Preparar aquest programa ha estat una cosa molt accidentada,
o si no que li ho diguin a Mario. Problemes sense parar, un darrere l'altre i
empalmant-se, semblava que ja no podia passar res més i quan estàvem a punt de
gravar, va i es penja l'ordinador. En la loteria dels embolics avui ens ha
tocat el primer premi. És que hi ha dies que un no hauria aixecar-se del llit. Creuant els dits i encomanant-nos a
tots els sants haguts i per haver-hi, anem a començar a gravar. Des de
la xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten el programa avui en posarem en marxa a El Temps
Passa... i la música queda, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara
Obrim la
Paradeta
Dúo Cramer – Sucedió en mí
Començarem escoltan avui al Dúo Cramer amb aquesta cançó que
us hem tret d’un EP de 1962 on així mateix trobavem “Mi talismán” que també la
va gravar el català Tony Vilaplana, “Bailando locomoción” i “Pequeña chica”,
todas ellas versiones. Al Dúo Cramer els van acompanyar durant molt temps en
gravacions i concerts el grup Los Relámpagos que de fet van ser banda
d'acompanyament de molts artistes de l'època, entre ells Miguel Ríos i Juan
Pardo. En aquest EP destaque la feina del guitarrista José Luis Armenteros. Tot
i que la gran majoria de duets sorgits en els seixanta a imitació del Dúo Dinámico eren catalans, el Dúo Cramer es va crear a Madrid a finals de 1961 i
eren Antonio Jiménez i Manolo 
Iglesias, el segon havia estat guitarra del
grup Los Teddy Boys. Julián Molero afirmava que van obtenir el corresponent
carnet vermell de varietats que permetia actuar, encara que oficialment no
servia per fer ball, el mateix dia que el va aconseguir Miguel Ríos. Quimet
també es va examinar i va aprobar, però encara està esperant el carnet que
anaven a enviar-li per correu després
d'haver aprobat i pagat les tases. En total el Dúo Cramer van gravar 6 EP's i
quan Manuel Iglesias es va incorporar a files, és a dir que s’en va anar a fer
el soldat com dèiem a Catalunya, va representar la fi del duet. La veritat és
que és una cosa que com ja us us hem dir altres vegades, acostumava a passar en
massa ocasions i si la mili trencava molts conjunts, imagineu-vos els duets. Un
altre que va desaparèixer per la mateixa raó va ser el Dúo Juvent’s.
Los Sírex – Eso si me altera el cuerpo
Amb aquesta cançó de Los Sírex ens anem i molt de temps ja
que es trobava obrint un LP que els barcelonins van editar l’any 1980 a través del segell
Ariola i que es va titular "Ni más ni menos", en què destacava el
single "Maldigo mi destino". Totes les cançons eren noves i
composades pel baixista i productor Guillermo Rodríguez Holgado, de fet
l'autèntic líder de Los Sírex ja que portava fins i tot la contractació del grup, encara que la imatge sempre va ser
Lesli. El festival "Hasta luego cocodrilo" organitzat per Gay
Mercader va representar la seva tornada als escenaris i el seu retorn al
candelero, però les noves generacions no els van acceptar com ells es mereixien
i només van ser reconeguts pels nostàlgics que vam saber valorar la seva qualitat
musical. En aquest enregistrament el guitarrista era Juanjo Calvo que havia
substituït a Manolo 
Madruga que els va deixar quan va marxar cap a Alemanya amb
la seva dona. Per cert que aprofitarem que ens hem extralimitat d'època i
recordarem una memorable actuació de Los Sírex al Canet Rock de 1978 en la qual
els van fer la "putada" de programar la seva actuació a les set del
matí, una hora nefasta per a un festival d'aquest tipus ja que el públic dorm
o està esgotat, però ells van obrir amb tot un clàssic "El tren de la
costa" i allò va ser el acabose, els joves assistents es van trasbalsar
amb la música de Los Sírex que van demostrar allò de "La veterania és un
grau". La veritat és que els seus vells discos van tornar a vendres i des
d'aquell moment van ser part habitual dels estius catalans. Us podem dir
que després de la mort de Luis de Pruneda i Manolo Madruga el passat mes de
setembre, amb cinc dies de diferència, segueixen en actiu, ja us ho
podem confirmar i l'actual formació son Lesli, Guillermo, José Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto Rodríguez. El passat 27 d'abril van actuar al Centre Cultural Municipal de Valls i a la
seva pàgina del facebook anuncien diversos concerts. Montse s'ha encarregat
d'informar-nos d'això.
Grupo 15 – Cuando sea un sesentón
Composada per Paul McCartney, encara que com era habitual en
ells, la van signar com Lennon / McCartney, incloent-la com a cara B del single
amb "Sgt Pepper 's Lonely Hearts Club Band" a l'altre costat, es va
editar l’any 1967 i en la lletra original un jove s'he la canta a la seva núvia
dient que espera envellir al seu costat i que el segueixi estimant quan
compleixi 64 anys. El cert és que "When I'm sixty-four" la va
escriure Paul quan sols tenia 15 anys i la van recuperar en l'etapa Beatles (a la foto),
formant part del seu repertori quan actuaven a The Cavern, encara que la van modificar quan es va gravar. Els mallorquins Grupo 15 ens fan una versió molt digna,
una de 
les millors que es van gravar en castellà i la van incloure en un EP amb
“Que será”, “El silencio es oro” de The Tremeloes i “Alma cariñosa”. Per cert,
si mireu la portada que us incloem al blog, la foto està feta al Castell de
Bellver, a Palma de Mallorca. El Grupo 15 no eren quince, eren tan sols cinc, es
van crear a Manacor i van gravar el seu últim single l'any 1971, però a finals
dels anys setanta es van reconvertir en Falcons, encara que ja només eren
quatre, van gravar tres discos molt recomanables i al 82 es van desfer. Per
cert, hi ha un grup llatí americà que es diu igual, Grupo 15, i interpreten cúmbies, res a
veure amb ells.
Lone Star – Comprensión
Lone Star són la millor banda espanyola de rock de totes les
èpoques, aquesta es la nostre opinió i està corraborada per la de molts entesos
en aixó de la música, de fet s’els i diu “La leyenda”. La seva qualitat es va
veure al llarg dels innombrables EP's i singles que van ser publicant, però
dues cançons són les més representatives de la seva carrera "La casa del
sol naixent" i "Comprensión" i casualment les dues són versions
d'èxits de The Animals. És clar que tenen moltes més i molt bones, però les
primeres que vénen sempre a la ment són aquestes dues. El títol original de la
escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda era "Your say Let Me
Be Misunderstood", però aquí vam anar més hàbils i el canviem per 
"Comprensión"
que era molt més simple i fàcil de recordar. En aquest EP també es recollien "Ocho días" que era de The Beatles, "De día y de noche" versión d'un tema dels The Kinks i "La Playa", una extraordinaria balada de la cantant franceça Marie Laforet. Lone Star a aquella època gloriosa
eren Pere Gené, Joan Miró, Enrique López i Rafa de la Vega, la millor formació del
grup. Curiosament no van gravar el seu primer LP fins a 1966 i la discogràfica
va fer de les seves. Inicialment "Lone Star" havia de recollir només
cançons seves, però EMI va decidir que era millor que el primer disc gran
fossin també versions. Finalment van arribar a un acord salomònic "ni pa
tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta versions. Però això és una altra
història.
Tony Ronald
y sus Kroner’s – St. James Infermery
En els anys 30 del passat segle XX el cantant nord-americà
Cab Calloway va gravar una versió entre blues i swing d'aquest tema, una cançó
tradicional del folk anglès del segle XVIII titulada originalment "The
Rake Unfortunate" sense autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que
va ser escrita per Joe Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També
Louis Armstrong la va gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions, nosaltres
volem destacar també la que van realitzar Trombone Shorty & Booker T.
Jones. La lletra originalment tractava sobre un soldat que es gasta els diners
en prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar que quan va ser
versionada als Estats Units la causa de la mort eren l'alcohol i el joc. El
títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment era una
leproseria. Tony Ronald que ens va deixar el passat 3 de març, la va gravar en
un EP que va incloure “El coche guiarás” que era de The Beatles, “Es mi vida” i
“Un, dos, tres”, publicat l’any 1966 i en el que l'acompanyaven els Kroner’s.
Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom
Siegfried Andre den Boer Kramer, pràcticament tota la seva vida podem dir que
la va passar aquí ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts,
recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans
cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu
puerta", "Lady Banana" i 
sobretot "Help", però la seva
carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos,
un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la
zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van
dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló
Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari. Després va crear el seu
primer duet, Kroner's Dúo amb un basc
anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van fundar Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i
es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències
musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i
rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley
que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va
portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La
yenka" l'any 1965. Tony Ronald es va llançar en solitari
acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el
rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más
"Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba,
Frank Mercader, Santi Picó i altres grans músics catalans
Els Anuncis dels Nostres Records
Els nostres anuncis d'avui els centrarem a recordar
productes promocionats per tal de fer més maques, si això és possible, a les
nostres oients femenines. Escoltarem publicitat de sabons "d'olor"
com es deia en aquella dècada, però primer començarem amb un dentífric que
també té a veure amb el sabó, en aquest cas per la boca.
Anticariol
Amb el slogan “Dientes sanos salud perfecta” es va
promocionar aquesta crema dental per tal de mantenir la dentadura sana, clar
que això és aplicable a tots dos gèneres femení i masculí. Aquest anunci
correspon a aquells "llargs" és dir als que es realitzaven en rigorós
directe, però és tracten de El
Consorcio que va recuperar en algun dels seus treballs antics anuncis, creiem
que aquest es trobava en un CD titulat
"Lo que nunca muere".
Anticariol era una marca de pasta de dents real que es va comercialitzar als
anys cinquanta i que es va publicitar també en calendaris de butxaca i reversos
de cartes fabricades per Fournier. Anticariol el fabricava la firma Médical SA, una
empresa amb seu a Còrdova i que a partir de 1954 va editar calendaris amb
Fournier tenint com a motiu 
fonamental diverses vistes de monuments cordovesos
fotografiats en els seus anversos i la publicitat de Anticariol que portava en
la seva fórmula penicil•lina i sulfamides, segons explicaven en la publicitat.
La cançó va començar a emetres l'any 1952 i segons sembla es va comercialitzar
fins a 1970, els calendaris donen fe. La nostra protagonista femenina no
és menjava una rosca i és que li cantava l'alè cosa mala, va perdre quatre
pretendents en cosa d'un mes per culpa de la seva halitosis, fins que va
començar a usar Anticariol i a partir de pocs dies començava a lligar com una
desesperada. L'autor de la cançó va ser Ramón Medina que va morir l'any 1964.
"Lo que nunca muere".
Anticariol era una marca de pasta de dents real que es va comercialitzar als
anys cinquanta i que es va publicitar també en calendaris de butxaca i reversos
de cartes fabricades per Fournier. Anticariol el fabricava la firma Médical SA, una
empresa amb seu a Còrdova i que a partir de 1954 va editar calendaris amb
Fournier tenint com a motiu 
fonamental diverses vistes de monuments cordovesos
fotografiats en els seus anversos i la publicitat de Anticariol que portava en
la seva fórmula penicil•lina i sulfamides, segons explicaven en la publicitat.
La cançó va començar a emetres l'any 1952 i segons sembla es va comercialitzar
fins a 1970, els calendaris donen fe. La nostra protagonista femenina no
és menjava una rosca i és que li cantava l'alè cosa mala, va perdre quatre
pretendents en cosa d'un mes per culpa de la seva halitosis, fins que va
començar a usar Anticariol i a partir de pocs dies començava a lligar com una
desesperada. L'autor de la cançó va ser Ramón Medina que va morir l'any 1964.
Jabón Lux
Jabón Camay Rosado
Jabón Heno de Pravia
És clar que una de les marques més esteses i populars en
aquells temps era Heno de Pravia que posseïa una gamma molt àmplia de
productes, fins i tot aigua de colònia i era de les clàssiques per regalar quan
arribava Nadal o el Dia de la
Mare que aleshores era el 8 de desembre, fins que l'Església
es va adonar que el dia de la Immaculada Concepció no era el més adequat per
ser el de la Mare
i ens el van canviar al primer diumenge de maig. El sabó Heno de Pravia comença
la seva història l'any 1903, quan Salvador Echeandía Gal, fundador de
Perfumeria Gal, realitzava un viatge per Astúries. En passar per la vila de
Pravia va quedar enamorat de l'aroma que es desprenia del fenc, l’”heno”,
acabat de tallar. Es va obsessionar amb la idea de crear un perfum amb aquella
olor. Com a conseqüència, l'any 1905 va treure a la venda un sabó amb l'aroma
del fenc acabat de tallar al que va nomenar Heno de Pravia en record d'aquesta
localitat. Aquest sabó es presentava en forma d'una pastilla de color verd com
el fenc verd i es trobava embolicada en paper groc com el fenc sec. Una
curiositat, a Pravia existeix actualment un parc anomenat Heno de Pravia en
reconeixement a la promoció que el sabó ha fet de la vila.
Jabón Desodorante Rexona
Una altra de les marques clàssiques pel que fa a partilletes
de sabó, allò que es deia sabó de tocador, va ser Rexona que a més era
"desodorant" i com ens diuen en l'anunci, resulta que el cos
"canta" i molt, com els o les que el pateixen no s'adonen que
posseeixen allò que en aquesta publicitat anomenen "olor corporal" i
també OC, la solució passa per utilitzar Rexona i amb el seu ús les males olors
desapareixen i tot fa olor de net. Rexona se segueix comercialitzant encara
avui i posseeix també una àmplia gamma de productes per a la neteja personal:
xampús, desodorants en esprai o rolón, antibacterianes, etc. La marca Rexona la
va crear Helene Curtis Industries, Inc una firma de Chicago, a l’any 1927,
encara que creiem que en els noranta va ser absorbida o venuda, però això dels
assumptes sobre Economia no són lo nostre.
Plan Pons (Belleza en siete días)
Tots aquests productes, nosaltres els hem de recomanar a
aquella amiga que es va presentar una vegada a un concurs de lletges i la van
fer fora per abusona.
Jabón Lagarto
Ara i després de escoltar els anuncis d’avui marxarem cap a
Catalunya amb la secció de la música en la nostra llengua.
La Música
que es Feia en Català
Josep Guardiola – Un petó es poca cosa
Dins d'aquest EP editat per José Guardiola a 1965 a través del segell
Concentric, en què el tema "El mon" de Jimmy Fontana va ser la peça
estrella, trobàvem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa ... i la
música queda i que va comptar amb la producció i direcció musical de Francesc
Burrull. Es tracta de l'adaptació al català realitzada per Ramón Folch i
Camarasa d'un tema italià que no recordem ara qui la va cantar originalment,
encara que nosaltres estem convençuts que va ser Mina, la gran veu femenina del
pop italià. L'autor va ser el compositor, director d'orquestra i productor
Bruno Canfora al costat del lletrista Antonio Amurri. En l'EP també es van
incloure “Marioneta” de Christophe i “Tants” que era del també francés Alain
Barriere. Josep Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un
gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys
i les modes el van anar allunyant de les llistes d'èxits. De nom complet José
Guardiola Díaz de Rada, va nèixer a Barcelona el 22 d'octubre de 1930.
Carinyosament li deiem Pepe Hucha, va ser l’ultim gran crooner espanyol. L'any
1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que
només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la 
cançó "Algo
prodigioso". És clar que tots sabem que Eurovisió és un festival més
polític que artístic. Quimet recorda que a Constantí, organitzat per la Associació de Jubilats,
va actuar amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en
directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de las que ell
no portava la música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes
"tablas" i sempre va ser un gran profesional i "acapella",
es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva
veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del
passat 2012, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com
sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a
un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les
emisores de ràdio-fórmula. Comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons
seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que
l'admiràvem i volien.
Magda – Milord
Magda va ser una cantant de la Nova Cançó, germana
gran de la també cantant Nuri, ambdues van morir amb un any de diferència,
Magda l'any 2001 i la seva germana petita un any més tard. Aquesta cançó us
l'hem tret d'un EP editat per Concentric el 1968 i titulat "Magda canta
les cançons d'Edit Piaf" en què també es van incloure “Himne al amor”, “Jo
se molt bé” i la seva versió del “Non, je ne regrette rien” que Magda la titula
“No, jo no hem planyo de rés”, aquest disc va ser el seu últim treball. La
adaptació de la cançó que escoltem i que va ser escrita per George Moustaki, la
va fer Ramón Folch i Camarasa i la producció i la direcció musical del disc va
estar a carrec del mestre Francesc Burrull que de fet era el director musical
del segell Concentric. 
Magda, de nom complert Magda Santamaria i Salvat,
nascuda l’any 1943 va començár a cantar l’any 1960 i va gravar sis discos al
llarg de la seva carrera musical. Un dels seus treballs, gravat l’any 1963 va
patir la censura franquiste i no es va publicar aquí al país. Es diu que va
debutar a una matinal feta al teatre Romea de Barcelona i va inaugurar la Cova del Drac. Amb la cançó
“Un glop” va guanyar el primer premio del III Concurs de la Cançó de La Selva del Camp, a Tarragona,
l'any 1964. Per cert, Josep Maria Espinas la va volguer bategar com “La Dama de la Cançó”, craso error, la Dama sempre va ser i serà
Núria Feliu.
Núria Espert – Surabaia, Johnny
L'any 1967
l'actriu Núria Espert va publicar també amb el segell
Concentric un EP titulat "Canta Bertolt Brecht" en què va versionar
al català quatre cançons del cantautor francès. La veritat és que ja ho hem dit
en diverses ocasions, els cantautors i artistes catalans de la Nova Cançó van prendre
pràcticament sempre com a referència als cantautors de la chançon francesa,
mentre els grups i conjunts miraven cap a la música anglosaxona. Núria Espert
no va ser una excepció. En aquest EP del que us extraiem aquest tema que
ocupava tota la cara A, es van recollir dues cançons a l'altra banda “Cançó
dels vuit elefans” i “Cançó del fum”, la qual sona hora 
va ser adaptada al
català per Josep Maria Espinas, mentre que de les altres dues es va encarregar
C. Serrallonga. La direcció musical va estar a càrrec de Francesc Burrull i
Núria Espert va comptar amb una banda de luxe Fernando Orteu a la guitarra,
Josep Andreu a la flauta, Miquel Badia al trombó, Enric Ponsa del Latin Quartet
al contrabaix, Juli Pañella s'encarrega del clarinet, Robert Armegol de les
percussions i el mateix Francesc Burrull del piano. L'actriu i directora Núria
Espert va néixer a Hospitalet de Llobregat l'11 de juny de 1935 i la seva
consolidació professional li va arribar l'any 1954 quan va haver de substituir
a l'actriu Elvira Noriega a "Medea", al Teatre Grec de Barcelona. En
el 59 va crear la seva pròpia companyia i la seva carrera professional ha estat
plena d'èxits i reconeixements. Encara que la seva vida professional s'ha
centrat en el teatre, ha participat en unes quantes pel•lícules, entre elles
“La ciutat cremada”.
Núria Feliu amb Los Guacamayos – Con un gust meu
Núria Feliu, la
Dama de la
Cançó Catalana, va treure un disc acompanyada per Los
Guacamayos amb un grapat de boleros, entre els que es trobava aquesta cançó que
sona ara a El Temps Passa… i la música queda i que és la seva versió al català
de “Sabor a mi”, tot un clàsic del bolero. Aixó si, cantades totes elles amb
català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran
Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria
de Nova York. Convidats per la
Càmara de Comerç. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia
aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van contractar a Núria Feliu 
Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul•lar el contracte en
negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els
hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien
perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i Núria Feliu va ser una
primícia que va aixecar Mario (a la foto amb la Núria) des del Diari de
Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era
de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i
ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que
ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el
primer Festival de la
Cançó Catalana de Tarragona i estava patrocinat per Caja
Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador
el reusenc Sebastià.
Latin Combo - Summertime
Ja que hem parlat de grans músics catalans ara escoltarem a
Ricard Roda amb el seu grup els Latin Combo que ens porten aquesta versió del clàssic
de George Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy
and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo
va incloure aquest tema en l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo",
publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz
versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin
Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i
Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin
Quartet, un altre de les grans formacions 
musicals de principis dels seixanta.
Així mateix Francesc Burrull que
militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem
embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i
Ricard Roda, nascut l'any 1931
a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la
història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant
"Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i creiem
que el primer del segell Zeleste i també va ser professor del Taller de Músics.
Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14
de novembre de 2010, des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser
enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les
seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”.
.jpg)
Ara tornarem a la música que es feia a la península sense
surtir de moment de terres catalanes.
Los Mustang – Un mundo sin amor
volvamos al amor" de
Marie Laforet i "Conocerte mejor" que era el "I should have know
better" de The Beatles. És un dels seus millors discos, encara que en
vendes no va arribar a les del "Submarino amarillo". Los Mustang va
ser un grup creat el novembre de 1960 pels guitarristes Marco Rossi i Tony
Mercadé amb el baixista Miguel Navarro i en un principi feien cançons instrumentals, a ells es van incorporar el cantant
Santi Carulla i el bateria Tony Mier que venien de Los Sírex. El 19 de maig de
1966 Los Mustang van participar en l'històric concert del Palau dels Esports de
Madrid al costat de Los Bravos, Los Brincos, Los Sírex i Los Relámpagos,
presentats a la publicitat del festival com “Los cinco grandes conjuntos de la
década”. La veritat es que no anaven gens errats.Tenim que reconeixer que Los Mustang
van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap
disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant
als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo" que fins
i tot va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles.
Los Grimm – La amistad
.jpg)
Aquesta cançó, considerada la millor en la seva carrera, es
trobava com a cara A del primer single que van publicar Los Grimm, era l'any
1967. Van ser una de les grans bandes espanyoles de finals de la dècada dels
60. Los Grimm són una de les bandes històriques del pop espanyol que van sorgir
de Los Gringos. Van ser apadrinats per el arquitecte Mario Gomez Morán ja que
un d’ells, Jesús, treballava en el seu estudi i els va prestar els diners per
comprar un equip de segona mà. Inicialment eren els germans Fernández, Ángel
era el cantant però va deixar de seguida el projecte que va continuar el seu
germà Jesús (guitarra), també hi havia el bateria Eduardo Sainz que era germà
d'Alfonso i Lucas, membres dels Pekenikes. Quan van signar contracte amb
Fonogram s'havia incorporat Carlos María de la Iglesia a la bateria i el
cantant Pedro Ample que després seria conegut com Pedro Ruy-Blas. En aquell
moment es pot dir que van néixer Los Grimm. Després de publicar tres singles
Pedro Ruy-Blas s'uneix a Los Canarios substituint a Teddy Bautista que feia la
mili, encara que mai va ser membre oficial del grup i més tard crearia
Frecuencia i es llançaria en solitari, per fundar a mitjans dels 70 el grup 
Dolores, la primera banda de flamenc-jazz de la història. El seu lloc a Los
Grimm l'ocuparia Pedro Talavera i despres Pablo Abraira que anys més tard
tindria una brillant carrera com a solista. A Los Grimm també van tocar Tomas
Vega, Joao Vilar i altres músics. L'any 1969 i amb Pablo Abraira com a cantant
graven el que seria el seu últim single. Los Grimm (a la foto) es van desfer poc després.
El bateria Carlos María de la
Iglesia va morir el 2 d'agost de 1976 en el mateix accident
de trànsit que també va acabar amb la vida de Cecilia, ell viatjava amb la
cantant ja que formava part del seu grup d'acompanyament.
Los Ángeles – Mañana, mañana
Los Ángeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts
de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer dir primer Los Ángeles
Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados,
reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i
sent ja Los Angeles. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell
Hispavox i ell es va encarregar de produïr els seus discos. Aquest tema,
publicat en single, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera. Quimet
sempre afirma que ell gaudia molt en els seus concerts, en els quals
interpretaven una primera part amb els seus temes i una segona amb cançons de
The Beatles. Mario va compartir escenari amb ells en una ocasió. Va ser al
Casino de Manlleu, a Barcelona i van tenir problemes amb els instruments ja que
van haver de deixar-lis a Los Angeles la bateria, una Ludwig i els
amplificadors (tres CMB i un Vox) ja que ells van patir un accident amb la seva
furgoneta, cosa que Mario mai va creure del tot. 
A canvi, Los Angeles havien de deixar-lis al seu torn l'equip de veus per a la segona part, teniu en compte
que es tractava d’un Semprini, així com també van pactar cobrar més per part
del empresari pel fet que van haver de tocar més d'una hora fora de context a
causa del retard de Los Angeles. A la segona part Los Angeles van desaparèixa i
l'equip de veus amb ells, incomplint el pacte i Poncho, el molt animal, la
caixa de la batería l'havia ensorrat un pam. És clar que al pipa del grup de
Mario que li deien Bugulú i per pura casualitat, se li van quedar
"enganxats" a les mans, tres micròfons Semprini. Coses curioses de la
vida que passen quan no es cumpleixen els pactes.
Els 5 Xics – El funeral
El single amb aquesta cançó a la cara A que es va publicar a
l'any 1969 a
través del segell EMI-Regal i era el setè disc petit de Els 5 Chics, podem dir que va ser
l'únic que realment va funcionar a nivell vendes a tot l'estat, incloent
"Podría ser feliz "a l’altre cara. La veritat és que la lletra és
interessant i reivindicativa, però no considerem que realment fos el seu millor
disc. Ens parla de les coses que succeeixen quan algú mor, quan tots manifesten
tot lo bo i perfecte que arribava a ser el difunt i sorgeixen amics com a
bolets. Els 5 Xics van començar sent cinc, però van arribar a ser 7, de fet en
aquesta gravació son set components. Els 5 Chics es van crear al barri del
Cabanyal, a València. Van estar en actiu de l’any 1965 a 1983 i per la banda
valenciana va passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero 
que és de Castelló,
al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José
Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i
Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero i uns
quans músics més. Els 5 Chics que també signaven molts dels seus discos com Els
5 Xics, van ser declarats El Mejor Grupo Valenciano de su Época, es clar que
aquesta qualificació també els si van donar a Los Huracanes. Posiblement la cançó més
coneguda a Catalunya del grup sigui “Quan un home estima a una dona” de l’any
1968, l’únic tema cantat en valencià que van gravar, clar que Els 5 Chics
consten en moltes págines d’internet com un grup englobat dins del rock en
català, tot i que sols van gravar un tema, la veritat. Al llarg de la seva
carrera musical sols van gravar EP’s i singles, pero l’any 1983 es va publicar
un àlbum recopilatori i l'any 1997 un altre que era doble i recollia tots els seus
enregistraments, es va editar mitjançant el segell Ramalama.
Los Z-66 - Sueño
Quan parlem de simfonisme i els seus orígens gairebé sempre
acostumem a remetre'ns a Moody Blues, Procol Harum, Yes i altres grups
britànics, però una de les millors bandes que van sorgir a finals dels 60 van
ser The Wallace Collection que eren belgues, clar que alguns dels seus
components formaven part de la Belgian National Philharmonic Orchestra, Raymond
Vincent i Jacques Namotte, i això tenia el seu pes instrumentalment parlant.
Dues cançons van marcar la carrera de Wallace Collection "Serenade" i
"Daydream" que ara escoltem per tancar El Temps Passa... i la música
queda, en castellà i en aquesta esplèndida versió que ens porta el grup
mallorquí Los Z-66, amb Lorenzo Roselló al capdavant. Es va publicar en un
single de 1969 amb "Carrera del diablo" com a cara A, però nosaltres
us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els
coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar
com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una
banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix i The Animals ja que era el
propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça 
Gomila de Palma
de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que
aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal,
Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike
Jeffreys. Els Z-66 es formà a Mallorca l’any 1966. La formació original estava
integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo
González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de
fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios. Quan
Los Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van
anar a Zebra on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van
tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a
l'Auditori de Palma de que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada, la
foto es d'aquell dia.
.jpg)
Abans de tocar el dos aquí teniu la nostre Pin Up d’aquesta
setmana i que val a dir que es una xiqueta molt sugerent.
Ara tancarem per aquesta setmana el programa, si bé abans de
fotre el camp us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps
Passa... i la música queda. Nosaltres espantem la boire i baixem la paradeta.
Apa, xiquets, xiquetes, porteu-se bé.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
