El Temps Passa: El Temps Passa programa 22-03-2012

En moltes ocasions a El Temps Passa... i la música queda us hem parlat de Les Germanes Serrano dient que van ser les primeres que van gravar un disc de "música moderna", com es deia llavors, en català. És clar que al llarg de la nostra història musical molts han estat els artistes que sent o no catalans, han gravat en la nostra llengua. Però ara volem reconèixa el fet de que si avui en dia a les Germanes Serrano, a les quals se les anomenava "Les veus de cristall", se las recorda a Catalunya, és per aquest fet, però elles van centrar la seva carrera en l'idioma castellà i van triomfar a tota Espanya i també a Sudamérica. Per tant i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio i Ona La Torre, Quimet i Mario obrim la barraqueta de El Temps Passa… i la música queda escoltan a Las Hermanas Serrano... en castellà.

Las Hermanas Serrano – Patricia

Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra. Gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernes” que van sonar als programes de discos sol.licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela, al blog us posem una foto d’aquell esdeveniment. També l’any 1958 Las Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, una

composició del genial Pérez Prado, es trobava en el seu primer EP, publicat per La Voz de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes tres cançons les Germanes Serrano tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta “La canción de Joey” les acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com “Les Veus de Cristall” i van començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixà la música, una d’ellas s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de Mallorca.

Latin Quartet – Tómbola

Dos grups marque l’élit dels músics catalans a principis del seixanta, Latin Combo i Latin Quartet. El Latin Quartet el formaven Francesc Burrull, Agapito Torrent, juntament amb Jaime Cristau, Lluís Brugués i van passar molts altres músics com Julián Martín i sota pseudònim A. Rentor, Myth, Jae i ancara van haver d'altres. Paral.lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que va morir no fa massa i Jordi Coll, pero per el grup van passar també mols més músics bons. Aquesta canço que escoltem ara, es trobava a un EP editat per SAEF l’any 1962 i es tracta d’una peça composada per el mestre Augusto Algueró que la va escriure per Marisol i va donar títul a una de les seves pel.lículas més populars, pero el Latin Quartet la trasnsformen, fan un bon joc de veus i li donan un caire més swing i amb du du a inclos. La cançó estrella del EP era “Alí Babá”, junt a “Ching Ching (Happy Jose)” i “Mádison twist” i com veureu, a la portada van molt moros.

Sandie Shaw – Marionetas en la cuerda

Amb aquesta cançó, cantada en anglès, per descomptat, la cantant britànica Sandie Shaw, va guanyar el Festival d'Eurovisió de 1967 i per això li va lliurar el premi a Massiel quan aquesta el va guanyar l'any següent. Sandie Shaw era molt alta i una de les seves peculiaritats era sortir a cantar a l'escenari sempre descalça. Es va dir de tot i el més benigne va ser que calçava una talla tan gran de peus que no trobava sabates a la seva mida. La veritat és que Sandie Shaw sortia descalça perquè li venia de gust. Sandie Shaw es deia en realitat Sandra Ann Goodrich i va néixa el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta cançó en anglès i amb el títol "Puppet on a string" va ser número 1 en el Regne Units i també es va classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt alt. De fet es la canço per la qual avui es recorda a l’anglesa Sandie Shaw. L'any 2004 es va publicar un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", és clar.

Discos de la cantant britànica Sandie Shaw i a sota dues fotos,

una d'elles descalça, a l'altre no ho sabem

Los Mismos – Congratulations

Un altre grup que va gravar cançons molt pop, per el segell Belter, però també moltes pachagueradas van ser Los Mismos que inicialment es van fe dir Los Jolly’s, encara que després de gravar diversos discos i al fitxar per nova discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar, segun deien, com The Hollies britànics i com no havien canviat per a res, es van posar Los Mismos. La veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de

discos que era Columbia. "El puente" va ser la gran hoterada de Los Mismos, encara que ara us portem aquesta versió del èxit de Cliff Richard al Festival d’Eurovisió del 68 que va guanyar Massiel, quedan el britànic en según lloc. En aquest EP editat per Belter l’any 1968 també es recullien “Cinderella Rockefella”, “Vivire para vivir” i “El domingo en mi pueblo”. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va gravar en solitari fen-se dir Elena Bianco, quan es van desfer al 1978, si bé i des de l’any 1996 Los Mismos han tornat a actuar junts.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis es centren, per variar, a la cuina i us portem productes que no poden faltar al nostre rebost. Un d'ells, primordial, és l'oli. Sense bon oli d'oliva no tenim ni riques i sanes amanides ni fregits, no tan sans, però gustosos. Per tant…

Aceite Coes

L’oli Coes es “Puro de oliva, el punto exacto de su sabor…” com ens diu aquest anunci que serveix per a començar els anuncios d’avui a El Temps Passa… i la música queda. Per cert que l’oli Coes va treure també un munt de receptaris de cuina, sempre utilitzant Oli Coes, això si. Un altre dels seus slogans era “No hace humos al freir y crece en la sartén, El aceite COES proporciona a las frituras un exquisito dorado y un apetitoso aroma”. Per cert que no tenim que confondre el Oli Coes amb una empresa de càtering i mejadors escolars que es diu també així “Coes” i va començar a funcionar als anys 70. Per cert que la mateixa empresa de l’oli Coes tenia un altre marca, Aceite Dollard que era oli de cacauet i van fer llumins publicitant les dues marques juntes.

Aceite Ybarra

Ybarra va ser un altre dels olis populars a l'època, sobretot per allò de que "El secreto está en la Y, la Y de Ybarra”. La foto que us trobareu aquí al blog, correspon a Zulma Faiad, actriu, model, ballarina i vedette de revistes que va

néixa a Buenos Aires l'any 1944. La seva carrera artística va començar en la dècada dels seixanta com a model publicitària i la va llançar a la fama la propaganda del "Oli 38 de Ybarra" en la qual ella sortia ballant i la veu en off del locutor deia: "A esta lechuguita no le falta de nada". No és l'anunci que escoltem avui, però és el mateix producte i la nena està de molt bon veure i veritablement, no li falta res de res. Per cert que en els anys 50 Ybarra s'havia obert al mercat sud-americà des de l'Argentina. Es clar que per oli bó el que tenim a les nostres comarques, oli d'oliva arbequina, el millor.

Arroz SOS

A més de l'oli, un producte sempre molt aprofitable i necesari a la cuina és l'arròs. Les nostres àvies deien que patates, arròs, sal, farina i ous sempre hem de tenir-ne al rebos de casa. Doncs bé, nosaltres us hem portat una marca que creiem encara existeix, l'arròs SOS. Ara us farem una mica d'historia. Fa al voltant de 10.000 anys enrere, nosaltres no haviem nascut ancara, l'arròs va començar el seu viatge des del sud-est asiàtic fins a l'Índia, Xina, Japó i més tard Europa. Existeixen diverses versions sobre l'origen dels primers cultius d'arròs, però, entre els historiadors, es diu que tot va començar a la Xina, a les valls dels rius Hang-Ho i Yang-Tse-Kiang, cap al segle XV abans de Crist. Se sap que l'arròs es va conrear a partir dels anys 8200 - 7800 AC a Hunan gràcies al resultat de les anàlisis amb carboni 14 realitzats a grans d'arròs descoberts en bols d'excavacions ubicades a Pengtoushan. Abans, s'havien trobat proves del cultiu de l'arròs, cap a 6000 anys AC, a la província de Zhejiang, prop de Hangzhou.

Vinagre Parra

Del Vinagre Parra que creiem que avui ja no és al mercat, no saben res de res, de fet ni a quina empresa pertanyia ni d'on era. Cap informació hem trobat per oferir-vos, però com l'anunci estava en els nostres arxius i està molt bé, ens venia de gust posar-lo, aquí us l'oferim perquè no es pot entendre una bona amanida sense oli d'oliva i una mica de vinagre, clar que Mario prefereix posar-li llimona i Quimet també. Mira que son estranys aquests dos. L'única dada que tenim es que Vinagres Parra es va fundar l'any 1947, a la localitat de Torrijos, a Toledo, clar que tampoc estem segurs de parlar del mateix vinagre, però la foto aquí al costat es d'aquesta planta embotelladora.

Cacao Ram

Dues marques competien, a Catalunya almenys, pel mercat espanyol de la llet embotellada a finals dels seixanta, Letona i Ram. Parlarem de Ram. Segons l'anunci, amb frases com “Hoy mejor, siempre superior” o “Que no es un cacao cualquiera!” el Cacao Ram estava fet de cacau i sucre de la més estricte qualitat En el fons, la casa Ram que eren especialistes en llet embotellada, tractavan només de competir amb el Cola-Cao aquell del negrito de l'Àfrica Tropical, oferir un producte alternatiu de similars característiques, si be Ram ens oferie també gustos de maduixa i vainilla. És clar que avui la

gamma de productes s'ha ampliat i també trobem xocolata desfeta i crema, tot en tetrabrick d’un litre. La xocolata aporta unes 500 calories per cada 100 grams i el cacau soluble 350 calories per cada 100, per tant és un aliment molt energètic, però no afavoreix el sobrepès si es consumeix amb moderació i dins d'una dieta equilibrada. Nosaltres sempre hem recomanat mesura en tot. Veieu per què? Un altre tòpic que s'ha enfonsat és el de l'acne i la xocolata. Es pensava que l'acne el provocaven certs hàbits nutricionals però actualment s'han revisat aquests conceptes i se sap que en l'acne estan implicats factors hormonals o genètics i no factors nutricionals. Així mateix no s'ha demostrat que els seus components tinguin efectes fisiològics que provoquin un consum que pugui ser qualificat d'addicció. Però és que la xocolata, del tipus que sigui... Està tan bona!

Flan Potax

El Flan Potax, al costat del Flan Tocy i el Flan Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquella època. Flan Potax va ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano", es a dir en sobre per fer-lo a casa i recomenan que fos de mida petita, ja que aquí les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i eren de mida grosa. Nosaltres estem gairebé segurs que avui dia el Flan Tocy ja no es fabrica, si bé tenim duptes amb el Flan Potax que era de Gallina Blanca i aquet potse si que estigui ancara a les botigues, emb les dues variants d’ou o de vainilla, però ara i recordan-los, ens ve la gana i la pancha comença a fer surollets reclamant “combustible” i es que tant Quimet com Mario son una mica “triperos” i ens seria igual flam o crema. Bé aixó no es veritat, a Mario li agrada més el flan que la crema catalana.

Ara acaben amb els anuncis i tornem a la música a El Temps Passa… i la música queda.

Los Indonesios – Can’t you her me

Los Indonesios van ser una banda curiosa, alguns dels seus components procedien de la Indonèsia holandesa, d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat de músics francesos, alemanys i espanyols. Los Indonesios van funcionar del 1964 a l’any 1969. Per la banda van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby el Rubio, Rafael Pérez, Shorty Miller, Joe Fusté, Nono de Vries, etc. Alguns d'ells despres van crear Los Bombines. Los Indonesios es van presentar als concursos de moda en l'època i van guanyar el Premio Internacional de Conjuntos Ciudad de León. Aquest tema, una composició del cantant de color Lee Dorsey (24 de decembre de 1924 – 2 de decembre de 1986), es trobava en un EP, Disc Sorpresa de Fundador, editat l’any 1968 amb "El silencio es oro" com a tema estrella, però ja s'havia publicat en single un any abans, el 1967. Los Indonesios van gravar per discos Polygram.

Discos de Los Indonesios i a sota fotos

Los Relámpagos – El Twist de los siete hermanos

Los Relámpagos quan van començar es feien dir Dick y Los Relámpagos i van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el Dúo Cramer i Juan Pardo. Aquí us portem a Los Relámpagos amb aquest twist per a una família molt nombrosa, ni més ni menys que "Twist para siete hermanos" que ere una adaptació en clau de surf music, d’un tema de la pel.lícula “Set nuvies per a set germans” i es va publicar en el seu segun EP, editat per Philips l’any 1963. Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama

espanyol. Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el segell Rama-Lama al 1997.

La Música que es feia a Catalunya

Dolors Laffitte – Soc una bleda

Antigament les mares deien als seus fills que quan volguessin casar-se, havien de fer-ho amb "Una noia aixi com cal" i Dolors Laffitte ens explica en aquesta cançó que ella era una d'aquestes noies, però com es considerava una bleda, quan fos gran canviaria completament i sempre diria que SI a alló que ara, quan li demanava un noi, ella deia sempre NO. Les quatre cançons d'aquest EP publicat per Diàbolo l'any 1973, eren composicions de Jaume Vidal Alcover. Maria Dolors Laffitte i Masjoan va néixa a Roda de Ter, a l'agost de 1949, va morir a Girona el 15 de febrer de 2008. Va ser una cantant

en llengua catalana que va incloure en el seu repertori cançó d'autor, música tradicional catalana, lírica trobadoresca, va recuperar la música antiga, sefardita i va difondre l'obra de poetes catalans. Va estar vinculada en els seus inicis al moviment de la Nova Cançó i va ser coneguda artísticament com Dolors Laffitte i posteriorment com Maria Laffitte. Va començar a cantar l'any 1964 a la seva ciutat d'adopció, Manlleu i va gravar el seu primer disc "Cançons occitanes" el 1968, amb tan solo18 anys. L'any 1968, va participar al costat de Lluís Llach (tots dos junts a la foto i Llach sense la gorra) al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb la cançó "A cara o creu" de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, el single va ser editat per el segell Concèntric . Aquest mateix any va rebre el premi Disc Català de l'Any.

A sota Dolors Laffitte, una anys més tard

Josep Guardiola – Aquest vespre pago jo

El nostre gran crooner per excel.lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt de discos en català. Aquest és un d'aquests EP's, publicat per Vergara l'any 1963, en el que trobàvem aquesta bona versió de "Stasera pago io" del granb cantant italià Domenico Modugno, juntament a “Dona'm felicitat”, “La terra (Chariot)” i “Dona'm les mans i corre”. Per cert a la portada veureu un Josep Guardiola, al que coneixíem popularment com Pepe Hucha, sense el seu característic bigot. Sembla ser que la casa de discos va voler rejovenir a José Guardiola a fi d'arribar a fans, llegiu compradors de discos, més joves que el seu públic habitual i competir amb els joves valors que anaven sorgint a l’estat. L’èxit més important en la carrera de José Guardiola ha estat “Diez y seis toneladas” que és va convertir en la seva cançó més representativa.

A dalt Montse Aliaga amb Josep Guardiola, a sota Mario Prades

amb Josep Guardiola als estudis de Cadena 13

Betina – Com el vent

Betina va ser una de les noies Ye-Yé catalanes dels seixanta, si bé i ja en els 70 i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de trenta anys La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional, al programa "Paso a la Juventud" que presentava Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single publicat per Zafiro quan tenia 15 anys. L’any 1967 va participar el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema d'Antoni Parera Fons que era la cara A d'aquest single i va aconseguir el tercer premi, però escoltarem aquesta cançó que va ser composta per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell i les dues cançons també es van incloure en un EP publicat el mateix any i cantades en castellà. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre passat a Sitges, on vivia.

Els Corbs – El mon

Com ja us vam comentar en passats programes de El Temps Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El mundo" que es trobava en aquest EP publicat per Edigsa i ells van convertir en "El mon", un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català. Us vam prometre fa uns quans programas que l’escoltariem i aquí està. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total enregistraren un parell d'EP's. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un èxit italia de The Rokers que van versionà i col.locar a les llistes americanes The Grass Roots i a Europa The Living Daylights, junt al tema “L’última vegada” i la quarta cançó va ser “Cansat d’esperar-te”. Per cert, en l’altre EP que van gravar per Edigsa van incloure una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor i ells la van titular “El senyor del tambor”. Els Corbs també van gravar en castellà signan com Los Corbs.

Orquesta Vergara – Aquella capilla

En diverses ocasions us hem explicat que gairebé totes les empreses discogràfiques una mica importants, disposaven d'orquestres o grups propis i la seva missió era acompanyar els artistes del segell en els seus enregistraments i en moltes ocasions també en els bolos. Era una manera d’abaratir els costos de gravació. Ara us portem a El Temps Passa... i la música queda a l'Orquestra Vergara que com poseu suposar per el seu nom, era l'orquestra titular del segell barceloní Vergara que tenia la seva seu al Passeig de Sant Joan, a dalt de tot. L'orquestra, com és aquest cas, també treia discos d'èxits del moment, instrumentals, això sí. L’Orquestra Vergara dirigida en moltes ocasions per el mestre José Valero, va acompanyar en aquella época a gent com Francisco Heredero, José Guardiola, Rudy Ventura o Lita Torelló. Aquest tema titulat originalment "Crying in the chapel" va ser un gran èxit de The Platters, però ha estat molt versionat, fins i tot Elvis Presley va realitzar una magistral versió del tema on llueix la seva veu amb plenitut, per cert que Francisco Heredero també la va gravar..

Tornarem a la música en general i marxarem cap a Madrid i complirem una promesa.

Los Brincos – Esa mujer

Ja us vam comentar que també Los Brincos, amb tot el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada i en la majoria de les vegades exageradament ridícula, de la època. L'últim àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabàs, es va titular "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en què els cinc Brincos hi apareixia nus, però al blog us posem les dues portades i veureu que la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb

una altra caràtula. Ells van decidir col.locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al.legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex ja líder indiscutible i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex, Time Machine i pensem que també de Los Buenos. Fernando va insistir en treure una versió de l'àlbum per al mercat estranger en anglès i titulant-la "World, Devil & Body", la realitat és que no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però aquest LP va ser el pas decisiu perquè després de Alacrán sorgís Barrabàs.

Los Botines – Capri c’est fini

Quan Los Diablos Negros van patir canvis en la formació es van reconvertir i l'any 1965 van passar a ser Los Botines. Malgrat els pocs mitjans existents en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van emprendre una campanya promocional del seu primer EP en el que el tema “El chico Ye-yé” d'Augusto Algueró, per cert molt gastat i excessivament versionat, va ser la cançó estrella, això si, canviant el sexe de la noia pel d'un noi per tal que Manolo Pelayo no se sentís incòmode al cantar-lo, una cosa que ja havia fet també Luis Aguilé amb el mateix tema. Los Botines eren, a més de Manolo Pelayo (cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels músics suïssos Daniel Grandchamp (baix) i Dominique Varchar (òrgan). La veritat és que les vendes del primer EP no van ser destacables i Dominique Varchar se'n va a Los Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar 1965 graven un segon EP amb "Capri

c'est fini", la canço que escoltem ara i que era una composició i el gran hit del frances Herve Vilard. El disc va aconseguir millors vendes, sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que era una versió, però ara és Daniel Grandchamp qui se'n va a Los Flecos. Finalment Columbia convenç a Manolo Pelayo i aquest deixa a Los Botines i es llança en solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en solitari al seu torn, passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo van gravar un sol single, però van participar en les pel.lícules "Los Chicos del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i "Hamelín" (Luis María Delgado, 1967) que estava protagonitzada per Miguel Ríos. Després de patir canvis constants, Los Botines es desfan l’any 1967.

Los Dayson – Hasta el fin

És clar que si parlem de Camilo Sesto val a dir que abans de tocar amb Los Botines havia format part d'un grup d'Alcoi anomenat Los Dayson que van treure un sol EP. Aquesta cançó dels Dayson amb Camilo Blanes (Alcoi, Alacant, 16 de setembre de 1946) com a cantant i també bateria, és la versió del "And I love her" de The Beatles i hem de reconèixa que Los Dayson realitzen una gran versió en la que cal destacar el treball del guitarra solista. Després d'editar un disc, l'any 1965 viatgen a Madrid per participar en el concurs de Televisió Espanyola

"Salto a la Fama", on toquen "Flamenco" de Los Brincos. Després d'aquesta actuació i com no van guanyar, la resta de membres del grup van tornar a Alcoi, però Camilo es va quedar a la capital del Regne. Va haver de dedicar-se a tocar instruments i a fer cors per a altres músics a fi de poder sobreviure. El 1966 s'uneix a Los Botines i participen en "Los Chicos del Preu" de Pedro Lazaga, pel.lícula en la qual Camilo Sesto va tenir un paper com a actor. Després de complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili que va fer a Almeria, l'any 1970 va iniciar la seva carrera en solitari com Camilo Sesto i de la mà de Juan Pardo que va ser el seu descobridor i productor.

Camilo Sesto amb Los Dayson, la quarta foto correspon a una

imatge de la pel.lícula "Los Chicos del Preu" on està Karina

i Los Botines.

Lita Torelló – Se oculta el sol

Dolors Torelló va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60 a Espanya. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946 i Lita Torello va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "La burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc. També va participar en diverses ocaisones al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja

que va arribar a gravar catorce EP's només entre 1964 i 1966. Lita Torelló va ser la dobladora a l'espanyol de les cançons de la protagonista en els films "Somriures i llàgrimes", "El dia més llarg", "La bruja novata" o "Chitty Chitty Bang Bang". Aquest tema us la treiem d’un CD recopilatori de Lita Torelló editat per el segell Rama Lama i titulat "Lita Torelló, sus EP con Vergara”. A finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se. Per cert, a principis dels seixanta, dos dels seus músics d'acompanyament de Lita Torelló van gravar pel seu compte dien-se Los Globetrotters i diuen les males llengües que algú els va puteja fins al punt d'enfonsar la seva carrera.

Jaime Morey – Amanece

La mare de Mario li deia que els seus avis i els de Jaime Morey estaven emparentats i que el cantant perteneixia a la branca familiar alacantina, per això Mario Prades Morey sempre fa la mitja conya de dir que ell i Jaime Morey són cosins. Es clar que la seva mare, Ana Morey Puigagut, també li deia a Mario que l'origen familiar estaba a Mallorca. Jaime Morey, nascut a Alacant l’any 1942, amb aquesta cançó, composada per Augusto Algueró, ens va representar al Festival d'Eurovisió de 1972 que es va celebrar a Edimburg, pero Jaime Morey no va guanyar, va quedar en desè lloc. La veritat es que ell va confesar que estaba molt nervios i en alguns moments es quedava en blanc i oblidava la lletra. Així i tot estem convençuts de que va merixa un lloc millor a les puntuacions. La cançó es va publicar a un

single editat per Belter l'any 1972 amb "Volverá" a l'altre cara. Jaime Morey va tenir una bona trajectòria professional en els seixanta amb cançons com “Rosita”, “Acompáñame” i "¡Guapa!”. A més cal lloar el seu valor ja que en la puritana i censurada societat espanyola de la postguerra Jaime Morey va tenir els pebrots d'aparèixa un bon dia per la televisió amb els cabells tenyits completament de ros, ell que era bru de pel i allò va representar tot un escàndol i es va arribar a dir-se de Jaime Morey moltes coses poc agradables en aquella època, avui pot ser no se li donaria importància, però estàvem en els anys 60 i ell no era res del que es deia, era hetero. L'any 2001 es va veure esquitxat per l'escàndol financer de Gescartera. La seva filla, Sandra Morey, també és cantant i presentadora de televisió. Per cert, en alguns dels seus primers discos, com "La Mama", el van acompanyar Los Sonor.

Lone Star – Lo eres todo para mí

Acabarem amb un grup pel qual tant Quimet com Mario senten certa debilitat, es tracta de Lone Star "La Leyenda" i Pere Gener, líder del grup barceloní, en aquest tema, versió del "You mean everything to me" de Neil Sedaka, ens demostra que tenia veu per poder interpretar tot tipus de cançons, fins i tot les més melòdiques. El tema es va incloure al LP "Vuelve el Rock" que Lone Star van publicar l'any 1968. En aquest àlbum Lone Star són Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. La millor formació en la història de Lone

Star, si bé a finals dels seixanta va tenir una rotació de bons músics, entre ells Àlex Sánchez, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Sebastià Sospedra, Luis Masdeu, Joan Vidal i altres. Quan van començar i per imperatius de la discogràfica, els seus dos primers discos els van signà com Conjunto Lone Star. Van ser el primer i l'únic grup espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà davant de més de sis mil soldats i l'oficialitat, va ser el Nadal del 1970 i es tractava del vaixell "JFK" de la marina nord-americana. Cal recordar també el concert que van realitzar, compartint escenari amb Eric Burdon, en la recta de l'estadi, a Montjuïc, davant més de 120.000 persones.

Discos i a sota una foto dels seus començaments

Ara recullirem els trastos i fotem el camp, us deixem amb la nostre Pin Up d’avui que s'ha trobat una tanca molt picarona i marxarem amb la música cap un altre lloc. Tanquem per ara la paradeta de El Temps Passa… i la música queda, però aixó si, tornarem la propera setmana. Us deixem amb la bona companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ona La Torre.