El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 28 de marzo de 2012

El Temps Passa programa 29-03-2012


Aquesta setmana anem a començar El Temps Passa... i la música queda a Catalunya i amb un tema que ens arribarà a ritme de sardana amb tocs del pop de l'època, quan no teníem ni idea de que era això de la música pop. Per tant i des de la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio i Ona La Torre, anem a començar. Sabem que el programa s'està emetent ja per diverses emissores més, a elles ens dirigim dient que si els responsables de cadascuna d'elles es posen en contacte directe amb nosaltres i ens ho fa saber, amb gust les esmentarem també. Per tant obrim la paradeta.

Los Stop – La pluja plora

Los Stop van començar sent un grup de pop molt interesant, però al seva discogràfica els va encasillà i la seva carrera està marcada per un munt d’horterades. Los Stop eren un grup de Barcelona que van començar fen-se dir Donald Duck i al signar contracte amb Belter els hi van cambiar per Los Stop. Van gravar uns quans discos en català, tampoc massas no us creieu, però la seva carrera es va centrar en cantar en castellà. Aquesta cançó es trobava a un EP del 1968, el segon disc que treien en català, junt a “No tornaré a plorar”, “L´avi” i “Canço dels enamorats” que ja l’havien tret a un altre single en català com a cara B. Cristina, la seva cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es va rebotar amb els seus companys de Los Stop i va decidir anar-sen, però quan volia andur-se amb ella el nom es va assabentar que estava registrat per els seus companys i alesores va creà Cristina i Los Tops. Per cert que Los Stop eren, a més de la Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Quan Cristina va fotre el camp, durant un temps ells van tindre un altre cantat femenina, es deia Miriam. A la Carmen, aquín tots coneixiem com Cristina (a la foto) i que va tindre una interesant carrera en solitario, li deien "la voz gemela de Rita Pavone". Bé. El Mario que la coneix bastant be sempre somriu quan es diu aixó. L’any 1.967 Los Stop guanyen el "Premio del Instituto de Cultura Hispana" amb la cançó “El turista 1.999.999”, una horterada que va guanyar el Festival de Mallorca. Al mateix any Los Stop treuen la seva cançó més popular que és “Salud, dinero y amor” a la que també li deiem “Tres cosas” que de fet era el seu títul real. Ja us hem dit moltes vegades que hi ha cançons amb títuls oficials i altres que els hi ha possat el pùblic al llarc dels anys.

José Solá y su Orquesta, canta Rudy Ventura – Mustafà català

El mestre José Solá, a més de compondre, arreglar i produir, també va dirigir la seva orquestra en enregistraments de discos de grans èxits del moment. En aquest treball, un EP editat per Columbia l'any 1960, inclou aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, versió d'un tema de Bob Azzam, en què el cantant és Rudy Ventura i està interpretada en català. Les altres tres cançons del disc “Después de seis tequilas”, “Te fuiste gitana” i "Tintarella di Luna", estan cantades en castellà per Jaime Granjé. Per cert que Columbia va treure una altra versió d'aquest EP amb "Mustapha" cantat en castellà pel mateix Rudy Ventura. El mestre José Solá també va compondre bandes sonores, entre elles "El Mago de los Sueños". Va realitzar així mateix gravacions signant com José Solá y su Sonido de Algodón. José Solá va ser un dels pioners en introduir el jazz a la banda sonora d'una pel.lícula espanyola, es va tractar del film "Un vaso de Whisky" de 1958. Una altra d'aquestes pel.lícules era "Su nombre es Daphne", dirigida per Germán Lorente i rodada a la Costa Brava, en ple boom turístic. Creiem que mai es va editar la banda sonora completa d'aquesta pel.lícula, però si es poden trobar, almenys, dos talls en discos recopilatoris de l'època.

Quique Roca, su Conjunto músico vocal y Claudia – Renato

Quique Roca y su Conjunto van ser un grup de principis dels 60 que van editar uns quants EP 's, calculem que entre cinc o sis, comptant amb la cantant Claudia que consta en alguns dels discos i en altres s'omet, tot i ser-hi. També algunes de les seves cançons es van incloure en els Discos Sorpresa de Fundador. Aquest tema, versió d’un èxit de Mina que ja havia gravat en castellà Gelu, si bé algunes fons diuen que l’autor era Alberto Cortez que la va dedicar a la seva dona que es deia Renata, es trobava en un EP editat per Hispavox l’any 1962 i on també es van incloure “Locomotion”, “Dos cruces” i “El Gran Tomás”. De fet el gran èxit en la carrera d'aquest grup espanyol liderat per Quique Roca que sembla ser era d'origen argentí, va està la versió que van realitzar del "Sukiyaki" que escoltarem un altre dia perquè la història d'aquesta cançó té molta “miga”.

Dúo Dinámico – Guardiamarina soy

Emulant als grans de la música americana, també Manolo de la Calva i Ramón Arcusa van incursionà al cinema, realitzant pel.lícules sense pretensions i que estaven centrades en el seu lluïment personal i les seves cançons, però que avui formen part de la història del Cinema Espanyol. La primera en què van intervenir com a protagonistes el Dúo Dinámico va ser "Botón de ancla en color", d'Ignacio Iquino, dirigida per Miguel Lluch i rodada l'any 1960 al costat de Gila, Mary Santpere i altres destacats actors i en ella es va incloure aquest tema, clara propaganda de l'època elogiant la tasca de les forces armades del país, en aquest cas la vida a l'Escola Naval. El disc, un EP, va incloure un dels seus temes estrella en les seves actuacions “Quince años tiene mi amor” que per cert, no formava part de la banda sonora del film, al costat de "Aquí en el cielo" i "Oh, oh , Blancaflor". Ja s'havia rodat un altre pel.lícula amb el mateix títol l'any 1958, dirigida en aquella ocasió per Ramón Torrado, clar que a la de Manolo i Ramón se li va afegir allò de "... en color" ja que la primera es va filmar en blanc i negre. Curiosament quan el Dúo Dinámico van acabar de rodar aquest primer film, en total filmaren quatre, ells van haver de marxar-se a realitzar el servei militar, la mili en qüestió (a la foto).

Eddie con los Shades – Acapulco Rock

Aquest tema us ho hem extret d'un LP d'Eddie con Los Shades, creiem que l'únic que va editar amb aquest nom i Eddie Medina no és altre que Baldemar Huerta Medina i malgrat haver gravat utilitzant els dos noms, el cantant i guitarra es va finalmemt consolidar a tot el mon des de la seva Texas natal i va formar part de la història del tex-mex, utilitzant el nom artístic de Freddy Fender. Avui en dia reconegut com un dells grans del tex-mex. Aquesta cançó, una composició de Baldemar Huerta, el seu veritable nom, va ser interpretat el 1960 pels mexicans Los Hooligans i van guanyar el primer premi a Radio Éxitos. El gran èxit en la carrera de Freddy Fender (4 de juny de 1937, San Benito, Texas - 14 octubre de 2006, Corpus Christi, Texas) que també va formar part dels grups de tex-mex The Texas Tornados i Los Super Seven, va ser "Before The Next teardrop Falls" editat l’any 1974 i que va ser versionat al català per l'amic Tomeu Penya.
Eddie con Los Shades, Baldemar Huerta o Freddy Fender. Tot es el mateix

Los Estudiantes – Woo Hoo

Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. De fet es van crear al 1959. Van ser un dels primers grups que van fer rock and roll a l’Espanya de la postguerra. Los Estudiantes de fet sorgeixen el 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col.legi de la Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar a tocar ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, tocant dos mesos cada nit al Palmerar d'Alacant, cobrant sis-centes pessetes per xou. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 passen ja a ser Los Estudiantes després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L’any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb la canço que estem escoltan ara, versió d’un èxit del grup The Rock-A-Teens i que es instrumental junt a "Ready Teddy", "La bamba" i "Me enamoré de un ángel". Van gravar en total tres EP’s, l’ultim al 1964. Per Los Estudiantes van passar un munt de músics, entre ells Luis Sartorious. L'any 1964 va morir Lluís Arbex, germà de Fernando Arbex, mentre estava fent la mili i en un accident de trànsit també va morir Luis Sartorius, quan conduïa un Seat 600.
A sota foto de Los Estudiantes

Los Locos del Ritmo – Chica Alborotada

En diverses ocasions us hem comentat que el rock and roll interpretat en castellà, versionant als pioners nord-americans, va sorgir a Mèxic de la mà de quatre grups que es reparteixen o competeixen per l'honor de ser els primers a gravar, es tracta de Los Camisas Negras, Los Teen Tops, Los Rebeldes del Rock i Los Locos del Ritmo. Ara us portem aquesta "Noia esvalotada" de la mà dels últims, amb la qual cosa nosaltres no neguem que poguessin ser els primers, però Los Locos del Ritmo van saber mantenir-se en actiu adaptant-se a les noves tendències musicals d'avantguarda. Els primers components de Los Locos del Ritmo van ser Toño de la Vila Verdez Sánchez (veu), Pepe Negrete (piano), Alberto Figueroa (requint), José del Río (bateria) i Álvaro González (guitarra). L'èxit del grup va començar quan van guanyar el concurs organitzat per Telesistema México l’any 1958, guanyant un viatge als Estats Units, on es van presentar-se en un programa concurs televisiu conduït per Ted Mack i anomenat "Original Amateur Hour" en el qual van quedar en segon lloc. S’en van anar Alberto Figueroa i Álvaro González que s'incorporarien a Los Zipps. En el seu lloc entren Jesús González (requint) i Rafael Acosta (bateria). En declaracions d'aquest últim, afirmen ser els primers que van gravar rock and roll, el seu primer disc es va gravar en una sola sessió al desembre de 1958, però Discos Orfeón va tenir el màster gairebé un any en un calaix sense publicar-se. De fet cal aclarir que a Mèxic els grups no gravaven EP, ells registraven llargues durades. Toño de la Vila va morir el 5 de maig de 1962 a causa d'un càncer de gola, en un hospital de Texas. Aquest tema que estem escoltant, l'últim que va gravar Toño i que va ser el segon àlbum de Los Locos del Ritmo, va comptar amb Mario Sanabria (baix) i Manuel López Reyes (guitarra). La veritat és que per Los Locos del Ritmo van passar un munt de músics i fins i tot van haver de canviar el nom abreujant-lo a Los Locos per problemes legals entre els ex-membres del conjunt. Los Locos del Ritmo van desfer-se a principis dels anys 90.

Tony & Charley – Ramona

Aquesta cançó va ser el gran èxit dels Blue Diamonds, un duet indonesi que ens van arrivar des de Holanda i van gravar un grapat de cançons en castella, sobre una cincuentena. Però ells a la seva vegada van copiar la versió dels irlandesos The Bachelors i que al seu torn havien versionat del tema de la pel.lícula "Ramona" de 1928, on la cantava Dolores del Río. Tony & Charley la van gravar en un EP que també va incloure "Demasiado joven para estar enamorado”, “Noche en el País de las Maravillas” i “Para mí”, editat per EMI-La Voz de su Amo l’any 1961. Tony Ronald, de veritable nom  Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda. Va començar gravant en solitari per després crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. El 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62, però després i sembla ser que per "diferències musicals" acabaren amb aquesta unió. Tony volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" el 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroners. Un grup on van tocar desde Max Sunyer a Santi Picó, passant per Kitflus.

Los Mustang – Sargento Peppers

Els eterns versioneros tornen a El Temps Passa... i la música queda amb aquesta versió del tema de The Beatles que va donar títol a l’àlbum més venut dels de Liverpool i un dels més venedors de la història del rock i titulat-se originalment "Sgt Pepper 's Lonely Hearts Club Band" que es va editar l’any 1967, el mateix en què el van treure els barcelonins Los Mustang, en un EP que incloïa "La ayuda de la amistad", també dels Beatles, "Tabata Twitchit" i "Los dos tan felices" que era dels The Turttles. El tema va tornar a recuperar-se en un CD editat per EMI fa un o dos anys i titulat "Los Mustang interpretan a The Beatles" i creiem que també es va incloure en un altre CD recopilatori titulat "Ayer una vez más" que va treure Divucsa als 90. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Han estat l'única formació musical espanyola sorgida en els seixanta que ha mantingut els mateixos components des de la seva creació fins que es van dissoldre l’any 2000. Per aquest motiu Mario els va lliurar una placa homenatge en l'edició de la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme que es va celebrar a Malgrat de Mar i que Mario organitzava a Catalunya i Andorra, la del cinema va ser per al director català Ventura Pons.
 

La Parrafada

La Dimensió Desconeguda

Ara parlartem a El Temp Passa... i la música queda de La Dimensió Desconeguda,  una bona sèrie de la televisió nord-americana que és centrava en el gènere denominat ciència-ficció, al costat de fantasia i terror. Va ser creada i sovint escrita, per el seu narrador i amfitrió, Rod Serling. Es una de les sèries que van tractar el gènere amb més rigor i serietat, La Dimensió Desconeguda li va donar a la ciència ficció una dignitat que l'estil necessitava. Cada episodi (156 en total) recreava un relat de fantasia o ciència ficció i que sovint acabava d'una manera sorprenent. La veritat és que tampoc va ser original del tot ja que es va basar en un programa de ràdio que es va emetre de 1951 a 1953 titulat "Tales of tomorrow". La Dimensió Desconeguda rares vegades oferia una explicació científica convincent per les seves històries, però mostrava gairebé sempre una moralitat bastant simplona.

La Dimensió Desconeguda va ser tot un èxit i va introduir a moltes persones a la ciència ficció feta amb serietat, alhora que atreia a un gran segment de públic. L'èxit de la sèrie original va conduir a dues edicions del programa, una pel.lícula, un programa de ràdio i altres que van allargar-se 5 dècades. La serie inicialment es va emetre de 1959 a 1964, si bé després s'ha anat repetint.

Entre els guionistes de The Twilight Zone que ere el títol original en angles, la traducció correcta hauria estat "La Zona Crepuscular", trobavem autors de ciència-ficció tan coneguts com Charles Beaumont, Richard Matheson, Jerry Sohl, George Clayton Johnson, Earl Hamner Jr, Reginald Rose i Ray Bradbury. Molts episodis eren adaptacions de relats clàssics d'Ambrose Bierce, Lewis Padgett, Jerome Bixby i Damon Knight.

Un dels factors que van contribuir a l'èxit de La Dimensió Desconeguda és que en molts episodis s'incloïa a populars actors de Hollywood, entre ells vam veure a Charles Bronson, Carol Burnett, Robert Duvall, Ronnie Howard, Buster Keaton, Jack Klugman, Lee Marvin, Burgess Meredith, Elizabeth Montgomery, Agnes Moorehead, Suzy Parker, Robert Redford, Don Rickles, Mickey Rooney, William Shatner i Dick York. Allò va donar rellevància i serietat a la sèrie.

El mateix Rod Serling era el narrador dels capítols i en moltes ocasions, sortia al principi del programa fent de presentador.

La Dimensió Desconeguda usava la ciència ficció com a metàfora per explicar situacions socials del moment. Com els canals i patrocinadors no permetien situacions potencialment crítiques de la realitat del país, ells es valien de la ciència ficció per exposar aquests assumptes, la qual cosa ignoraven els censors, que més aviat pensaven que el programa era de fantasies innòcues.

Alguns dels temes més recurrents van ser la guerra nuclear, l’histèria en massa o les doctrines del senador Joseph McCarthy, tots ells assumptes que estaven totalment prohibits a les sèries americanes de l'època. Altres episodis oferien comentaris específics d'esdeveniments d'actualitat en aquell temps, mentre altres usaven paràboles o al.legories per analitzar la moral o decisions filosòfiques dels personatges.

Molts van començar a sentir-se atrets per la ciència-ficció gràcies a aquesta fenomenal sèrie que a Espanya no va tenir episodis en color. Al país encara s'emetia la televisió en blanc i negre, com estava manat. El gènere va passar de les revistes pulp a ser un estil "adult". Avui podem dir que La dimensió desconeguda al costat de El Túnel del Temps, van ser les millors sèries de ciència ficció de l'època. Amb acèrrims seguidors aquí a Espanya i molts eren els que baixavem al bar o anaven a cal veí que tenia televisor, per poder veure-les.

En els anys 2000 la sèrie torna a ser emesa, amb l'actor Forest Whitaker com a presentador de cada capítol, rol que en l'original tenia el creador Rod Serling. La Dimensió Desconeguda es va estrenar de nou al juliol del 2003. Hem de aclarir que TV3 l'ha estat reemetent a través del Canal 33 durant molts anys.

Tots els capítols acabaven sempre amb una frase final que es va fer famosa:

Tot és possible a... La dimensió desconeguda


I ara posarem els peus a terra, deixarem de somiar truites i escoltarem música des de Barcelona.

Los Cheyenes – Ven ahora

A Barcelona van sorgir molts grups, de fet es deia que a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un conjunt del que avui es cridaria música garatge. Los Cheyenes van començar l'any 1964 i si bé abans ja havien estat rebutjats per Belter i Vergara, va ser finalment RCA qui els va signar un contracte, clar que d'alguna manera van haver de claudicar des del principi ja que en el seu primer single els van obligar a gravar "Válgame la Macarena", una horterada de les que vam parlar fa un parell de programes. Integraven el conjunt Los Cheyenes els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i José Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Eren molt joves, el més gran tot just 19 anys i el més petit tenia 15. Van ser el grup amb les cholles més llargues del panorama espanyol de la dècada. De fet amb el seu aspecte trencador, la seva actitud provocadora, haver estat vetats a TVE pels seus llarcs cabells, al costat de tenir l'amplificació més potent d'aquells anys, van fer que Los Cheyenes es convertissin en un grup de culte amb molts seguidors, encara que les vendes dels seus discos no van ser igual de significtivas. Aquesta peça s’incluïa en el seu primer EP titulat “¡El Estallido!”, editat l’any 1965 per RCA i on el tema estrella va ser l’horterada “Válgame la Macarena” de la que parlàvem abans. Després de canvis en la formació Los Cheyenes es van desfer definitivament l’any 1968. Us explicarem una anècdota. A mitjans dels seixanta Mario treballava a Barcelona d'aprenent en una serralleria propietat del Sr Roca, al carrer Jaime Roig, a Sants. Estava una vegada Mario ajupit i soldant a l'elèctrica quan a través del reflexe del vidre de la màscara va veure darrere seu a quatre noies que havien entrat a la serralleria i parlaven amb el seu cap. Ell, tot “chulito”, es va aixecar dient "Quines noies més guapes que entren al taller, jefe..." el tall va ser terrible ja que eren Los Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de tocar-li la cara ben tocada. En total Los Cheyenes van deixà enregistrats quatre EP's i un single.

Los Rockeros – No lo verás

Los Rockeros van ser el grup d'acompanyament de Bruno Lomas durant els seus primers anys en solitari i aquest signava els discos com Bruno Lomas y Los Rockeros. Igual que va succeir amb Cliff Richard & The Shadows, Los Rockeros van tenir una interessant carrera paral.lela, gravant molts temes instrumentals, encara que també van cantar. Nosaltres creiem, això és una opinió personal que aquesta va ser una de les causes que se separessin de Bruno Lomas i volguessin mantenir una carrera pròpia, clar que el cantant, en peces com aquesta que escoltem ara, ens recorda en alguns moments i molt a Emilio Baldoví. En aquest EP editat per EMI-Regal l’any 1967, també es van incloure "El Telèfono" que era de Nino Ferrer, "Amor difícil" i "La pubilla" que al costat del que estem escoltant eren composicions del grup. Inicialment es van dir Los Diavolos i es van crear a València el 1962. L'any 1963 se'n van anar a França com a grup d'acompanyament de Bruno Lomas i van estar amb ell
fins a 1966. Los Rockeros eren Sento Buig (baix), Pipo Cortés (guitarra rítmica i cantant), Joaquín Villanueva (guitarra solista) i Luis Segarra (bateria). Al seu retorn a Espanya, el bateria serà substituït per Galileo Marco. De fet quan parlem de carrera paral.lela, hem d'aclarir que el primer disc de Los Rockeros es va publicar el febrer de 1965, mesos abans que el primer de Bruno Lomas. Es van dissoldre l'any 1969 després de gravar 6 EP 's, Sento Buig i Joaquín Villanueva van reprendre els seus estudis, però Pipo Cortés es va llançar com a cantant en solitari sota el pseudònim de Tony Frontiera i Galileo Marco es converteix en bateria de sessió, acompanyant a Lorenzo Santamaría, María Jiménez i Bruno Lomas. Pipo moriria en accident de trànsit l'any 1991 i Galileo va morir l’any 1995, pensem que així mateix en un accident, però no estem segurs del tot.
Los Rockeros amb Bruno Lomas al mig, a la época a França

Los Rangers – Tu amor de ayer

Los Rangers ens van arribar també des de València i aquest tema que havia estat el gran èxit del cantant britànic Chris Andrews que la va titular "Yesterday man", es va incloure en un EP editat per Marfer l'any 1965, creiem que l'únic que van gravar, en el qual també trobàvem "Muy lejos de aquí" que és una versió de "We Gotta Get Out Of This Place" de The Animals, tot un clàssic "María Dolores" i "Melodía encadenada", versió del "Unchained melody" del duet nord-americà The Righteous Brothers, però d'aquesta última ens quedem amb la versió que va realitzar aquí a Espanya Tony Ronald. Algunes de les seves cançons es van incloure en un LP recopilatori publicat fa uns anys titulat "Valencianos vol. 1" i també en una sèrie de discos de grups del Llevant espanyol que es va dir "Valencia Canta: Grupos valencianos de los 60 i 70". Los Rangers es trobaven en el volum 2. Per cert que "El teu amor d'ahir" també va ser gravada i amb èxit, per Karina. Actualment existeix el Grup Musical Los Ranger que són de Archena, a Múrcia, no sabem si tenen alguna cosa a veure entre ells. Curiosament a Saragossa va existir un grup anomenat The Rangers que inicialment es van fer dir The Ranger's Boys, van funcionar de 1963 a 1966 i van intervenir en la pel.lícula protagonitzada per Alberto Closas "Muere una mujer".

The Finder’s – Tobacco Road

Eren de Barcelona i van tenir un munt de noms, des de Los Finders, a Àlex y Los Findes, passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral.lel, la genial i recordada Mary Santpere (a la foto). La cançó la traiem d'un EP que va treure Marfer l’any 1964 i es tracta de la versió del tema composat per John D. Loudermick, si be ells miren més cap els The Nashville Teens i que ja havien gravat així mateix els barcelonins Los Extraños. En el disc també trovem “Nunca te olvidaré” que es una versió del “Not fade away” de The Rolling Stones, junt a “Gritar mi alegría” que és el “Shout” dels Isley Brothers i “Nunca te olvidaré” que havie estat un èxit de Brenda Lee. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear el 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec.

Luis Gardey – Ma vie

En un blog dels que trobem per internet s'esmentava a Luis Gardey com el "Gran Crooner" de la música pop espanyola, nosaltres volem suposar que el que signava no ha sentit parlar, ni coneixia a José Guardiola o Ramón Calduch que quan parlem de crooners, han estat els millors entre els millors, sobretot José Guardiola. Aclarit això parlarem i escoltarem a Luis Gardey que no tenia mala veu, de fet havia estat al costat de Tito Mora i Marini Callejo, components del grup Los Brujos amb els que va participar al Festival de Benidorm l'any 1962, fins que Marini es va dedicar a la producció, descobrint i llançant a Los Brincos i Tito Mora i Luis Gardey van començar en solitari. Aquest tema va ser el gran èxit del francès Alain Barriere que també la va gravar en castellà, encara que va ser una cançó súper versionada. José Luis García Morís, conegut com Luis Gardey va néixa a Quintes, Villaviciosa, l’any 1942. Encara que és una faceta seva poc coneguda, Luis Gardey també ha compost molts temes, alguns gravats per Julio Iglesias (amb ell a la foto). Va començar com a solista l’any 1963, gravant per Zafiro. L'any 1965, Luis Gardey va guanyar el Festival de la cançó Hispano Portuguesa. El 1968, Luis ha deixat Zafiro i signa contracte amb Vergara; on publicaria dos discos. L'any 1970 va signar amb Phillips. Luis Gardey va realitzar una extensa gira per Hispanoamèrica, però quan va tornar a Espanya l'any 1973 i després de finalitzar el contracte amb la seva discogràfica, el desembre es retira de la música. L'any 1977 el seu amic Danny Daniel, li va proposar gravar un nou disc i edita el LP "Nosoltros" que tot i tenir molt poca repercussió a Espanya, va funcionar a Hispanoamèrica, i sobretot a Cuba. En l'actualitat Luis Gardey es troba retirat.
Dues fotos de Luis Gardey en concert, a sota cubertes de discos seus

Los Pekenikes – Embustero y bailarín

En un single de Los Pekenikes editat l’any 1967 trobavem com a cara A aquesta cançó que avui en dia es una de les més recordades d’aquest gran grup espanyol de música instrumental. Era una composició del mateix grup. Ara bés, tot i ser recordats per la nostra jhistoria musical com un grup instrumental, Los Pekenikes van tenir un grapat de cantants. De fet van gravar 3 discos per Hispavox amb Junior i un parell amb Juan Pardo, com a cantants, peró per el grup pan passar José Barranco, Luis Eduardo Aute i uns quans més. Es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea de Massiel. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'institut Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del Price on, per descomptat, Pekenikes van ser nom habitual d’aquelles meravelloses matinals madrilenyes, en total van ser unes vint. A Barcelona també les vam tenir, es feien al Palau d’Esports de Montjuic i despres al Prince, al Novedades i també a la sala Lesseps, però les de Madrid van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockeros gamberros" que ballaven el twist per els carrers i fons de la capital. I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes matinals. Si no ho creieu veieu la foto i el titular d'un diari de l'época que us posem al blog.

Los Pop Tops – Road to freedom

Aquesta cançó va estar composada per Phil Trim i va ser el primer disc de Los Pop Tops per el segell Explosión de nova creació. Es van editar en dues versions, en angles i en castellà, la primera amb fons de color vermell i la segona verd, van ser publicats l’any 1971. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixa el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el sello RamaLama a editat fa poc un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons.

Ara tanquem la paradeta i fotem el camp, us deixem amb la nostre Pin Up d’avui i toquem el dos. Acabem per avui El Temps Passa… i la música queda, però aixó si, ja us adelantem que tornarem la propera setmana. 


Us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Xiquets, xiquetes que sigueu bons i bones i cura amb la carretera

A reveure

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres


No hay comentarios:

Publicar un comentario