Ja us vam dir, creiem
que va ser al programa de la passada setmana o pot ser l'altre, que
havíem rebut un
parell de correus demanant-nos
que puntxesim unes cobles de Luis Lucena
i Juanito Valderrama.
Avui les escoltarem,
però això si,
serà dins de La Parrafada
i parlarem i
recordarem aquells "Discos Sol·licitats", uns
programes molt populars
a la ràdio dels cinquanta i seixanta que omplien
moltes tardes dels
espanyolets del carrer i també aquells missatges
d'amor i esperança
entre familiars en
moltes ocasions allunyats
milers de quilòmetres uns dels altres i és
que "necessitat obliga", el treball estava a
l'estranger i la gent es buscava les garrofes com
fos. Per tant i
des de la xarxa d'emissores
de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa Quimet Curull i Mario Prades
Obrim la paradeta
Los Ángeles – Abre tu ventana
Obrim El
Temps Passa... i la música queda escoltant al grup que Quimet considera posseïen els millors jocs de veus de l'època i a més ell afirma sempre que quan a la segona part d'una actuació Los Ángeles interpretaven peces dels Beatles, eren els que millor ho feien en aquells anys. Aquesta cançó es trobava en un single publicat per Hispavox l'any 1971 amb "Oye niña" en l'altra cara. Es tracta d'una cançó alegre que encara que poc aporta a la música de Los Ángeles és escoltable. És clar que 1972, l'any següent, va ser gairebé sabàtic per a Los Angeles, va marxar Agustín Rodríguez i van incorporar-se
al guitarra José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román. El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al terme municipal de 
Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que li van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero va resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria. Mario i el seu grup havia estat teloner de Los Ángeles en una actuació al Casino de Manlleu i van tenir veritables problemes amb ells que van utilitzar una part de l'equip de Mario, però posteriorment no van complir la seva part del tracte acordat entre ambdós grups i el propietari de la sala que ho va compensar pagant més a Mario i la seva gent. Però ell sempre ha seguit opinant que personalment eren uns impresentables.
.jpg)
Smash – El Garrotín
Smash van
ser els autèntics creadors del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es dedicaven a fer
rock progressiu, pesat, dur, amb canya i gairebé sempre van cantar en anglès,
però les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens trobem
amb "El Garrotín" sonant en emissores de ràdio-fórmula que abans
no haguessin programat a Smash ni
per equivocació. Van començar a Sevilla i Smash va ser una idea de Gualberto
García, un músic adelantat a la seva época que havia tocat
amb Los Murciélagos i un parell
de grups més i que més tard gravaría en solitari discos de rock progresiu, 
al costat de Gonzalo
García-Pelayo que va tocar a Los
Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel
flamenc que pel rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971 amb
"Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixà el grup ja que no estava conforme amb
aquesta gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil.
Gualberto era un purista i no és deixava manipular.
Los Sprinters – ¡Que tiempo tan feliz!
La cantant britànica Mary Hopkins va ser el descobriment i la primera producció de Paul McCartney per al segell Apple,
propietat de The Beatles. "Those were the days" va ser el seu primer
tema i l'únic que actualment es recorda d'aquesta cantant de pop-folk amb un
aspecte acriaturat i fràgil. A El Temps
Passa... i la música queda us portem una bona versió a càrrec del grup Los Sprinters que eren del Ferrol i
als que no confonguem amb The Sprinters,
una banda britànica. Los Sprinters
es van formar en el 65 i eren Miguel
Varela Suárez, conegut com "O Tranquilo"
que havia tocat anteriorment amb The
Silver Dragons i The Wryders,
al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va
gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc en
1966. Els gallecs es van convertir en el grup 
d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir l'any
1976. Andres DoBarro va morir el
22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en
la pel·lícula que va filmar Andrés
DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l'any 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 Miquel Varela moriria després d'una
llarga malaltia. Aquesta cançó que estem escoltant es trovaba a un single on la
cara B era “La
Habitación Blanca”, una versión del supergrup britànic Cream i que va publicar el segell
Fontana l'any1968..jpg)
La
Parrafada
Avui volem començar la nostra Parrafada, a El Temps Passa... i la música queda,
recordant aquells programes de ràdio que es van popularitzar a partir dels anys
50 i que es centraven en cançons dedicades, els anomenats "Discos Solicitados". Una de les emissores més importants en aquest segment de programes va ser Radio Intercontinental de Madrid que començava els seus programes així...
Radio Intercontinental de Madrid – Peticiones del
Oyente
Estaven enfocats inicialment en cançons i sobretot
"missatges" dedicats a familiars i amics que es trobaven treballant a
l'estranger o exiliats que això ancara era pitjor. Cal recordar que la
necessitat va portar en la postguerra a més de tres milions de persones a deixar Espanya. Per soposat tots
aquests missatges que acompanyaven aquelles cançons demanades, passaben la censura corresponen, per si d’acas.
Els destinataris eren casi sempre els nostres emigrants, deixant la seva suor en terra extranya a canvi dels
diners tan necessaris en l'Espanya de la postguerra. Elque sortien del país per anar a terres estrangeres, però
marxaven amb contractes de treball,
lloc de residència i tot 
coordinat. Això si, amb l'espasa de Democles sempre sobre els
seus caps ja que si el seu comportament no era l'adequat o no es treballava com
s'esperava, eren retornants de nou a
terres espanyoles. Gent que treballaven moltes vegades jornades dobles,
pagades com dobles, aixó si, i no es prenien ni un cafè fora de la Casa d'Espanya a la qual acudian, ja que
es tractava d'obtenir tots els diners possible per tal de poder tornar a casa
amb la família. Encara que molts van ser els que al final van agafar a la
família i se la van emportar a Alemanya, França, Suïssa, Bèlgica i algun país
europeu, per instal·lar-se tots allí. Per això quan actualment escoltem
comentaris sobre els emigrants que acudeixen a les nostres costes en pasteres i
es diu allò de "Pobrets, ja no ens 
recordem de quan nosaltres havíem d'anar a treballar
a l'estranger...". Aixó és una
veritat, tot i que també és
mentida. És veritat que no ens
en recordem i també és mentida,
perquè si ens recordéssim veuriem que no hi ha cap semblança entre aquella
emigració espanyola a l'estranger i la que estem rebent nosaltres des de fa uns
anys, la veritat es que cada vegada menys. Entre moltes altres coses perquè nosaltres anàvem amb la clara idea de
poder tornar a casa i aquesta nova emigració ve amb la idea de quedar-se, cosa
que no ens sembla malament, la gent ha de buscar-se la vida, però la pregunta
seria: Hi ha feina per a tots, per als d'aquí i per als d'allà? Aaaaaaaaah!
coordinat. Això si, amb l'espasa de Democles sempre sobre els
seus caps ja que si el seu comportament no era l'adequat o no es treballava com
s'esperava, eren retornants de nou a
terres espanyoles. Gent que treballaven moltes vegades jornades dobles,
pagades com dobles, aixó si, i no es prenien ni un cafè fora de la Casa d'Espanya a la qual acudian, ja que
es tractava d'obtenir tots els diners possible per tal de poder tornar a casa
amb la família. Encara que molts van ser els que al final van agafar a la
família i se la van emportar a Alemanya, França, Suïssa, Bèlgica i algun país
europeu, per instal·lar-se tots allí. Per això quan actualment escoltem
comentaris sobre els emigrants que acudeixen a les nostres costes en pasteres i
es diu allò de "Pobrets, ja no ens 
recordem de quan nosaltres havíem d'anar a treballar
a l'estranger...". Aixó és una
veritat, tot i que també és
mentida. És veritat que no ens
en recordem i també és mentida,
perquè si ens recordéssim veuriem que no hi ha cap semblança entre aquella
emigració espanyola a l'estranger i la que estem rebent nosaltres des de fa uns
anys, la veritat es que cada vegada menys. Entre moltes altres coses perquè nosaltres anàvem amb la clara idea de
poder tornar a casa i aquesta nova emigració ve amb la idea de quedar-se, cosa
que no ens sembla malament, la gent ha de buscar-se la vida, però la pregunta
seria: Hi ha feina per a tots, per als d'aquí i per als d'allà? Aaaaaaaaah!
Luis Lucena – Hermano
Aquesta cançó que ens porta Luis Lucena és tot un drama propi per al guió d'un culebró, el germà, adoptat per la caritat dels pares, s'enrotlla amb la dona del nostre protagonista i se l'emporta, omplint de dolor el cor del que es queda. Podria consolar-se una mica pensant que pitjor hauria estat que no es l'hagués endut i ella després d'enganyar-lo i
decorarli el cap, s'haguera quedat. Va ser una de les cançons més populars de Luis Lucena i una de les clàssiques en aquells programes de Discos Sol· licitats. Luis Lisart Tamarit, veritable nom de Luis Lucena, va néixer el 26 de juny de 1932 a València. Entre els seus grans èxits cal destacar "Borracho", "Españolear" o "Mi Mañica" que al costat de "Hermano" que escoltem ara formen part de la història de la ràdio espanyola de la postguerra.
Mario Prades amb Luis Lucena
Tornem als programes de Discos Solicitados, val a dir que la música reina era
La Cobla Espanyola,
artistes com Raquel Meller, Estrellita Castro, Carmen Morell y Pepe Blanco, Juanito Valderrama, Lola Flores, Antonio Molina, Miguel de
Molina, Conchita Piquer, Juanita Reina, Marifé de Triana, Luis
Lucena, Rafael Farina,
etc. fins i tot Manolo Escobar o
Conchita Bautista, sense oblidar
a grans compositors com Quintero,
León i Quiroga.
Juanito Valderrama – El emigrante
Una
altra cançó històrica d'aquells anys asseguts al voltant del aparell de ràdio va ser aquesta que escoltem ara, gravada l'any 1959 i que reflecteix l'esperit d'aquella necessitat que obligava a agafar les maletes de cartró lligades en moltes ocasions amb cordes i emprendre el salt a l'estranger. Joan Valderrama Blanca, conegut artísticament com Juanito Valderrama va néixer el 24 de maig de 1916 a Torre del Campo, Jaén i va morir a causa d'una aturada cardíaca un 12 de abril de 2004 a Espartinas, Sevilla. Hem d'aclarir que si bé va triomfar plenament amb cobles com aquesta, ell era un cantant de flamenc que a més va treballar i molt en el cinema, fent de Juanito Valderrama que quedi clar i en moltes ocasions va gravar amb Dolors Abril, amb la qual va formar parella artística durant dècades.
També el cuplet amb Lilian de Celis (a la foto) i Sara Montiel va tindre
el seu protagonisme. A poc a poc el bolero
i la cançó amb arrel
sud-americana va ocupar la seva parceleta i el pop... Ah! Al pop que llavors es deia "música moderna" o “música ligera”
li va costar molt ser pres en compte. Tornan a la música, per descomptat i ates
els missatges tot s'entén fàcilment ja que molts d'aquells tabajadors sabien
d'esdeveniments que succeïen a casa gràcies a aquests programes. L'esposa li
deia que havia estat pare o que
el seu nen havia sigut batejat,
altres que la nena va fer la
comunió o que la germana es
casava i en massa casos, el molt que la persona que s'havia quedat aquí,
enyorava la presència d'aquell que estava en terres estranyes. Per sentir-se
més acostats al terruño, es reunian en les moltes Cases d'Espanya que el règim va fer proliferar per aquelles terres
tan allunyades de les nostres, entre altres coses per escoltar la ràdio españyola i compartir records de casa.
Unión Rádio Madrid – Discos Solicitados
Tancarem la nostra Parrafada d’avui escoltan a las Hermanas
Serrano que van ser de les modernetes de la época en quan als programes de
Discos Solicitados que cal recordar, les cançons es demanaven mitjançan cartas
adresades a l’emissora.
“Para Pedro que está trabajando en Burdeos, de su esposa Manuela y sus
hijos que lo recuerdan, añoran y
quisieran que estuviera con ellos para poder abrazarlo y…”
Las Hermanas Serrano – Patricia
Les Hermanas
Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra.
Gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les
emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van sonar i molt,
als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment
l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela, al blog us posem una foto d’aquell
esdeveniment. També l’any 1958 Las
Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música
moderna en català després de la
Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren
"Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi
bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va
encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol,
aquesta vegada a càrrec del gran crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, una composició del genial Pérez Prado, es trobava en el seu
primer EP, publicat per La Voz
de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes
tres cançons les Germanes Serrano
tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta “La canción 
de Joey” les
acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van gravar un segon
EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en
castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com
“Les Veus de Cristall” i van començar cantant per separat fins que a instàncies
de la seva mare van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan
sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el
grup Seison Show al costat de
tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar
en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixà la música, una d’ellas, ara no
recordem quina, s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de
Mallorca.
I amb les Germanes Serrano tanquem la nostra
Parrafada d’avui en la que hem recordat aquells programes de Discos Solicitados.
La
Música que es Feia en Català
Núria Feliu – El vestir d’en Pascual
La passada setmana i escoltant a Font Sellabona vam comentar que l'arranjament musical de la cançó "El Caballer Godia" ens recordava "El vestir d'en Pascual" per confirmar-ho aquí teniu a Núria Feliu amb aquest cuplet del fons popular musical català i que l'any 1963 ja havia recuperat Mary Santpere. La lletra va ser escrita per Joan Misterio i la música era de Joan Viladomat. Es va convertir en tot un clàssic en el repertori de la Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana. També la van gravar Guillermina Motta en el seu disc "Remena nena" i Salomé en un single de 1971. Núria Feliu la va incloure en el seu àlbum "El cuplet a Barcelona" de 1970 i posteriorment en el "Cuplets Tradicionals Catalans" de 1974. Una de les primeres versions destacables de la cançó és la que va realitzar l'Orquestra Odeon Jazz en els anys 20, sense oblidar la de la cupletista Pilar Alonso (Maó, Menorca, 15 de febrer de 1897 - Madrid, 27 de maig de 1980) que va ser una de les primeres a gravar-la. També Linda Vera, una de les artistes d'El Molino, la va gravar l'any 1957. Val a dir que al seu barri de Sants que també és el de Mario, l'han fet a la Núria Feliu una geganta amb el seu aspecte, encara que molt més gran, d'alçada es clar.
Lluis Llach – A cara o creu
Quan parlem
de Lluís Llach, el Noi de Verges, automàticament surt a la llum el caràcter reivindicatiu de les seves cançons i quan es parla dels seus inicis sorgeix "L'Estaca". Nosaltres, transgressors i gamberros malgrat la nostra edat, o potser a causa d'ella, volem recordar una faceta avui pràcticament oblidada de Lluís Llach (Girona, 7 de maig de 1948), la festivalera. Igual que va succeir amb Raimon, la seva discogràfica el va obligar a participar en una de les edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que és celebrava anualment a Barcelona i que mai es va dir Festival Internacional de Barcelona ja que des de 
Madrid la dictadura ens ho va prohibir. Lluís Llach va defensar aquesta cançó en català i com era habitual en els festivals de l'època, eren dos a defensar-la, per separat clar, per tant també la va cantar Dolors Lafitte, era l'any 1968 i va ser l'últim festival que es va celebrar, no perquè hagués participat Lluís Llach, no sigueu dolents, la culpa la va tenir Massiel en guanyar Eurovisió, ja us ho explicarem un altre dia amb tot luxe de detalls. "A cara o creu" havia estat escrita per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell i volem deixar constància com comprobareu escoltant-la a El Temps Passa... i la música queda, no te rés de reivindicativa. De fet la va publicar com a cara B d'un single amb "Cal que neixin flors a cada instant". Ara no recordem en quina posició van quedar
Dolors Lafitte i Lluis Llach (tot dos a la foto i Llach sense gorra), però creiem que no van guanyar.
Jordi Pérez & Orquesta de José Solà – De primer
la nit fou negre
Aquest disc és de 1967 i l'EP el va publicar Columbia
amb el títol "Com neix una cançó a
L'Ovella Negra". Va ser una col·laboració entre el propietari del
pub, el guitarrista Jordi Pérez
(que havie tocat amb Tete Montoliu) i el Mestre
Solà. És una peça plena de tocs jazzístics on es nota la mà de Josep Solà,
un home que va escriure i gravar un grapat de bandas sonores, va acompanyar a
molts cantants en gravacions i te una interesant discografia. Jordi Pérez va ser un gran guitarrista
de jazz que va tocar als anys 50 en un grup que es deia El Lirio Campestre. Més tard va formar part del Quartet Be-bop (1950-54) amb Tete Montoliu al piano, Ramon de Larrocha (germà de la
pianista clàssica) al contrabaix i Juli
Ribera a la batería. A mitjans dels anys 60 va obrir L'Ovella Negra, una taverna-pub que no
sabem si encara romandrà oberta al carrer Sitjas de Barcelona al costat de las
Ramblas barceloninas i el carrer Tallers. Uns cosina del pare de Mario que és
deia Guadalupe, vivia al matiex edifici en els anys seixanta. En aquesta
gravació els acompanya al piano el mestre Francesc Burrull.
The Bonds – Quina colla més original
The Bonds
eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, però hi havie un grup madrileny amb el que
no tenien res a veure que és deie així. La cançó pertanyia a un EP publicat pel segell
Concentric on va ser la peça estrella aquesta versió en català del "Quina
colla més original", junt a “Satisfacció” mític tema dels Rolling Stones. També estava el "Wooly
Bully" que era la versió del clàsic dels nort-americans Sam The Sham & Pharaohs i una cançó que
la vem escoltar a principis d’any, el “Ahir” que era la versió que The Bonds
van fer el tema de Lennon i McCartney que veritablement va ser escrit sols per
Paul, però com era habitual en ells, el signaven tots dos. L’adaptació
al català de 
las lletres va ser de Ramón
Folch i Camarasa (a la foto). Creiem que a part d’aquest EP The Bonds no van gravar res més. Val a
dir que la versió dels The Bonds
es bona, pero te el problema habitual en les produccions del segell Concentric,
es fluixa instrumentalment. Concentric va ser un bon segell que va fer molt per
la música en català, però la linea de producció que seguien Concentric-Espinas... Ah! Ho hem dit en
moltes ocasions, José María Espinas
creia en els cantautors i quan després de deixà Edigsa va fundar Concentric,
els grups que van gravar allà sonaven a cantautor i els baixos i bateries
quedaven empastades de manera que o no lluïen o semblava que s'havien anat de
vacances. Tot això sense oblidar que el director artístic del segell era Francesc Burrull un gran músic i
profesional que suposem no va estar mai massa d'acord amb aquestes produccions,
es clar que Qui paga mana tu!
I per avui acabarem la secció en català i saltarem
cap a Madrid, amb una miqueta de surf music instrumental a l’espanyola.
Los Continentales – El último tren del espacio
.jpg)
Aquest tema és una versió de l'èxit del grup suec The Spotnicks que ens
portan Los Continentales, una de les bandes mítiques sorgides al Madrid dels
60, de fet es van formar en el 62, encara que avui dia pràcticament ningú es
recorda d'ells, sols quatre nostàlgics melòmans com nosaltres i vosaltres que
escolteu El Temps Passa... i la música queda. Inicialment Los Continentales
eren Álvaro Yébenes (guitarra), Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González
(baix) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria). Interpretaven una música
instrumental en la línia de la surf music americana que aquí la identificàvem
com "So Shadows" i van ser una de les bones formacions d'aquest
estil, amb discos de qualitat i demostrant en les seves actuacions que sabien
el que tenien entre mans, van ser un dels grups que participaven en les
populars matinals del Price madrileny. Aquesta cançó es va incloure en el seu
primer EP, publicat l’any 1964 i en el què el tema estrella va ser "Don
Quijote", una cançó d'August Algueró (a la foto) que també van gravar Los Estudiantes.
En el disc es va incloure el que era el tema més sol·licitat en les seves 
actuacions, la versió que van realitzar de la cançó israelí "Hava
Naguila" i "El mar cruel". Per cert, la foto de la portada és un
escenari molt gastat, la plaça d'Espanya de Madrid amb l'estàtua de l'autor del
Quixot, al fons. L’any 1965 es van produir canvis en el si del grup que
decideix incloure cantant i deixar de costat els temes instrumentals. Antonio
González se'n va i s'incorpora el cantant José Manuel Rodríguez que va haver de
deixar-los un any més tard per anar a la mili. Per Los Continentales van passar
músics reconeguts de l'època com l'amic Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez,
Gonzalo González, Antonio Román Obrador, Juan Mena, Quique Martínez i
altres. De fet i amb l'auge de la música soul Los Continentales arribar a ser
set components. L’any 1968 es van separar definitivament. Tony Reinoso va crear
posteriorment Los Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari,
Álvaro Yébenes s'en va anar a Los Canarios i la vida va seguir.
Lalo – Uno tranquilo
Poca informació tenim d'aquest cantant argentí
anomenan artíticament Lalo i que
va editar un single amb aquest tema en una cara i "Honey" a l'altra,
ambdues eren versions, l'ultima del nort-americà Bobby Goldsboro. Es va publicar en el 1968 o potser va ser ja en
el 69, a
través del segell RCA-Victor i "Uno tranquilo" és una versió d'un
tema del grup britànic The Tremeloes
que avui sona a El Temps Passa... i la
música queda i que també va ser versionada en italià per Ricardo del Turco.
A les sintonies de les emissores de la xarxa de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Per
cert que The Tremeloes van ser
primer Brian Poole & The Tremeloes
i els si va passar mes o menys 
com a Los
Ángeles aquí al nostre país. Quan va marxar el seu cantant i es van
reorganitzar, es quan ells van triunfar amb peçes com "The silens is
golden" o aquesta que versiona Lalo
i escoltem ara. Lalo es deie en realitat Norberto Franzoni i va néixer
al barri de Palermo, a Buenos Aires, el 13 de novembre de 1938. Va començar en un grup amater anomenat Los Patters, que
van canviar després el seu nom a
Danny Santos y
sus 220 Volts de Rock and Roll. Es va llançar en solitari l'any 1960 i després de signar contracte
amb RCA com Lalo Fransen va editar un primer single
amb el tema "El
Pañuelo Manchado de Rouge". Després de vindre cap a Espanya a mitjans
dels seixanta i publicar diversos discos va tornar a Buenos Aires
i a partir de 1970 es va dedicar a la producció
amb gent com Katunga,
Pintura Fresca, La Joven
Guardia, Silvana Di Lorenzo, Raul Padovani, Robert Livi, etc.
També va treballar en el disc “Tango” de Julio Iglesias. Sembla ser que amb
l’arrivada dels 90 va tornar als escenaris.
Cliff Richard – María no más
El cantant britànic Cliff Richard
acompanyat pel seu grup habitual, The
Shadows va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen
part de la memòria de infàntesa de Mario
és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los
años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la va tenir
l'escola on Mario estudiava, els
HH Maristes de Sants, a
Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als
alumnes al cinema Albeniz,
recordat per la gent del barri com el Cinema
Manelic i els passaven gratuïtament una pel·lícula. Dues d'elles
romandran per sempre en la memòria de Mario
"El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir
Cliff Richard, de veritable nom Harry
Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixa a Lucknow,
l'Índia, 
el 14 d'octubre de 1940. La pel·lícula es titulava realment
"Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. Aquí es va dir “Los
Años jóvenes”. Ara Cliff Richard
ens canta en castellà a El Temps
Passa... i la música queda, des de un single editat l’any 1964 per el
mercat d’América Llatina que creiem recordar que mai es va arrivar a editar
aquí al pais. Aquest tema era una composició del brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la
bosa nova i que va ser un dels grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. és deie que era la cançó
preferida de Jacqueline Kennedy. Per cert que Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va
guanyar Massiel i els seus fans
britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres
no ho creiem així, però hem de reconèixa als fills de la Gran Bretanya el
dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia espanyola alló de "Congratulation Boys".
Lone Star – Y murió de amor
A l’altre cara del single amb “La Trilogia (Dios, el hombre
y el amor)” con cançó estrella, editat l'any 1969 per Lone Star, com us vem dir fa ja unes setmanes, es trobava aquesta
extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem en El Temps Passa... i la música queda. Son
Lone Star, el grup liderat pel cantant i pianista Pere Gener i pel que nosaltres sentim certa debilitat. Han estat
la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per
a la seva època. El single dels Lone
Star va aconseguir el premi de la SGAE
com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta ofereixen una
mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia 
en
aquell moment i a part les dues cançons eran composicions sevas. Poc després
d'haver-se publicat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu. Actualment a
Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La
Leyenda”. Lone
Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions
nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Per cert, a la foto de la portada els nois del grup donen una
imatge bastante cutrilla i, le veritat, sembla que Joan Miró vaigi a passar el riu. El
guitarra Joan Miró era de
Tarragona, de Rocafort de Queralt... Os ho habiem dit alguna vegada?
Los Módulos – Cuando te espero
Acabarem el programa d’avui escoltan una gran cançó
de Los Módulos que són el primer
grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van
utilitzar un Melotrom al país.
No obstant això la discogràfic els va forçar a fer temes molt propers al pop de
manera que a molts amants del rock progressiu no els agraden i els fervents
seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors
bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components, Paco Quero (baix) que estava fent la
mili i Pepe Robles va composar dues cançons per Los Ángeles. Rafael
Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va
preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano
i melotrom), Emilio Bueno
(baix), Juan Antonio García Reyzábal
(bateria i violí elèctric) i el propi Pepe
Robles (guitarra i veu) comencen assajos maratonians de 8 hores diàries,
havien nascut Los Módulos.
"Cuando te espero" es trobava en el seu primer LP
"Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i mai es va editar en
single. Los Módulos van ser una
gran banda, 
però es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va
passar el batería Juan Cánovas
que venia de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y
Guzmán CRAG, el primer supergrup del pop espanyol. La que està
considerada com la millor cançó de Los Módulos es “Todo tiene su fin”, però nosaltres
pensem que en tenen d’iguals o millors, com aquesta que us hem portat ara,
sense oblidar que ells van grabar moltes versions dels Beatles, donan-lis aquest caire progresiu que tan va caracteritzà
a Los Módulos. En total van
gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van gravar amb
Hispavox.
Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta
setmana, però abans de fotre elcamp, aquí us deixem una de les nostres Pin-Up,
la d’avui es una venedora de cigarrets bastant maldreste, la veritat, però te altres "qualitats".
S’acaba per ara el programa, però us quedeu amb bona
companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música
queda i també us deixem una foto de Quimet Curull amb Tony amb Grup Orquestra.
Nosaltres tanquem la paradeta i sols ens queda dir-vos alló de “Porteu-se bé i no feu rés que nosaltres no fariem”. Apa!
Nosaltres tanquem la paradeta i sols ens queda dir-vos alló de “Porteu-se bé i no feu rés que nosaltres no fariem”. Apa!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
