El Temps Passa 08-36

A la secció dels Anuncis dels Nostres Records avui parlarem de menjar, d'omplir la panxa, la veritat és que a nosaltres sempre ens ha agradat això del "llantar" i avui ens deixarem portar a gust. A la Música que es feia en Català escoltarem a Lita Torelló, el valencià Michel interpretant en la nostra llengua un tema francès, al costat de Els de la Torre i la jove, en aquella època, Maria Amélia Pedrerol, però a El Temps Passa... i la música queda també recordarem el passat musical, els anys seixanta gràcies a Conchita Velasco, el Dúo Dinámico, Los Llopis, Miguel Ríos i un munt més d'artistes que compartirem des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i per començar us portem a Li Morante acompanyada de Los Sonor que ens cantará l’historia de un disabte per la nit.

Obrim la Paradeta

Li Morante con Los Sonor – Sábado noche

Avui anem a començar el nostre viatge pels records escoltant aquest tema que us extraiem del que va ser l'últim disc de la cantant andalusa Li Morante, un EP que es va publicar l'any 1964, el cinquè que treia, i en el qual la cançó estrella va ser “No tengo edad para amarte” de la cantant italiana Gigliola Cinquetti, amb la qual va guanyar l'edició d'aquell any del Festival de San Remo i també el d'Eurovisió. De fet les quatre cançons van participar en el San Remo, aquesta que escoltem ara va ser defensada per Bruno Filippini i també es van incloure “Un beso pequeñísimo” que no recordem qui la va cantar i “Esta noche no, no, no” que va defensar Remo Germani. En aquest enregistrament Li Morante va comptar amb Los Sonor com a grup d'acompanyament. Dolores "Li" Morante va ser una noia Ye yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Li Morante va treure  cinc EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, aixó si, ja que era menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins amb Cesáreo González per fer cinc pel·lícules de les quals va filmar sols "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il·lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il.lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals i la veritat, actuar a un cabaret també. Va parlar amb el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més, però supossem que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. Per cert Li Morante i Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar els cridets que van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una carrera molt més llarga. Ens agrada Li Morante i si nosaltres admirem alguna cosa, és a la gent que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions.

Conchita Velasco – Las Vegas

Durant un munt de temps es va estar parlant del EuroVegas que finalment no s'instal·larà ni a Madrid ni a cap lloc, però si semble que tindrem BCN World a Tarragona, tot i que uns quans curts de gambals prefereixen que no s'instal·li a la provincia ni es disposin d'aquests llocs de treball tan necesaris, adduint una sola cosa coherent que no diuen obertament, clar, que no ha estat una idea d'ells. Nosaltres hem decidit posar-vos aquest tema de la noia Ye Yé per excel·lència, encara que realment de Noia Ye Yé, Conchita Velasco no es pot dir que en tingués molt. L’any 1966 Conchita Velasco va publicar aquest tema composat per Augusto Algueró, en un EP editat per Belter i en el qual també es trovaben "Yo no quiero jugar con el amor”, “Hoy he sabido" i "Hoy como ayer" que aquesta, si no ens equivoquem, ja l’hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Es tractava de seguir recollint la collita de la "Chica Ye-Yé", també una composició de Algueró, encara que no la va compondre per Concha, con ja us hem dit en diverses ocasions, ho va fer per a la cantant Rosalía. Discogràficament Conchita Velasco mai va tornar a aconseguir un altre triomf igual, "La noia Ye-Yé" li va posar a Concha el llistó massa alt, encara que en aquest tema deixa anar la seva força Ye-Yé amb tocs de blues i queda bé. Val a dir que aquesta cançó no es massa recomenable per els que pateixen ludopatia, però el que reflecteix la canço sobre escurar-te les butxaques es veritat i ho podeu comprobar també en el diseny del centres comercials actualment, si bé als casinos de Las Vegas ho van sapiguer veure desde el principi. Estan disenyats de tal manera que trovar la sortida del casino costa moltissim, tot el camins, en aquest cas, no portan a El Temps Passa… i la música queda, tots els camins al casino portan al joc. També és veritat que a Las Vegas et cases o et divorcias com si fossis al mercat a comprar la fruita, però això no només passa a Las Vegas, Tijuana, a Méxic, per posar un exemple, també és així. Glòria, la cosina de Mario que estava casada a l'Espanya de la dictadura, es va anar amb el seu nuvi a Tijuana i allà es va divorciar del seu marit espanyol, quan aquí el divorci era una cosa de ciència ficció i es va casar amb Preston Leroy Gisell, Per això va poder entrar als Estats Units com a ciutadana nord-americana.

Dúo Dinámico – Quisiera ser

Ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Manolo i Ramón en una de les seves grans cançóns "Quisiera ser". El Dúo Dinámico va néixer a Barcelona el 28 de desembre de 1958. La primera actuació en públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment van voler dir-se The Dynamic Boys, però el presentador del programa, Enrique Fernández, els va presentar com Dúo Dinámico. Manolo dela Calva i Ramón Arcusa van acceptar aquell canvi de nom i així han entrat a formar part de la història de la nostra música. Fa un temps vem obrir la polèmica quan el nét d'Enrique Fernández es va posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos que aclarisim el tema sobre el fet, sembla ser que errat, de que el seu avi no sabia anglès, però Manuel de la Calva, tot i que estem en contacte, no ens a confirmat ni desmentit res i el seu nét al qual li hem demanat unes dades per a comptar una part interesant de la vida d'aquest gran radiofonista que va ser el seu avi a La Parrafada sobre ell, tot i que ens va enviar material gràfic, no ens ha fet arrivar la informació, per tant la polèmica seguirà aquí, sobre la taula ja que nosaltres res més podem dir i la secció especial pendent. Per cert que "Quisiera ser" va ser el títol del seu musical. Suposem que el Dúo Dinámico no han de ser excessivament supersticiosos, nosaltres almenys no ho som i és que aquest EP on es trova "Quisiera ser" va ser el disc 13 dels que van publicar. Lagarto, lagarto. Creua els dits i toca fusta.

Los Llopis – Rockabillidad

L'any 1960 Los Llopis van gravar aquesta versió del "Rockabilidad", un tema ple de rock and roll que curiosament va ser eclipsat a Espanya per "La Pachanga" que es va incloure en aquest mateix EP al costat de "Basta Arturo" i "Amor de niños". La veritat és que tot i que Los Llopis eren un grup de rock pioner, la discogràfica i degut al fet que ells eren cubans, a Espanya va potenciar molt més "La Pachanga" i va ser el seu gran èxit al nostre país, encunyant el terme "patxanguer" per definir cançons horteres o excessivament comercials. Los Llopis van ser els primer en fer rock’n’roll en espanyol al estil americà. Es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera amb Celia Cruz inclouren rock and rol al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en castellà prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. Més tard es van traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a Espanya

Los Gatos Negros – Ven Johnny ven

Es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català. A partir de l’any 1965 es van anar produint canvis continuos pel grup i van passar per Los Gatos Negros: Quique Tudela, Frank Andrada que procedia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Ells es van desfer l’any 1971,  per tornar en els 80 i de nou al segle XXI.Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela que paralel·lament també toca amb Los Salvajes i amb el Clan Gatos-Salvajes. La cançó que estem escoltant “Ven Johnny ven” és una versió del clàssic del rock and roll "Johnny B. good", una composició de Chuck Berry que també va ser el primer en grabar-la i és va publicar dins d’un EP del segell Vergara l’any 1965 i un euro per Quimet que ja està reclamant-lo per que ell la ha tocat. En el disc també es troben "He nacido para tí" de Pino Donaggio, "Te recuerdo" que és una composició de Carles Maleras, component de Los Gatos Negros i “No debí besarte nunca”. Per cert, creiem que Piero Carando i Carles Maleras ja són morts.

Los Caliope – Joven enamorada

Aquest grup valencià amb noia al capdavant va ser un dels primers grups espanyols que podem dir van fer duduá, allò que els americans anomenaven doo wop. Només van gravar un disc del que ara us hem extret aquesta peça que estem escoltant a El Temps Passa... i la música queda. Aquest disc, un EP amb quatre cançons es va publicar l'any 1960 a través del segell Discophon i també va recollir "Yo te diré" que es va fer molt famosa quan es va incloure, en la seva versió original del any 1947, a la banda sonora de la pel·lícula "Los últimos de Filipines", "Goodbye, My Love" que era de Torrebruno, "Baby, Baby" composada per Jack Scott i la que sona ara, la versió que ens fan Los Calíope del "A Teenager in Love" que van portar a l'èxit els nord-americans Dion and The Belmonts i que va ser escrita per un tàndem d'or, els compositors Doc Pomus i Mort Shuman. Poc us podem dir de Los Caliope, tret que la noia es deia Maria Elvira, dels tres nois no recordem el nom, encara que podem dir que també cantaven. Les quatre cançons d'aquest EP van ser recuperades molts anys després en un CD recopilatori de música valenciana titulat "Grupos valencianos de los 60 i 70 vol, 7". En aquest àlbum també es van incloure temes de Los Neptuno, Los Bambinos, Los Pics i Los Melódicos.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis es centraran en la cuina, el tiberi, perquè nosaltres sempre hem confessat que som uns triperos i això de menjar és una cosa que ens agrada.

Mahonesa Solís

Quan parlem de cuinar, un dels productes bàsics que no poden faltar al rebost de la cuina Quin és? Dons l’oli. A Catalunya tenim la denominació d’origen Siurana, un oli de molta qualitat fet amb olives arbequines. Cal tenir en compte que amb oli també es fa la maionesa i el bon allioli. Però la marca Solis que va ser de les pioneres oferin maioneses ja fetes, a més a més ens regalava receptes de cuina en els seus anuncis, en aquest que us hem seleccionat avui per escoltar a El Temps Passa... i la música queda, ens ensenyan com fer uns macarrons a la cubana. Després va comercialtzar altres producte com el tomàquet fregit. Quimet confesa que l'hi agrada mes el allioli i fet a casa per ell, amb el morter i a mà. Aquell al que li dons la volta am la mà de morter clavada i no cau. Però ja sabeu que als restaurants avui en dia aixó els hi tenem totalment prohibit, l’ús del ou per salses està molt controlat per estalviar-se coses perilloses per la salut com la salmonela. És clar que també tenim polémica amb l’oli d’amanir i les cetrilleres.

Arroz Brillante

Dues de les grans actrius del cine espanyol dels anys seixanta i setenta que ja no estan entre nosaltres, las genials i recordades Florinda Chico (Don Benito, Badajoz, 24 d’abril de 1926 - Madrid, 19 de febrer de 2011) i Rafaela Aparicio de veritable nom Rafaela Díaz Valiente (Marbella, Málaga, 9 d’abril de 1906 - Madrid, 9 de juny de 1996), també es van dedicar en diverses ocasions a la publicitat, fent masses vegades de minyones amb un parlar més aviat curtet, molt allunyat de la seva realitat, però és el que es venia. Ara us portem l’anunci del Arroz Brillante, una de les primeres marcas en vendre un arròs que no es passava a la paella i al que, com elles expliquen, hi tenies que afegir molta més aigua del normal, pero estave molt bó, ens deien. Arroz Brillante segueix al mercat i ara tembé venen plats precuinats d'aquests que s'escalfen al microones.

Gallina Ponedora White Link

Perquè us poseu en situació, aquest anunci promociona la venda de gallines ben vives, això si ponedores i de la marca White Link ja que així i amb la gallina a casa, els ous són frescos, molt frescos, de fet acabats de posar i de la gallina al plat. Nosaltres recordem un “slogan” de l’época que deie “¡Gallinas en tu patio y huevos frescos en tu cocina”. L'àvia de Mario posseïa a la part de darrere de casa seva, una planta baixa a Sants, al costat del carrer Badal, avui Avda Brasil, un galliner privat amb gallines, conills, ànecs i cobaies per a l’ús de la seva cuina i les de la família. Amb les pells de conills i cobaies Mario havia tingut abric fets a mida gairebé cada any de la seva infància. A més i durant la guerra civil espanyola el consolat argentí va col·locar un cartell a la façana de la casa perquè la policia i funcionaris de l'estat sabessin que hi vivien ciutadans argentins i no els espolia-sen el galliner, com solia passar moltes vegades.

Conservas Miau

De Galícia vénen les millors conserves, segons ens adverteix aquest anunci que ens diu “Conservas Miau, Lo mejor del mar” i cal tenir en compte que l’empresa Bernardo Alfageme amb més de cent anys d’historia i que va comercialitzar les Conserves Miau, era un dels grans de les industria conservera gallega. A nosaltres aixó de dir-les Miau sempre ens a fet molta gracia. De fet les conserves marca Miau encara estaven al mercat i vem escoltar que fa sis o set anys la casa Bernardo Alfageme volia comprar la marca Calvo, un altre histórica de les llaunes de conserves, la veritat es que no tenim ni idea de com va acabar tot, però si sabem que la cosa per l’empresa de Conserves Miau ha acabat molt malament. La fallida de l’empresa Bernardo Alfageme, propietària de conserves Miau, al novembre del any 2012, ha deixat a la Xunta de Galícia amb un deute de 30 milions d'euros, a 150 treballadors sense feina, als propietaris de l'empresa apartats del mercat i als competidors sense poder licitar pel grup.

Potitos Bledine

Fins a finals dels anys seixanta el menjar dels nadons el preparaven les mares i àvies amb tot el seu amor i esforç personal per tal que l'infant pogués créixer ràpid i sa gràcies als aliments naturals: Fruites, farines, peix, verdures, etc . Finalment van arribar els Potitos i aquells petits gourmets van poder gaudir alleujant el dur treball dels seus progenitores. Una de les primeres marques de Potitos que es van vendre al país per fer les delícies dels petits gourmets va ser Bledine, una marca arribada des de França que disposava d'una àmplia gamma de productes per a l'alimentació dels nadons.

Pera i Préssec SAFYC

La casa Productes Safyc, és una empresa dedicada a l'elaboració de almívars, nèctars, sucs i melmelades, establerta a i Lleida, concretament a Balaguer i que creiem que encara es troba en plena activitat. En aquest anunci que us portem avui a El Temps Passa… i la música queda, promocionen les seves peres i els préssecs, dos productes molt típics de l’horta lleidatana, és clar que promocionaven el spots de conserves en almívar.

Amb la panxa plena tanquem per ara els nostres anuncis per al record i tornem a la música, però ho farem des de Catalunya.

La Música que es Feie en Català

Lita Torelló – Bon dia

L'any 1965 Lita Torelló va publicar a través del segell Concentric un EP de quatre cançons que portava per títol "Fantastic Lina" i del que us extraiem aquesta cançó que malgrat el seu títol no té res a veure amb el tema d'Els Pets que en aquella època caminaven encara amb bolquers o poc més. En aquest EP es van incloure "Es tant!", "No t'ho dire pas" i "Potser dema". "Bon dia" te lletra de Jordi Sarsanedas i música de Francesc Burull que va escriure la dels quatre temes i també va realitzar els arranjaments i es va encarregar de la producció i direcció musical. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrànea, amb el tema "Presentimiento", aconseguint el segon lloc, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixar la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines.

Maria Amelia Pedrerol – D’una vella xemeneia

Ja cap a la fi dels seixanta, dins de la Nova Cançó va sortir un moviment paral·lel anomenat “La novísima cançó” on trovaben gent a como María del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluís Llach o Maria Amélia Pedrerol, aquesta nena de poc més de catorce anys que va gravar al menys un parell de discos, el primer aquest EP editat per Concentric l’any 1965 i del que os hen extret aquesta cançó plena de força adolescent. Va ser la més jove d’Els Setze Jutges i va tindre el número dotze. L’any sigüent va treure un LP gravat en directe amb cançons d’ella i versions francesas i poc més va fer. Junt amb els components de Els Setze Jutges que per cert, mai van arrivar a ser setze, va rebre la Medalla de la Generalitat per la tasca que van desenvolupar per difondre la música en català a l'época de la dictadura franquista. Ara bé. val a dir que molts d'ells van manifestar que aquell reconeigiment arrivaba tard, però cap va renuncià a la medalla.

Maria Amèlia Pedrerol

Els 7 d’Aquí – Nomes tu

Aquesta cançó es trobava en el primer i creiem que únic EP, publicat per Concentric l’any 1967 del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem també “400 Infants Negres” del cantautor i poeta frances Jean Ferrat, una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda preferim l'oroginal de Los Relámpagos, tot i ser instrumental i “Sing, Sing” que era un tema del folk americà adaptat per Josep Maria Espinas. Els 7 d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. La cançó “Nomes tu” va estar composada per Carlos Sist que creiem era component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de Ràdio Barcelona. Aquest EP que portem avui es va gravar en els estudis Sonotone.

Michel – Aline

Aquesta es la versió que el cantant valencià Michel va fer en català del èxit del frances Chistopher, editat a un single amb “Capri s'ha acabat” a l’altre cara, també una versió francesa, en aquest cas de HervéVilard. Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixa del mercat, va deixar de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa i molt política. Un bon dia va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar-ho, no va demanar permís a les autoritats espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxar-se a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro que el departament de Relacions Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, mitjançant una trucada de l’embaixador al dictador, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixer a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir el 14 de gener de 2009.

Els de la Torre – Un cor boig

Els de la Torre van ser un grup de pop barceloní que van variar al llarg de la seva carrera el nom, passant de Los 4 de la Torre a Los de la Torre i a través de la seva part catalana també Els de la Torre. Van gravar en català en diverses ocasions, com aquest EP que va publicar Belter l’any 1967 i del que us hem extret aquesta cançó que originalmente es va dir "Cuore Matto", un versió del tema de l'italià Little Tony que ells versionen titulant-lo "Un cor boig", amb un altre de Tony Renis el "Quan dic tot el que t’estimo" sense oblidar "I ara ... què?" que creiem era de Giorgio Gaber i "Enquesta". La seva carrera està marcada per alguns èxits rellevants, com "Operació Sol" que va ser el primer tema gravat a Espanya a ritme de ska, al costat de "Vuelo 502", "Mamita" o "Temperamento español", entre molts altres. Com que eren catalans, van publicar un parell o tres d'EP's en la nostra llengua dient-se Els de la Torre i sent sols tres, aquest es el segon d’ells. Los 4 de la Torre eren Emilio, Paco, Juan i Carlos, tres d’ells eren germans.

I ara tornarem a la música de la península des de Sevilla

Smash – El Garrotín

Smash van ser els autèntics creadors del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es dedicaven a fer un rock progressiu, pesat, dur, amb canya i gairebé sempre van cantar en anglès, però les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens trobem amb "El Garrotín" sonant a les emissores de ràdio-fórmula que abans no haguessin programat a Smash ni per equivocación, però com ara cobraven... Van començar a Sevilla i Smash va ser una idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més tard gravaría en solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971 amb "Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixar el grup ja que no estava conforme amb aquesta gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil. Gualberto era un purista i no és deixava manipular.

Los Cheyenes – Ven ahora

A Barcelona van sorgir molts grups, de fet es deia que a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un conjunt del que avui es cridaria música garatge. Los Cheyenes van començar l'any 1964 i si bé abans ja havien estat rebutjats per Belter i Vergara, va ser finalment RCA qui els va signar un contracte, clar que d'alguna manera van haver de claudicar des del principi ja que en el seu primer single els van obligar a gravar "Válgame la Macarena", tota  una horterada. Integraven Los Cheyenes els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i José Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Eren molt joves, el més gran tot just 19 anys i el més petit tenia 15. Van ser el grup amb les cholles més llargues del panorama espanyol de la dècada. De fet amb el seu aspecte trencador, la seva actitud provocadora, haver estat vetats a TVE pels seus llarcs cabells, al costat de tenir l'amplificació més potent d'aquells anys, van fer que Los Cheyenes es convertissin en un grup de culte amb molts seguidors, encara que les vendes dels seus discos no van ser igual de significtivas. Aquesta peça s’incluïa en el seu primer EP titulat “¡El Estallido!”, editat l’any 1965 per RCA i on el tema estrella va ser l’horterada “Válgame la Macarena” de la que parlàvem abans. Després de canvis en la formació Los Cheyenes es van desfer definitivament l’any 1968. Us explicarem una anècdota. A mitjans dels seixanta Mario treballava a Barcelona d'aprenent en una serralleria propietat del Sr. Roca, al carrer Jaime Roig, a Sants. Estava una vegada Mario ajupit i soldant a l'elèctrica quan a través del reflexe del vidre de la màscara va veure darrere seu a quatre noies que havien entrat a la serralleria i parlaven amb el seu cap. Ell, tot “pintxo”, es va aixecar dient "Quines noies més guapes que entren al taller, jefe..." el tall va ser terrible ja que eren Los Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de tocar-li la cara ben tocada. En total Los Cheyenes van deixar enregistrats quatre EP's i un single.

Cliff Richard – María no más

Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual The Shadows va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen part de la memòria de infàntesa de Mario és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on Mario estudiava, els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic i els passaven gratuïtament una pel·lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la memòria de Mario "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. Ara Cliff Richard ens canta en castellà des de un single editat l’any 1964 que creiem recordar que mai es va arrivar a editar al pais aquesta cançó, era per el mercat llatí d’América. Es diu que era la camçó preferida de Jackelyn Kennedy quan era la Primera Dama. Aquest tema va ser la primera composició del brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la bosa nova i que va ser un dels grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. Per cert que Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de reconèixer als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia espanyola alló de "Congratulation Boys".

Dúo Juvent’s – Detén la noche

Aquesta cançó que ens porten a El Temps Passa... i la música queda el Dúo Juvent 's és la versió que els catalans van realitzar del gran èxit del cantant francès Johnny Halliday, aquell rocker que l'any 1965 es va casar amb Sylvie Vartan que per cert, no va néixer a França, ho va fer a Bulgària. Es van divorciar l’any 1980. Per cert, hi ha una bona versió d'aquest tema en català a càrrec de Tony Vilaplana i que ja hem escoltat en el programa. Emili Huger, component amb el seu company Jesús Lardín del Dúo Juvent's van gravar per al segell Vergara, però Emili ens va explicar que havien aconseguit recuperar els màsters dels vuit discos que van publicar i que sembla ser eren propietat del segell Sony-BMG Ariola que se'ls va quedar després de desaparèixer Vergara. De tot això i moltes més coses  vem parlar en un proper programa especial que vem fer amb l’Emili a l'estudi i el vam fer una entrevista. Fa uns tres anys, el Dúo Juvent's va rebre un homentge per la seva carrera musical, feta per els Fans de la Revista Fans. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa... i la música queda, es va recollir en un EP on també es trobaven "Ciao amore", "Lady Luna i Mister Sol" i “Dos italianitos”. De fet fa molt de temps que no sabem res de l’amic Emili i ens te preocupats, la veritat. A la foto Quimet, Mario i Emili.

Los Catinos – Procuro olvidarte

Los Catinos dins de la seva àmplia discografia pràcticament tota la seva totalitat versions, van gravar aquest extraordinari tema escrit per Manuel Alejandro i signada per ell i Ana Magdalena que és el pseudònim amb el qual escriu lletres Purificación Casas, dona de Manuel Alejandro, per encàrrec del cantautor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga que havia patit una crisi amorosa i en trobar-se massa involucrat no es va veure capaç d'escriure la cançó que tenia al pensament. Los Catinos van incloure aquesta cançó en un àlbum titulat "Canciones románticas" que van publicar ja l’any 1991 arran de la seva tornada als escenaris, peró també es va incloure a un "Grandes éxitos". Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat  dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixer que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits

Miguel Ríos - Ayer

El nostre impenitent rocker va versionar aquest tema de Lennon i McCartney en un EP que es va publicar l'any 1965 i va ser el seu últim disc per al segell Phillips. També es van incloure “Melodía encadenada” dels nord americans Righteous Brothers, “Yo no puedo” i “La historia de tres rosas rojas”. La veritat és que Miguel Ríos no va trobar el seu lloc amb Phillips tot i que al principi van apostar fort per ell, però també l'havien obligat a signar els seus 9 primers discos sota el nom de Mike Ríos i amb l'apel·latiu de "El Rei del twist". En els seus últims 5 discos per al segell el van forçar a gravar temes molt edulcorats, lluny del seu estil. Tot això va influir i molt en el canvi de casa de discos. De fet va gravar 14 discos amb Phillips, abans de passar a Sonoplay, encara que el veritable rellançament de  Miguel Ríos va arribar l'any 1968 amb el canvi a Hispavox i el single “El río”. Estem parlant dels anys seixanta ja que a finals dels 70 va tornar a canviar i després de fitxar amb Polydor es va consolidar com el millor rocker espanyol de tots els temps. Miguel Ríos Campaña, amb el que conclourem el programa d’avui, va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que s’ha retirat definitivament. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel·lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortie Camilo Sesto quan encara era Camilo Blanes.

Acabarem per avui El Temps Passa... i la música queda, però abans de tocar el dos, us deixarem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. 

Quimet Curull aquesta vegada front dels teclats a un concert amb Els Grills

Som Quimet Curull i Mario Prades i ara recullirem els trastets i tencarem la paradeta fins la propera setmana dient-vos  A reveure xiquets, xiquetes.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa