El Temps Passa 08-35

En el programa d'avui recordarem un ritme que va causar sensació "La Yenka" a càrrec dels seus autors, però tindrem molt més, algunes cançons polèmiques, temes dels Beatles a càrrec de grups espanyols, entre ells, per descomptat, Los Mustang, també sonaran Joe & The Jaguars que tot i que eren nord-americans, van fer la mili a Espanya i van gravar aquí un EP en castellà, música en català, cantautors com Benito Moreno i molts més solistes i conjunts que ens duran per aquest viatge pels records, per el passat, configurant la banda sonora del nostre ahir. Ara començarem El Temps Passa… i la música queda, des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui obrirem amb Los Polaris, un grup históric que tan sols van treure un disc petit que ens portará a Texas, per tant ara.

Obrim la Paradeta

Los Polaris - Texas

Los Polaris, amb els que avui obrirem aquesta finestra al record, a la dècada gloriosa dels seixanta, musicalment parlant, van ser um grup que tan sols va publicar un disc, un EP de quatre cançons, però avui podríem considerar Los Polaris com un els grups rellevants en els inicis d'aquell rock and roll pioner de principis d'aquella dècada, dins dels conjunts madrilenys. Va ser creat per dos nois de només 17 anys, Fernando Muñoz (òrgan) i Fernando Mariscal (bateria), als quals se'ls uneixen Ele Juárez (guitarra), Juanjo Sánchez Campins (baix) i Luis Blanco (guitarra). Però Juanjo se'n va a Los Relámpagos i comencen els canvis. S'incorpora el baixista japonès Tony Yoh i Los Polaris comencen a fer actuacions en clubs de Madrid com a grup instrumental i anomenant-se Los Zipi-Zape. Canvien a Los Polaris i l'any 1964 es reconeix la seva vàlua professional i apareixen un reportatge seu a la revista Fonorama i això que no havien gravat res. Es converteixen en la banda d'acompanyament del francès Robert Jeantal. Segueixen els canvis i entra Manolo Díaz Pallarés (guitarra), que tocava amb Los Flaps i també Manolo Díaz, que venia de Los Sonor, com a cantant i guitarra rítmica, passant Ele a tocar el baix. A l'any 1965 i amb el segell Columbia es publica, amb producció d'Alain Milhaud que començava llavors a Espanya, el seu primer i únic disc en el qual es va incloure aquesta cançó, una versió d'un tema country, al costat de “Cantando voy” que era seva, “Te prefiero a tí” i “Cerca de ti”. Manolo Díaz, al qual escoltarem més tard deixa el grup a finals d'any per llançar-se com productor i en solitari i ells passen a ser grup de suport de gent com Marta Baizán, Valen i Dyango, també tornan a acompanyar a Robert Jeantal. Allà es va acabar la carrera de Los Polaris com a grup, Manolo Díaz Pallarés ja va morir.

Johnny & Charley – La Yenka

Quan el duet Tony & Charley es van separar, Tony Ronald va emprendre la seva carrera en solitari, acompanyat-se inicialment pels Kroner's, però el seu company Charley Kurtz, també holandès, va fer que vingués a Espanya el seu germà Johnny i van crear un altre duet Johnny & Charley. L'any 1965 van gravar un tema que va esdevenir històric del pop espanyol dels seixanta "La Yenka" que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es va dir que per a compondre la yenka, un ritme ballable que va causar furor i que molts altres conjunts i artistes es sumessin a la moda gravant cançons seguint la seva estela, Charley Kurtz s’havia inspirat en un ball folklòric típic de Finlàndia, Dinamarca o algun altre país nòrdic, ara no ho recordem amb precisió, però no era cert, va ser una creació de Charley Kurtz. Però la desgràcia va marcar al nou duet quan va morir Charley Kurtz, després d’un concert fet a Reus, creiem que al Teatre Fortuny, en accident de cotxe, el 28 de febrer de 1965, a la cruïlla de les quatre carreteres, en la intersecció entre la Nacional i la antiga carretera de Reus a Salou, a Tarragona i el seu germà Johnny va quedar ferit greu. La discogràfica va intentar treure-li suc a tot i van publicar un parell més d'EP’s gravats en vida de l'holandès, aquells discos petits a 45 rpm de quatre cançons i que encara no havien vist la llum ja que l’èxit de “La Yenka” va enrederir la sortida del según disc. Les dotze cançons que van gravar Johnny & Charley en els seus 3 EP's, es van incloure en un LP recopilatori que es va editar l'any 1965, calia seguir maman de la mamella. És clar que veient que no els quedava res més que treure van ficar a Johnny,. ja recuperat, sol a l'estudi i va gravar un altre EP que es va publicar l’any 1966, va estar produït per un jove Rafael Trabuchelli i francament, va passar més bé desapercebut. Després crearia un grup sense relevancia Johnny Recourt Quartet i tornaria a Holanda, Va morir anys més tard, pensem que d’un càncer. Inicialment i com Tony and Charley van publicar cinc EP 's. Per cert, Charley en realitat es deia Charley Recourt.

Joe & The Jaguars – Si tuviera un martillo

Joe & The Jaguars eran un grup sorgit a Espanya, però no eren espanyols, es tractava de soldats nord-americans, fent la seva mili a la base americana de Torrejón de Ardoz i que van gravar un únic EP aquí al país. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. Van acompanyar a Karina amb la que van gravar un EP i també algún que altre artista de moda a l’época. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones i ja havie gravat discos quan va ser cridat a files. Aquí va crear Joe & The Jaguars. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya l’any 1963 per fer una televisió i va demanar que el portesin a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup. Si és que no perden pistonada. Aquesta cançó que escoltem ara i que va ser superversionada, era "If I Had A Hammer", el gran èxit de Trini Lopez que la va reconvertir al rock and roll, si bé val a dir que es tot un clàsic del folk americà i la van gravar molt abans Peter, Paul & Mary.

Micky y Los Tonys – Multiplicarse

Aquest tema que era una versió de l'èxit del nord-americà Bobby Darin que ho va interpretar en la pel·lícula "Quan arribi el setembre" va ser gravada per diverses bandes espanyoles, però nosaltres us hem portat avui la versió que van realitzar Micky y Los Tonys, un dels conjunts importants del pop dels seixanta i que, tot i tenir a Miguel Ángel Carreño conegut com l'Home de Goma pels seus moviments a l'escenari, estaven realment liderats per Tony del Corral, per això le de Los Tonys i que va crear el grup l'any 1960 comptant amb Fernando Argenta (guitarra) que era fill del directe d'orquestra Ataulfo Argenta, Joan Fuster (baix), Enrique Modolell (bateria) i Toñín com a cantant al qual van substituir per Micky que tenia només 16 anys, però molta "jeta”. L'any 1961 aconsegueixen treure’s el carnet vermell, aquell que concedia el sindicat vertical i que permetia realitzar actuacions com "atracció", però no fer "ball". Actuaven al Airmen’s Club de la base aèria americana de Torrejón ja que Micky, fill d'un diplomàtic, parlava anglès. Van tenir una discografies molt rellevant, primer amb Zafiro i després van passar al nou segell Novola, encara que també gravarien per Belter i Caudal. Pel grup passaria també Francisco Ruiz que venia de Los Shakers i va substituir a Fernando Argenta quan se'n va anar a la mili. Aquest es convertiria en presentador de televisió, conduint aquells populars programes de divuilgación de la música clàssica entre la joventut i moriria el 3 de desembre de 2013. Micky l'any 1970 es llança en solitari i Tony del Corral passa a ser guitarrista i director del grup de Julio Iglesias, allò va significar la fi del grup. Micky gravaria de nou aquesta cançó en un disc en solitari publicat ja en els anys 80.

Lone Star – Ella te quiere

Gravat encara com Conjunto Lone Star l'any 1964 es publica un EP, el tercer de la seva carrera, amb aquest tema que era una versió del "She loves you" de The Beatles i que també va incloure "Rezaré" de Ben E King que a Espanya havia popularitzat Adriano Celentano, "Celia" de l'argentí Leo Dan i "Di si me quieres" que havia estat un èxit de Brian Poole & The Tremeloes. Encara publicarien un altre EP com Conjunto Lone Star, abans d'aconseguir ser definitivament Lone Star, a seques. També va ser l'últim disc que van gravar abans de la incorporació de Joan Miro que va substituir a Willy Nab, abans ja s'havia marxat Enric Fuster i en aquest disc eren un quartet: Pedro Gené, Willy Nab, Rafa de la Vega i Enrique López. Avui a Lone Star se'ls coneix en el món musical com La Leyenda i nosaltres sempre hem estat convençuts que van ser el millor grup espanyol dels seixanta i part dels setanta. Per Lone Star a finals de la dècada van començar els canvis i van passar per la banda Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, José María Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i altres. La seva història musical és intensa, cal destacar que van ser l'únic grup espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970 i destacar que l'any 1982 van realitzar un concert davant 120.000 persones a la recta de l'Estadi, a Montjuïc, amb Eric Burdon. L’any 1996 i després de publicar "Hacia el futuro", Lone Star es desfan definitivament, si bé ara sembla que Pere Gené (a la foto) torna de nou, encara que aquesta vegada en solitari i comptant amb Kitflus i David Palau, publicarà un àlbum titulat “Boomerang”.

Los Mustang – Conocerte mejor

Amb tota seguretat, els millors versioners de The Beatles a l’Espanya dels seixanta van ser Los Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i aquest tema amb que escoltarem a El Temps Passa... i la música queda d’avui, es trobava en un dels seus millors EP 's, publicat per EMI l'any 1964, encara que el tema estrella va ser "Ma vie" d'Alain Barriere. També es van incloure “Un mundo sin amor” que era del duet britànic Peter & Gordon i “Y volvamos al amor” de Marie Laforet. La canç´p que escoltarem ara va ser composada per Lennon i McCartney l'any 1964 per a la banda sonora del film "A Hard Day's Night" de 1964 i es va publicar el 10 de juliol de 1964, però com solia passar en el tàndem de compositors, encara que només va ser un d'ells qui la va escriure, al registrar-la consten tots dos, en aquesta ocasió va ser John Lennon qui va escriure "I should have know better". La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Tenim que reconeixer que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo.

Los Ídolos – ¿Cómo lo haces?

Ara escoltarem a Los Ídolos, una banda de transició que després de gravar tres EP's es va reconvertir a The Canaries i aquests després serien Los Canarios, la millor banda de soul espanyola de tots els temps al costat de Conexión i Doble Dinamita. El cantant i guitarra de Los Ídolos va ser Eduardo Bautista, el que va ser polémic president del SGAE. La història comença l’any 1961, quan Teddy crea Los Diablos del Rock en la seva Gran Canària natal, al costat de José Manuel (baix), Germán Pérez (guitarra solista) i Tato Luzardo (bateria). Després van canviar al baixista per Rafael Izquierdo i passarien a ser Los Ídolos ja que diables havia molts en el territori musical espanyol i s’en van anar cap a Madrid, però veient que la cosa no rutllava es van venir a Barcelona i van fitxar per Belter. Van gravar al Casino de l'Aliança del Poble  Nou amb la bateria embotida en una llotja per fer acallar el seu so i tot en directe, d'una tacada i sense públic, això si. La reverberació de les veus es va fer als lavabos, on hi habia eco natural. Los Ídolos en els seus tres EP’s van versionar cançons de Beatles, Searchers i Gerry and the Pacemakers cantat-les en anglès i castellà. També van gravar un tema composat per Teddy Bautista "Toma mi mano" que és el seu debut com a compositor i que escoltarem un altre dia. A Catalunya van ser descoberts per un empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els va proposar marxar al seu país i ells van recollir els estris i se'n van anar a les USAS aquestes de les barres i estrelles, convertits en The Canaries. Aquest tema és de 1964, any en què van gravar els seus tres únics discos. Aquest va ser el primer i es tracta d'una versió del "How do you do it?" de Gerry and the Pacemakers, un grup pertanyent a l'escuderia de Brian Epstein. La peça va ser escrita per Mitch Murray. Totes les cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un CD editat l’any 2004. Si mireu la caràtula del disc, Teddy Bautista es el que es trova a sota, a la dreta.

La Música que es Feia en Català

Núria Espert – Surabaia Johnny

L'any 1967 l'actriu Núria Espert va publicar amb el segell Concentric un EP titulat "Canta Bertolt Brecht" en el què va versionar al català quatre cançons del cantautor francès. La veritat és que ja ho hem dit en diverses ocasions, els cantautors i artistes catalans de la Nova Cançó van prendre pràcticament sempre com a referència a la gent de la chançon francesa, mentre que els grups i conjunts miraven cap a la música anglosaxona. Núria Espert no va ser una excepció. En aquest EP del que us extraiem aquest tema que ocupava tota la cara A, es van recollir dues cançons més a l'altra banda “Cançó dels vuit elefans” i “Cançó del fum”, la que sona hora va ser adaptada al català per Josep Maria Espinas, mentre que de les altres dues es va encarregar C. Serrallonga. La direcció musical va estar a càrrec de Francesc Burrull i Núria Espert va comptar amb una banda de luxe: Fernando Orteu a la guitarra, Josep Andreu a la flauta, Miquel Badia al trombó, Enric Ponsa del Latin Quartet al contrabaix, Juli Pañella s'encarrega del clarinet, Robert Armegol de les percussions i el mateix Francesc Burrull del piano. L'actriu i directora Núria Espert va néixer a Hospitalet de Llobregat l'11 de juny de 1935 i la seva consolidació professional li va arribar l'any 1954 quan va haver de substituir a l'actriu Elvira Noriega a "Medea", al Teatre Grec de Barcelona. En el 59 va crear la seva pròpia companyia i la seva carrera professional ha estat plena d'èxits i reconeixements. Encara que la seva vida professional s'ha centrat en el teatre, ha participat en unes quantes pel·lícules, entre elles “La ciutat cremada”.

Mercé Madolell – Eren trenta innocents

L'any 1966 la cantautora Mercè Madolell va gravar un EP també per al segell Concentric on es trobava aquest tema i que es tracta d'una versió del cantautor i poeta francès Jean Ferrat que la va titular originalment "Nuit et brouillard". La veritat és que les lletres de Jean Ferrat sempre tractaven de temes socials i sobretot de l'ocupació nazi a França i la deportació de jueus, com és la temàtica d'aquesta cançó. En el disc també es van incloure "Visca!" Que així mateix era de Jean Ferrat (a la foto), "El Guardià del far" versió d'una cançó de Jean Prévert i "El bar de tants nits" que va ser una composició de Guy Béart, L'adaptació de les lletres la va realitzar Josep M. Espinàs i els arranjaments i la direcció musical, així com la producció va ser del Mestre Francesc Burrull. Mercè Madolell actuava habitualment amb Els Setze Jutges si bé nosaltres no estem segurs que fora component oficial del grup. En la seva carrera cal destacar un memorable recital que Els Jutges van oferir el 13 de març de 1968 a la sala Price, de Barcelona, era un festival que va tenir molts problemes per poder dur-se a terme ja que, encara que no es podia dir, era a benefici de la clandestina Comissions Obreres i que es va suspendre en dues ocasions i finalment es va muntar en tan sols setanta-dues hores, Va ser un èxit i al carrer es van quedar més de 400 persones que no cabien al local i els aforaments en aquelles èpoques, més o menys es complien. Mercè Madolell, igual que els seus companys que van actuar aquell dia, no van cobrar. També van pujar a l'escenari Maria Amèlia Pedrerol, Pi de la Serra, Rafael Subirachs, Guillem d'Efak i Raimon. Cal afegir que Mercè Madolell Aragonès actuava en moltes ocasions a La Cova del Drac. Creiem que va gravar tres discos per al segell Concentric i també va incloure algun tema en recopilatoris. Per cert, sembla ser que es troba en una residència d’avis a Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat, calculem que deu tindre al voltant dels 70 anys i tot i tindre problemes d’artrosis, ho porta molt bé. Salutacions Mercè.

Són Tres – l’Emigrant

Aquest tema que molts encara recordaran en la gran versió que va realitzar Emili Vendrell, era música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer, Mossen Cinto. Es tractava originalment d'una obra escrita per a l'Orfeó Català que la van estrenar el 8 d'abril de 1894. Amb el pas dels anys la cançó es va convertir en un cant de nostàlgia per a tots aquells exiliats que a causa de l'incivil guerra van haver d'abandonar la seva Catalunya natal i emigrar a terres estrangeres. Avui representa tot un símbol de la nostra identitat. La música la va escriure Amadeu Vives al seu pis del carrer Aragó, a Barcelona, feia pocs mesos que havia mort la seva mare i això va influir en el toc de nostàlgia que ofereix. Aquesta versió que ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, ens la portan un tercet que van gravar un disc de quatre cançons en catalán mitjançant DDC que era un subsegell de Discophon i fent-se dir Són Tres, peró ells eran en realitat el grupo Los Guacamayos que sempre van cantar en castellà, però aquí van voler incursionà en el mercat en català. Los Guacamayos eren catalans, de Barcelona. Creiem que d’Hostafrancs, però no estem segurs, per tant no ens feu massa cas. Mario recorda haver sentit parlar al seu pare de que ell els coneixia i l´hi agradaven. De fet al pare li agradaven i molt els bolerets. Los Guacamayos es van inflar d’actuar a les televisions de molts països d’Europa. Ja en els anys setanta van gravar un disc acompanyan a Núria Feliu, tot ell ple de boleros. La veritat es que no hem trovat información d’ells per Internet, pero us podem dir que en els noranta encara treien discos si be des de els vuitanta eren ja un duet, sols eren Albert i Narcís Vidal, no recordem el nom del tercer. En aquest disc, amb molta càrrega jazzística, la dirección musical va estar a carrec del Mestre Francesc Burrull i les adaptacions de les lletres van ser de Lleó Borell. També es van incloure “Mademoiselle de París”, “Records d’Ipacarai” i “Torna a Sorrento”.

Fernando Orteu y su Conjunto – María ninguem

Abans us hem parlat d’ell o ara aquí el teniu. Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de Catalunya. Aquesta cançó, compossada per el brasileiro Carlos Lyra, també va ser molt ben versionada per Luis Aguilé i fins i tot Cliff Richard la va gravar en castellà. Nosaltres us l’hem extret d’un dels seus EP’s, el titulat “Bossa Nova” que Fernando Orteu, aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar l’any 1963 a través del segell SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz, pero incursionava amb un génere germa, la bossanova. També va trevallar durant molt de temps com Fernando Orteu y su Orquesta i a l'orquestra és trovaban  Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastià Albalat (orgue), Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués, Ricard Roda i Enric Folgueras als saxos, Josep Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Joan Antoni Calvet (bateria). Com Fernando Orteu y su Conjunto va acompanyar a molt artistes, entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan al xiulador Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de color Pilar Morales, Gloria, el Dúo Rúbam, María Cofán, el cantautor basc Benito Lertxundi i uns quans altres. Junt amb Manuel Cubedo i Ramón Falcó, van ser considerats els millors guitarristes de sessió de la seva época. Per cert, es deie que aquesta cançó era la preferida de Jacqueline Kennedy.

Tornarem a la península escoltan una cançó que tot i tenir una lletra que podríem considerar polémica per l’època, va passar la censura franquista.

Manolo Diaz – Postguerra

Abans parlàvem de Manolo Diaz que quan va deixar a Los Polaris es va llançar ja definitivament en solitari amb temes s cavall entre el pop i la cançó d'autor. Aquest es va incloure en el seu primer àlbum titulat "Retablos", gravat a França i publicat per Sonoplay l'any 1967. D'ell es van extreure tres discos petits, aquest va ser el primer d'ells i el tema és una crítica a la societat de l'època i la veritat, tenint en compte la lletra, no entenem com aquella fèrria censura franquista la va deixar publicar, per molt menys van censurar altres cançons i discos. També van incloure dues peces més “Bibi” i “Vino una ola”. Després Manolo Diaz va passar al segell Barclay i va treure un munt de discos petits, no va ser fins l'any 1972 que publicaria un nou àlbum "A Divided Family" que aquest i tot i estar cantat en anglès, si va ser censurati en el seu moment només es va publicar a França. Trauria l'any 2003 un doble disc recopilatori a través de Rama Lama titulat "Manolo Díaz. Todas sus Grabaciones" que també va incloure el disc censurat al complet. Havia militat primer amb Los Sonor i va compaginar la seva carrera en solitari amb la de productor i compositor, escrivint un munt de cançons per a Los Pasos, Los Bravos, Manolo Pelayo, Dyango, Massiel i molts altres. Manolo Diaz va néixer a Oviedo l'any 1941 i després es va convertir en executiu de diversos segells discogràfics, entre ells CBS, sent president del segell per a Espanya i Portugal, vicepresident de Sony Music Europa, president de Polygram per a Amèrica Llatina i president de la Federació de la Indústria Fonogràfica d'Amèrica Llatina. A la foto Manolo Diaz amb el cantant José Manuel Soto.

Benito Moreno – España huele a pueblo

El cantautor sevillà Benito Moreno és avui dia recordat per haver realitzat la cançó que és sintonia del programa de ràdio "El Larguero", però aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa... i la música queda és possiblement el millor que gravaria Benito Moreno al llarg de la seva carrera. Els arranjaments d'aquesta cançó van estar a càrrec dels nois de Triana, encara que amb la cançó ens anem i molt de temps ja que es va gravar en els Estudis Kirios de Madrid l'any 1975 i el va publicar Movieplay que el editaria en single amb "Sevillano" a l'altra cara, el mateix any. La cançó es va incloure posteriorment a l'àlbum "Romances del Lute i otras canciones" del 2004.

Massiel – El era mi amigo

Aquesta es una de les bones cançons de Massiel i la va interpretar en una pel·lícula protagonitzada per Bruno Lomas i Pilar Velázquez, on també surt Massiel junt a Micky (tots dos a la foto) i en el film la acompanyen en les actuacions Los Tonys. La pel·lícula va ser dirigida per Víctor Auz l’any 1967 que en principi era guionista i aquest va ser l'únic film que va dirigir, però sempre s'ha dit en el mundillo musical i cinematogràfic de l'època que amb "Codo con codo" van voler fer una segona part de "Megaton Ye-Yé". Per cert “Codo con codo” ens fa un recorregut per les sales i clubs del Madrid d’aquells anys, amb locals que veritablemenet existien com Consulado, Piccadilly i el Royal Bus. La "Tanqueta de Leganitos", com es coneixia a Massiel, va representar a Espanya per accident al festival d'Eurovisió de 1968 i un 6 d'abril de 1968, Mario ho recorda per que aquella nit de dissabte es trobava d’acampada amb uns companys de la colla del carrer Bassegoda a Santa Coloma de Cervelló, dons bé, Massiel va guanyar interpretant una cançó del Dúo Dinámico que havia de cantar Serrat, però aquest va decidir en l'últim moment que si no ho feia en català, dons no la cantava. És clar que segons va explicar Massiel en un programa de televisió i Serrat no ho va desmentir, Banca Catalana va posar a la seva disposició dos maletins amb diners i com el Noi sabia que tenia moltes probabilitats de no poder tornar al país, suposem que devia pensar que les penes amb pasta gansa són menys penes. De fet a Espanya va poder tornar en aquella ocasió, però va ser vetat durant molts anys a Televisió Espanyola, en aquell temps la millor televisió del país i l’única. Massiel es diu en realitat María Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa i va néixer a Madrid el 2 d'agost de 1947. De fet i tot i bones cançons editades posteriorment com "María de los Guardias", Massiel viu del record del "La La La", però gairebé ja ningú es recorda del Trio La La La que la van acompanyar, de fet tenien que acompanyar a Serrat. Oi que no? La veritat es que el Trio La La La van tindre problemes amb Massiel i aquesta no les va voler per la gira que va fer despres d'Eurovisió. Més tard van ser contractatades per Julio Iglesias i amb elles va guanyar a Benidorm l'estiu del 68 amb "La vida sigue igual", es clar que Los Gritos també van tenir a veure en el triomf. El Trío La La La així mateix, van estar amb Julio Iglesias a Eurovisió, l’any 1970. Nosaltes només recordem el nom d'una d'elles, la menys agraciada físicament que era Merche Valimaña. Aquí al blog veureu una foto de Mario Prades amb Massiel, fent-li una entrevista.

Los Bravos – Sympathy

Amb músics de Mike & The Runaways i Los Sonor, és va crear Los Bravos que primer es tenien que dir Los Nuevos Sonor, però despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos, la veritat es que tot va ser un montatge d'Alain Milhaud que els va produïr i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al "Black is black", es van convertir en un dels conjunts més importants dels 60. Quimet sempre els anomena Els Senyors Black is Black, des de que en un concert els va escoltar tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó que es va classificar fins i tot en el segon lloc en les llistes del Billboard americà. Nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda, us portem aquesta peça que Mario considera la de millor qualitat musical en tota la carrera dels Bravos que va ser editada en un EP de 1967 i que va ser l'últim disc amb aquest format, a partir d’aquell moment ja solsament gravarien singles i LP’s. L’any 1969 Mikel Kogël abandona el grup per començar com a solista,passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup britànic Yes i canviant el seu estil cap a un rock-funky. A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho feian músics d’estudi. Us explicarem un altre, els nois no volien gravar el "Black is black" i va ser Alain Milhaud qui els va obligar a fer-ho. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional, fins i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser substituït per Jesús Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació oficial, tot pur teatre i no us diem rés dels vestidets que els hi posaven a les pelis, en van fer dues. A la foto Montse Aliaga amb Mike Kennedy.

Los Sírex – Que te deje de querer

Aquesta cançó que escoltarem avui per acabar El Temps Passa... i la música queda, és una de les que més ens agraden de Los Sírex. Es trobava en un EP de l’any 1964, al costat de “Ciao, Amigo” d’Adriano Cellentano, el clàsic americà “Jambalaya” que va gravar fins i tot Fats Domino entre d’altres i “Motivo de Amor” que es una versió de l’italià Pino Donaggio que també la va gravar en català. Los Sírex eren Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i Josep Fontseré (guitarra rítmica) ells van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons pròpies. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han passat un quans músics més, entre ells Tony Mier, Oscar Janot i Quique Tudela. Luis i Manolo van morir l’any 2012, al setembre i amb pocs dies de diferencia.

Conclou El Temps Passa... i la música queda per avui, però abans de marxar-nos, us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. 

Vídeo de l'actuació de Els Grills a Constantó l'estiu de 2013.

 La cançó es el "Yellow river" de Christie.

Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara tencarem la paradeta dient Adéu-siau.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa