Kingston Trio, Peter, Paul & Mary, Bob Dylan, Bobby Bare o
Joan Baez. La veritat és que podem dir avui dia que el Grup de Folk va prendre
el relleu i llevat comptats casos com Serrat, Llach, Raimon o Maria del Mar
Bonet que curiosament eren les noves generacions dels Jutges, avui dia pocs
sobreviuen al món musical i no ens referim sols per l'edat. Per tant i des de
la xarxa d’emissores de la
Federación de Mitjans de Comunicación Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten El Temps Passa… i la música queda, nosaltres ens
posem les piles i aixequem la paradeta amb un crit d’atenció, cura amb la
beguda, es mala companya de viatge.
La
Música que es Feia en Català
Jaume Arnella – Les rondes del vi
Amb “La
Timba de les cartes” a la cara B, es va publicar un single de
Jaume Arnella en el qual el tema estrella va ser aquest amb el que avui obrirem
El Temps Passa... i la música queda. Aquest va ser el tercer single publicat
per Jaume Arnella i es va editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons
es van convertir en les més representatives en la carrera d'aquest cantautor
barceloní, nascut l'any 1943 que ha liderat el Grup de Folk pràcticament des
dels seus inicis. A Catalunya va sorgir imparable la Nova Cançó amb dos
grups significatius, d'una banda Els Setze Jutges i de l'altra el Grup de Folk,
una agrupació de cantautors, grups i també showmen que van trencar amb el seu
aire festiu i alegre la rigorosa serietat que pretenien oferir Els Jutges. El
Grup de Folk va organitzar molts festivals arran de Catalunya, entre els quals
destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de
9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968. Quimet recorda
aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3 com la més destacable de
totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria
del Mar Bonet 
que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de
Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet
que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi
Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep
Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que
el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa surgir
la Ona Leietana
i l’actual rock en catalán.
Lita Torelló – Bon día
L'any 1965 Lita Torelló va publicar a través del
segell Concentric un EP de quatre cançons que portava per títol "Fantastic
Lina" i del que us extraiem aquesta cançó que malgrat el seu títol no té
res a veure amb el tema d'Els Pets que en aquella època caminaven encara amb
bolquers o poc més. En aquest EP van incloure "Es tant!", "No
t'ho dire pas" i "Potser dema". "Bon dia" te lletra de
Jordi Sarsanedas i música de Francesc Burull que va escriure la dels quatre
temes i també va realitzar els arranjaments i es va encarregar de la producció
i direcció musical. La noia és deia Dolors
Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins
les solistes 
dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé
una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la
burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb
Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània,
aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el
tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del
Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la
Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt
prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els
anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà
la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants
femenines.
Tony Obrador – M’es ben igual
Aquesta cançó que ens canta Tony Obrador us l'hem extret d'un single publicat l’any 1968 pel
segell Columbia, amb "Ets tu" a la cara A. Es tracta d'una composició
del gran Antoni Parera Fons i
els arranjaments i la direcció musical de la gravació van estar a càrrec del Mestre Selles. Amb aquest tema es va
presentar en la cinquena
edició del Festival de la Cançó de Mallorca,
però ni Quimet ni Mario recorden ara si va guanyar o no,
però els sembla que va ser una cançó anglesa la que es va andú la Caracola d'Or. Tony Obrador, cantant i guitarra mallorquí, va ser component dels Pekenikes, substituint a Lucas Sainz, l’any
1969. En els 70 va acompanyar a Juan
Pardo i va participar com a guitarra en l'enregistrament del LP
"Hotel Tobazo" (1975) en el qual una joveníssima Luz Casal feia els cors al costat d'Ana Oz que era component del duet Ana & Johnny. Abans de 
llançar-se
en solitari Tony Obrador havia
militat en The Runaways i creiem que també amb Los Talayots. Tony Obrador va treure entre 1967 i 1969
cinc discos, tots EP's i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va
gravar un o dos singles cantant en castellà i també va compondre, entre
d'altres per Danny Daniel. Per
cert, us explicarem una anècdota, el primer LP que va gravar amb Els Pekenikes va ser "Ària",
sobre un tema de la "Passió segons Sant Mateu" de Joham Sebastian Bach. Es tractava de
"Erbarme dich, mein Gott", escrit per contralt. Van ser acompanyats
per l'Orquestra Manuel de Falla
i l'arranjament va substituir el cant solista per la guitarra elèctrica de Tony Obrador. Als anys 80 va conduir
un programa de radio junt amb la locutora Eugenia Planas.
The
London Symphonic Orchestra – Selecció de Joan Manuel Serrat
Aquest tema es trobava dins d'un LP publicat pel
segell Zafiro i titulat "Cançons", en el que la London Symphonic
Orchestra interpreta temes que avui podem considerar clàssics de Catalunya com
"El meu avi" i de cantautors catalans, entre ells Raimon, Lluís Llach
i Joan Manuel Serrat. Aquesta cançó és el que ara es diria un meddley, però que
en aquelles èpoques no deixava de ser rés més que un pupurri. El van titular
"Selección de Joan Manuel Serrat" i han inclòs fragments de "Cançó de matinada", "Paraules d'amor" i "Ara que tinc
vint anys", va ser arreglada per Peter Hope i l'àlbum es va gravar en els
Abbey Road Studios de Londres, amb Neville Bayling com a tècnic de so i la
direcció i producció va estar a càrrec del mallorquí Antoni Parera Fons del
que nosaltres suposem va ser la idea d'aquest esplèndid vinil amb una portada
bastant curiosa encara que poc impactant. El disc va comptar amb el suport de la Caixa de Barcelona i creiem
que va ser obsequiat als seus clients de forma gratuïta. 
Antoni Parera Fons
Dova – Ho he de fer
Aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en un EP editat
per Canigó l’any 1967 i el tema ens arriba en clau de swing, es tracta d'una
versió del "Gotta move" del nord-americà Peter Matz, les adaptacions són de Josep Maria Andreu i la direcció musical de Pere Sánchez. Dova va gravar per a una casa de discos de la qual no recordem res
de res, ni tan sols altres artistes que l'utilitzessin, es tracta del segell
Canigó. Dova era valenciana i va
funcionar modestament als seixanta, de fet va començar l’any 1963, encara que
en els noranta va realitzar un intent per tornar 
gravant algun LP, entre ells
"Dova Grandes éxitos" editat l’any 1996 i que incloïa un dels seus
grans èxits "Los gitanos". La veritat és
que sempre s'ha mantingut en els escenaris i encara avui segueix actuant. Paquita Dolz González, el seu autèntic
nom, va néixa el 31 de desembre de 1943 a Tavernes de Valldigna, si bé, sent
petita, la seva família es va traslladar a València i posteriorment a Mallorca.
El nom artístic de Dova estava
compost per les dues primeres lletres del seu cognom i les dues del del seu
marit Valleri. L’any 1971 Dova participa en "Pasaporte a
Dublín", un concurs de TVE per triar qui representaria a Espanya al Festival d'Eurovisió de 1971, encara
que creiem va guanyar Karina amb
"Un mundo nuevo" que estava composada per Tony Luz. 
Deixem per ara la secció de la Música feta en Català i marxem cap a la península.
Los 3 de Castilla – Candida
Aquest va ser el gran èxit del cantant nord-americà
Tony Orlando, un home a qui la seva casa de discos va obligar a afegir al seu
nom un grup que mai va existir i quan va gravar aquest tema, compost per Toni
Wine i Irwin Levine, es feia dir Tony Orlando & The Down que eren realment
les ballarines que li van posar per donar espectacle. Es deia en realitat
Michael Anthony Orlando Cassavitis i va néixa a Nova York el 3 d'abril de 1944.
La veritat és que va tenir alguns èxits interessants i molt versionats aquí al
país, com "Posa una cinta groga al vell roure", "Crídam tres
vegades" o aquesta que escoltem ara en la versió que van realitzar Los 3
de Castilla l'any 1970 i que es va publicar en un single amb un tema de Middle
of the Road, el "Chirpy, chirpy, chip chip" a l'altra banda. Es trata d'una edició especial per obsequiar als clients del champagne Montesquiu, llavors ancara no era cava. Mayra
García Barbero cantant femenina del trio Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixa a Mayra quan aquesta actuava a la sala
Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per a la taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixa gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats en directe, sobretot “Cabalgata fin de
semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a
mitjans dels
seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. En aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'home del temps de
Televisió Espanyola.
Los Javaloyas – Días de Perly Spencer
.jpg)
En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem aquesta gran
versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el
cantant irlandès David McWilliams,
un home que anava per porter de futbol i al que un accident va convertir en catant,
més o menys el que li va passar a Julio
Iglesias. Per cert que David
McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a
funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio
Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia
des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va descobrir i va
començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la cançó més important en la
seva carrera i el grup mallorquí Los
Javaloyas 
realitzen una encertada versió. En aquest EP també trobàvem
"La balada de Bonnie and Clyde”, “Un eterno amor” i “Lo que fue”. Los Javaloyas són un dels grups més
veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va
ser Rafael Torres amb l'acordió,
guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony
Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més
de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament
a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixa i van compartir escenari
amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador
del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.
La Parrafada
El TBO
El TBO va ser
una revista d'historietes espanyola de periodicitat setmanal que va aparèixe el
17 de març de 1917 i es va publicar, amb interrupcions, aixó si, fins a 1998.
Els editors de la publicació van ser fins 1983 els socis Buigas, Estivill i
Viña; posteriorment va ser editada durant un breu període per Editorial Bruguera, i després, entre
1988 i 1998, per Edicions B.
El TBO va crear escola en el país i de fet, a les
revistes que avui diem Comic, en
els nostres temps se'ls anomenava "tebeos”. I els vells del lloc ancara
els hi diem així, tebeos.
La
Canción del TBO
de
veu de Goyita és francament desagradable,
però molt de moda per aquella època i a Quimet
li recorda el de la anyorada actriu Gracita Morales. La
Goyita es deia en realitat Pepita Ramos Ramos, filla de pare
argentí i mare valenciana, va néixa a Barcelona el 1890, va ser una de les
cupletistes més conegudes del seu temps, convertint-se en una de les grans
figures del paral·lel barceloní. Va formar parella artística, ja en la seva
maduresa, amb el cantant còmic Baldomerita
i es van acompanyar dels Crazy
Boys dirigits per Pascual Godés.
Goyita va morir en la misèria,
el 15 de maig de l'any 1970 a
Barcelona, quan tenia 80 anys i després de dur més d'un mes en coma. Del tema
hi ha una versió moderna a càrrec de Ricardo
Solfa / Jaume Sisa junt
amb Pascal Comelade.
El TBO estava
enfocat al públic infantil i va utilitzar un humor blanc completament allunyat
de política i sàtires intel·lectuals. Aquest va ser possiblement el seu gran
atractiu i la va convertir en la revista més venuda abans de la guerra civil.
Entre els seus personatges protagonistes estaven La Família Ulisses, Josechu el Vasco, Eustaquio
Morcillón, Melitón Pérez,
Florentino i el seu veí, Casimiro Noteví agent del TBI, Lobito Can, Aquiles Talón, etc.
Però i a la nostra opinió, l'eix central del TBO sempre va ser la secció "Els grans invents del TBO"
presentada per un personatge fictici, el professor Franz de Copenhaguen. El primer dibuixant en encarregar-se de la
secció va ser Nit, durant els anys 40. Després ho farien Martínez, Benejam,
Francesc Tur i Sabatés. La secció va ser tan popular que en l'argot del carrer
es deia la frase "És un invent del
TBO" per titllar a una idea de ridícula o absurda. Volen dir que
avui en dia encara es fa servir.
La veritat és que no és tractave una idea original
espanyola, es va inspirar en unes historietes nord-americanes titulades "Inventions of Professor Llucifer Gorgonzola
Butts" que va ser creada per Rube Goldberg.
A l'abril de 2007 es publica un recopilatori de "Els grans invents de TBO" dins
d'una col·lecció d'àlbums anomenada "Edició Col·leccionista".
El T.B.O. va
formar part de la infància i adolescència de moltes generacions del país i avui
és un fragment de l’història cultural espanyola del segle XX.
Per cert que el gran enemic en vendes del TBO, ya a la post-guerra, va ser la
revista Pulgarcito on
trobabem, entre altres, al Carpanta
perseguin sempre al pollastre a l’ast i aixo si, quedanse sempre amb un pam de
nassos, sense oblidar el Reportero Tribulete “Que en todas partes se mete”.
Els Anuncis dels Nostres Records
Tot els anuncis que us hem posat avui a aquesta secció del records tenen un nexe comú, a tot ells es diu el preu del producte, per tant avui amb els nostres anuncis parlarem de cales.Asadora Carmela
Obrim
els nostres Anuncis i per fer-ho us portem aquest d'anunci. La veritat es
que no l’hem seleccionat per res en especial, bé si, per una cosa: El seu preu.
Tal com es diu en l'anunci, la Asadora Carmela
costava "només" 39 pessetes,
de l'època es clar. Si be a l'anunci gràfic el preu es un altre, més barat.,
sols 35 pessetes. Aquesta
diferencia suposem que deuri ser degut al cost dels anuncis per publicitar el
producte o pot ser el cost de la vida que també pujave en aquelles épocas, és
clar que no com és disparen els preus avui en dia. La veritat es que tant
Quimet com Mario recordan haver omplit el disposit del cotxe amb cinquante
pesetes. La veritat es que des de llavors a plogut i molt.
Cámaras Kodak Instamatic
Miel Mielso
No sabem si actualment aquesta marca de mel es ven o
no al mercat, però creiem que si i que a més fabrican molts altres productes.
Mel Mielso era de l'empresa Mielso S.A. d'Almazora, a Castelló i es venia a set
pessetes la terrina de mel, un producte creat per les abelles sa i nutritiu,
necessari per moltes coses a més d'ajudar a curar refredats. Ens sembla
recordar que durant un temps com a mínim, Mielso SA era el fabricant de la
marca blanca de mel per 
grans superfícies, entre elles Carrefour. La veritat és
que això de les marques blanques va començar l'any 1975 i ha anat proliferant
fins al punt que moltes de les primeres marques de productes, sobretot
alimentació, fabricaven les marques blanques per moltes cadenes, clar que des
de fa algun temps i lluitant per que prevalgui la primera marca del producte en
el mercat, molts són els que ara es neguen a fabricar marques blanques o han
baixat la seva qualitat, però una cosa està clara, les marques blanques
acostumen a ser força més barates i tal com estan les coses…
Bic Cristal
Ara i
per escriure les nostres memories, ja que ho farem a mà farem servir un boli Bic Cristal. Quan a les escoles encara
s'escrivia amb ploma i tinta negra de fabricació casolana que
feia omplir el tinter de pols al dia sigüent ja que la tinta es secava, una
época en la que els profesors no ens deixaven escriure en boligraf, Bic, amb fàbrica a Tarragona, al Polígon
Entrevies, per cert, va comercialitzar el seu Bic Cristal que avui en dia seguiex al mercat i que tal com diu
l'anunci, en aquells moments només costava sis pessetes. Era de tinta blava,
pero després van treure el Bic Naranja
que era de punta més fina i tinta negra. Per cert que a les escoles, com us
deiem, al principi i fins casi la mitat dels anys seixanta, va estar prohibit
rigurosament escriure amb boli,
era obligació fer-ho amb la plumilla i
així vem aprendre caligrafia la
nostra generación i més d'una esquena quedava
ben pringada de
taques de tinta, era la brometa més acostumada. Com a molt, els Hermanos et deixaven escriure amb ploma estilogràfica. La veritat
es que Bic seguiex sent una de
les marques més populars, tant en bolis
com encenedors.
Cigarrillos Bisonte
Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser l’anunci
dels cigarrets Bisonte,
comunicant que es posen per primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu
saber una cosa interesant, avui en dia un paquet de tabac costa de 3 a 4 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda i com
escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta cèntims.
Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es mostrava era el Bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat a
partir de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a
mitjans dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el Bisonte amb filtre, fins aquell moment
tots els Bisontes anaven sense.
La marca Bisonte 
ha estat en els
estancs de tot Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons,
una la venda de Tabacalera Altadis
a una empresa estrangera i segon la poca demanda del producte, en comparació
amb Fortuna que era la seva
competència directa. Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major capacitat de producció. Data
de l'any 1930 en què es va construir la nova planta sobre un extens terreny
llavors dedicat a horta, davant del riu Francolí. Uns 10.000 m2. Molts poden
recordar els paquets de cigarrets
Ideales i Bisonte o fins
i tot utilitzen encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs. Però pocs han sentit
a parlar de Carlos Vives,
(Barcelona 1900-1974), un bon dissenyador gràfic que va ser el creador
d'aquests embolcalls tan populars i de molts altres.
Las Quinielas
Ara i des de El
Temps Passa… i la música queda, ja que al programa d'avui parlem de cales, us portem la solució per als problemes
econòmics que ens ocasiona la crisi, el Uno,
Equis, Dos, les Travesses.
I és que les quinieles en els seixanta eren el somni de molts dels espanyolet
del carrer i creiem que avui en dia també. Els milions ens atreien i molt i
quan es va fer la pel·lícula "Jenaro el de los 14" que va
protagonitzar Alfredo Landa, la
cosa encara va anar a pitjor o millor que somiar sempre és bo, 
sense deixar de
tocar amb els peus a terra, és clar. Us recordarem una mena de conte que el
gran escriptor José Mallorquí va
posar en boca del personatge protagonista de la sèrie de novel·les El Coyote, César de Echagüe, clar que ell es
referia al dècim de loteria,
però és aplicable així mateix a les Travesses:
"Comprar
un dècim és obrir la porta dels somnis. Quan el tens a la butxaca ja ets
milionari i comences a pensar com vas a gastar els diners. Cases, cotxes, roba, sopars... tot està al teu abast, tot pot se teu. Mentre esperes el
sorteig somies i ets feliç. Quan t'adones que no t'ha tocat no has de patir per
això, compres un altra dècim i la il.lusió torna a començar". És
clar que a partir d’aquest 2013, els premis de les traveses i la lotería que
fins ara estaven excents, pagaran també impostos. 
I ara tancarem els Anuncis i tornarem a la música a
El Temps Passa… i la música queda i ho farem escoltan a “La leyenda”.
Lone Star – Río sin fin
En el primer LP que es va publicar del grup Lone Star es trobava aquesta gran
versió que els barcelonines liderats pel pianista i cantant Pere Gené, fan del "River deep,
mountain high" d'Ike & Tina
Turner i ells la broden. Aquest LP, del que ja hem parlat en altres
ocasions, havia de contenir només cançons pròpies, però la discogràfica EMI al
final es va negar i va exigir que fossin tot versions. Ells van negar-se també
i van exigir que els de la casa de discos complissin la seva paraula. Finalment
i despres d'un bon ball de bastons, van arribar a un acord salomònic, 
meitat
de canons d'ells i meitat versions. L'àlbum es va editar l’any 1966 i va ser el primer LP que Mario es va comprar, fins aquell
moment el seu pressupost només arribava per EP's i singles. La veritat és que Mario va trigar a comprar-se un altre
disc gran. En aquest enregistrament hi trobem la formació mítica de Lone Star: Pedro Gener, Joan Miró,
Rafa de la Vega i Enrique López, però pel grup van
passar a partir de finals dels 60, grans músics del panorama català com Sebastián Sospedra, Josep María Vilaseca “Tapi”, Alex Sánchez, Ricardo
Acedo, Luis Masdeu, Jerónimo Martínez i altres. Ja us ho hem dit en diverses ocaions, però els Lone Star van ser l'únic grup espanyol al llarg de l'historia que han actuat a un porta avions nord americà, el JFK al Nadal de 1970.
Los Jóvenes – Bajo tu techo
Fa ja unes quantes setmanes, Mario va parlar amb un company
de la colla del carrer Bassegoda-Bonvehí-Torns, l’amic Sebas i aquest li va
comentar que no haviem posat al programa “Bajo tu techo” de Los Jóvenes. La
veritat es que si la hem posat, pero va ser fa molt de temps i ara tornarà a
sonar a El Temps Passa… i la música queda, per l’amic Sebas i també per tots i
totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per
Discophon l’any 1965 us portem a Los
Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un
lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes
estrangers i donant-los un aire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil
trobar informació 
d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era
una versió dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”,
“Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van desfer abans
d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van
tocar molt al San Carlos Club i
les matinals del Novedades, un
petit local adossat al Cinema Novedades
i davant de Ràdio Barcelona,
i també a El Pinar. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un
LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en
representant artístic, amb seu a Barcelona..jpg)
Los 4 de la
Torre – La balada de las boinas verdes
I ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem
a Los 4 de la
Torre. Us portem la versió que aquest barcelonins van
realitzar en castellà de "La balada de las boinas verdes" que
originalment es va incloure en la banda sonora del fim "Los Boinas
Verdes", la primera pel·lícula que es va filmar sobre la guerra de
Viet-Nam i que protagonitzava i dirigia John Wayne. Amb el
títol original "The Ballad Of The Green Berets", la cançó la va
gravar el Sargent Barry Sadler
(1 de Novembre de 1940 - 5 novembre 1989) l’any 1966 i es tractava d'un himne
patriòtic enfrontat a totes les cançons que es van gravar en contra de les
forces nord-americanes al Viet-Nam. El 5 de maig de 1966 i en contra dels
pronostics dels crítics (lumbreres!)
que deien sería un fracas, va arriba al número 1 del Billboard i
va romandre en 
aquesta posició durant cinc setmanes, en la versió original, és
clar, no en la dels catalans Los 4 de la Torre que també es
van fer dir Els de la Torre i Los de la Torre, si bé llavors eren tres. Van
publicar aquesta cançó en versió single i EP. Val a dir que com Els de la Torre van treure uns quans
discos en català. La carrera de Los 4 de la Torre va estar marcada
per dues cançons molt patxangueres, us parlem de “Vuelo 502” i “Operación Sol”, la
primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol, la veritat es
que totes dues son horteradas. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup
estava liderat pel major que es deia Emilio,
el petit era Joan, el nom del
tercer era Carlos, tots amb el
congnom de la Torre. El
quart component de Los 4 de la
Torre va ser Paco.
Amb la cançó “Vuelo 502”
es van presentar al IIIer Festival de la Canción de Mallorca
i creiem que van guanyar.
Los de la Torre
Miguel Ríos – El Río
La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la
alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat
per Hispavox l’any 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada"
que va compondre el propi Miguel Ríos,
a la cara B. Les dues peças es va extreure del seu primer LP "Mira hacia
tí". La canço "El río" va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns
arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat Waldo de los Ríos, un director
d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir,
Quimet s’encarrega 
de recordarnos com sonan de be en aquesta cançó els
arrengaments de l’orquestra i es que Waldo de Los Ríos era un mestre. Miguel Ríos Campaña va néixa al barri
de la Cartuja,
a Granada, el 7 de juny de 1944 i quan va començar i per obra i gracia de la
seva discogràfica, es feia dir Mike
Ríos, el Rei del Twist. Miguel Ríos ja fa més d’un any que s'ha retirat, però
no oblideu que nosaltres sempre li diem el cantant Guadiana, per que apareix i desapareix, però sempre torna.A la foto Miguel Ríos i Tito Mora amb Pili i Mili.
Los Mustang – Ma vie
De la cançó "Ma vie" que va portar a l'èxit
internacional el cantant francès Alain Barriere, es van realitzar a l'Espanya
dels seixanta un bon munt de versions, però nosaltres ens quedem amb la que van
fer Los Mustang, la banda liderada per l'amic Santi Carulla. Era el tema
estrella d'un EP que a més a més va incloure el "Conocerte mejor" que
era de The Beatles, juntament amb “Un mundo sin amor” de Peter & Gordon, el primer d’ells
germà de l'eterna núvia de Paul
McCartney fins que es va casar amb Linda i ella es va quedar sense l'etern nuvi, un 
altre cançó es la
versió del "Y volvamos al amor" de Marie Laforet. Aquest va ser un dels millors EP’s publicat per els
barcelonins, Los Mustangson el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. La
veritat es que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del
Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als
130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo" que fins i
tot va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles i amb Los Mustang nosaltres ens
despedirem per avui.
Conclourem El Temps Passa… i la música
queda, però abans aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’aquesta
setmana te veritable falera per les sabates.
Fotem el camp, ara us quedeu amb la bona companyia de
la de la xarxa d’emisores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música queda. Tanquem
la paradeta i toquem el dos, xiquets, xiquetes… a ser bons i bones.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
