Montse Aliaga, coordinadora dels Amics de El Temps Passa al seu
facebook, veient passar la bicicletada popular Eroski 2012, a
Tarragona (Foto: Mario Prades)
José Francis – Enamorada
L'any 1961 José Francis, un dels
joves pioners del rock and roll a Espanya, va publicar a través del segell discogràfic RCA un EP amb aquesta
cançó que va defensar al Tercer
Festival Espanyol de la Cançó
de Benidorm conjuntament amb Ana María Parra i que
és una composició de Augusto Algueró i
Rafael de León, aconseguint
el primer premi. En l'EP també es van
incloure “Espérame en la bruma”, “Gritando” i “Viejo roble”. José
Francis, fill de pares espanyols, va néixa a Paris l'any 1941, però la seva família va tornar a Espanya. José Francis va debutar com a cantant a Ràdio Joventut de Saragossa, animat per uns companys, es trobava complint el seu servei militar al Regiment d'Aviació. Quan després d'haver fet la mili i actuat en diversos programes de ràdio la seva família torna a París, ell es va plantejar dedicar-se
professionalment a la música. A París Josephine 
Baker, amiga de la família, després escoltar-ho el va apadrinar i va organitzar la seva presentació
oficial durant
un còctel celebrat a la Biblioteca Espanyola de París l'any 1960. José Francis va publicar un parell de EP’s cantats en francès. Va ser el seu amic i cantant francès, Alex Marco que posteriorment es farà famós en inventar l'any 1966 un nou ball anomenat "El Bicycle", qui va decidir introduir a José Francis a Espanya. Aquí va reeditar en castellà el seus discos francesos i després va arribar el festival. En gravacions i directes a Espanya, l'acompanyava el Conjunto de Rafael Ibarbia. José Francis va treure un o dos discos més i va començar a tenir problemes vocals molt seriosos, finalment va decidir deixà la música i torna a París al costat de Josephine Baker. Encara va publicar un parell de discos a França fins que finalment i amb només 23 anys i una feina estable, això si, a la primavera del 1964 es va casar amb la seva nòvia francesa Daniela (a la foto) i es va retirar oficialment de la música.
Ana María Parra – Las chicas de la
Cruz Roja
Ja que hem parlat d’Ana María Parra, ara a El Temps Passa... i la música queda
recordarem una pel.lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons. Les
actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van
consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflecteix un moment històric
d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era
quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en
aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja"
formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva
banda sonora, composta pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot aquesta cançó. La pel.lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958 i la veu que se sentia al film cantant
la famosa cançó de Algueró era
la d'Ana María Parra. Es va
publicar en un EP editat el mateix any, calia aprofitar la tirada de la
pel.lícula, 
encara que al final es va fer més famosa la cançó. El disc contenia
altres temes com "En el azul del cielo" que havia guanyat el Festival de San Remo aquell any
interpretada per Domenico Modugno,
"Juro adorarte" que va ser finalista, encara que no recordem qui la
va cantar i "Tímida serenata". Ana María Parra també va participar en un munt de festivals,
destaca la seva intervenció al Tercer Festival
de la Canción
Española de Benidorm on va cantar
"Enamorada" que hem escoltat abans en la versió de José Francis. Per
cert l’any 1958 també va gravar un altre EP on el tema estrella era el
“Hula-Hoop” un ritme de vida curta lligat al estris rodó.
Quique Roca y su Conjunto con Claudia – Brigitte Bardot
principis dels 60, amb Quique
Roca i cinc músics més que van editar uns quants EP 's comptant amb la cantant Claudia que consta en alguns dels
discos i en altres s'omet, tot i ser-hi. També algunes de les seves cançons es
van incloure en els Discos Sorpresa de
Fundador. Aquest tema es trobava en un EP editat per Hispavox l’any 1964
i en el què Claudia si consta en
els títols de crédit i també trovem “Ruedas”, “La Espumita” i “El vaivén” De
fet el gran èxit en la carrera d'aquest grup espanyol liderat per Quique Roca que sembla ser era
d'origen argentí, va està la versió que van realitzar del "Sukiyaki"
que escoltarem un altre dia perquè la història d'aquesta cançó té molta “miga”.
Micky y Los Tonys – No se nadar
Quan
el grup Micky y Los Tonys, una de les bandes històriques del pop espanyol, liderats per Tony del Corral, van fitxar pel segell Novola a mitjans dels
seixanta, cambian de casa de discos, van començar a gravar cançons pròpies i el single amb aquest tema, publicat l'any 1966, va ser el primer disc que els va obrir la porta com a "conjunt amb cançons seves". A la cara B es va incloure "Fuera de mis sentidos”. Micky y Los Tonys van ser un dels grups pioners a Espanya, van començar l'any 1960 i eren Antonio del Corral, Fernando Argenta que era fill del director d'orquestres (guitarra rítmica), Joan Fuster (baix), Enrique Modolell (bateria) i Toñín com a cantant. Però en una actuació celebrada al col.legi madrileny Santiago Apòstol, van conéixa a un noi de setze anys amb molt de morro i que sabia anglès anomenat Miguel
Carreño que substitueix el seu cantant i al que es coneixerà com Micky "L'home de goma". L'any 1961 es treuen el carnet de professionals i actuen amb assiduïtat en el Castellana Hilton, el cinema Alcalá Palace i el Airmen’s Club de la base aèria de Torrejón de Ardoz. La seva consolidació entre el jovent els va arribar quan van participar el 18 de novembre de 1962 en el Primer Festival del Price al costat de Los Relámpagos, Los Estudiantes, Los Pekenikes i algun solista. Micky va realitzar unes quantes pel.lícules, però cal destacar "Megaton Ye-Yé" en la qual va intervenir tot el grup, sense oblidar "Los Chicos del Preu". L'any 1965 Fernando Argenta deixa Micky
y Los Tonys per anar-sen a la mili i és substituït per Francisco Ruiz que venia de Los Shakers. El 1970 Micky començar la seva carrera en solitari, fins i tot ens va representar a Eurovisió i Tony del Corral es va incorporar com a guitarra i director artístic a la banda de Julio Iglesias. Va ser la fi de Micky y
Los Tonys.
Los Pumas – Pequeña Honda
Aquest EP on es recollia aquest tema de Los Pumas, el seu segon disc, va ser publicat per Hispavox el 1965 i el tema és una versió del "Little Honda" del grup nord-americà The Beach Boys, els líders de la surf music vocal i que ja havien gravat anteriorment The Hondells. En el disc també es van incloure "Carol" de Chuck Berry, “Cuando caminas” i una versió del "Jo que no visc sense tu" de Pino Donaggio. Los Pumas sorgeixen a Barcelona i es crean l'any 
1964, només el cantant Fernando Martín era nascut a la Ciutat Comtal, els altres components van ser els guitarres Jaime Garos i Juan Antonio Homs, el baixista Andrés Santamaría i el bateria Ángel Calvo. Aquest va ser també el seu últim disc ja que abans de finalitzar l'any van començar les incorporacions a la mili i Los Pumas es van desfer. Si bé anys més tard gravarien un single. La veritat és que avui i escoltant-los, podem dir sense por d'equivocar-nos que Los Pumas van ser una altra de les moltes bandes que van sorgir en els 60, com bolets, per tota la geografia espanyola. Los Pumas no van aportar res de nou, però el seu treball és digne, mereix l’atenció i també sonà a El Temps Passa... i la música queda.
Los Rockeros – El trotamundos
Aquest
tema es
va publicar l'any 1968 i tot i ser instrumental, Los Rockeros ja havien deixat a Bruno Lomas i volaven pel seu compte. De fet va ser l'últim disc que van publicar incloent “Viejos
caminos”, “Mil recuerdos” i “Tómalo con humor” que era una versió, l'única en aquest disc, de "A little bit of soul" del grup nord-americà The McCoys. El cas de Los Rockeros és curiós, emulant Cliff Richard & The Shadows, eren la banda d'acompanyament de Bruno Lomas, però així mateix van tenir la seva pròpia carrera paral.lela gravant discos instrumentals. El problema va sorgir quan van voler incloure peces cantades compostes per ells, finalment van aixecar el vol. Los Rockeros van començar sent Los Diávolos fins que Bruno Lomas els va proposar ser el seu grup, corria l'any 1963. Los Rockeros eren Vicente Buig (baix), Pascual Cortés (guitarra rítmica i ocasional cantant), Joaquín Villanueva (guitarra solista) i Luis Segarra (bateria), però el bateria serà substituït després per Galileo Marco. CucoVillanueva va ser considerat com un dels Millors Guitarres Solista de la seva època i a més era el compositor de gairebé tots els seus temes propis. Es van desfer l’any 
1969 i Cuco Villanueva i Vicente Buig van deixar la música, mentre que Pipo Cortés inicia una carrera com a cantant solista sota el pseudònim de Tino Frontiera i Galileo Marco esdevé bateria d'acompanyament de Lorenzo Santamaría, María Jiménez, Bruno Lomas i altres. Un any després de la mort en accident de trànsit de Bruno Lomas, és a dir ja el 1991, Pipo Cortés mor també en accident i l’any 1995 morirà Galileo Marco, també en accident de circulació. Nosaltres ho diem moltes vegades i no ens cansarem de fer-ho... Ull amb la carretera que passa factura. A la foto a l'época amb Bruno Lomas.
Tina y Tesa – Madison Kid
Es tracta d'una versió d’un tema de Tony Sheridan & The Beat Brothers i sota el nom del conjunt
que acompanyava el cantant britànic Tony
Sheridan es trobaven The Beatles,
bé sols estaven Paul McCartney, John Lennon i George Harrison, el bateria era Peter Best que quan van començar a treballar ja com The Beatles el canviarien per Ringo Starr. De fet a Tony Sheridan i Peter Best avui en dia sols se'ls
recorda per la seva relació amb els Beatles.
Tina y Tesa eren de Alacant, però van haver de vindra a Barcelona,
vigilades per la seva mare que quedi ben clar, per poguer llançar-se
professionalment. Les dues germanes que es deien en realitat Teresa i Josefina, tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on
s'usava comunament el vermell i sobre tot, pel fet de ser dones. Van obtenir el
carnet el 12 de febrer de 1962. Tina y Tesa eren un Dúo Dinámico
en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon",
pantalons pitillo o faldilles escoceses, 
junt amb la seva qualitat, van fer que
la EMI, a través
del subsegell Regal les contractés i van començar a gravar. Aquest tema estava
inclòs en el tercer EP de Tina y Tesa,
editat l’any 1963 i amb “Quiero que hablemos” que era una versió de Brenda Lee, "Celedonio",
versió d’un tema italià ple de bon humor, junt a “Tengo que volver”. Tina y Tesa encara van gravar un
altre single amb el segell Belter, l’any 1966. Després el duet Tina y Tesa van desaparèixa del mercat
musical. El dia 21 d’abril de 1963 Tina
y Tesa van actuar en un gran festival celebrat al Palau dels Esports de Barcelona. Al
costat d'elles van participar moltes figures, consolidades i noves, com José Guardiola, Los Pájaros Locos, Encarnita Polo, Franciska, Salomé, el Dúo Rúbam,
Kurt Savoy i altres
Los Ángeles – Oho, Aha
Los Ángeles eren
un grup de Granada i van començar sent Los
Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per incorporar-se als The Brisk, van haber-hi canvis a la formació i Los Ángeles Azules es van reconvertir
a Los Ángeles. Van ser el millor
grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant la seva carrera en els
setanta, fins a les morts de Poncho
González i José Luis Avellaneda
en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al
costat del fill de Poncho van
reprendre la banda en els anys 90.
L'any 2007
l'Ajuntament de
Granada va imposar a Los Ángeles la
medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us
direm que Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's i un CD ja als
noranta. Això si, van participar en dues pel.lícules "Un, dos, tres al 
escondite inglés" d'Iván Zulueta
l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 70. Durant un temps
i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles
van ser descoberts per Rafael
Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els
seus discos. En total Los Ángeles
van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre afirma que son el millor grup que ell ha sentit
tocan cançons dels Beatles,
sobre tot per els seus jocs de veus. Mario
te una enécdota curiosa amb ells, però diu que ja us la va explicar fa
pocs programes, creu que eran uns impresentables.
Los Ángeles en directe
Los Beta – En el año 2525
Els mallorquins Los Beta que van començar sent Los Beta
Quartet, ens porten aquesta cançó en la que ells camvien l’any i ens el
comverteigen en 2033 i van pujan de mil en mil. El single va ser
publicat al 1969, pero es tractava d'una versió del gran èxit
del duet nord-americà Zager & Evans,
integrat per Denny Zager i Rick Evans que eren de Lincoln,
Nebraska i havien format part del grup The
Eccentrics, una banda de country. L’any 1964 Evans va compondre aquesta cançó en només mitja hora. La van
gravar i com cap discogràfica va creure en ells, van fundar l'any 1968 el seu
segell i van editar 1000 còpies del single que es titulava realment "In
the year 2525 (exordium and terminus)", es van vendre en un parell de dies.
Això va fer que les multinacionals del disc els prestessin atenció. Zager & Evans van fitxar
per RCA i el single va ser reeditat l’any 1969 aconseguint l'èxit massiu i sent
número U als Estats Units,
romanent en aquesta posició durant sis
setmanes i també va pujar al primer 
lloc a Anglaterra. Van vendre més de quatre
milions de còpies i això que eran un duet sense futur. És clar que
després de treure un LP amb el mateix títol, Zager & Evans no van tornar a aconseguir cap altre hit i es
van diluir en l'oblit, encara que aquest tema ha quedat en els annals de la
música com la primera cançó futurista de la història del rock. Prevenia dels
perills de la tecnologia, mostrant-nos un futur en el qual la raça humana és
destruïda per les seves pròpies innovacions tecnològiques i mèdiques, així com
per la ira divina.Ens la portan Los Beta que van començar deien-se Los Beta Quartet.
Els Anuncis dels Nostres Records
Belcor
Començarem posant belles a les nostres nenes per dins, amb roba interior d'aquella còmoda, però molt sensual. Com diu el seu eslògan "La millor moda en roba interior femenina, una llenceria moderna i actual fabricada amb els millors materials". Belcor encara és una de les marques principals dins del seu apartat comercial, firma col.laboradora i compromesa en la lluita contra el càncer de mama. Belcor porta més de cinquanta anys venent els seus productes i actualment tenen una divisió complementària Belcor Baño on trobem banyadors, biquinis, etc. que redueixen o augmenten el volum del pit i ajuden a l'esquena, com resen les seves actuals campanyes publicitàries. Belcor té botigues pròpies a Espanya i altres que comercialitzen els seus productes.
Jabón Heno de Pravia
de tallar. Es va obsessionar amb la idea de crear un perfum amb aquella olor. Com a conseqüència, l'any 1905 va treure a la venda un sabó amb l'aroma del fenc acabat de tallar al que va nomenar Heno de Pravia en record d'aquesta localitat. Aquest sabó es presentava en forma d'una pastilla de color verd com el fenc verd i es trobava embolicada en paper groc com el fenc sec. Una curiositat, a Pravia existeix actualment un parc anomenat Heno de Pravia en reconeixement a la promoció que el sabó ha fet de la vila.
Perlas Foco Parfum
Crema Angel Face
Telva
De
vegades els publicistes es guanyen el sou i amb la campanya de Telva ho van fer. Tota la campanya de llançament de Telva es va basar en anuncis com aquest en els què publicitaven la marca, però no te informaven en cap moment de quin producte es tractava. És clar que amb tanta noia deixada anar per l'anunci, es deduïa fàcilment que anava enfocat a les dones, les nostres eternes nenes de sempre i no creiem estar equivocats en aixó ja que si no ens falla la memòria Telva era una revista de moda i bellesa, amb consells i reportatges sobre passarel.les i novetats. Quimet que els seus pares tenien l'estanc de Constantí, on també es venien diaris i revistas, ho confirma, Telva era una revista de moda i l'hi sembla que ancara està al mercat.
Amb
tots aquests
anuncis i només de pensar en tot lo suggerents i atractives que estaran les nostres noias, ara us portem anuncis amb mala llet, amb mala intenció o potser amb
“bona intenció”.
Sábanas Mesalina
Tampoc resultava habitual en els seixanta escoltar o veure anuncis de roba de llit, llençols, cobrellits, mantes, etc. Allò que s'ofereix al febrer dins l'anomenat mes blanc. Doncs aquí us portem l'anunci de Sábanas Mesalina, un altre de divertit i amb història entorn. El propietari de l'empresa que fabricava les Sábanas Mesalina era l'empresari il.licità Ramon Guilabert que va ser ex-jugador de l'Elx. Va fundar en la meitat de 
la dècada dels seixanta Sábanas Messalina, una fàbrica que va arribar a comptar amb 350 treballadors i que es va convertir en l'empresa de llençols més important d'Espanya en aquesta època. Ramón Guilabert va morir l'octubre del 2007, tenia 91 anys. Dels llençols Mesalina es deia "sabanas confeccionadas" i és que anteriorment les mares compraven la roba per metres i després de tallar, els llençols els cosien gairebé sempre elles mateixes, no es venien ja confeccionats, això és una cosa molt més moderna, com es reflecteix en l'anunci. A més les noias aprenien a cosir i el primer que es feien era l'aixovar, es a dir el que en castellà es diu "el ajuar" i aquí entraven els llençols. A part de que és molt millor ficar-se al llit amb llençols que sense ells. O no?
Mantas Acrilan Paduana
A sota La barcelonina Casa de las Mantas
Toallas el Trovador
Se
us hauria
passat per el cap que algú pugues fer anuncis en ràdio i televisió per vendre tovalloles? Doncs aixó ho va fer la marca El Trovador i ara us portem l'anunci i alguna imatge que trobareu al blog d’El Temps Passa... i la música queda. Per cert que avui en dia i a través del Ebay hem trobat ofertes per vendre Tovalloles El Trovador i per un article anunciat com a nou, demanen 30 euros més 7 en concepte de despeses d'enviament. No sabem si actualment funciona la marca El Trovador, però en el seu moment fabricaven, a més de tovalloles de bany, dutxa i platga, barnussos i altres articles i és que com deia el seu eslògan "Tovalloles El Trovador, vestim la seva llar amb estil". Us adonareu perquè dèiem allò de anuncis amb mala llet i és que "després de" fan falta tovalloles per assecar-se després de la dutxa per deixar enrere les suors entre els llençols o fora d'elles.
I ara acabats el anuncis, ja podeu parlar sobre si som uns
sortits mentals o més bé es que tenim els peus a terra. Per tant ens vindrem ara
cap a Catalunya amb
La Música
que es Feia a Catalunya
Lou Bennett – Maigret Theme
Aquesta cançó, tema de la serie de TV “Inspector Maigret”,
va ser un dels èxits del organista Lou Bennett. Durant un temps, quan el gran
organista de jazz nort-americà Lou
Bennett es va establir a Catalunya, va acompanyar a la Noia de Sants, La Dama de la Cançó, la Núria Feliu. A Mario l'uneix una bona amistat amb ella i han treballat junts en
diverses ocasions i és que els dos són de Sants. Lou Bennett va néixa a Philadelphia el 18 de maig de 1926, però
residia a Vilafortuny, a Cambrils i va morir a París un 10 de febrer de 1997. Mario recorda una actuació al Keyboard de Reus, el local del Jaume en pau descansi i amb que l’unia
una bona amistad, on amb formació de trio (òrgan, saxo i bateria) ens va donar
una lliçó de bon jazz i això que l'artrosi gairebé no el deixava moure els dits...
i aquest fet ens parla de la seva genialitat. Quimet el va veure al Camp
de Mart de Tarragona ciutat i deixal corre. El batería era Peer Wyboris. Un del públic li va demanar "El cant dels
ocelles...por favor" i ell va contestar amb bon humor "El cant dels
ocells no es demana por favor, es demana si us plau" i la va tocar.
Lou Bennet al Keyboard de Reus (Foto: Mario Prades)
Ramón Farran – Campanitas del atardecer
Ramón Farrán es un músic nascut a Barcelona que tot i que va començar tocant la bateria, amb només 12 anys, a l'Orquesta Plantación que dirigia el seu pare, va estudiar al Conservatori, solfeig, piano, harmonia, composició i percussió. L'any 1956 el pianista, compositor i director d'orquestra Ramón Farrán fa una gira per Sud-amèrica amb l'Orquestra de Lorenzo González. L’any 1956 s'uneix a Tete Montoliu que el porta a Mallorca per que toqui en el seu club, el Indigo Club de Palma. De 1966 a l’any 1970 treballa com a director musical, arranjador i director d'orquestra per a diversos segells discogràfics, d'aquesta època hi ha diversos discos interessants, el primer que va editar, concretament l'any 1968, és l'àlbum “Ramón Farrán y Su
Nuevo Sonido Español” del qual us hem extret aquest tema. Durant aquest temps Ramón Farrán va gravar uns quants discs grans. També va crear el grup Ramon 5 que va treure diversos EP 's i singles, encara que d'aquest punt no estem segurs del tot. Ramón Farrán és l'autor de la música de la sèrie "Dr. Caparros" i unes quantes bandes sonores. La veritat és que al llarg dels anys la seva música ha anat evolucionant cap als clàssics i ha composat diverses òperes i ha dirigit l'Orquestra Simfònica de Madrid, tot això sense oblidar el jazz ja que actualment està dirigint l'Orquesta Nacional de Jazz de España, coneguda popularment com ONJAZZ.
A sota Ramón Farrán dirigint l'Orquesta Nacional de
Jazz de España i al estudi
Jazz de España i al estudi
Ramón Calduch – Rosa de Sant Jordi
Aquesta cançó es arriva a ritme de sardana i ens la porta Ramón Calduch. L’altre setmana vam
fer un programa especial dedicat al amic Josep Guardiola que ens va deixar el
passat dilluns de Pascua i ens vem recordar de Ramón Calduch. Va ser un
altre dels grans crooners catalans dels anys 60, al costat de José Guardiola i encara que no va
arribar a la seva alçada, se li va apropar molt. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com
català i va saber mantenir-se fins ben entrats els seixanta. Ramón Calduch va néixa a Montcada i Reixac,
Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de
2008. Feia dècades que patia soriasis i el seu caràcter es va espatllar molt, degut a no
saber assimilà haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molt abans, supossem
que agravat per la malaltia que patia. Mario
recorda una vegada que el va entrevistar. Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves
generacions de músics de rock i pop, només ell i els seus coetanis valien
la pena. El titular de l'article que Mario va publicar al Diari de Tarragona va
ser "La amargor d'una antiga estrella". Aquest tema que escoltem ara
és una cançó dedicada a una rosa molt especial, la de Sant Jordi i la treiem
d’un grans èxits del cantant català.
Ramón Calduch en directe (Foto: Mario Prades)
Els Corbs – El Senyor del Tambor
Es tracta d'una versió del "Home de la pandereta"
de Bob Dylan, un modest instrument
convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que
van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda,
s'apropa més a la versió de The Byrds
que a la de Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966
també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of
this place", ambdues de The
Animals. Van gravar en total un parell de discos de quatre
cançons, però versionaren i no ho van fer malament, una part del R & B que
arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista les USAS Esas i els temes
italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo"de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat
aquí al programa. Els Corbs també van gravar en castella i signan com Los
Corbs.
Saltarem ara a la resta d’Espanya i a El Temps Passa… i la
música queda escoltarem una cançó molt negra, composada per un italià blanc i
cantada per un grup d’aquí.
Los Sixtar – Deborah
Los Sixtar van treure en total un single i quatre EP 's, en un d'ells es trobava aquest tema, era de 1968 i es va publicar a través d'EMI-Regal. Es tracta d'una versió de l'èxit del cantant i compositor italià Fausto Leali que també va gravar el cantant nord-americà de soul Wilson Picket i que ens porten Los Sixtar. En el vinil es van incloure "Cuando me enamoro", "Querida Dalila" i "Si es tan fàcil oilvidar". Los Sixtar van treure uns quants EP 's, encara que mai van ser un grup de masses, eren tots ells veterans, sis components a Los Sixtar, però poc us podem dir de Los Sixtar llevat que nosaltres creiem que 
eren mallorquins ja que en un dels seus discos van dedicar una cançó a "Porto Cristo" i van gravar així mateix temes com "Na Catalina de plaça", però no estem segurs de res ja que no es troba informació sobre Los Sixtar i tots aquests grups que van formar part de la nostra història musical, però que no han passat a les pàgines rellevants del record. Ens agradaria saber més d'ells, si algú sap coses de Los Sixtar, si us plau, feu-nos saber mitjansan el correo electrónic i compartiu-ho. O els mateixos membres de Los Sixtar, com han
fet molts altres artistes al llarg dels casi set anys que portem fent el
programa.
Los Javaloyas – Honey
Deien que Los
Javaloyas eren mallorquins i no és cert Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia,
però després es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics
mallorquins com el cantant Serafín
Nebot. Aquesta cançó es trovabe a un single amb “Don Simón” a la cara B
i el va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1968. Los Javaloyas són un dels grups més veterans de l'estat, es van
crear el 1952, tots eren multiinstrumentistes. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra,
piano i baix, Serafín Nebot cantant,
saxo i clarinet, Tony Cobas a la
guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio
Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que a 
més de cantar, tocava la flauta i el
piano. Los Javaloyas van actuar
molt a l'estranger i sobre tot a Alemanya i a principis dels anys seixanta, van
conèixa i van compartir escenari amb The
Beatles. Es clar que allavors els de Liverpool eren pràcticament uns
desconeguts. José Luis Pérez Javaloyas,
fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007. “Honey”
va ser una composició del nort-americà Bobby
Golsdboro i la veritat i tenin en compte les diverses versions que es van fer
al país, a l’hora de traduïr la lletra tot van estar errats ja que ens parlaven
d’amor, de novietes que ens deixaven o morien i aixó no tenía res a veure amb
la idea original de Bobby Goldsboro, els que s’hi van apropar molt van ser los
Hermanos Calatrava en una versió plena del seu bo i sá humor, com solien fer sempre
ells. Ens deien que “Honey” era un gos i es la veritat, d’aixó anava la cançó
del americà.
Nino Bravo – Cartas amarillas
Acabarem el programa d’avui parlan de les terres valencianes
que han donat grans veus al pop espanyol. Juan Bau, Francisco,
Bruno Lomas, Michel, Juan Camacho, Camilo Sesto
i tants altres, però la gran veu del pop espanyol dels setanta va ser Nino Bravo. Luis Manuel Ferri Llopis va néixa a Aielo de Malferit, València,
un 3 de agost de 1944 i va morir en accident de trànsit a Villarrubio, Conca,
el 16 d'abril de 1973. A
finals de l'any 1962 Nino Bravo va
crear el conjunt Los Hispánicos,
amb els seus amics Félix Sánchez
i Salvador Aranda. Quan es van desfer ell es va incorporar com a cantant al grup Los Superson amb els quals va estar fins que es va llançar ja en
solitari. De fet els seus companys de Los
Superson van acompanyar a Nino
Bravo com a banda de suport, ja en solitari i fins la seva mort. Després
de la mili Nino Bravo es va
llançar com a cantant solista al Festival
de la Cançó de la Vall d'Uxó l’any 1968.
Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, era una composició de Manuel Alejandro.
Hem de 
reconèixa que les vendes del seu primer single amb les cançons "Como todos" i "Es el viento", van ser un fracàs
i només es van vendre 600 còpies. Curiosament
el seu primer èxit va arribar amb "Te quiero, te quiero” l’any 1970, una
cançó que Augusto Algueró va
compondre per Raphael, però a
l'andalús el tema no li va semblar bé i no va voler publicar-lo tot i haver-lo
gravat, el mateix va succeir amb Carmen
Sevilla i Lola Flores.
Finalment la va gravar Nino Bravo
i va ser el seu gran èxit i va ser designada "Cançó de l'estiu". El
matí del dilluns 16 d'abril de 1973, Nino
Bravo acompanyat pel seu guitarrista i amic José Juesas Francés i del Dúo
Humo, van de València cap a Madrid. Havien parlat de viatjar en avió,
però finalment Nino Bravo va decidir
fer-ho en el seu acabat d'adquirir automòbil, un BMW 2800 de 1970 amb la matrícula GC-66.192 (a la foto el vehícle desprès
del accident) comprat de seguna ma. Al terme municipal de Villarrubio, en un
revolt en què feia poc havia succeït un altre accident mortal, el cotxe conduït
pel cantant va sortir-se de la 
carretera i va donar diverses voltes de campana.
Nino Bravo i els ferits van ser
traslladats en vehicles particulars a Tarancón, a 13 quilòmetres, al petit
hospital de Santa Emilia, regit per monges mercedàries i allí van rebre les
primeres cures, sent traslladats amb l'única ambulància que disposaven a
Madrid, a 80 quilòmetres de distància. No obstant això, a escassos quilòmetres
de la capital, el cantant Nino Bravo
va morir. Després de la seva mort es va publicar el seu disc pòstum titulat
"... i volum 5" que va incloure 10 cançons gravades setmanes abans de
la seva mort. Entre elles es troba "Amèrica, Amèrica" que es va
convertir en tot un himne i en un dels seus grans èxits. També dins d'aquest
disc apareix l'única cançó que va compondre Nino Bravo, paradoxalment titulada “Vivir”.
I aquí teniu la nostre Pin-Up d’avui que treu la safata del forn d'una manera molt curiosa, es clar que es tracta de no cremar-se.
Recollim la paradeta de El Temps Passa… i la música queda i
ens toca fotre el camp per avui, us deixem amb bona companyia, la de la xarxa
d’emisores de la Federació
de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de
Creus, Altafulla Ràdio, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre. Xiquets,
xiquetes que sigueu bons i bones, porteu-se bé i disfruteu de la vida que son
tres dies i dos ja els hem viscut, als menys nosaltres.
A reveure
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
