano que eren catalanas. Vaga embolic de germanes que tenim al cap de pensar. Tornem a Las Hermanas Fleta. Durant un temps les va acompanyar Luis Araque y su Orquestra. Luis Araque Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. En els anys seixanta Paloma va deixar la música i Elia va seguir en solitari gravan uns cuants discos de pop y finalmente va dedicar-se al jazz i va ser acompanyada en un parell de discos per el Tete Montoliu Trio. A Elia Fleta fen jazz ja l'hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.

Les Germanes Fleta, a dalt disc en solitari d'Elia Fleta

Ennio Sangiusto – Ese beso

Acompanyat, creiem, per l'Orquestra Fallabrino, us portem aquest tema de Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), un italià que es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Per cert que durant un temps el va acompanyar la Orquestra de Adolfo Ventas, aquí està la nostre dubta. Gravava per Belter i aquesta cançó es trobava en un EP, per variar, onb també trovaban “El día más largo”, “El ritmo de la Bosanova” i “Cigarrón”. Recordem una actuació que Ennio Sangiusto va realitzar al Festival de la Canción del Mediterráneo, en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de l'americana i ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al respectable entre rialles i murmuris de "Ooooooh!".Per cert que Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Família Telerín, però no pregunteu qual per que fins a tant no arriba la nostra memòria. Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD. Una curiositat: Algunes cançons seves es van incloure en aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja os hem parlat. Voleu un'altre curiositat, Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín a la pel.lícula "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta pel-lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián. Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro Sánchez.

Ennio Sangiusto

Los 5 Latinos – Tren de carga

Quimet està content perque aquí te un altre "O tren", en aquest cas ens el porten Los 5 Latinos, un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), una dona amb una extraordinària veu, com podreu comprovar escoltant està cançó que os portem avui on li donen un ritme a cabal del swing amb un intent de rock and roll que la veritat, no queda res malament. Los 5 Latinos es van crear el 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single amb Columbia "Amor joven" i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso! Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i on es trovaba “Tren de carga” aquesta cançó que estem escoltan que també es va publicar en un EP i que a la vegada, nosaltres os puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i ara sona a El Temps Passa... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'orquestra de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval i Los 5 Latinos, el 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al "Florida Park" de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Per cert i això és curiós, a The Platters del Rio Grande cap avall, se'ls deia Los Plateros.

 Los 5 Latinos

SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Enric Barbat – No fa gaires anys

Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us portem es trobava en un EP que va publicar el 1970 recordant la seva infantesa. Va néixa a Barcelona el 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, el 1963. Desenganyat, va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en opinió de Mario és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Santi Picó o Carlos Cárcamo no estem segurs, te un contingut molt electrònic. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla.

Enric Barbat

Luis Aguilé – Miquel i Isabel

El seu veritable nom era Luis María Aguilera Picca (Buenos Aires, Argentina, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), però per a tots era Luis Aguilé. Sent un triomfador a Amèrica Llatina es va instal.lar a Espanya i aquí es va quedar. Vivia a Madrid, encara que al principi ho va fer a Barcelona. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser molt versionada, entre altres, per The Sandpippers i va ser Disc d'Or als Estats Units. A Mario aquesta cançó que ara Luis Aguilé ens canta en català i que és una de les més tradicionals de la seva carrera en els seixanta, sempre li recorda a una parella de la colla del carrer Bassegoda, Bartolo i Isabel. Cada dos per tres es tiraven els trastos pel cap i ho deixaven córrer, però sempre tornaven a intentar-ho de nou, finalment es van casar i Mario els va perdre la pista, tot i que ha sabut, poc això si, d'ells a través d'amics comuns. Aquesta cançó la extraiem d'un LP cantant integrament en català i amb un títol clar i que no deixa cap lloc per  les dubtes: "Luis Aguilé a Catalunya...".

Luis Aguilé (Foto: Mario Prades)

Joan Manuel Serrat – La guitarra

El 1965 Serrat va treure aquesta cançó en un EP que va publicar Edigsa i on també es trobaven "Ella em Deixa", "El mocador" i "La mort de l'avi". La veritat és que discogràficament la carrera de Serrat ha estat molt estable. Va gravar amb Edigsa en català, va signar contracte amb Novola-Zafiro per treure els seus discos en castellà mantenint el contracte per a la producció en català amb Edigsa i finalment va unificar ambdues trajectòries a mitjans dels 70, al fitxar amb la multinacional BMG-Ariola amb la qual segueix actualment. Joan Manuel Serrat i Teresa va néixa al barceloní Poble-sec, el 27 de desembre de 1943. Va estudiar per torner a la Laboral de Tarragona i va fer la mili a Castillejos (a les fotos). Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més de l'escàndol del "La, la, la". El 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i di que reconeixia només al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó del govern franquista.Com ja havia ocorregut el 1968, automàticament els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però tot això ja és història. Mario té una anècdota, al grup del carrer Bassegoda es va unir el 1970 un amic del que no recorda el nom, però que era d'étinia gitana i havia arribat amb la seva família d'Argentina. Era cosí de Moncho el dels boleros i va ser el primer a qui Mario escoltà versionà a ritme de rumba cançons de moda, una cosa que més tard faria famós a Manzanita. Doncs quan Mario i ell, amb 19 anys, s'anaven de marxa per barres americanes en pla nens bons i amb poc pela, cosa que sempre els va funcionar molt bé amb aquelles noies, quan començaven a anar una mica carregats de copes l'amic sortia al cotxe, es portava la guitarra i començava la revetlla. La manera de saber si ja anaven passats de rosca era simple, fer-los cantar, si l'amic interpretava la rumba aquella de "Hospital Santa Maria, donde viven los doctores..." i Mario mentre el col.lega li donava al ritme de rumbeta i com a ell això mai li ha agradat massa, cantava "La guitarra" emulant Serrat, de manera que la barreja era si més no curiosa, doncs bé, quan això passava és que anaven los dos prou bolingas...

Mario Prades, Joan Manuel Serrat i la cantant Mara Castel

Lucky Guri & Peter Road – Norwegian wood

És un disc genial, un LP publicat per el segell Discòbolo que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet “He desenterrat els Beatles”. Es tracta d'un disc de luxe en el qual i junt al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Road, es troben músics de luxe com Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai li comentés a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no ho tenia. Curiosamente aquesta cançó la va escoltar Mario per primer cop cantada en castellà, a un grup de Collblanch que es deien Los Jetters on el baixista era l’Angel que va enseyar-li al Mario a tocar el baix i mentre Angel va ser un bon mestre, Mario fou un mal alumne. Los Jetters la cantaven en castellà, però la cançó no la titulaven “Madera Noruega” com hages sigut correcte, ells li deien “El ruiseñor voló”.  Per cert que os explicarem una anécdota, un día Angel que trevallaba a una fábrica de televisors a Santa Eulalia (L’Hospitalet de llobregat),  la Inter, es va discutir amb tres companys de la feina i ells li van dir que l’enganxarien a la sortida del treball els tres junts. Angel feia casi dos metros, estava sec com un fideu i tenía una cara de mala llet que espantava al personal i en aquest cas va ser així ja que tots tres, un per un, van ana passant a veur-el per disculparse i així estalviar-se aquella baralla. Poc sabien aquest tres galifardeus que Angel era un tros de pa i que esteva més acollonat que ells. Quan m'ho explicava si que ens descollonavem els dos. Tornem a Lucky Guri, despres de haverse recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, torna a estar en actiu.

Lucky Guri

ELS ANUNCIS

Avui els anuncis van enfocats, tal com estava manat en aquells anys, als cavallers i escoltarem anuncis que avui està prohibits contractar en qualsevol emissora de ràdio o cadena de televisió, així com a la premsa escrita. Avui parlarem del mam i us portarem unes quantes begudes alcohòliques. La veritat es que voliem incloure també anuncios de tabac, però ens ha semblat massa fort, un altre dia

Ponche i coñac Caballero

Comencem amb un conyac o un ponx, a escollir, això si, de la marca Caballero que en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el ponx va ser el seu producte estrella. La signatura Caballero va començar el 1830 i va ser creada per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis Caballero, SA segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts. Aquest anunci l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va posar la veu, la cançó i també la seva imatge per als anuncis enfocats a televisió. Actualment Peret està promocionant una marca de pipes, les "Matupipas" de Matutano.

Coñac Fundador

És clar que en l'apartat de begudes enbotelladas, l'anunci estrella va ser el de Fundador i allò del "Está como nunca el coñac que mejor sabe, Fundador", el cert és que van ser tota una saga d'anuncis i a sobre es van muntar les campanyes publicitàries del "Disco Sorpresa de Fundador" que va resultar molt efectiu comercialment i avui en dia els discos "Sorpresa" són peces de col.lecció. Fundador és una marca de Pedro Domecq i existeix des de 1874. El Rei Fernando VII en 1823, va concedir a la Casa Domecq el privilegi especial de portar l'Escut Reial en les seves marques. Mario reconeix que per snobisme, ell demanava, de tant en tant, conyac, però Mascaro.

Anis Castellana

La firma Anis Castellana, S.A. estava situada a Valverde del Majano, Segòvia, però creiem que ja no existeix tot i que la marca si es segueix venent. La veritat és que no ho tenim gens clar i això que no hem pres cap copeta abans de començar el programa ni durant la gravació, la veritat és que estem convençuts que tampoc ens en prendrem cap al acabar.L'eslogan era "Anís Castellana su presencia siempre agrada".

Anis Castellana va començar a vendre's en 1894. La veritat és que en qüestió d'anis nosaltres ens quedem amb el català Anis del Mono, però no tenim cap anunci de l'època, per tant i solsament recordant el Anis del Mono, parlarem del Anis Castellana que es venia molt bé a la resta del estat, però a Catalunya, el rei en vendes era El Mono.

Anis Las Cadenas

Un altre anís va ser el Anís Las Cadenas que va començar a ser elaborat per la família Esparza a finals del segle XIX. Primer com Anís de Pablo Esparza, fins que el 1909, es realitza el registre de la marca "Anís de les Cadenes". El canvi de marca va vindre provocat a causa del lloc on estava el celler, una cruïlla de camins situat al costat i a la qual es coneixia com "encreuament de la cadena" a causa d'una llarga cadena que havia col.locada per lligar les antigues cavalleries.

Van començar a cridar al licor el "anís de la cadena" que era coneguda a tota la comarca i el nom va ser imposant. A principis del segle XX, coincidint amb la primera expansió del producte en províncies limítrofes, va passar a ser conegut com el Anís de las Cadenas de Navarra i finalment Anís Las Cadenas. Però nosaltres ens reiterem amb les nostres convinccions, ens quedem amb Anis del Mono. Per cert que en aquells temps el conyac ere per els homes i l'anís per les dones

Ginebra MG

Ara i seguin amb l'alcohol, anirem de ginebres. Una de les ginebres espanyoles que es va publicitar molt bé va ser la Ginebra MG que la veritat, no sabem si encara es comercialitza, però pensem que sí. És una ginebra clàssica espanyola, fabricada per Destilerías MG, propietat de la família Giró, amb llarga tradició en begudes alcohòliques, radicada a Vilanova i la Geltrú, Barcelona. Ara bé, en el món de la nit, la ginebra estrella va ser Larios.

Whisky Doble W

L'eslògan del Whisky Doble W era original "El whisky hecho aquí por los de allí” i és que es tractava d'un producte enbotellat al país per la destil.leria britànica Hiram Walker i barrejava licors espanyols i escocesos. I és que a Espanya es començava a prendre whisky. A Catalunya vam tenir un avantatge sobre la resta del país, a causa de la proximitat geogràfica d'Andorra i França vam descobrir les marques escoceses molt abans i d'alguna manera i tenint en compte que el whisky començava a posar-se de moda a causa dels films americans, ens ven anar acostumà a prendre "del bo", però en la resta d'Espanya no va ser igual

Whisky DYC

De fet el whisky que encara avui segueix sent el que més es ven a Espanya és el Whisky DYC, a Catalunya això ens sorprèn, però és així. Per qüestió de preu, d'això estem convençuts, però el DYC es va començar a consumir i va aconseguir cotes de mercat que ni somiaven les marques estrangeres. A Mario que el whisky no li ha agradat mai, el va sorprendre quan va comprovar que a la resta d'Espanya la gent demana "medio DYC" i com a copa, no parlem de xupitos de whisky que en aquella època no teníem ni idea que lo que era, en beguda, un xupito. Les begudos correntes en sales de festes clubs i guateques eren el Cubalibre (coca-cola amb rom), el RAF (coca-cola amb ginebra), el tornavís (vodka amb taronjada), gin-tònic (tònica amb ginebra), la Persiana (menta amb ginebra) i el Lubumba (conyac amb Cacaolat).

Acabat el breu repàs per algunes begudes alcohòliques en ús durant els seixanta, tornem a la música i ho farem de la mà de la gran Conchita Velasco.

Conchita Velasco – Las Vegas

El 1966 Conchita Velasco va publicar aquest tema d'Augusto Algueró en un EP editat per Belter i en el qual també es trovaben "Yo no quiero jugar con el amor”, “Hoy he sabido" i "Hoy como ayer" que aquesta, si no ens equivoquem, ja l’hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Es tractava de seguir recollint la collita de la Noia Ye-Yé, també una composició de Algueró, encara que no la va compondre per Concha, ho va fer per a la cantant catalana Rosalía i que Concha Velasco va fer seva quan es va incloure en la banda sonora del film "Historias de la televisión" convertint-se en una cançó que forma part de la història del pop espanyol.
Mai va tornar a aconseguir un altre triomf igual, "La noia Ye-Yé" li va posar a Concha el llistó massa alt, encara que en aquest tema deixa anar la seva força Ye-Yé i es lliura. Ara bé, val a dir que aquesta cançó no es massa recomenable per els pobres que pateixen ludopatia, pero el que reflectiu la canço sobre escurar-te les butxaques es veritat i ho podeu comprobar també en el diseny del centres comercials actualment, si bé als casinos de Las Vegas ho van sapigue veure desde el principi. Estan disenyats de tal manera que trovar la sortida del casino costa moltissim, tot el camins, en aquest cas, no portan a El Temps Passa… i la música queda, tots els camins al casino portat al joc.

Concha Velasco i Tony Leblanc

Sandie Shaw – Marionetas en la cuerda

Amb aquesta cançó, cantada en anglès, per descomptat, la britànica Sandie Shaw, va guanyar el Festival d'Eurovisió de 1967 i per això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent. Eren molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar a l'escenari descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que calçava una talla tan gran que no trobava sabates a la seva mida. La veritat és que sortia descalça perquè li venia de gust. Sandie Shaw es deia en realitat Sandra Ann Goodrich i va néixa el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta cançó en anglès i amb el títol "Puppet on a string" va ser número U en el Regne Units i també es va classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt i es la canço per la qual avui es reconeix a Sandie Shaw. L'any 2004 es va publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", és clar.

Caràtula del disc en castellà i a sota portada de la revista FANS

Karina & Los Jaguars - La misma playa

També va participar en el Festival d'Eurovisió, encara que va ser en el 72, la nostra inefable i sempre infantil Karina que va gravar aquest tema que originalment va cantar Mina amb el títol "Stessa Spiaggia, Stesso Mare". Karina ho va gravar el 1964 i el va incloure en un EP al costat de "No está bien", "Hully Gully boy" i "Vaya, vaya" i la van acompanyar Joe & The Jaguars, un grup sorgit a Espanya, però que eren soldats nord-americans, fent la seva mili a la base de Torrejón  i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe & The Jaguars la cosa varia i sona molt més agressiu, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar. María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaen i amb uns quants anys a l'esquena, però és una dona que no ha sabut envellir i hi ha moments en què dóna la inpresión de seguir tenint aquells alegres vint anys... en el cos d'una dona de gairebé setanta. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones, quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya per fer una televisió i havie anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup. Si és que no perden pistonada.

Juan Pardo con su Conjunto - Whole lot of shaki'n going on

El gallec Juan Pardo Suárez va néixa a Palma de Mallorca el 11 de novembre de 1942. Es va fer popular quan es va incorporar a Los Brincos, tot i que ja portava anys en el món de la música i havia estat cantant de Los Pekenikes. De fet va començar amb Los Vándalos, després va formar part de Los Telekos i més tard ja Los Pekenikes, on va entrar substituint Antonio Morales "Junior", amb el que més endavant tocaria a Los Brincos i formaria el duo Juan y Junior. Curiosament quan es va incorporar a Los Pekenikes i van començar les sessions de gravació, Hispavox no el va voler i ells van haver de tornar a acceptar a Júnior i Juan Pardo va tornar a Los Telekos amb els quals gravaria aquest EP que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda i que van signar com Juan Pardo y su Conjunto, en el qual interpretaven dos temes en castellà i dos en anglès, un d'ells amb Juan Pardo emulant totalment a Elvis, és aquest. Un dels cantats en castellà és "Nila" que més tard seria regrabada amb nous arranjaments, per Los Brincos, sent una de les seves millors cançons. És clar que tenim una curiositat, un "però" i el nostre però d'avui és que el grup tocava bastant malament i en la gravació van ser substituïts per una banda d'estudi, ni més ni menys, com diu el Quimet que per Los Relámpagos.

Juan Pardo

Sonia con el Latin Quartet - Si tuviera un martillo

Sonia era el nom artístic de Pilarín Espí, una jove nascuda a Barcelona el 1948. Als onze anys va guanyar el primer premi en un concurs anomenat “Puente a la Fama” i, als dotze, va obtenir un altre primer lloc en un Certamen Benèfic en què va participar al costat d'importants figures de la cançó. També va ser guardonada amb el primer premi en un Festival de Cançons celebrat a la Garriga. El seu primer disc va ser amb Phillips i el va gravar acompanyada d'orquestra, però després de fitxar amb Belter van començar a acompanyar-la el Latin Quartet de Francesc Burrull. Aquest tema que escoltem avui, versió del "If I Had a Hammer" més en la línia Trini Lopez que la de Peter, Paul & Mary, es trobava en el seu segon EP per Belter i va fer que se la conegués com "La noia del martell". Va participar en una de les edicions del Festival de Mallorca i aquell EP es va gravar amb acompanyament d'orquestra, però despres ella va tornar a ser acompanayada per el grup i va gravar temes que es sortien de la línia clàssica de les cantants Ye-Yes de l'època, al blog us hem posat algunes de les caràtules i comprovareu que versiona a Manfred Mann, els Stones, etc. En total va gravar sis EP's i va desaparèixa.

Los Stop – El último tren a Clarksville

Cristina al costat de Los Stop, ens versionen i molt bé aquesta cançó que va ser un dels millors èxits dels nort-americans The Monkees, una banda creada artificalment per poguer competir amb els Beatles i als que s’els si va donar la seva propia serie de televisión solsament acomençar. Aquest es el primer EP que van gravar Los Stop, al 1966. Cristina va deixar el grup i va liderar Cristina y Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix, a ella i a un cosí seu, company de treball a Telefónica, el "Boro". Cristina va néixa a Barcelona el 19 de setembre de 1943. Les cançons més populars de Los Stop van ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en un Festival de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor". Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de 1966, el seu primer EP. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo y Andrés Gallego.

Los Archiduques – Quiero volar muy alto

Van ser un grup asturià amb una discografia escassa, però això si, en la seva trajectòria destaca el fet que un dels seus cantants fora Tino Casal, precisament ell és el que canta en aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda. Des de Ona La Torre i Altafulla Ràdio. Es trobava com a cara B del segon single que Tino va gravar amb Los Archiduques l’any 1967 o potsé va ser ja al 68. Per el primer el single dels Archiduques amb “Lamento de gaitas” que aquet sin era del 67, s'han arribat a pagar més de 20.000 de les antigues pessetes en fires de col.leccionisme. Es van formar el 1963, a Oviedo. Inicialment eren Tony a la guitarra solista, Claudio a la rítmica, Tito al baix, Pedro a la bateria i el melillenc Armando Pelayo a l'òrgan. Tino Casal que als 80 es va convertir en el Rei del Glam espanyol, tocava anteriorment a Los Zafiros Negros i tenia només 17 anys quan es va incorporar als asturians. Els membres originals dels Archiduques es tornarien a reunir el 1982 per tornar a gravar el seu major èxit, pel que sempre seran recordats "Lamento de gaitas", versió del tema "I Love How You Love Me" dels germans Paul i Barry Ryan, incluien acompanyament de sacs de gamecs (gaitas) asturianes.

Mario Prades i Tino Casal

Almas Humildes – Ven conmigo

Aquesta cançó era la cara B del single amb "Joker's blues" a la A i es va publicar el 1970. Almas Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock del panorama nacional i van començar com a trio a la Complutense de Madrid, liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era de Estudios Moro. Antonio Resines també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de Los Pasos i que hem escoltat recentment. El 1969 Alex Kirschner deixa el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb ells. Almas Humildes van deixar registrats tres discos més i finalment es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la estudiantil i ells van escollir acabar les seves carreres universitàries. Creiem que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està el mon de la música.

Los Brincos – Es para tí

 "Es para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va publicar el 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va posar a la venda el 1965. Hem tornat enrere i aquests que trovem ara són els primers Brincos: Fernando Arbex, Juan Pardo, Junior i Manolo González. Curiosament i sent pitjors músics que els seus reemplaçaments, són els més recordats.

I escoltant a Los Brincos ens toca deixar-vos fins a la setmana que ve, aixó di, os deigem en bona companyia la d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre i amb Los Brincos, per avui finalitza per El Temps Passa... i la música queda, pero tornaremo la propera setmana.Apa, tanquem la barraqueta

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa