Obrim la Paradeta
Los Mismos – Polka
del barril
Amb el títol
original “Beer Barrel Polka (Roll Out the Barrel)”, les nord-americanes The
Andrew Sisters van aconseguir un dels seus majors èxits amb aquesta cançó. Per
descomptat, el tema va ser versionat en castellà per diversos artistes aquí al país, però nosaltres avui i per començar El Temps Passa... i la música queda us
hem portat la que van realitzar Los Mismos, és clar que nosaltres, com som bastant
transgressorets, tampoc us hem seleccionat la que van gravar originalment en
els anys seixanta, aquesta us la extraiem d'un grans èxits recopilatori que es
va editar en format CD, en els noranta i es va titular amb molta originalitat
“Sus grandes éxitos”. El tercet estava integrat per Elena Vázquez Minguela,
nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a
Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència
el 15 de maig de 1944. Van començar l’any 1964 anomenant-se Los Jollys i van
publicar diversos discos per al segell Columbia fins que van ser fitxats per
Belter l'any 1968 i van passar a ser Los Mismos. La veritat és que eren ells
i en diversos programes de ràdio van 
manifestar que el canvi va ser
imposat per la seva nova casa de discos al poder confondres fonèticament el seu
nom amb el dels The Hollies britànics i com ells no havia canviat, van adoptar el de
Los Mismos, però nosaltres sempre hem estat convençuts que la veritable raó era
que Columbia, com era habitual en aquelles èpoques, tenia registrat el nom i
per tant, es van veure obligats a canviar-ho. Van funcionar molt bé fins a 1978
gràcies a cançons com "El puente", però nosaltres reconeixem que els
seus temes eren bastant horteres. Elena va tenir una discreta carrera en
solitari fent-se dir Helena Bianco, però ja en els noranta el grup va tornar a
la carretera amb Guillermo substituint a Antonio i segueixen en actiu..jpg)
.jpg)
Los P y P con el
Latin Quartet – Hechizo
Del duet Los P i P
poc us podem dir, però del Latin Quartet que els acompanyen... això si que són
paraules majors. Los P y P eren Pedro Sánchez García i José Vicente López
Casas, van surgir a Murcia i van començar la seva aventura musical l'any
1962. Van ser fitxats per Belter i van publicar el primer disc, un EP, el 1963.
En total van treure 4 discos, tots ells EP 's de quatre cançons. La veritat és
que mai van aconseguir la popularitat del Dúo Dinámico, ni del Dúo Juvent’s, Dúo Rúbam
i altres duets que van sorgir com bolets a principis dels seixanta, però el seu
treball és molt digne i s'ho muntaven bé. De fet van participar també al
Festival de Benidorm i en una sola edició van interpretar 
cinc temes diferents
que no van guanyar i creiem que ni tan sols van arribar a gravar les cançons.
Aquesta és una versió del "Witchraft" d'Elvis Presley, publicat
pel segell Belter l’any 1964 en el seu tercer disc. En aquest EP ens trobàvem a
més a més "Los Watussi", "Consuelo consuela" i “Quiero que
me quieras" que aquesta darrera és una versió dels britànics Spencer Davis
Group. De fet els catalans Latin Quartet que els acompanyen, tocaven com a músics d'estudi en
moltes gravacions de l'època i van acompanyar oficialment a gent com Sonia i Jorge Miranda, entre molts altres. Per cert i per si no ho recordeu, lideran
els Latin Quartet trobem al mestre Francesc Burrull. 
Pat Boone – Qué pasa
contigo
Aquesta és una
veritable curiositat. Entre 1962 i 1966, Pat Boone va editar diversos temes que
ja havien estat èxits seus en els 50, però aquesta vegada els va treure cantats
en diferents idiomes, entre aquests discos, encarats per vendres a un mercat de parla espanyola, trobem aquest publicat l’any 1963 on interpreta "Why Baby,
Why" ara titulada "Que pasa contigo". Es va utilitzar la pista
original gravada en els 50 amb l'acompanyament de l'Orquestra de Billy Vaughan,
traient-li la pista de veu original i afegint la nova cantada en castellà, amb
l'adaptació de la lletra realitzada pel mexicà Mario Molina Montes. Aquest
enregistrament del cantant i actor Pat Boone creiem que no va arribar a editar-se mai a Espanya
i es va publicar a través del segell Dot Records. El cantant i actor Pat Boone
es deia en realitat Charles Eugene Patrick Boone i va néixer l'1 de juny de 1934 a Jacksonville,
Florida. La seva discografia és brutal, però Pat Boone també va filmar 16
pel·lícules i tres documentals. Per cert, aquest EP no és de Mario, li va
passar un oidor a fi de compartir-lo amb tots vocaltres.
Los Pekenikes –
Locomotion con Twist
Aquest tema es va
publicar l'any 1962 i de fet la “Locomotion” que va compossà Carole King i va
popularitzà Little Eva, era una mena de ball que aquí el pais no va funcionar
mai com a tal. En aquest enregistrament el cantant dels Pekenikes era Antonio
Morales, conegut com Junior. De fet ells van gravar 3 discos per Hispavox amb
Junior i un parell amb Juan Pardo. Aquest tema és una versió del "Twistin'
To The Locomotion" de Teddy Randazzo i que a Europa va popularitzar el
cantant francès Richard Anthony. L'EP es va titular "Madison &
Locomotion por Los Pekenikes" i en ell trobàvem la primera cançó composta
per ells que es gravaria en un vinil "Viento inca" que era
instrumental, tota una premonició. Aquest va ser el tercer disc dels Pekenikes,
el segon amb Junior. Per cert, es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea
de Massiel. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'Institut Ramiro de
Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto,
el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà,
l'organitzador de les matinals del Price on, per descomptat, Pekenikes 
van ser
nom habitual fins que aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total van
ser unes vint), a Barcelona fem constar que també les vam tenir, al Palau
d’Esports de Montjuic i a diferents sales com el Lesseps o el Novedades. Las de
Madrid van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus
assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa
franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes
matinals i la paraula més suau que els hi deien era la de "gamberros".
L’etapa més brillant de los Pekenikes i per la que s’els recorda avui en dia
quan es parla de pop español, es l’instrumental, però van tindre un grapat de
cantants a més de Junior, entre ells José Barranco, Juan Pardo, Luis Eduardo
Aute i uns quans més, fins i tot Karina.
+EP+Hispavox+The+Crystals+Juan+Pardo.jpg)
The Blue Diamonds –
Ramona
The Blue Diamonds
eren dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser
una fàbrica de fer diners a tota Europa, sobretot gràcies a la seva versió del
"Ramona" que van treure l’any 1960 el segell Fontana i que escoltem
ara a El Temps Passa… i la música queda. The Blue Diamonds gravaven en anglès,
però van treure 38 cançons interpretades en castellà, aixó vol dir un grapat
d’EPs. Un dels components de The Blue Diamonds es va casar amb la cantant
mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamonds
eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre
duet, en 
aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a
causa d'una malaltia cardíaca. “Ramona” va ser un tema avui ja clàssic que van
popularitzar principalmente el tercet irlandes The Bachelors també en els anys
60, encara que era molt més antiga, concretament va ser gravada per primera
vegada el 4 de gener de 1928, per The Paul Whiteman Orchestra. Estava escrita
per Wolfe Gilbert, amb música de Mabel Wayne, per al film "Ramona",
on la cantava l'actriu Dolores del Rio. Aquest tema es trobava en un EP on
també es van incloure “All of me”, “Always” i “Near you”, en la versió en angles i "Mona Lisa", "Siempre" i "Para mi" en la que van treure en castellà. En aquesta gravació als The Blue Diamond
els acompanya una orquestra amb els seus cors que estava dirigida per Jack
Bulterman. 
Los Milos – Zapatos
azules de gamuza
va emprendre carrera en solitari,
amb molt èxit, sota el nom artístic de Bruno Lomas, al costat de Salvador Blesa
guitarra solista i tercera veu i Vicente Castelló guitarra acústica i segona
veu. Van començar l'any 1959 i inicialment a Los Milos hi havia un quart
component que va marxar-se perquè creia que la música havia de ser només
reivindicativa, es deia Ramon Peleguero Sanchís i era de Xàtiva, del carrer
Blanc. Es tracta del cantautor Raimon. Quan Bruno Lomas s’en va anar, Vicente i Pascual Olives
van seguir com Los Top-Són que més tard es reconvertiren en Los Huracanes.
Gelu amb Los Mustang
– Si yo tuviera un martillo
Ara i amb un euro
per Quimet, us portem el martell de la
Gelu i ens arriva amb bona companyia, la de Los Mustang.
Durant un breu temps i suposem que per exigències d'EMI-La Voz de su Amo, Los Mustang van
acompanyar a la granadina Gelu. Aquest és un dels temes que van gravar junts,
però no barrejadets. Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, coneguda
artísticament com Gelu va néixer l’any 1945 a Granada i fou, fins la seva retirada
dels escenaris l’any 1968, despres de casarse amb l'amic Santi Palau, una “Chica Ye
Yé”. Un dels seus senyals d’identitat va ser els cridets que sonavan cada dos
per tres a les cançons i que ella va imitar, suposem perquè van començar 
molt
abans, dels Torcuato i Los Cuatro, italians afincats al pais i que també feia
servir Li Morante. La cançó és un clàssic del folk americà que han interpretat
des de Pete Seger als Kingston Trio, però que Trini López va convertir en un
estàndard del rock and roll. En aquest EP també trobavem “Dominique”que era un èxit de Sor Sonrisa, “No tengo
edad” de Gigliola Cinqueti i “Ella es muy bonita” que ara no recordem de qui
era, però que havia gravat fins i tot Tito Mora amb el que Gelu va tindre un
“asuntillo” que va omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de
l’época. María de los Ángeles Rodríguez Fernández que ere el seu veritable nom,
com us deiem, va néixer a Granada i aixó de Gelu li va posar el seu germà. Va
ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio
Granada i va marxar a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc i
l’èxit. 
Los Pájaros Locos – La lluvia por fin vendrá
El grup del Maresme
Los Pájaros Locos van gravar el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien
Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van
publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara
que aquest es va editar ja al 2008 i era un recopilatori. Feien servir el
dibuix amb la cara del ocell dels dibuixos animats vint anys abans que
l'utilitzés Loquillo. Los Pájaros Locos eren els germans Salvador (guitarra) i
Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) que eren de Premià de Mar i en el
57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al
país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano),
Piero Carando (baix i 
cantant) que anys despres marxaria amb Los Gatos Negros i
Lucho Guerrero (bateria). Aquesta cançó que ara escoltem a El Temps Passa... i
la música queda, es una versió del tema "Le jour ou le pluie viendra" de Gilbert Becaud i es trobava en el seu tercer EP que es va titular "Volando
con Los Pájaros Locos", editat pel segell Variety l'any 1960, al costat de
“Que yo te quiero”, “Nessuno al mondo” i “Non occupatemi il telefono” i es el
primer disc on Piero Carando canta finalment en castellà, fins aquell moment
solsament havien cantat en italià. De fet molt eren els que creien que Los
Pájaros Locos eran un grup italià afincat a Catalunya. Val a dir que Los
Pájaros Locos, el Golden Quarter i Los Ticanos van ser els primer grups
catalans que van actuar als festivals que es montaven a Madrid.
.jpg)
Nuevos Horizontes –
El afinador de cítaras
Quan van començar es
feien dir Los Unisonos i van tenir una carrera bastant discreta, tot i que amb
la cançó "Lazos azules y rosas", composada per Víctor Manuel van
guanyar el Tercer Festival Hispano-Portuguès de la Canción del Miño l’any
1967 que van defensar conjuntament amb Paco Ruano i van gravar un single que ja
hem escoltat en El Temps Passa… i la música queda. Més tard el grup Los
Unisonos es va reconvertir i els seus components van crear Nuevos Horizontes,
en la carrera dels quals destaca per la seva qualitat aquesta cançó que us hem
portat ara "El afinador de cítaras", una peça a cavall entre folk i 
psicodelia que es prou interesant. Nuevos Horizontes, van ser un grup que sabie
fe bons jocs de veus, eren Ana Maria (piano i orgue), Tommy (guitarra), Alfonso
(bateria) i Juan (baix), tots ells cantaven. Com Nuevos Horizontes els quatre
joves van funcionar de 1969 fins a l’any 1973, traient un LP i 8 singles. Si bé
aquest es el que millor va funcionar comercialment en la carrera de Nuevos Horizontes.
Després Ana María els va deixar i els tres s'unirien com músics al duet José y
Manuel que havien deixat Solera per llançarse els dos sols.
Almas Humildes –
Canta libre
Aquesta cançó es va
incloure en l'últim single que publicara el grup Almas Humildes, era l’any 1972
i el van editar a través del segell Top, en l'altra cara es va incloure
"Walking alone". La cançó que escoltem era és una composició del
cantant, compositor i actor nord americà Neil Diamond que també la va gravar
amb estrofes en castellà, de fet Almas Humildes van una versió molt fidedigne a
la del seu autor. Pocs mesos després de treure aquest single Almas Humildes se
separarien ja definitivament amb un últim concert que va tenir lloc al
campament militar de Robledo de Chavela, a Madrid, on es trobava fent la mili
Guillermo, un dels components del grup. Almas Humildes van ser un dels millors
grups de folk-rock del panorama nacional i van començar com a trio a la Complutense de Madrid, 
liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco
i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era
de Estudios Moro. Antonio Resines també és autor de "Anoustchka", un
dels grans èxits de Los Pasos i que hem escoltat en un dels darrers programes.
L’any 1969 Alex Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen
emulant a Bob Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo
Polo que venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un
single amb ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i
finalment es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb
la estudiantil i ells van escollir acabar les seves carreres universitàries.
Creiem que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia
el mon de la música.
Asunción y Ochenta
Centavos – El Martillo de Maxwell
Aquest cançó de 1970
que ens porten a El Temps Passa... i la música queda el grup Asunción y
Ochenta Centavos, era una composició de Paul McCartney que van signar com Lennon & McCartney i que els Beatles (a la foto) van incloure en el "Abbey Road" que va
ser realment l'últim àlbum dels nois de Liverpool ja que "Let it be"
que van publicar posteriorment havia estat gravat molt abans. La cançó
"Maxwell's Silver Hammer" tractava en la seva versió original, sobre
un psicòpata a qui li agradava assassinar a cops de martell les seves víctimes
i a la grabación original sols van tocar Paul, Ringo i George ja que John no va
valer intervindre, ja hi havien problemas dins de la si del grup de 
Liverpool Asunción y Ochenta
Centavos la van incloure com a cara B d'un single amb "La balada del
maderero" a l'altra costat del vinil. Van començar sent només Los Ochenta
Centavos, però a poc a poc la seva cantant va anar prenent protagonisme fins
que van acabar sent Asunción y Ochenta Centavos, després de gravar aquest
single, el primer amb aquest nom, el grup va entrar en una corba descendent i
no van fer res més de bo, almenys que nosaltres recordem. Los Ochenta Centavos
van començar a finals dels 60 i van participar en el XI Festival de la Cançó Espanyola de
Benidorm amb "Besa, Bésame". La veritat és que Los Ochenta Centavos
van gravar cinc o sis singles, però no van tenir molta transcendència i això
que el grup editava amb EMI, una multinacional. Això si, reconeixem que la nena estava de molt
bon veure i tenia unes cames d'aquelles que no s'acaben mai.
Los No – Moscovit
La passada setmana i
escoltan a Los Pasos us donàrem paraula de que avui escoltariam aquest tema a
càrrec del grup barceloní Los No i aquí us el portem perquè soni a El Temps
Passa… i la música queda. Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala
Lesseps, on es celebraven les famoses matinals que van substituir al Price i el
Palau d’Esports. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes i seguidors
de The Who, compraven la roba en Garvi, botiga situada en una travessia de las
Ramblas barceloninas amb l'estètica més moderneta del moment. La llavor de Los
No està en Cristone y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu
cantant que es feia dir Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós
modista i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria
a Cristina y Los Stop. Quan el grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als
que va deixar per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés l’any 1966 decideix
fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava integrat per 
Angel Pascual
París (Badalona 15-11-1946) al baix, José Luis Tejada Barrio (Barcelona
16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 01-05-1945)
guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la bateria i Jean Pierre
Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van
signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos el 1966 i que es
van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia. Més tard José Luis Tejada
s’aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca i al final
s'incorporaria a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a la banda de Nubes
Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als 70 van tornar i es va
treure un single que va passar més aviat desapercegut. Aquesta cançó es
trobava en el segon EP de Los No, editat l'any1966 i va ser censurada, tot i que
si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu
de lleugeres de cascos, pero al régim tot el que recordaba al comunisme, ni que
fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va
censurar per a emisions per la radio, però el disc és podía comprar a les
botigues. Per cert Los No es van reestructrá en els setanta i juntan-se amb
gent del Eurogrup van surgir Los Eurono, de curta vida, aixó si.
Els Anuncis dels
Nostres Records
Durant els anys
seixanta la joventut i sobretot les firmes comercials, es van adonar que la
higiene personal era una cosa important i que movia molta "pasta
gansa". Van començar a sorgir productes per empolainar bé i mostrar el
nostre millor aspecte. Avui us hem seleccionat una sèrie de productes per
millorar una mica, encara que reconeixem que molts com no anem a Lourdes
buscant un miracle, ho tenim molt clar
Champú Activ
anticaspa
Un problema que
aparentment van solucionar en els 60 va ser el de la caspa. Hi ha homes que
semblen nevats de la caspa que acaben recollint al cap d'unes hores. Doncs per a
solucionar-ho aquí us portem un xampú anti caspa, Activ. Avui en dia aixó dels
champús anti caspa son una cosa habitual a les botigues i hi han un grapat de
marques a les prestatgeries, peró que nosaltres recordem, Activ va ser un dels
primers i encara es ven.
Dentífrico Close-Up
Una altra cosa que
vam començar a cuidar-nos va ser la dentadura, intentàvem conservar blancs i el
més nets possibles els “piños” i van sorgir una sèrie de marques de dentifricis, moltes
d'elles encara es venen avui en dia. Close-Up es deia originalment Pepsodent i
és una marca de pasta de dents d'Unilever, una empresa multinacional anglesa i
holandesa creada l'any 1930 quan es van fusionar Margarine Unie, companyia
holandesa de margarina, i Lever Brothers, fabricant anglès de sabons. Encara
que en molts països es comercialitza com Pepsodent, en altres, com Espanya ens
arriba sota la marca Close-Up. La firma té 13 marques estrella i es calcula que
cadascuna d'elles factura al voltant dels mil milions d'euros anuals, Per cert
la marca Signal, també és de Unilever.
Hojas Palmera – El
fantasma barbudo
Molr homes
s'afaitaven, encara en els seixanta, amb navalla d'afaitar, però a poc a poc la
maquineta amb fulles canviables va anar prenent el protagonisme. Avui les
maquinetes ja són d’un sol ús, però en aquelles èpoques eren metàl·liques i es
desenroscaban per la part superior per poder canviar la fulla quan aquesta no
tallava prou. Una de les primeres marques de fulles que nosaltres recordem va
ser Palmera, marca habitual en la publicitat a força de dispositives que
passava als cinemes de reestrena. Aquest és un anunci dels primers, quan
s'emetien en rigorós directe i interpretat des dels estudis de ràdio per una
orquestra. Ens narra la història d'un fantasma barbut que no podia afaitar-se fins
que va descobrir les fulles Palmera. Actualment la marca Palmera ja no
existeix, va passar a la història i aquest és un dels Anuncis per els nostres
records
Gillette Supersilver
Platinum
Seguim amb la neteja
masculina i amb l'afaitat, un problema diari per a molts, no és el cas de Mario
que per a això es va deixar barba, retallada això si, però s'afaita només un
parell de vegades a la setmana i a vegades ni aixó. Nosaltres vam deixar enrere
la navalla d'afaitar, però no la brotxa i el sabó, no parlem d'escuma d'afaitar
que és un invent molt més modern. Vam descobrir aquelles maquinetes que
desenroscabas pel mànec obrint la part superior i podies anar canviant les
fulles d'afaitar a mesura que anaven perdent tall. És clar que llavors havia
d'anar pensant en quin full usaves. Existien un munt de marques, nosaltres i
després de Palmera que hem escoltat abans, ens recordem ara de les espanyolas
Iberia i Sevillana, però amb Guillette la cosa va prendre modernitat i quan
van treure el Silver Platinum allò va ser ja "l'hòstia" de la
suavitat, almenys és el que diu aquest anunci que us hem portat ara i en el que
ens parlen que es tracta d'una fulla de Platí amb el tall gairebé indestructible
i deixa el rostre de qui la fa servir, tan suau com el culet d'un nadó. Per
cert La podrà fer servir un home llop per afaitar-se?
Afeitadoras
Phillishave
A Espanya, no sabem
si també en altres països, encara que suposem que si, la guerra quan parlàvem
de màquines d'afaitar elèctriques, va estar sempre entre Braun que és de capçal
pla i Philips que té tres capçals rodons, encara que en les primeres màquines
només disposava de dos capçals. Nosaltres avui a la secció dels anuncis del
record d'El Temps Passa... i la música queda, us hem portat el model
Philishave, creiem que amb moltes variacions, això si, se segueix fabricant,
clar que avui són sense fils i amb tot això que ens ha deparat la moderna
tecnologia. Perquè en qüestió d'afaitar, ha passat ja a la història la navalla
d'afaitar que 
Mario va intentar utilitzar alguna vegada, però va ser un total desastre i es va passar a les fulles
d'afaitar, la brotxa i el sabó de barra. Philips ha arribat a produir
un total de 400 milions de màquines Philishave des que va començar a
comercialitzar-se l’any 1938. Es calcula que Philips ha arribat a vendre una
mitjana de 700 màquinas d'afaitar per hora cada dia, a tot el món, clar que són
fonts properes a la marca, però ningú pot posar en dubte la seva capacitat per
arribar al públic i les intenses campanyes publicitàries que encara avui
segueixen existin. Fins James Bond s'afaita amb una Philishave, almenys l'actor
Pierce Brosnan en les pel·lícules de la saga 007.
Toallas el Trovador
Se us hauria passat
per el cap que algú pugues fer anuncis en ràdio i televisió per vendre
tovalloles? Doncs aixó ho va fer la marca El Trovador i ara us portem l'anunci
i alguna imatge que trobareu al blog d’El Temps Passa... i la música queda si
es que tenim sol·lucionat el problema horas d'ara. Per cert que avui en dia i a través del
Ebay hem trobat ofertes per vendre Tovalloles El Trovador i per un article
anunciat com a nou, demanen 30 euros més 7 en concepte de despeses d'enviament.
No sabem si actualment funciona la marca El Trovador, però en el seu moment
fabricaven, a més de tovalloles de bany, dutxa i platga, també barnussos i altres
articles i és que com deia el seu eslògan "Tovalloles El Trovador, vestim
la seva llar amb estil". La veritat es que després de afaitarnos bé, fan
faltes tovalloles per assecar-se.
La Música que es Feia en Català
Nuri – No puedes
comprar mi amor
allà, entre escenari i escenari va sorgir la seva
afició per cantar. Núria Santamaria Salvat també va cantar en català i en el
programa, encara que fa diverses temporades, ja l'hem escoltat, però tornarem a
fer-ho pròximament, paraula. Nuri gravaria un segon disc, en aquest cas per al
segell Concentrix i cantant en català i és que la nena es va presentar en un
concurs que organitzava Ràdio Barcelona i el va guanyar, el premi era un disc,
un EP que es va titular "Primer Premi Show ye Yé" i es va editar el 1965. L'any 1967 sense haver complert els 20 anys d'edat, Nuri deixa la música.
És clar que deu anys després fa un tímid intent de tornar i participa en
el LP "Ara va de Rock" que era un tribut als pioners del pop rock
català. Nuri interpreta, acompanyada del grup Iceberg, una bona versió del
"Rock and roll music". Nuri va morir al 2002, un any després que
hagués mort la seva germana Magda. Aquesta cançó s’ens ha colat per error ja
que està cantada en castellà, però Nuri també ho va fer en català, com us deiem
abans.
Miquel Cors – Petons
més dolços que el vi
Els germans
Maristes, els pares salesians i el clero en general, ja ens avisaven del perill
de la carn, com si ells a través del seu pitonissa particular ja haguessin
sabut anticipadament tot el merder de les vaques boges i després el de la carn de
cavall. És clar que ells es referien a un altre tipus de "carn" i
d'aquest tema i del perill d'anar donant-se petonets sense solta ni volta ens
parla Miquel Cors a aquesta cançó titulada precisament "Petons més dolços
que el vi" i el protagonista de la cançó comença donant-li petonets a una noia i zas, passa el que
passa... casat amb ella i amb fills que també són afectuosos i zas, tornemi, 8 néts al canto. I
és que això dels Petonets no ha de ser cosa bona, clar que nosaltres direm com
Oscar Wilde "La millor manera de lliurar-se de la temptació, és caure en
ella". Miquel Cors, actor de teatre, televisió i cinema, també va ser
cantant, gravant uns quants discos a finals dels seixanta i va militar en el
col·lectiu el Grup de Folk. Miquel Cors va néixer a Barcelona el 1948 i va
morir a Valldoreix el 27 de maig de 2010. Va ser el Antonio Aiguader a la sèrie
de TV3 “Poble Nou” i va estar casat amb l’actriu Silvia Munt.
L'actor i també cantant Miquel Cors
Núria Feliu amb Los
Guacamayos – Escolta’m
Acabarem escoltant a Núria Feliu, la Dama de la Cançó Catalana, que va
treure un disc acompanyada per Los Guacamayos amb un grapat de boleros, entre
els que es trobava aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música
queda i que es va publicar també en senzill. Aixó si, cantades totes elles amb
català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran
Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria
de Nova York. Convidats per la
Càmara de Comerç de la ciutat dels gratacels. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia
aèria Barcelona-Nova York l’any 1988, creiem que va ser, van contractar a Núria
Feliu 
Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul·lar el contracte en
negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els
hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien
perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i la Núria Feliu va ser una
primícia que va aixecar Mario des del Diari de Tarragona i tot un escàndol ja
que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades
i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu
representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de
Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el primer Festival de la Cançó Catalana de
Tarragona i curiosament, estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu,
Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià. A la foto Núria Feliu amb Raimon i Serrat.
Conclou per aquesta
setmana El Temps Passa... i la música queda, ara nosaltres toquem el dos, però
abans de marxar us deixarem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten el programa. Som Quimet i Mario, i
baixem la paradeta dient A reveure!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario