El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 9 de noviembre de 2011

El Temps Passa programa 10-11-2011

Presentació  del llibre "Traient la cadira al carrer" de Joan Carnicer.  Es va
fer a la Placeta d'Altafulla.  L'escritor es el segon  per la dreta i  l'editor  es 
l'amic Manolo Rivera, el segon per l'esquerra.  (Foto: Mario Prades)

Avui teníem "in mente" unes quantes coses per a dir i totes amb un objectiu fixat en el punt de mira, però finalment Quimet a convençut a Mario que com deia el títol d'aquella cançó de The Four Tops que van versionar Bruno Lomas i Los Salvajes, entre d'altres, "Es mejor dejarlo como está", per tant i amb un programa molt de tardor, cami de l'hivern i envian una salutació afectuosa al amic Julià de la Picateca de Tarragona, un oidor fidel, començarem El Temps Passa… i la música queda

Los 5 Latinos – Tiempo tormentoso

Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una bona veu, com podreu comprovar escoltant està cançó tot un clàsic del jazz i el blues escrita el 1933 per Harold Arlen i Ted Koehler que va ser cantada per primera vegada per Ethel Waters en una actuació al Cotton Club de Harlem. Las primeras versións gravadas que van funcionar comerialment van ser las de Lena Horne i també Billy Holliday. Los 5 Latinos es van crear el 1957 i eren Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single amb “Amor joven" i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso! ¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i que va incloure aquest tema. Nosaltres os la puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i sona a El Temps Passa... i la música queda, des de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, el 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters.
Caràtules de Los 5 Latinos i a sota foto del grup

Bruno Lomas – Melancolía

Aquest tema és una versió que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldovi Menéndez, va realitzar del clàssic de Roy Etzel, clar que aquest músic italià era trompetista i la va gravar com instrumental en un single que va publicar Belter el 1965 amb "El silencio" a la cara A i Bruno la canta, per tant hi a veu i lletra i es que ell fa la copia de la versió original de Peppino di Capri. Es trobava en un EP publicat per EMI, també el 1965, com Bruno Lomas y sus Rockeros i on també es recollien "Verano llegó” i “Anoche la vi” que eren composades pels nois del seu grup junt amb “Carol” de Chuck Berry. Despres de la seva mort aquesta cançó va ser recuperada al doble LP recopilatori que va treure l’EMI. Bruno Lomas havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixà i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar va crear Las Estrellas de Fuego i despres es va fer acompanyar por Los Rockeros, al poc temps va començar en solitari, ja al 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Va néixa a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va signar contracte amb EMI que traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va representar més d’un problema, fins i tot va rebre amenaces d'ETA, però Bruno Lomas també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, va ser el primer artista espanyol en gravar un LP en directe, a sota teniu la portada.
També  Brunou Lomas va ser  protagonista de tebeos.  A sota
veureu una actuació conjunta de Los Milos i Los Pantalones
Azules.  Bruno Lomas es el de les ulleres, a l'esquerra

Dúo Dinámico – Cuanto más lejos estoy

El duo per excel.lència de la música espanyola van ser el Dúo Dinámico, una parella que va sentar escola dins de la música que es feia al pais i que ara tornan de nou a El Temps Passa... i la música queda, un programa que surt a l'aire des de les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, Ona La Torre i emisores de la xarxa de la Federació d'Emisores Locals de Catalunya. En el nostre programa pretenem recordar una època d'or en la música que es feia en l’Espanya de la postguerra i la que ens arribava de fora, però aixó si, cantada en les nostres llengües. Ramón Arcusa i Manolo de la Calva són el Dúo Dinámico, nascuts a Barcelona, des d’on es van llençar a tot el mon. Ara bé, ells eran catalans fills d’emigrants, Manolo era d’ascendencia vasca i Ramón aragonessa. Aquesta cançó us la extraiem d'un EP que van publicar el 1965 i on el tema estrella va ser “El olé”, una horterada en la línia del "Flamenco" de Los Brincos i on també es van incloure “La verdad” i “El mensaje”, un tema que van composar per Bruno Lomas.
A moltes de les revistes i tebeos de l'época va sortir el Dúo Dinámico

Los Pasos – Anouschtka

Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que ja treballava en solitari i com a productor i que havia militat a Los Sonor. Va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i ni sense tallerse ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La versió de Los Pasos és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Per cert que Muilhaud va putejà a Los Pasos i "La Moto" que havia de ser el seu primer single, va ser el tercer. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizan (a la foto), Joaquín Torres i Martín Careaga. El 1968 protagonitzen la pel lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Funcionaren de 1966 a 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's. Per cert que Manolo Díaz també es l'autor del tema "La parada del autobús" de Los Bravos. Aquesta cançó, una de les més populars en la carrera de Los Pasos, es trobava com a cara A d'un single editat per Hispavox el 1967 i al contrari del que els va passa a Los No amb “Moscovit” que vam escoltar fa un parell de programes, “Anouschtka” no va tenir cap problema amb la censura. La cara B va ser "El sueño aquel".

Los Módulos – Nada me importa

Los Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix) , Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia, sen número U en ventes al decembre de 1969. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox el 1970 i on també es va incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial “Todo tienen su fin” que va ser cara B d'aquest single. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del Mario. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.
A sota Mario Prades amb  José Luis Campuzano "Sherpa" 
quan ja militava en Barón Rojo 

Juan Pardo – Mi guitarra

Després de Los Brincos, Juan Pardo que anteriorment ja havia gravat en solitari i havia estat cantant de Los Pekenikes i abans de Los Vándalos i Los Teleko, amb Antonio Morales va formar Juan i Junior, però la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora, és a dir molt malament i cada un ells es va llançar pel seu compte en 1969. Indiscutiblement la carrera més brillant va ser la de Juan Pardo i com mostra us portem aquest tema que va ser un dels seus primers èxits. Tot i que resideix a Galícia i se sent gallec, Juan Ignacio Pardo Suárez va néixa a Palma de Mallorca l'11 de novembre de 1942. Aquesta cançó junt a "La charanga", son al nostre paré les millors de la seva primera época si be aquesta es de 1973 i primer la va gravar en anglés. Juan Pardo també va treballar com a productor i a ell es deuen els èxits de Queimada i el decubriment de Camilo Sesto que militava a Los Botines, per cert va portar marro causa de la seva semblança física amb Júnior.
Juan Pardo i a sota Camilo Blanes, abans de ser Camilo Sesto

ELS ANUNCIS DELS NOSTRES RECORDS

Avui en els nostres anuncis escoltarem un que se'ns va oblidar posar en el seu moment, tot i que vam parlar del producte i per evitar que algú ens recordi la nostra omissió, aquí us el portem ara.

Salínicas Gallina Blanca

Dins dels nostres anuncis per al record, fa un parell de setmanes parlàvem dels litines, substitutius molt més econòmics per a l'aigua mineral amb gas o el sifó, dons bé, aquí us portem un anunci dels litines Gallina Blanca que van ser dels més populars de la seva època, és clar que el nom era "Salínicas" i ens les publicitaven el popular duo humorístic Tip i Top, especialitçats en fer humor a la ràdio, sobre tot a la cadena SER i que també van gravar discos i creiem que fan fer pel.lícules. Eren Luis Sánchez Polack (Valencia, 22 de juliol de 1926 - Madrid, 8 de febrer de 1999) junt a Joaquín Portillo que va mori a Madrid el 14 d’agost de 1994. El primer, despres de la separació al 1961, formaria Tip y Coll. Per cert que creiem recordar que el propietari de Gallina Blanca era de l’Espluga de Francolí i va ser el que va financià molts del coplexes lúdics de la ciutat, entre ells el Casal i el pavelló esportiu. Gallina Blanca Star és un grup de societats especialitzat en desenvolupament, producció i comercialització de productes culinaris present a 70 països de 4 continents, amb marques líders en els sectors de Caldos, Sopes, Refrescos, Postres i altres especialitats. Si be algunes informacions ens diuen que els propietaris de la marca “Salínica Gallina Blanca” era l’empresa Preparados Alimenticios, S.A.

Coca-Cola y Los Bravos

La fórmula de la Coca-Cola és encara avui en dia un secret molt ben guardat, cosa que no comprenem gaire bé ja que si actualment s'exigeix transparència pel que fa als elements de qualsevol fórmula alimentària i que tots siguin exposats en les etiquetes, però els que entenen sabran perquè hi ha un producte que conté un element desconegut. A finals dels anys seixanta i aprofitant l'èxit pel que fa a discos i les dues pel.lícules que van rodar, Los Bravos van ser contratats per publicitar la Coca-Cola. Nosaltres us portem l'anunci perquè el gaudiu i una foto de Montse Aliaga amb Mike Kennedy que li va fer Mario Prades despres d'haver estat sopan amb Los Bravos abans d'un concert. Aquella nit Quimet els va bateixar com "Els senyors Blanck is black" per que van tocar aquesta cançó un munt de vegades

Cámaras Kodak

Amb aquest anunci es promocionaba la càmara Kodak Instamatic 104 i el sistema flashcube que així pensem que es va di el bodapack cuboflash i era un cub amb cuatre llumetes que dispareven el flash a fi de poder fer fotos amb poca o sense cap llum. Como deie l'anunci la càmara amb els cubs flash “solsament” costaba 999 pesetes, de l'época, es clar. Avui poden trobarse al mercat d'internet, como artícles de segona mà o en el Ebay, per un preu bastant més car, des de 9,9 euros la més barata que hem localitzat, a 20 la més cara. Mario va treballar a la Kodak, als laboratoris de Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat, ancara que solsament un estiu i fen torn de nit.

Tableta Okal

És clar que si tot això dels diners, l'atur i l'augment del cost de la vida acaba produint-nos mal de cap, a El Temps Passa... i la música queda també tenim la solució. Tan simple com prendre una pastilla Okal que servia per alleujar tot tipus de dolors, des migranyes a mal de queixal, refredats, marejos en un viatge, fins i tot el que en aquells anys es denominaven "Molèsties de la dona", tot el solucionava la Tableta Okal, per això en l'anunci et recomanaven no sortir mai de casa sense portar-la a la butxaca, junt amb la targeta American Expres, per descomptat. És clar que no sigueu il.lusos, els dolors de la butxaca, aquest que tot patim avui en dia, no l'arregla la Tableta Okal, ni el sunsuncorda.

I després d'aquest breu recorregut a El Temps Passa... i la música queda per uns quants anuncis populars en aquelles dècades glorioses de la nostra joventut, anem amb la secció de la música que es feia a Catalunya i en català.

LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Los Relámpagos – La Santa Espina

Van començar sent Dick i Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser l’adaptació que Los Relámpagos van fer de la popular sardana d’Enric Morera, si bé ells ja havien gravat anteriorment un altre sardana, os parlem de “Nit de llampecs” que va ser un dels seus gran èxits i era una composició propia del grup madrileny. Aquesta d'avui es va publicar l’any 1967 en format single amb “El torneo” a la cara B. Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar també Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio Exterior d'Espanya, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb amics de la colla del carrer Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben  gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecà de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-sen, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Les riatlles van durar fins que Mario es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera, llevors s'acabà el riure. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que ell no era un llampec.

Jacinta – Cançó per a tú

Jacinta fou una jove cantant catalana de la qual poc o gairebé res recordem, però que va estar vinculada a la Nova Cançó i Els Setze Jutges. Aquest EP de cançons internacionals adaptades al català per Josep Maria Andreu amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull fou publicat pel segell DDC el 1968 i el tema que us hem seleccionat és una versió de la cançó que es va emportar el primer premi en l'edició d'aquell any del Festival de Sanremo i que havia estat composta i interpretada per Sergio Endrigo i com era habitual al Festival, la va defensar conjuntament amb un altre cantant, en aquest cas va ser el brasiler Roberto Carlos. Sergio Endrigo era un cantant italià que va morir a Roma el 2005 i la seva cançó més popular va ser "L'arca de Noe". En el disc de la catalana Jacinta també es recullen "Tarda", "No, amor" i "Els meus ulls". A finals de 1965, quan Serrat va realitzar el seu primer Palau, va compartir cartell amb Jacinta i uns quants més, entre ells Raimon, Núria Feliu, Joan Ramon Bonet, Els 4 Z i el Latin Quartet.
El Palau de la Música Catalana

Rita Pavone – Ell

La menuda cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", era tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada. Rita Pavone va gravar un EP compartit amb altres tres cantants incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. D'aquest primer EP editat al 1965 que va compartir amb Jimmy Fontana que va cantar “El Mòn”, Donatella Moretti “He vist com sorties” i Gianni Morandi “Si no et tinguès ja mai mes”, us posem aquesta que escoltem ara a carrec de Rita Pavone i que va ser una de les seves cançons més populars. I diem aixó de “primer EP” ja que sembla ser li va trobar el gust a la nostra llengua i l’any següent Rita Pavone va editar a través de RCA una altra EP, l'any 1966, aquesta vegada tot per ella sola i titulat "Rita catalana" on lluïa barretina, porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. Els tècnics de so quan la veien entrar per la porta de l'estudi començaven a tremolar i és que el to de la Rita Pavone era tan alt que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions. Es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno. Entre els seus grans èxits de l'època destaquen “La partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), a part d’aquest que escoltem ara en la llenga de Mossen Cinto. Rita Pavone va treballar al cinema i va fer papers allunyants dels musicals.
Rita Catalana

Núria Feliu amb Los Guacamayos – Escolta’m

Núria Feliu, la Dama de la Cançó Catalana, va treure un disc acompanyada per Los Guacamayos amb un grapat de boleros, entre els que es trobava aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda i que es va publicar també en senzill. Aixó si, cantades totes elles amb català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova York. Convidats per la Càmara de Comerç. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York al 1988, van contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul.lar el contracte en negar-se Núria a cantar el seu repertoriio en castellà o anglès. Ella va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia va ser una primícia que va aixecar Mario (a la foto amb la Núria) des del Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Abans de deixà a la Núria volem aclarir que Los Guacamayos eren catalans, de Barcelona. Creiem que d’Hostafrancs, però no estem segurs, per tant no ens feu massa cas.
Foto presa  por Mario Prades  a l'Hotel Ars  de Barcelona el  dia
de la presentació  del disc de sardanes i amb la Núria  veureu, 
d'esquerra  a  dreta a Josep Cuní,  Josep Guardiola  que va ser 
el   padrí  del  disc,  Victoria  de  los  Ángeles,  Núria Feliu  i  el 
conseller Guitart

Miguel Ramos – Cuando salí de Cuba

Es feia dir en els seus enregistraments Miguel Ramos y su Órgano Hammond i Miguel Ramos, a més de ser un extraordinari músic, virtuós del seu instrument, creiem que era el "demostrador" de les qualitats de la marca d'òrgans Hammond a Catalunya i també en altres comunitats. Miguel Ramos va arribar a gravar 13 LP 's, cosa completament inusual, amb acompanyament d'orquestra sempre i versionant èxits del moment. Aquest tema us ho extraiem del seu tercer disc titulat simplement "Miguel Ramos y su órgano Hammond  y Orquesta Vol. 3" i aquesta peça va ser un dels més importans èxits de Luis Aguilé, un tema que ha donat la volta al mon i ya forma part de la cultura del pop. Per cert, en aquest disc va incloure també una cançó composta per Miguel Ramos "Ya verás". Avui en dia a aquest estil musical se l'anomena lounge, però per a nosaltres sempre serà "música instrumental" i es que som de la vella escola, en cuestions de música i educació, es clar.
Miguel Ramos i el seu òrgan Hammond

Luis Aguilé – Cuando vuelva a mi Cuba

Parlant de Luis Maria Aguilera Pica, nascut a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i establert primer a Barcelona i posteriorment i fins a la seva mort, a Madrid. Luis Aguilé va morir un 10 d’octubre del 2009. Ara bé, molts anys més tard de que compongués i gravés "Cuando salí de Cuba", considerada la seva millor cançó. L'amic Luis Aguilé va entreveure que hi havia la possibilitat que les coses a Cuba canviessin i va compondre i gravar aquest tema com continuïtat al que hem escoltat anteriorment i en el què un pare li explica al seu fill com seran les coses quan puguin tornar a la seva estimada Cuba. La veritat és que la mort li va arribar a Luis Aguilé sense que això pogués ser una realitat, però no perdem l'esperança ja que els de la barba, encara que es mantinguin submergits en formol, algun dia hauran de visitar al Senyor del Sobreático o si s'escau i a causa de les seves tendències, al Cap del Soterrani i les coses a Cuba potser tornaran a la normalitat sense dictadures ni opressió. Aquest tema el va gravar Luis Aguilé a finals dels 80 o potser va ser a principis dels 90, però encara que estigui fora de temps, mereixia sonar en El Temps Passa… i la música queda.
Mario Prades amb Luis Aguilé, Ana, la seva dona i una de les ex del Mario 
despres  de dinar junts a Can Gatell de Cambrils.  A sota foto  de l'actuació
d'aquella nit,  feta per Mario.

Víctor Manuel – Un gran hombre

Un dels grans cantautors espanyols es Víctor Manuel, ferven defensor de la gestió de Teddy Bautista al front del SGAE, si be des de que va haver el follón, semble que ningú vulgui parlar de tot aixó i que hagi interés en que caigui sobre l’asunte una cortina de silenci. Dons bé, Víctor Manuel, declarat comunista i junt a la seva dona Ana Belén, figures carismàtiques de la transició espanyola, quan va començà la seva carrera com a cantant va gravar aquesta cançó lloan la figura de Francisco Franco Bahamontes, aquell de qui es deia alló de “Caudillo de Espanya por la….” i tota la resta de rotllo patatero. Al principi Víctor Manuel es negava a aceptar la seva autoria d’aquesta peça, però finalmente va tindre que asumir que en aquells momets de la seva carrera profesional, tot just quan començava, la va cagar. Per a mostra os portem “Un gran hombre”, suposso que Víctor Manuel, aquest bon cantant i compositor asturià, es va penedir i molt d’haver aceptat gravar aquesta cançó, pero com va dir Charles ChaplinM'agraden els meus errors, mai renunciaria a la llibertat deliciosa d'equivocar-me”.
Víctor Manuel i Ana Belén quan van trevallar junts al cinema, 
a la pel.lícula "Morbo", creiem que es deia

Charles Aznavour – Morir de amor

Dins del programa d'avui de El Temps Passa… i la música queda, arriva el moment d’escoltar al cantant, compositor i actor Charles Aznavour, aquest gran de la cançó francesa, nascut a París, encara que d'origen armeni, el 22 de maig de 1924, i de veritable nom Shahnourh Varinag. Aquest tema es trobava a la banda sonora del film del mateix títol que va protagonitzçar l’actriu Ann Girardot i és una de les millors cançons, carregades de romanticisme de Charles Aznavour. La pel.lícula creiem recordar que anava sobre els amors d'una profesora i el seu alumne, mol mes jove que ella, una questió que vist així por arrivar, en un principi a fer gracia, però quan es al revés, és a dir noia joveneta / home més gran, pot ser molt desagradable i és censurable. Charles Aznavour va gravar i molt en castellà, de fet cuasi tots els seus èxits dels anys seixanta van ser versionats a la llenga de Cervantes. Per cert, Charles Aznavour va començar com a compositor i va fer cançóns per Mistinguett, Patachou, Edith Piaff i també per Juliette Gréco. Us explicarem una curiositat. El dia que Joan Manuel Serrat va debutar amb Els Setze Jutges en un concert que es va celebrar a Esplugues de Llobregat, el maig de 1965, finalitzat el recital Serrat i uns quants amics van anar corrent al Palau de la Música Catalana i és que allà actuava Charles Aznavour i no podien perdre-se'l .
Charles Aznavour en directe

Lone Star – Es mi vida

L'any 1969 Lone Star van editar un single amb aquest tema a la cara A i "Bring a Little Sunshine" a la B i amb aquesta bona cançó a càrrec del que nosaltres sempre hem considerat el millor grup espanyol dels seixanta i part dels setanta, tls que és conéix dins del mon musical com "La Leyenda". Amb aquesta cançó tanquem la barraqueta del Temps Passa... i la música queda per avui. Lone Star era la banda liderada pel cantant i pianista Pere Gené i en aquest disc encara integraven el grup, a més de Pere, el tarragoní Joan Miró a la guitarra, Rafa de la Vega al baix i Enrique López a la bateria, la seva millor formació. Innovadors musicals per al seu temps i tots amb el carnet blanc que ens feia saber que eren músic de conservatori, les seves cançons van anar decantant-se cada vegada més cap al rock simfònic, com és el cas d'aquesta i cap al jazz. Si no ens equivoquem aquest va ser l'últim disc de Lone Star amb el segell EMI-La Voz de su Amo i a partir d'aquell moment publicarien amb EMI-Odeón.
A dalt foto d'un concert de Lone Star, a sota i d'esquerra
a dreta veurea a  Núria Feliu,  Peret,  Conchita  Bautista,
Guillermina Motta i Pere Gené que ens fan representar a
un d'aquest festival que és feian a l'extranger

I fins aquí hem arribat, hem tornat a acabà amb els Lone Star, la propera setmana us portarem més música, records, anuncis, histories, nostàlgia i fragments del nostre passat recent. Des de Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, Ona La Torre, Altafulla Ràdio i emisores de la xarxa de la Federació d'Emisores Locals de Catalunya, acaba per avui El Temps Passa… i la música queda, la setmana que ve en trindeu més.

Abans d’acabar, aquí teniu la nostre Pin-up d’avui, una noia molt acalorada.


A reveure i a ser bons i bones

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres


1 comentario:

  1. Vengo a través del Facebook. Me habéis llevado a través del tiempo con las imágenes de antes. Me ha encantado este viaje.
    Saludos y adelante.
    Isabel Soriano ciudadana de Constantí

    ResponderEliminar