El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 25 de junio de 2014

El Temps Passa 08-37 Fi Temporada 2013/2014

Avui acabem la vuitena temporada d'El Temps Passa... i la música queda que us arriba des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i per il·lustrar aquest últim programa abans del descans d'estiu que la veritat, no ho és veritablement ja que seguirem treballant, preparant programes i molta més música i anuncis, escoltarem a un munt de clàsics com Sírex, Mustang, Lone Star, Salvajes, Dúo Dinámico, Els 3 Tambors, Brisk, Corbs, Luis Aguilé i un grapat més, sense oblidar al Rei dels Guateques, Salvatore Adamo. Tindrem anuncis i avui recordarem uns quants d'institucionals per fomentar el consum de productes espanyols. Per tant ara ens toca per acomiadar-vos fins la propera temporada que ja será la Novena, conectar la nostra Màquina del Temps que avui i com comprobareu, es de tracció animal i estava "aparcada"  a un carrer de Tarragona.

Obrim la Paradeta

Los Ben Posta – Tarantela

El grup gallec Los Ben Posta amb els que avui començem l’últim programa de la vuitena temporada, van publicar un sol disc, un EP de quatre cançons que es va editar al juliol de l'any 1965 a través del segell EMI-Regal i en el qual es trobava aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es tracta d'una versió instrumental. a ritme de surf music, d'un antic tema folk tradicional italià del qual s'ignora qui és el compositor, el temps no ha deixat rastres. En el vinil també es van incloure altres tres cançons "Zorongo gitano", "Moscow guitars" i "Danza del sable", totes elles versions i instrumentals, ja que el grup no tenia cantant. Los Ben Posta eren quatre nois de la Ciudad de los Muchachos, a Ourense i van prendre el nom de la fundació que es diu Benposta, tot junt i que entre altres activitats, a més de les musicals, també disposaven d'un circ. Los Ben Posta eren Afonso Frean Prieto, Celso Gómez Cruz, Daniel Bouzo i José Mosquera.

Dúo Dinámico – Baby Twist

Aquest twist que ens porta el Dúo Dinámico al programa d'avui, estava inclòs en el seu quincè EP, editat l'any 1962 i això que havien publicat el seu primer disc de quatre cançons al 1959, 15 discos en 3 anys…. Cal reconèixer que Manolo de la Calva i Ramón Arcusa sempre van ser pencadors infatigables i segueixen en actiu. En aquest EP també es van incloure “Noche de Moscú”, “Dinamic Madison” i "Balada gitana" que va ser la cançó estrella. Els quatre temes havien estat composats per Manolo i Ramón. Curiosament tots dos anaven per a esportistes, Manolo era nedador i Ramon jugava a waterpolo, la música va sortir guanyant i avui en dia el Dúo Dinámico són el nom de referència quan es parla de la història del pop espanyol. El Dúo Dinámico va néixer artísticamentea Barcelona el 28 de desembre de 1958, el dia dels Sants Inocents. La primera actuació en públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona, i bé aixó no és cert del tot. En aquest moment van voler dir-se The Dynamic Boys, però el presentador del programa, Enrique Fernández, els va presentar com Dúo Dinámico. Manolo i Ramón van acceptar aquell canvi de nom i així han entrat a formar part de la història de la nostra música. És clar que aixó es la versió oficial, però com acostumem a dir al programa, sempre hi ha un “però” i es que aixó no es cert del tot i per partida doble. Ho aclarirem. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo".

The Brisk – Paseando con mi Ángel

El cantant de l'época més brillant dels The Brisk va ser Julián Granados que abans va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar com Los Halògenos i després passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar el cantant Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Aquesta cançó era la cara B d'un single de 1965 editat per Belter amb "Acción" que era de Paul Revere & The Raiders a la cara A i es tracta de una versió del "Walkin with my angel", un èxit del grup de Manchester The Herman's Hermits, liderats per Peter Noone que quan van començar tot just havia complert els 17 anys. Quan el cantant Teddy Ruster, va deixar The Brisk, estaría un temps amb Màquina!.

Blue Diamonds – Ramona

The Blue Diamonds eren dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tota Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que van treure l’any 1960 el segell Fontana i que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda. The Blue Diamonds gravaven en anglès, però van treure 38 cançons interpretades en castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue Diamonds es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamonds eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duet, en aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca. “Ramona” va ser un tema avui ja clàssic que van popularitzar principalmente el tercet irlandes The Bachelors també en els anys 60, encara que era molt més antiga, concretament va ser gravada per primera vegada el 4 de gener de 1928, per The Paul Whiteman Orchestra. Estava escrita per Wolfe Gilbert, amb música de Mabel Wayne, per al film "Ramona", on la cantava l'actriu Dolores del Rio. Aquest tema es trobava en un EP on també es van incloure “All of me”, “Always” i “Near you”, en la versió en angles i "Mona Lisa", "Siempre" i "Para mi" en la que van treure en castellà. En aquesta gravació als The Blue Diamond els acompanya una orquestra amb els seus cors que estava dirigida per Jack Bulterman.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui a la secció dels Anuncis del Record us hem seleccionat una sèrie de falques publicitàries de campanyes orquestrades pel govern d’aquell moment. Per descomptat això de les campanyes institucionals, segueixen estant a l'ordre del dia. La veritat és que les campanyes pagades per les autoritats d'aquelles èpoques anaven destinades la gran majoria a fomentar el consum de productes de producció espanyola dels que teníem excedents, per la qual cosa els productes podien resultar més barats i allò ajudaria a l'economia familiar en aquell temps de postguerra en què havíem de estrènyer-nos el cinturó per poder arribar a final de mes Us recorda alguna cosa aquestes paraules? Avui la majoria de campanyes promocionals promogudes pel govern d'Espanya i altres des de les comunitats autònomes, anuncien o recomanen coses que analitzant-ho fredament, la majoria de les vegades no deixen de ser res més que campanya política, més o menys encoberta, per recordar-nos lo "" que ho estan fent tot. Potser al final fins i tot descobrirem que la gent del Franco Dictador van fer alguna cosa ben feta.

Xocolata

La veritat és que a nosaltres els productes que avui recordem també ens agrada i aixó de começar amb el xocolata està molt bé. La veritat, som uns llaminers i com deia Oscar Wilde "Ho resistim tot, menys la temptació" i avui la temptació és molt dolça. Obrim amb xocolata, però recordeu que la xocolata ens va arribar des d'Amèrica a partir de la dècada de 1520 i des dels seus començaments, la xocolata va ser considerat una beguda i va romandre aquest concepte fins a principis del segle XX. A El Temps Passa... i la música queda us obrirem la secció d'aquella publicitat antològica que va omplir el nostre passat escoltant un anunci institucional aconsellant prendre xocolata, un aliment molt energètic, tant en presa, amb llet o de la pedra, alló que a Castella li deien "una onza", com desfet.

Arròs

Us portem a El Temps Passa... i la música queda un anunci institucional per recomanar i fomentar l'ús del arròs com alimentació de baix cost, i entre els productes recomanables per que oferien una alimentació sana, nutritiva i econòmica es trobava l'arròs, un producte espanyol i el seu consum calia fomentar-ho. Aquest és un dels anuncis i en ell els cuiners, veritables experts en la matèria de nodrir-se i aixó d’omplir el pap, ens aconsellen el seu consum. De fet al Delta de l'Ebre tenim grans productors d'arròs i aquest producte es pot cuinar de milers de formes diferents, totes molt delicioses, no penseu sols en la paella que això si, parlant d'arròs, és la Reina indiscutible. L'arròs és el segon cereal que més es produeix en el món i hi ha països que basen en ell la seva alimentació. El seu origen és objecte de discussions entre erudits i investigadors; es dubta entre si ens ha arribat des de la Xina o l'Índia.

La Patata

Un altre producte molt interessant perquè resultava barat i permetia moltes variacions al plat, era la patata i la campanya va cobrir tots els mitjans a l'ús en aquell temps de dictadura en què estàvem a "règim", per tant i per molt que ens hagués agradat, no "menjàvem" tot el que volíem. La veritat és que la campanya de la Patata es va fer molt, molt pesada. Fins i tot la gent del carrer va acabar fent bromes en el dia a dia amb aquell eslògan del "Yo también como patatas", sobre tot els homes... i deixem-ho aquí perquè estem entrant en el terreny sexual i això és molt relliscós i perillos i encara "cobrarem". Per cert La Patata és un dels aliments més antics, es calcula que data de l'any 8000 abans de Crist i va començar a collir-se al Perú. Que consti que a Espanya va arribar després del descobriment d'Amèrica, com el tomàquet, canya de sucre, blat de moro, cafè, xocolata, moniato, xili i tants productes que "vam importar" del Nou Món. La Patata és calcula que va vindre a Espanya l'any 1554.

Pollastre

El pollastre en aquella època no era un plat barat, era de luxe, amb el temps i la producció gairebé industrial ha baixat de preu, encara que avui en dia  Què és barat? O si no pregunte-ho a les sofertes mastresas de casa que s'encarreguen dia a dia de la cistella de la compra. Però quan van començar les produccions de pollastre amb les llums enceses tot el dia i els menjadores sempre plens, els preus van ser més assequibles i el govern es va treure de la màniga aquest anunci institucional per fomentar el consum de pollastre. Això és una cosa que avui en dia haurien de potenciar els nostres governants, el consum de productes de fabricació nacional, aixó si “A bon preu” o si no que parlin amb els pagesos del Baix Camp i els problemes que tenen amb l'avellana. Per cert, als Estats Units es va fer una prova entre els nens, els van demanar que dibuixessin un pollastre. Tots els alumnes que van passar per aquesta prova van dibuixà un pollastre a l'ast.

Cap el Col·legi

Hi havia un alt índex d'analfabets a l’Espanya dels seixanta, molt més del que avui podríem imaginar-nos. De fet molts eren els que aprenien a llegir i escriure quan realitzaven el servei militar obligatori, allò que al país es deia "la mili" i a Catalunya "Anar a fer el soldat". Per això va sorgir aquesta campanya publicitària recomanant que s'ha assistís a l'escola. També us volem recordar que fins a principi dels seixanta, en llocs com els forns del vidre, bóbilas i altres sectors, els nens amb 10 i 11 anys ja treballaven i en condicions molt dures. Mario recorda que amb tretze anys i sense el permís dels seus pares, a l'estiu anava amb altres amics de la colla del carrer Bassegoda, molts dies a omplir bosses de serradures a una lleteria del carrer Roger, a Sants on li pagaven a tant la peça, per suposat una misèria que a ell li servia per a les seves despeses estiuenques. És clar que l'edat legal per començar a treballar era els 14, anys després va pujar als 16 i avui no sabem quina és perquè això del treball... Què us anem a dir!

Mantenga Limpia España

És clar que la campanya publicitària institucional reina va ser la de "Mantenga Limpia España". Comportava anuncis de diferent índole i en els quals ens recomanaven mantenir neta la ciutat, el teu poble, la platja... de fet es tractava de ser pulcres i nets. Tirar les escombraries i burilles en papereres i cendrers instal·lats en els nostres carrers i places per ser usats i no embrutar els carrers. És clar que avui en dia possiblement hauríem de recuperar aquestes campanyes publicitàries i tornar a cridar als quatre vents allò de "Mantenga Limpia España" perquè de porcs segueixen havent-hi i molts. Com mostra una pregunta: Quantes vegades us ha passat o sabeu que ha passat a algú del vostre entorn, allò de sortir a passejar i distretament trepitjar una caqueta de gos casualment oblidada per "algun porc" i no ens referim als animalets que ells, pobrets, en moltes ocasions són molt més nets que els seus amos i mestresses. Per això mireu el vostre entorn i penseu si voleu tenir una ciutat neta i polida o un escombriaire... donçs a  aplicar-vos el lema i a donar exemple. És que la mentalitat de massa gent és que les coses es facin bé, però que les faci un altre o una altra, “Mantenga Limpia España”, “Mantenga limpio su pueblo, su ciudad”. No siguem porcs

Contamos contigo

És clar que allò de "Mens sana in corpore sano" s'ho van prendre molt a pit les autoritats que ens regien en aquells anys i fins van arrivar a contractar a la genial Conchita Velasco, actriu i també cantant, recordeu la "Noia Ye-Te", que era una xica molt de moda en aquells anys, per recordar-nos en aquesta macro campanya institucional i conscienciar-nos que l'esport era una cosa molt sana i la gimnàstica no s'havia de confondre amb la magnèsia, no sigui que quan tinguis molèsties de panxa et vagis a posar a fer flexions. O potser no era això? En fi, van haver un munt d'anuncis difonent el lema "Contamos contigo" que l'humor jocós de l'home i la dona del carrer també van convertir ràpidament en bromes d'índole sexual.

I ara la música ens porta fins a Catalunya.

La Música que es Feia en Català

Els 3 Tambors – Invitació a la sardana

Aquest tema, es trova en el segon EP que van publicar Els 3 Tambors, un bon grup pioner del rock català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que van treure unes quantes cançóns que avui en dia formen part de la nostra historia musical, com "Romanço del fill de vídua" o “El Noi dels cabells llarcs”, inclusses en el seu primer disc i que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda, que va estar composada per Jordi Batista quan solament tenia 18 anys. De fet Els 3 Tambors només van gravar, com os deiem, dos EP's. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Albert Batista, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Els components de Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze o setze anys, Jordi que ere el mes gran, tenia 17 quan van començar. Aquest va ser el seu según disc i es va publicar l’any 1967, incluía també “En aquella hora de la tarda tan dolça i tan amarga”, “Tu i jo caminant” i “Estic sol, esperant”. Els 3 Tambors van ser una de les millors bandes catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com Màquina! Quimet ha tocat alguna que altre cançó de Els 3 Tambors amb Joan Reig de Els Pets que el va convidar a tocar-les a un parell d’actuacions amb el seu grup paral·lel que es diu Refugi. Va ser una col·laboració que quedi clar que Quimet es bon amic dels seus amics. De fet aquesta cançó l'està arreglant-la i muntant-la Quimet per tocar-la amb un dels seus grups i ens aclareix que és una de les seves tasques per a aquest "descans" estiuenc que ens espera. A la foto Mario Prades amb Ia i Batiste.

Juan y Junior – A dues nenes

El duet espanyol per excel·lència ha estat El Dúo Dinámico, però el duet de finals de la década dels seixanta semblaven ser Juan y Junior, tot i que la seva carrera va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar l’any 1958 fins a finals dels 80, ni punt de comparació. Després el Dúo Dinámico van tornar i segueixen treballan. Nosaltres us portem una cançó de Juan y Junior molt curiosa, la versió en català del "A dos niñas", una de les seves cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara "A dues nenes". Va ser l'única cançó en la carrera de Juan y Junior cantada en la nostra llengua vernacla, diem “l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en castellà. De fet també la van gravar en anglés. El disc és de l'any 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Per cert, amb la caràtula d’aquest single de Juan y Junior no és que es matessin molt els de Zafiro-Novola, van agafar les caràtules dels discos sobrans de la edició castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión catalana" i apa, cap a les botigues de Catalunya que tot va bé i els catalans ho compraran. Antonio MoralesJunior”, nascut a Manila un 10 de setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el passat 15 d’abril d’aquest any 2014. 

Luis Aguilé – Per el teu amor Rosó

Aquesta cançó es tot un clàsic de la música catalana, composada l’any 1922 per Josep Ribas i Gabriel (Gràcia, 29 de juny del 1882 - Barcelona 31 d'agost del 1934), amb la lletra del novel·lista Miquel Poal-Aregall (Sallent, 1894 - Barcelona, 4 de setembre de 1935) i va ser el tenor Emili Vendrell, el pare,  que en gravar-la la va convertir en un mite de la música de les nostres terres. De fet de “Rosó, per el teu amor” com consta també moltes vegades, hi han un grapat de versions i de tots tipus. Pero aquesta que escoltarem avui es tota una curiositat ja que ens la porta un bom amic Luis Aguilé que ja no està amb nosaltres, va morir a Madrid, el 10 d’octubre de 2009. Es clar que us portem la versió que Luis Aguilé va fer en català, l’any 1975, incloent-la en el seu LP "A Catalunya", cantat tot ell en la nostra llengua vernacle i comptant amb Lleó Borrell a la direcció musical i arranjaments orquestrals i amb Francesc Burrull al piano, Albert Moraleda al baix, las germanes Ros i l’amic Antoni Durán (del grup Tuset 31) al cors, entre altres grans músics catalans. Mario i Lluis Aguilé es coneixien des de fa un grapat d’anys, de fet Mario amb el seu grup van ser teloners varies vegades del gran showman Lluis Aguile i quan Mario ja  era periodista van retrobar-se i es va revifar aquella amistat. De fet prácticamente cada vegada que Luis Aguilé actuava per les nostres contrades trucava a Mario per dinar junts. Recorda un a Can Gatell de Cambrils on Luis Aguilé li va cantar a la taula i a acapella, es die “a pel”, una sardana en català.

Els Corbs – El món

Com ja us vam comentar en pastas programes de El Temps Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El mundo" que es trobava en aquest EP publicat per Edigsa i ells van convertir en "El món", un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana (a la foto) que per cert, també la va gravar en català i que va morir el 11 de setembre del 2013. Us vam prometre la passada temporada que l’escoltariem i amb molt de retard, aixó si, aquí està avui en el programa que tanca la vuitena temporada. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total van enregistrar-hi un parell d'EP's en català. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un èxit italia de The Rokers que van versionà i col·locar a les llistes americanes The Grass Roots i a Europa The Living Daylights, junt al tema “L’última vegada” i la quarta cançó va ser “Cansat d’esperar-te”. Per cert, en l’altre EP que van gravar per Edigsa van incloure una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor i ells la van titular “El senyor del tambor”. Val a dir que Els Corbs també van gravar en castellà, en aquest cas signan com Los Corbs.

Lone Star – Comprensión

Lone Star són la millor banda espanyola de rock de totes les èpoques, aquesta es la nostre opinió i està corraborada per la de molts entesos en aixó de la música, de fet s’els hi diu “La leyenda”. La seva qualitat es va veure al llarg dels innombrables EP's i singles que van ser publicant, però dues cançons són les més representatives de la seva primera época "La casa del sol naixent" i també la que escoltem ara "Comprensión", casualment les dues són versions d'èxits de The Animals. És clar que tenen moltes més i molt bones, però les primeres que vénen sempre a la ment són aquestes dues. El títol original de la escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda era "Don’y let mabe misundertood", però aquí vam sers hàbils i el canviem per "Comprensión" que era molt més simple i fàcil de recordar. Quimet inmediatament reclama l'euro i Mario també, per tant no hi ha euro per cap dels dos. En aquest EP també es recollien "Ocho días" que era de The Beatles, "De día y de noche" versión d'un tema dels The Kinks i "La Playa", una extraordinaria balada de la cantant franceça Marie Laforet. Lone Star a aquella època gloriosa eren Pere Gené, Joan Miró, Enrique López i Rafa de la Vega, la millor formació del grup. Curiosament no van gravar el seu primer LP fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment "Lone Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era millor que el primer disc gran fossin també versions. Finalment van arribar a un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta versions. Però això és una altra història. De fet els seus cinc primers EP’s els van signar como Conjunto Lone Star, també per obra i gracia de la casa de discos.

Los Sírex – Culpable

Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio LeslieMiguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Aquest tema es va editar a l'any 1965 través de Vergara en un EP on també s'incloïen "Que se mueran los feos" que va ser el tema estrella i és al costat de "La escoba", un dels més populars en la seva discografia, "Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. Per cert "Que se mueran los feos" és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50. “Culpable” es sens dubte un “peaso cansión”, una de les millors del grup, que en el seu moment va ser tan escoltada en les ràdios com la cançó principal del disc i que recordo haver vist en algunes llistes d'èxits en lloc de la suposada cançó estrella de l'EP. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Manolo Madruga i Lluís Gomis van morir al setembre de 2012, amb pocs dies de diferencia.

Los Mustang – El ritmo del silencio

Aquesta cançó va ser un dels grans èxits del "dúo" americà poer excel·lencia, Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduado" l’any 1968, si bé el Grammy el van aconseguir els americans per "Mrs. Robinson", també de la mateixa banda sonora. Aquí ens la versionen ara Los Mustang amb el títul “El ritmo del silencio” quan originalmente és deia “Los sonidos del silencio”, la banda barcelonina liderada pel cantant Santi Carulla que parlant de discogràfiques, va ser cap de vendes del segell barceloní Divucsa que estava al Passeig de Carles I. Per cert originalmente la cançó es titulaba "The sound of the silence", però aixó no te masa importancia per que la passada temporada la vam escoltar versionada per els mallorquins Los Talayots que també van cambiar-li el nom i la van titular “La voz del silencio”. La veritat es que aquest EP de Los Mustang  publicat l’any 1966 es el disc que millor es va vendre de tota la seva carrera, és clar que la cançó estrella va ser "El submari groc", superan i molt aquí al pais, les vendes del “Submarino amarillo” dels seus autor, els Beatles i a part, Los Mustang també van incloure en aquest EP “El Gran Flamingo” que ere dels Manfred Man i “Verano en la ciudad”, aquesta el gran èxit dels novaiorquesos Lovin' Spoonful, un grup liderat per John B. Sebastian. Aquest EP de Los Mustangs va superar les 130.000 copies venudes. Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars.

Salvatore Adamo – Mis manos en tu cintura

Tancarem el programa d’avui i la vuitena temporada escoltan a Salvatore Adamo que va ser el Rei d’aquells guateques que s'organitzaven en cualsevol lloc a fi de que la juventut pogues ballar i divertir-se per poques peles i és centraven en un tocadiscos de maleta i un grapat de discos petits. També i com no, per poguer tenir una mica d’intimitat  i ballar cançons “agarraets” que aixó sempre era agraït. Aquesta va ser una de les grans cançons de Salvatore Adamo i era de les bones per “ballar”. Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las  fans d'Adamo el van odiarquan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva si bé Quimet diu que si que ell la recorda. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se, és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama explicant intimitats a la premsa rosa, es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. De fet, Adamo i al seva dona, encara segueixen junts. Apa.

Conclou el programa d’avui El Temps Passa... i la música queda, però ara també acaba la vuitena temporada. Nosaltres ens prendrem un descans estival, però no us penseu que ens anem a passar el temps, fins que tornem de nou per a la Diara, estirats en una hamaca sota les palmeres gaudint de l'olor de les Llimones Salvatges del Carib que ja ens agradaria, la veritat. Prepararem nous programes per la propera temporada que serà la Novena que compartirem. Buscarem rebuscant en el vell bagul dels nostres records cançons d'aquelles pràcticament oblidades avui per poder compartir-les en El Temps Passa... i la música queda. Seguirem amb els Anuncis dels Nostres Records i a La Parrafada mantindrem el nostre toc de record embolicat en sana mala llet. Ara us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i tencarem la paradeta i ens veurem al Setembre, com es deia massa comunment en acabar el curs escolar. Ens retrobarem de nou per a La Diada. Porteu-se bé i Adéu siau xiquets, xiquetes. Nosaltres


MARXEM DE VACANCES

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario