El Temps Passa 08-18

El TBO va ser una de les publicacions més populars de la postguerra, però avui no parlarem del TBO, un tema que ja vam tractar fa un parell de temporades. Si recordarem a La Parrafada a un dels còmics més populars dels cinquanta i els seixanta, que per aquelles èpoques els hi dèiem genèricament tebeos, avui recordarem al Capitán Trueno, l'heroi per excel·lència de la nostra joventut, lluitant incessantment contra la tirania i l'opressió, vivint apassionants i èpiques aventures al costat dels seus inseparables Sigrid, Goliath, Crispín i uns quants col·laboradors més. Per tant i des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa.avui iniciarem el nostre viatge musical amb un serios problema, volem trucar per teléfon i ens trobem que comunica sense parar. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, i us direm una cosa que ja ens es constum

Obrim la Paradeta

Arturo Millán – Comunicando

El cantant i compositor xilé Arturo Millán va ser el guanyador del 2º Festival de la Canción de Benidorm i es va emportar la Sirenita amb la cançó "Comunicando", l'any 1960, es un tema composat per Arturo Millán amb el que obrim el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda i que a a gravar i va defensar així mateix al festival la també xilena Mona Bell. En aquesta ocasió Arturo Millán està acompanyat a l agravación per l'Orquesta de García Morcillo i el disc, un single amb “Te dirán” a l’altre cara, va ser publicar per el segell RCA-Victor. Arturo Millán va començar com a cantant de l'orquestra de Izidor Handler. Va néixer a Chillán, Xile, l’any 1928. Va morir el 6 de juny de1996 a Santiago de Chile, víctima d'un càncer. Habitual en la televisión chilena, va gravar cançons históriques en el seu pais com "Mi amigo Pedro", "Yo tengo fe" i per sobre de tot "Mi papá, mi amigo", un tema que per cert, junt a els quatre fillo va gravar fen-se dir Aturo Millán y Los Millancitos. Per cert, va guanyar en dues ocasions el Festival de Viña del Mar.

El cantant xilé Arturo Millán

Ana María Parra – Las chicas de la Cruz Roja

Ara a El Temps Passa... i la música queda recordarem una pel·lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons. Les actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva banda sonora, escrita pel desaparegut compositor català Augusto Algueró (a la foto) i sobre tot aquesta cançó. La pel·lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958 i la veu que se sentia al film cantant la famosa cançó de Algueró era la d'Ana María Parra. Es va publicar en un EP editat el mateix any, calia aprofitar la tirada de la pel·lícula, encara que al final es va fer més famosa la cançó. El disc contenia altres temes com "En el azul del cielo" que havia guanyat el Festival de San Remo aquell any interpretada per Domenico Modugno, "Juro adorarte" que va ser finalista, encara que no recordem qui la va cantar i "Tímida serenata". Ana María Parra també va participar en un munt de festivals, destaca la seva intervenció al Tercer Festival de la Canción Española de Benidorm on va cantar "Enamorada". Per cert l’any 1958 Ana María Parra va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó.

Lita Torelló – Cúlpale a la bossanova

Lita Torelló va grabar l’any 1963 aquesta cançó, versió del èxit de Eydie Gorme que així mateix la va gravar en castellà, a un EP publicat per Vergara on Lita Torelló també ens canta “La tercera luna”, “Como tú no hay ninguno” i “Tú vendrás a mí”. Aquesta cançó també la van gravar Gelu, Franciska i Rosalia que eren les Noies Ye-Yés més important de la década i la veritat que molta més gent, entre elles Karina. Lita va començà a cantar amb 9 anys, era una “nena prodigio”. La xicota és deia en realitat Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's sols per Vergara, només entre 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravant. Lita Torelló a finals dels 60 va deixar la seva carrera musical en casar-se, con solia passar masses vegades amb les cantants femenines.

Tito Mora – Chin Chin

Ens va deixar el passat 30 de decembre a causa de una malaltia que patia des de feia anys. Tito Mora va néixer a Madrid el 25 de juny de 1940 i primer va ser component de Los Brujos, on militaven Maryní Callejo i Luis Gardey i quan el grup es va separar Luis Gardey va començar en solitari, Tito Mora ja ho havia fet abans. Maryní es va dedicar a la producció, entre d'altres a Los Brincos i Fórmula V, va ser la primera dona productora de l'historia del pop espanyol, i els altres components van crear Los Quandos.  L'any 1962 Tito Mora es va llançar en solitari sent un dels solistes més importants en els anys seixanta. Va ser descubert per el compositor Joaquín Prieto en un programa de Radio España presentat per Emilio Rojas, allà va començar la seva carrera musical., si bé qui el va batejar com Tito Mora va ser el locutor Raúl Matas. També es va dedicar al cinema, és clar que tan sols va filmar un parell de pel·lícules, la primera l'any 1965,. Es tractava de “Dos chicas locas, locas” amb Pili y Mili, junt a Miguel Ríos (tots quatre a la foto de sota) i l'altre  “Mayores con reparos, amb Fernando Fernán Gómez. L'any 1967 creiem que va ser, va actuar al Town Hall de Nova York i es va establir a aquesta ciutat, publicant un parell d'àlbums als Estats Units, fins que l'any 1976 va tornar a Madrid. El seu últim enregistrament és de 1996. Tito Mora va incloure aquest tema que escoltem ara a un EP editat l'any 1964 al costat de "Hoy de rodillas" i dues cançons més, però el tema es va incloure també en el doble CD que va publicar Ramalama titulat "Tito Mora Sus primeros EP´s en Discos RCA (1962 - 1964)" i que també incloïa els duets que van realitzar Tito Mora i Gelu (tot dos a la foto a una actuació a TVE) i que mai s'havien editat en versió LP o CD. Tito Mora, de veritable nom Carlos García Romero, va néixer a Madrid el 25 de juny de 1940, fill del baríton José García Fernández Olaria i de la soprano Ana Romero Campos. Va participar en diversos festivals entre ells el Festival de la Canción de Madrid i el d'Aranda de Duero. Per cert, va guanyar també un Festival de Benidorm, encara que no recordem l'any, clar que si recordem que ja havia participat a principis de la dècada en aquest festival, quan era component de Los Brujos.Va tenir una carrera brillant i va protagonitzar portades i pàgines interiors en moltes revistes del cor d'aquells anys, per la seva relació sentimental amb la cantant Gelu. L’any 1964 Tito Mora va rebre un Disc d'Or i li va ser lliurat pel llavors ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne i també l'any 1964 va ser declarat el cantant més popular de Veneçuela.

Los Llopis – La Pachanga

Los Llopis van passar de ser el grup pioner en introduïr el rock and roll original americà cantat-ho en castellà, però també van ser el grup que va crear “La Pachanga” originant el termi “patxanguer”, tot un contrast si més no curios. “La Pachanga" es va publicar l’any 1962 si be algunes fons diuen que va ser al 1964. Los Llopis es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb la arrivada del rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar-lis que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o La Sonora Matancera inclouren rock and rol al seu repertori, aixó si, tots feien un rock'n'roll molt orquestrat i amb caire caribeny, però Los Llopis van sapiguer pendre l’esprit dels pioners i ho van fer molt bé, creant escola.

Los 3 Sudamericanos – La Familia

Aquesta és una cançó que ens parla de la família, cosa que nosaltres considerem una de les més importants a la vida. És clar que es tracta d’una familia curiosa i molt “democràtica”, ja que tots decideixen fer alguna cosa i un sol diu que NO… per tant, no es fa. El tema es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i a més d'aquesta cançó que era una versió de l'èxit "La famille" de la cantant francesa Sheila, també es van incloure “Marionetas en la cuerda” de Sandie Shaw, “Algo estúpido” de Frank i Nancy Sinatra i “La felicidad” del argentí Palito Ortega. Ara farem una mica d'història, Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai al’ Argentina, però després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem des de El Temps Passa… i la música queda.

Los Mustang – La batea

Ja us vam dir fa temps aquí al programa que Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells, eterns versioners i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir aquesta cançó. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els censors arrissaven encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original diu "La Batea como se menea", però Los Mustang van haver de canviar-ho per "La Batea se balancea" i Sabeu perquè va haver de produir-se aquest canvi o no deixaven editar el disc? Perquè el censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como él”, vuitè àlbum de la banda xilena Quilapayún, publicat l’any 1971 i de fet la lletra està força canviada . Aquesta cançó, en una línia pop-salsa amb aire tropical, es va incloure en un single de Los Mustang com a cara A, editat l'any 1971, tenia “Me voy lejos” a l'altre costat.

La Parrafada

El Capitán Trueno

Els tebeos d'aventures van proliferar en els anys 50 a l’Espanya de postguerra. Entre ells destacaven Roberto Alcázar y Pedrín, El Cachorro o El Guerrero del Antifaz, però el còmic d'aventures espanyol per excel·lència va ser El Capitán Trueno.

En format apaïsat, allargat, i col·leccionable, va començar l’any 1956 i va ser una creació del guionista Víctor Mora Pujadas (a la foto) (Barcelona, 1931) i el dibuixant Miguel Ambrosio Zaragoza, conegut com Ambrós (Albuixech, València, 31 d'agost de 1913 - 30 de setembre de 1992).

El Capitán Trueno, era un cavaller espanyol de l'edat mitjana en temps de la Tercera Croada. Encara que en el pit portava les quatre barres distintives de l'escut de Catalunya, el que indicava el seu origen català, encara que dissimuladament, per si de cas la censura de l'època no ho veia correcte i anessin a vetar-lo. Acompanyat pels seus amics i companys d'aventures Goliath i Crispín i també per Sigrid, eterna núvia de Trueno i reina vikinga de l'illa de Thule, i al crit de "Santiago y cierra España" es dedicavan a recórrer tot el món a la recerca d'aventures, sempre defensant el feble de l'opressió i la tirania. Una cosa que mai es van prendre els del règim al peu de la lletra i només van veure la seva part distreta i no el que podia ocultar-se darrere.

Per cert que el Capità va ser un avançat a la seva època perquè, entre altres coses va viatjar en globus, va baixar a les profunditats del mar, es va enfrontar a King Kong, va utilitzar la pólvora quan Marco Polo no havie ni nascut, va lluitar amb samurais del Japó i va arribar a Amèrica molt abans que Colom.

En la seva primera època, des de 1959 a 1968, va arribar a ser la historieta més popular i difosa d'Espanya, mantenint una tirada setmanal d'uns 350.000 exemplars. Això parla, en temps de postguerra on els diners s'estirava més que en l'actualitat, o pot ser igual, de la quantitat de seguidors que va aconseguir. Per cert que es van inserir les seves aventures a les pàgines centrals del "Pulgarcito", editada també per Bruguera. Per descomptat, així mateix hi havia els "extres" que sortien a les vacances i Nadal, a peu una mica més car, però amb més fulles.

El Capitán Trueno, controlat per Mora, va tenir molts dibuixants quan Ambrós va abandonar la sèrie. Entre ells Beaumont, Buylla, Tomás Marco, Tinoco, Ángel Pardo, Martínez Osete, Casamitjana, Díaz, Escandell, Bao, Carrión, Casanovas, Torregrosa, Julio Briñol, Úbeda, Comos, Fonts Man i Grau. Es va saber que ja en les acaballes dels 60, Mora va utilitzar "negres". Durant un temps i sense conèixer-se entre ells, uns dibuixaven a llapis, altres entintaben i els tercers escrivien els texts. Moltes vegades les cares eren les mateixes copiades i enganxades sobre els dibuixos confeccionats pels "negres".

Al crit de "Santiago y cierra España" de Trueno o el de "Bellacos y malandrines" de Goliath, diverses generacions van gaudir d'historietes sanes, on el sexe brillava per la seva absència i els dolents gairebé sempre eren ateus. Bàsicament sarraïns, encara que Trueno va lluitar, a més de contra Saladino del que es va fer amic per la seva noblessa, contra xinesos, japonesos, negres africans i indis americans, convertint-los al cristianisme a la primera ocasió. Calia tenir content al censor de torn. Trueno va ser el nostre superheroi, això si, a la noia que era la rosa princesa Sigrid, una guapa vikinga, mai passava de donar-li discrets petonets a la galta. Goliath era molt brutot i sempre portava la porra a ma per donar llenya i a la qual li deia "El Cascanueces" i el petit Crispín que era llest com una guineu, però el Capitán Trueno era més que tots ells en les seves diferents especialitats. Es dir que era "El noi de la pel·lícula".

I mentan la pel·lícula, després de molts anys finalment es va fer sota el títol “El Capitán Trueno y el Santo Grial”, el director va ser Antonio Hernández, es va estrenar l'any 2011. El paper del Capitán Trueno va ser per l’actor Sergio Peris Mencheta i Sigrid l'actriu ucrainesa  Natasha Yarovenko que si tenim en compte que està de molt bon veure, suposem que aquesta Sigrid si va haver de andur-s'en algun “achuchón”, no ho recordem, però Mario que l’ha vist diu que no. La veritat és que nosaltres sempre pensem que al Capitán Trueno no li anava molt això del sexe, si més no amb la núvia i això que totes les "dolentas" acabaven enamorant-se d'ell i se'l volien portar al catre per explicar-li un compte a l’orelleta.

No acabarem sense recordar que El Capitán Trueno va tenir "spin-off" que van ser promocionats d'una manera que va enganxar als joves i no tan joves lectors i que avui haurien de tenir present les editorials. Amb un dels números et regalaven el primer còmic del nou personatge. Gratis! Així va sorgir El Jabato, ambientat a l'Espanya ibero-romana ja cristiana, per allò dels valors patris i que també va funcionar molt bé, al costat del Sargento Fúria on els protagonistes s'enfrontaven als francesos en plena Guerra de la Independència.

Eren els còmics, els tebeos d'aquella època, amb els quals va créixer la nostra infàntesa i vem créixa nosaltres. Els llegíem, els canviàvem o ens els jugàvem a les cartes, al 31 i al set i mig. Mario tenia la col·lecció completa del Capitán Trueno, El Jabato, L'Home Emmascarat i Flash Gordon, tots en perfecte estat i enquadernats. Sempre va pensar en legár-s'els al seu fill quan creixés i pogués valorar-ho. La seva mare, la primera ex de Mario, com li destorbaven i només eren "Revistes velles"... ELS VA LLENÇAR TOTS A LES ESCOMBRERIES. ¡Lumbreras!

El productor Pau Vergara, la directora dels estudis, Elsa Martínez, l'actor
 Adrián  Lamana,  el  director Antonio  Hernández,  el productor Antonio
 Mansill  i els  actors Manuel  Martínez, Sergio Peris-Mencheta i Natasha
 Yarovenko,  durant  la presentació  del rodatge de la pel·lícula “El Capitán
 Trueno  y  el  Santo  Grial”.

La Música que es Feia en Català

Betina – Com el vent

Composat per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, Betina va gravar aquest tema l'any 1967, a un single publicat per EMI-Regal amb "T'estim i t'estimaré" d'Antoni Parera Fons a l'altra banda i les dues cançons van participar al IX Festival de la Cançó de la Mediterrània, de fet aquest va ser el títol del senzill. Betina va ser una de les noies Ye-Yé catalanes dels seixanta, si bé i ja en els 70 i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de trenta anys. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional, al programa "Paso a la Juventud" que presentava Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà, debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single publicat per Zafiro quan tenia sols 15 anys. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys de edat, va morir a l’octubre de 2011 a Sitges, on vivia.

Pino Donaggio – Jo no puc viure sense tu

El cantant, compositor, músic i productor italià Pino Donaggio va gravar aquest tema, possiblement el millor èxit de la seva carrera, també en la nostra llengua i com a mostra us la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. És clar que la cançó i com us hem dit en moltes ocasions al referir-nos al món de la música dels seixanta, va tenir dos títols en castellà “Yo que no vivo sin ti” i també “Nos quedamos solos”.  Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. Va gravar en català un EP de quatre cançons en el que es va incloure aquesta cançó que escoltam ara, una cosa que van fer uns quans cantants italians en aquella época, entre ells Jimmy Fontana i Rita Pavone.  Cançons de Pino Donaggio que destaquen, com “Se llama María”, “Motivo de amor” o aquesta que en anglés es va titular "You Your say Have to Say You Love Me", han estat molt versionades, entre las que es van fer hi ha que destacar las del “Yo que no vivo sin tí” de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley, con us deiem, en angles totes dues. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", l’any 1961 que va gravar també en català, i de fet ha participat un munt de vegades al festival.

Núria Feliu i Lou Bennet – Georgia, Georgia

Durant un temps, quan el gran organista de jazz Lou Bennett es va establir a Catalunya, va acompanyar a la Noia de Sants, La Dama de la Cançó, Núria Feliu. A Mario l'uneix una bona amistat amb ella i han treballat junts en diverses ocasions i és que els dos són de Sants, Mario del carrer Bassegoda i Núria de la plaça d’Hosca. La peça amb la que tencarem El Temps Passa… i la música queda d’avui és un gran tema del R & B nord-americà “Geòrgia, Geòrgia” de Ray Charles, si bé el primer enregistrament el va realitzar Jamie Foxx. Es va incloure originalment a un LP titulat "Núria Feliu & Lou Bennet i els Seus Amics", publicat per Edigsa l'any 1966, pero nosaltres us hem extret aquest maravellos tema en clau de jazz d'un CD titulat "Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) (CD 3 - 4 )" editat per PDI en els 90. Lou Bennett va néixer a Philadelphia el 18 de maig de 1926, residia a Vilafortuny, a Cambrils, Mario va parlar amb ell moltes vegades i també el va entrevistar per Diari de Tarragona. El magistral organista Lou Bennett, va morir a París un 10 de febrer de 1997. Mario recorda una actuació al Keyboard de Reus on amb formació de trio (òrgan, saxo i bateria), al blog veureu una foto d’aquell dia feta per ell, Lou Bennett va donar  a tothom una lliçó de bon jazz i això que l'artrosi gairebé no el deixava moure els dits... i aquest fet ens parla de la seva genialitat. Quimet també recorda un concert de Lou Bennett al Camp de Mart, a Tarragona, on un dels espectadors, entre el públic, li va demanar “Toque el Cant dels Ocells, por favor” a lo que el genial organista de color va replicar: “El Cant dels Ocells es demana… si us plau”.

Guillem d’Efak – Blues en sol

Ara a El Temps Passa… i la música queda i amb un euro per Quimet que ja el reclama, un potem aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical i al piano. El disc incloïa sols tres cançons, aquesta que donava títul junt a “Ran, ran” i “Dissabte”. En la discografia de Guillem d’Efak hi ha que destacar també un altre EP amb el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant". Posiblement siguien els millors discos de Guilem d’Efak, junt a “Dimoni Cucarell”. La veritat i tenim que confesor-lo, tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantautor de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca el 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.

I ara deixarem Catalunya, però no ho farem del tot ja que ens anirem cap a les Illes Balears.

Grupo 15 – La lluvia, el parque y otras cosas

Com que estem a les Illes Balears, us portarem al Grupo 15 que també eren mallorquins. Un dels bons conjunts de les illes que per descomptat, feien versions, un dels millors grups msllorquins junt a Los Javaloyas, Los Beta o Los 5 del Este. Aquesta peçá que ens porten el Grupo 15 ara a El Temps Passa... i la música queda, és el gran hit en la carrera dels nord-americans The Cowsills, una banda integrada per un munt de germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint artísticament al grup i el pare fent de "mare" recollidora. Alguns d'ells van morir a Nova Orleans quan va succeir la tragèdia de l'Huracà Katrina. Per cert que al germà gran Bob, el pare el va expulsar del grup quan el va atrapà fumant-se un cigarret de marihuana i tots sabem que aixó es un pecat mortal del tot. Aquesta cançó del Grupo 15 és de les poques versions o possiblement l'única, que es va fer al país d'aquest tema, per cert a Internet hem trobat fonts, no masses la veritat que diuen que la cançó es del Grupo 15 i es que la gent per parlar, parla massa. Aquest single és de l’any 1967. El Grupo 15 es va desfer a finals dels 70 i alguns dels seus components van crear un altre bona banda de pop, Falcons, que van funcionar molt bé gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” i “Date por vencido”. Curiosament si com Grupo 15 practicament sempre van gravar versions, al trasformarse en Falcons van enregistrà cançons sevas. Per cert, durant un temps va tocar amb ells l’amic Joan Bibiloni.

Jess & James – Nubes

Jess and James eren un parell de germans anomenats Antonio i Fernando Lameirinhas, portuguesos establerts a Bèlgica que van traslladar la seva residència a Anglaterra i des d'allà es van llançar gràcies al tema “Move” publicat l’any 1968. Jess & James només van gravar un parell de LP's, encara que l'únic que va funcionar comercialment va ser el primer on es trobava la cançó. Quan es van desfer a l’any 1971 els JJ Band que eren el seu grup d’acompanyament, es van unir com a secció de metall a Los Canarios per realitzar una gira per Espanya i Europa, per despres gravar per la seva conta i James, sota el nom de Jimmy Frey va tornar a Bèlgica i va gravar alguns singles, però l'únic que va funcionar al nostre país va ser "Rosas a Sandra" que també va versionar al castellà i hem escoltan fa poc al programa. Jess & James així mateix han versionat al castellà una de les seves cançons "Nubes" que avui escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Tots el seus discos, tant en anglès com en castellà, els van publicar aquí a traves del segell Belter, però el LP en anglès no recordem si va arribar a editar-se mai aquí, si bé Mario creu que si i per demostrar-ho aquí està la portada.

Los Javaloyas – Y volveré

Aquesta cançó amb la que avui tancarem El Temps Passa... i la música queda, és la versió que Los Javaloyas van realitzar de l'èxit del grup Los Ángeles Negros que tot i dir-se que eren mexicans, realment eren argentins, encara que a mitjans dels seixanta es van establir a Mèxic. Los Javaloyas la van incloure com a cara A d'un single editat per Emi-Odeon l'any 1970 amb "El Mago" a l'altra cara, encara que nosaltres us el hem extret d'un doble CD de grans èxits editat per el segell Ramalama. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat i tot i dir-se que són mallorquins, ells es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Pérez Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va serRafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, també van ser un dels primers en surtir per actuar en el Nort d’Africa, concretamente i a poc de começar van actuar a Argelia i alló va ser el primer camvi de components ja que degut a la mili, alguns no podien marxar-se fora. Amb membres de la orquesta Musilandia, José Luis Pérez Javaloyas fa refer el grup i va arrivar la seva étapa més gloriosa.. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, van llavors estaven en actiu.

Acabarem per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda i fotrem el camp per donar la murga a un altre lloc, però us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario, i avui baixem la paradeta dient porteu-se bé i amb un vídeo del Quimet amb el seu grup, en aquests cas Els Grills, correspont a un concert fet l'estiu passat a Constantí.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa