En el programa
d'avui escoltarem unes quantes cançons que vam conèixer a través de festivals
com el de Benidorm o el de l'Atlàntic. A La Parrafada parlarem dels
serials, les famoses ràdio-novel·les que tan populars van ser a la ràdio dels
cinquanta i la dècada posterior, però bàsicament centrarem la secció en la més
coneguda de totes "Ama Rosa", pel que us advertim que prepareu els
llençols per eixugar les llàgrimes que de bon segur brollaran dels vostres ulls
perquè escoltarem alguns fragments. Tindrem molta música, i tot i que
escoltarem dos temes en català, no hi haurà secció catalana. Ara i des de La Xarxa de comunicación local
i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem el viatge per els
records i la nostra banda sonora. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui a El
Temps Passa… i la música queda obrirem amb Los Stop que ens diuen “Que viva el
amor” i a nosaltres ja ens està be aixó.
Obrim la Paradeta
Cristina y Los Stop – Que viva
el amor
Los Stop i una curiositat, va incloure tres cançons d'aquella època tèrbola de transició en el grup que s'havien gravat com Cristina y Los Stop l'any 1969, entre ells es troba aquesta cançó que us hem seleccionat ara per començar El Temps Passa... i la música queda i que és una versió, però ara no recordem de qui era l'original. La veritat és que sempre hem jutjat que és un CD molt pobre ja que només conté 12 temes i tenint en compte el poc metratge de les cançons de l'època, haguessin pogut incloure unes quantes més sense que això encarís massa els costos de producció. Los Stop es van crear l'any 1964 i inicialment es van fe dir Donald Duck. És clar que quan l'any 1966 van signar contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom i es van rebatejar com Los Stop. Eren Cristina que es deia en realitat Mari Carmen Arévalo i a la qual Mario coneix, al costat de
Josep Maria Serra que
després seria manager de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també era
amic de Mario. La resta de components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego i
Fernando Cubedo. Quan Cristina va voler separar-se del grup va crear Cristina y
Los Tops i més tard ja es va llançar en solitari. Los Stop es van buscar una
altra noia perquè cantés, es deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i
creiem que amb ella sols van gravar un single i un amb un altre cantant de la
que no recordem el nom. Los Stop van traure els seus discos primer amb Belter i
després per el segell Columbia i Victoria. 
Michel – Lala
Michel va ser una de
les bones veus sorgides al pop des de terres valencianes, va tenir una
interessant carrera que el va portar a festivals i actuacions a mig món. Amb
aquesta cançó Michel es va presentar al IV Festival de la Cançó de l'Atlàntic que es
va celebrar a Puerto de la Cruz,
l'any 1969, encara que la veritat és que ignorem com va quedar, si us podem dir
que es tracta d'un tema molt festivaler i en la lletra elogia les excel·lències de les Illes Afortunades, una bona manera d'acostar-se al triomf en
aquest tipus de concursos on es premiava la cançó. Es va publicar en format
single, a través del segell Belter, amb "La verbena" a l'altra cara.
De fet Michel ja havia participat en aquest festival un parell d'anys abans.
Michel va ser un gran cantant melòdic, sempre vinculat a les seves ulleres, però sobtadament va desaparèixa del
mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a
l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit 
encara que alguns
nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és
complexa i molt política. Un bon dia va participar en un festival “allende” les
nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després
darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar-se
cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb
la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar, no va
demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans
d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxar-se a Cuba per
realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure
com s’el rebia, no se li va ocórrer rés més que fer-se una fotografia amb Fidel
Castro que el departament de Relacions 
Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va
arribar i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa
oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, Michel va ser inclòs
amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim.
Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixer
a Pego, Alacant, el 15 de juliol de l’any 1933, si bé algunes biografies donen
l’any 1936 com el del seu naixement. Va surgir del programa de ràdio “Los
amigos del lunes” i va començar a gravar amb el segell Columbia, l'any 1962. Michel va morir el 14 de gener de 2009.
Arturo Millán – Un
telegrama
Fa uns quants programes vam escoltar el tema "Comunicando" amb el qual el cantant xilè Arturo Millán va guanyar el Festival de la Canción española de Benidorm de 1960 i que va ser el segon que se celebrava del, però un any abans i en la primera edició, la inaugural, ja havia guanyat amb un altre tema seu "Un Telegrama" que escoltarem avui a El Temps Passa... i la música queda i que va defensar així mateix la cantant, també xilena, Monna Bell. Es tractava d'una composició del propi Arturo Millán. La cançó es va incloure en un EP publicat
per RCA Victor l'any 1959 en el qual també hi havia les cançons
“Señora Doña Cibeles”, “Don Quijote” de Augusto Algueró i “La montaña”. Arturo
Millán va començar com a cantant de l'orquestra de Izidor Handler oer desprtés
llançar-se en solitari. El cantant i compositor va néixer a Chillán, Xile,
l’any 1928. Va morir el 6 de juny de1996 a Santiago de Chile, víctima d'un
càncer. Habitual en la televisión chilena, va gravar cançons históriques en el
seu pais com "Mi amigo Pedro", "Yo tengo fe" i per sobre de
tot "Mi papá, mi amigo", un tema que per cert, junt als seus quatre
fills va gravar fen-se dir Arturo Millán y Los Millancitos. També
teniu que tenir present que Arturo Millán va guanyar en dues ocasions el
Festival de Viña del Mar, al seu pais.
Torrebruno – La luna
tiene dos caras
També d'un festival
és aquesta cançó que ens porta el menut cantant i presentador italià
Torrebruno, establert a Espanya i que va participar en un munt de festivals.
Aquell que es ficava en els nostres televisors en blanc i negre amb allò dels
"Tigres y Leones". Aquesta cançó us la extraiem d'un EP de Torrebruno titulat
"V Festival Español de la Canción de Benidorm 1963" que va publicar el
segell CGD l'any 1963 i que contenia tres cançons a més d'aquesta, “La Hora”, “Cómo te lo diría” i 
“Chisss… chisss…”. Torrebruno era un tap
de basa, un cantant italià molt menut de mida que va venir a Espanya per
participar en els festivals habituals de l'època i va començar a gravar pop en
castellà quedan-se definitivament al pais. Torrebruno es deia en realitat Rocco
"Walter" Torrebruno Orgini, però tothom el coneixia només com
Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixer a Roma el 28
d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de
cor. Torrebruno es va establir a Espanya l’any 1958 i ja en els 70 es va
especialitzar en el rol de presentador de televisió, bàsicament programes per a
la mainada.
Tony & Charley – Bailando rock twist
En el quart EP que
va publicar el duet Tony & Charley, editat per La Voz de su Amo l’any 1962, es
trobava aquest tema que ara anem a escoltar a El Temps Passa... i la música
queda. Aquesta cançó estava composta per Charley Kurtz, però en l'EP també es
recollien "Yo quisiera" que estava escrita per Tony Ronald, al costat
de dues versions "Whem the saints go Marchin' in march" tot un
clàssic del gospel i el blues i "Vueltas y vueltas" que és el
"Tossin' and Turnin" de Bob Lewis. Ara farem una miqueta d’historia.
L'any 1961 Tony Ronald després d’haver grabat un EP en solitari, amb el també holandès Charley Kurtz van crear
Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos
LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar
amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley
preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia
Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van
muntà Johnny & 
Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Llavors
Tony Ronald es va llançar ja en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una
linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar
gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa,
Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i
altres. Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer
a Holanda el 27 d’octubre de 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va
triomfar a Espanya. Durant décades va viure a Castelldefels, per la zona de la Pava i forma part dels
“Mágicos 60-70”.
Tony Ronald va morir el 3 de març del pasat 2013. Va començar gravant en solitari
per després crear el seu primer duet,
Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. Després surgiria
Tony & Charley.
Maria Cinta – Nina
de cera
Suco y Los Escorpiones – The boom lay boom
Suco, líder del grup
valencià Los Escorpiones era el cantant Vicente Moya que va cantar en públic
per primera vegada als 17 anys. Abans d'entrar a formar part de Los Escorpiones
va militar en el grup Los Lakers. Quan es va incorporar a la banda van passar a
ser Suco y Los Escorpiones que durant un temps van ser també la banda
d'acompanyament de Henry Stephen, aquell del "Limón, limonero", fins
que la policia va “facturar” al veneçolà cap al seu país per problemes de
drogues. També van acompanyar a Juan Camacho. Suco y Los Escorpiones van gravar
un sol single amb aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, encara que es trobava a la cara
B, la cara A va ser "La
Telefonista". Aquestes dues 
cançons s'han inclòs en
diversos discos recopilatoris de grups valencians dels seixanta. Aquesta banda
interesant, Suco y Los Escorpiones, l'integraven, a més de Suco, Andrés, Pepe,
Paco i José. Suco va deixar el frontal dels escenaris per passar a la
rereguarda quan li van proposar ser el mànager de Nino Bravo. Després de la
mort del cantant va ser manager de Juan Bau i a ell es deu el descobriment de
Francisco. La foto correspon a la Segona Trobada Rockers Valencians que es va
celebrar l'1 d'octubre de 2008. Actualment Suco, es a dir Vicent Moya (a la foto abaix), es troba
retirat.
Los Sírex – Faldas
cortas, piernas largas
Los Sírex van ser el
millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies,
sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va
començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions,
clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a
compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado.
Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas
Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera
vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va
ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el
cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van
haver uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el
qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys
70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya.
El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu,
Luis Gomis a la bateria, 
José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo
Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra
solista. Aquest tema era la cara B d'un single publicat l’any 1967, amb
"Acto de fuerza" del grup italià Equipo 84, a la cara A. Per cert, el
primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu
pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixar i
s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han
passat un quans músics més, entre ells Tony Mier, Oscar Janot i Quique Tudela.
Luis Gomis i Manolo Madruga van morir l’any 2012, a principis de
setembre, amb pocs dies de diferencia. Los Sírex que seguiexen en actiu, en
aquest moments son Antonio Miguel "Leslie" Cervero, Guillermo
Rodríguez Holgado, Josep Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto Rodriguez. 
Los Pekenikes – Frente
a Palacio
L'any 1966 el gruip madrileny Los
Pekenikes van treure un single que contenia aquest tema a la cara A i
"Trapos viejos" a l'altra banda, publicat per Hispavox. Aquesta és
una de les cançons més recordades en la carrera d'aquest bon grup instrumental,
possiblement el millor del pop espanyol en la seva especialitat, encara que per
Los Pekenikes també van passar un munt de cantants. Els Pekenikes van ser el grup creat al
institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que
precisamente va morir el passat 17 d’abril a Viera, Florida, als Estats Units,
on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era
Alfonso Eduardo Sainz Amoros (a la foto), va néixer el 2 de marz de 1943 a Alicante.
Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves
files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense
oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox 
que volia un
grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels
seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un
parell amb Junior que també va morir no fa massa, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las
estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros,
Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez,
Antonio Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en
aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental
amb Karina. També va començar a despuntar com a productor. Però es diu que va
deixar a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus
deures amb la pàtria, va crear Zapatón.
Los 4 Jets –
Guitarra enamorada
tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. Totes
les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra
enamorada" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, era instrumental en el més pur estil surf music que aquí li deiem só Shadows, la
veritat és que els temes no són excessivament brillants, però peten bé i es
poden escoltar. De fet el grup Los 4 Jets adolien de ser molt tècnic interpretant les seves
cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els
assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de
la música, però la joventut en aquells festivals als matins de Madrid volia
marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de
rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com
Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music.
José María González i Eddy Guzmán ja van morir
La Parrafada
Ama Rosa i els Serials radiofònics
Anem a retre un
homenatge a La Parrafada
a un gènere avui desaparegut de la ràdio que es fa actualment, els serials, la
ràdio novel·la de la tarda que comptava amb un elenc artístic integrat pels actors de
cada emissora, al costat dels tècnics d'efectes especials, veritables artistes
de l'enginy i les orquestres tocant en directe a l'estudi. “Ama Rosa” va ser un
serial radiofònic transmès de dilluns a divendres a les cinc de la tarda per la Cadena SER des de Ràdio
Madrid i estrenat l'any 1959, amb guions de Guillermo Sautier Casaseca
(Canàries, 24 juny de 1910 - Madrid, 14 de abril de 1980). Va ser la revolució
en el mitjà radiofònic en blanc i negre i va provocar que moltíssimes dones i
no pocs homes, cal reconèixer-ho sense vergonya, s'enganxessin als serials
radiofònics, els culebrons de ,+Juana+Ginzo+(Ama+Rosa)+eta+Fernando+Dicenta+(+Doctor+Beltr%C3%A1n).png)
l'època. Perquè el sector masculí retreia a les
dones que estiguessin pendents de la novel·la de la ràdio, però en molts
tallers i indústries, a les cinc de la tarda sonava també la sintonia de
"Ama Rosa". El país s'alentia perquè la gent deixés anar els
sentiments i la llagrimeta
Que consti que abans
ja s'havien emès molts altres serials radiofònics com “Lo que nunca muere” o
“Un arrabal junto al cielo” i els hauria després, reconeixem que "Ama
Rosa" no va ser el primer, però sí el que va consolidar i va donar
"prestigi", entre cometes, al gènere de la llàgrima fàcil i entendridora,
els drames avui convertits en culebrons per la televisió, "Ama Rosa"
va ser El Serial, en majúscules.
El culebró
radiofónic “Ama Rosa” narrava les desventures molt desventurades de Rosa
Alcázar, una dona vídua que es troba davant una tessitura dramàtica: La perspectiva
de la seva presumpta mort imminent i proposa una cosa al metge que
l'atén: donar al seu fill, viu i sa, al matrimoni que acaba de perdre al seu,
els De la Riva,
una família molt acomodada. Serà un secret entre Rosa, el metge i el marit de
la dona que acaba de donar a 
llum a un nadó mort. Aquesta no ha de saber mai la
veritat. Finalment Rosa no mor, però haurà d'oblidar l'infant nascut de les
seves entranyes que rebrà a canvi tot el que ella no pot donar-li: carrera,
diners, posició. Com us dèiem Rosa Alcazar sobreviu i l'amor d'aquesta mare pel
seu fill, la portarà a col·locar-se com a dida de la família i per tant cuidadora
del seu propi fill, havent de mantenir sempre el secret pel bé del nen ignorant
que aquella dona que en té cura d’ell i el protegeix, és la seva veritable
mare. El nen es converteix en un jove malvat, ric i ambiciós que li fa la vida
impossible a la pobre dona. El noi fins i tot arriba a ser acusat de robatori i
assassinat i Ama Rosa, vella i malalta, es 
declara culpable per salvar-lo de la
presó, el seu únic desig és que el noi no sàpiga mai que ella és la seva mare i
allò li provoqui vergonya. Ama Rosa ho suporta tot amb amor i gran resignació,
guarda silenci sobre l'origen fins que aconsegueix que l'amor cap al seu fill triomfi
sobre totes les coses. Ara es quan toca deixar anar les llagrimetes!
llum a un nadó mort. Aquesta no ha de saber mai la
veritat. Finalment Rosa no mor, però haurà d'oblidar l'infant nascut de les
seves entranyes que rebrà a canvi tot el que ella no pot donar-li: carrera,
diners, posició. Com us dèiem Rosa Alcazar sobreviu i l'amor d'aquesta mare pel
seu fill, la portarà a col·locar-se com a dida de la família i per tant cuidadora
del seu propi fill, havent de mantenir sempre el secret pel bé del nen ignorant
que aquella dona que en té cura d’ell i el protegeix, és la seva veritable
mare. El nen es converteix en un jove malvat, ric i ambiciós que li fa la vida
impossible a la pobre dona. El noi fins i tot arriba a ser acusat de robatori i
assassinat i Ama Rosa, vella i malalta, es declara culpable per salvar-lo de la
presó, el seu únic desig és que el noi no sàpiga mai que ella és la seva mare i
allò li provoqui vergonya. Ama Rosa ho suporta tot amb amor i gran resignació,
guarda silenci sobre l'origen fins que aconsegueix que l'amor cap al seu fill triomfi
sobre totes les coses. Ara es quan toca deixar anar les llagrimetes!
La radionovel·la “Ama Rosa” estaba interpretada pel quadre
d'actors de la Cadena SER,
des de Ràdio Madrid i per la seva "cadena d'emissores pròpies i
associades", comptant amb Julio Varela com a narrador, és a dir la veu en
Of. L'elenc d'actors estava integrat per: Juana Ginzo (a la foto guió a la má) com Ama Rosa, José
Fernando Dicenta en el paper del Doctor Beltrán i Matilde Conesa, però també
intervenien José Luis Albar, Luana Alcañiz, Barta Barrios, Elena Barrios, Joaquín
Bergía, Xan das Bolas, Antonio Braña, Antonio Casas, Germán Cobos, Antonio
Delgado, Marucenka Demoslansky, Isabel de Pomés, Antonio Hernández, Rufino
Inglés, Antonio Jiménez Escribano, Carmen Luján, Luis de Luque, Rodolfo Merino,
Magda River i José María Seoane. En l'època van existir dos companyies de
radioteatre importants, el “Teatro del Aire”, dirigit per Antonio Calderón a
Ràdio Madrid i el “Teatro Invisible”, dirigit per Juan Manuel Soriano a Radio
Nacional de España. Cal recordar també a altres 
actors i actrius que van
destacar en aquest sector professional, com Pedro Pablo Ayuso, Matilde
Vilariño, Matilde Asensi, Teófilo Martínez, José María del Río, Vicente Mullor,
Eduardo Lacueva o Lourdes Guerras, entre molts altres pioners del teatre a la
ràdio.
actors i actrius que van
destacar en aquest sector professional, com Pedro Pablo Ayuso, Matilde
Vilariño, Matilde Asensi, Teófilo Martínez, José María del Río, Vicente Mullor,
Eduardo Lacueva o Lourdes Guerras, entre molts altres pioners del teatre a la
ràdio.
Per descomptat, el
cinema també es va fixar en "Ama Rosa" i l’any 1960 el director León
Klimowsky es va decidir-se a rodar, amb el mateix títol de "Ama
Rosa", la versió cinematogràfica que va ser un altre èxit. La
pel·lícula va estar protagonitzada per la gran cantant de cobles i actriu
Imperio Argentina. Mario recorda que sent molt nen, tot just deu anys, els seus
pares el van portar a veure-la, encara que ell no es va assabentar massa, la
veritat, però si recorda amb fixació a dues senyores majors plorant a la porta
del cinema, acabada la sessió i la frase que una d'elles li va dir a l'altra
"He plorat molt... com he gaudit" i a ell aquellas paraules li van
sonar a xinès durant anys, fins que va comprendre el significat. Es va fer així
mateix una versió teatral, una obra en tres actes, escrita també per Guillermo
Sautier Casaseca amb Fernando Vizcaíno Casas i Rafael Baró Valcárcel i que es
va estrenar el 29 de març de 1959 al teatre Arriaga de Bilbao. Guillermo
Sautier Casaseca així mateix va escriure el llibre
La successora, quant
a èxit, de “Ama Rosa” va ser “Simplemente María” amb la qual vam descobrir al
país a Marisa Paredes i més tard sorgeix "Lucecita", totes elles van
aconseguir així mateix uns índexs d'audiència significatius i brillants... però
tot això és una altra història que va formar part de la màgia de la ràdio de
postguerra, en directe i moltes vegades amb públic assistent a l'estudi,
aquella familiar ràdio en blanc i negre.
Avui, quan escoltem
que "El cor de la ciutat" va estar en antena tropecientos mil
capítols podem estranyar-nos, o no, però tot això del culebró no és un invent
modern. No hem descobert la sopa d'all. Que tot està inventat en la Vinya del Senyor! Nosaltres
sols podem canviar-li el color i el títol.
Mario Prades
Los Beta – En el año
2525
Els mallorquins Los
Beta que van començar sent Los Beta Quartet, ens porten ara aquesta cançó en la
que ells camvien l’any i ens el comverteigen en 2033 i van pujan de mil en
mil. El single va ser publicat al 1969, pero
es tractava d'una versió del gran èxit del duet nord-americà Zager & Evans,
integrat per Denny Zager i Rick Evans que eren de Lincoln, Nebraska i havien
format part del grup The Eccentrics, una banda de country. L’any 1964 Evans va
compondre aquesta cançó en només mitja hora. La van gravar i com cap
discogràfica va creure en ells, van fundar l'any 1968 el seu segell i van
editar 1000 còpies del single que es titulava realment "In the year 2525
(exordium and terminus)", es van vendre en un parell de dies. Això va fer
que les multinacionals del disc els 
prestessin atenció. Zager & Evans van
fitxar per RCA i el single va ser reeditat l’any 1969 aconseguint l'èxit massiu
i sent número 1 als Estats Units, romanent en aquesta posició durant sis
setmanes i també va pujar al primer lloc a Anglaterra. Van vendre més de quatre
milions de còpies i això que eran un duet sense futur. És clar que després de
treure un LP amb el mateix títol, Zager & Evans no van tornar a aconseguir
cap altre hit i es van diluir en l'oblit, encara que aquest tema ha quedat en
els annals de la música com la primera cançó futurista de la història del rock.
Prevenia dels perills de la tecnologia, mostrant-nos un futur en el qual la
raça humana és destruïda per les seves pròpies innovacions tecnològiques i
mèdiques, així com per la ira divina. Ens la portan Los Beta que van començar
deien-se Los Beta Quartet.
Betina - Perque em vas dir adeu
Aquesta cançó de Betina, va estar inclosa a un EP editat per el segell Ekipo, un petit segell amb seu a Barcelona, l’any 1966 i on així mateix es recullien “A la bona de Déu”, “La vida tal com ve” i “L’Olé” que ens sembla recordar que era del Dúo Dinámico. “Per que em vas dir adeu” era una versió en català d’un dels grans èxits de Los Brincos “Tu me dijiste adiós”. Betina va ser una de les bones cantants Ye-Yé catalanes dels anys seixanta, si bé i ja en els 70’s i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, va treure un parell de singles més i passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de trenta anys. De fet s’havia casat i el seu marit era músic de l’orquestra.
Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre del any 2011 a Sitges, on vivia. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional al programa "Paso a la Juventud" que presentava el gran locutor Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per Zafiro quan ella tenia sols 15 anys. De fet val a dir que Betina va centrar la seva carrera en la llebgua castellana. L’any 1967 Betina va participar en el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema d'Antoni Parera Fons i va aconseguir el tercer premi.
Els 5 Xics – Bajo la
lluvia voy
El grup valencià Els 5 Xics ens versionen ara la cançó "Just wolking
in the rain" de The Walker Brothers. Però va ser composta per Johnny Bragg i Robert Riley, els dos empresonats
a la Tennessee State
Prison a Nashville i que ja la van gravar des de la presó amb el seu grup, de
nom explicatiu The Prisonaires, l’any 1953. També la va gravar Johnnie Ray,
aquest l’any 1956 i la va col·locar en la segona posició del Billboard. Que
consti que a Espanya ja l'havien gravat els catalans Los Pájaros Locos i molts
altres grups, però la versió d'Els 5 Xics és francament bona. Van començar sent
5, però van arribar a ser 7 i es van crear al barri del Cabanyal, a València.
Van estar en 
actiu de 1965 a
1983 i per la banda van passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de
Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José
Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i
Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5
Chics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época", és
clar que resulta molt curios aixó perqué Los Huracanes també van ser escollits
"El Mejor Grupo Valenciano de su Época". En moltes gravacions consten
com Els 5 Chics i en altres com Els 5 Xics. 
.jpg)
Los Pasos –
Anouschtka
Los Pasos, amb els
que acabarem el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, van ser
descoberts per Manolo Díaz que ja treballava en solitari i com a productor i
que havia militat a Los Sonor. Va compondre per ells “La moto” i ple
d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos.
Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los
Bravos i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la
gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. La
cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los
Bravos. La versió de Los Pasos és al nostre parer molt millor, però les vendes
més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike
Kogel. Per cert que Milhaud va putejà a Los Pasos i "La Moto" que havia de ser
el seu primer single, va ser el tercer. Per cert, Manolo Díaz també es l'autor
del tema "La parada del autobús" de Los Bravos. Los Pasos es van
formar a Madrid i els seus membres provenien de 
Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos
Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro
Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizan,
Joaquín Torres i Martín Careaga, per cert, un d’ells era nuvi de Marta Baizán,
però no recordem quin era. L’any 1968 protagonitzen la pel·lícula
"Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis
López Vázquez, incloen diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van
funcionar de 1966 fins l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i
Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una
bona banda de rock progresiu. Aquesta cançó, una de les més populars en la
carrera de Los Pasos, es trobava com a cara A d'un single editat per Hispavox
l’any 1967 i al contrari del que els va passa a Los No amb “Moscovit” que
escoltarem en un proper programa, “Anouschtka” no va tenir cap problema amb la
censura. La cara B va ser "El sueño aquel".
Tencarem per aquesta
setmana El Temps Passa... i la música queda, però abans de tocar el dos, us
deixarem amb la bona companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara ferrarem la
paradeta i us direm Adéu.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario