En els anys seixanta uns volien
canviar-ho tot i que la llibertat i la democràcia arribessin finalment, altres
simplement es conformaven amb sobreviure i sortir del forat negre que havia
deixat la postguerra a l'economia del país, clar que els tercers en discòrdia
pretenien que tot seguís igual, sota la fèrria urpa del dictador i els seus
atláteres de camisa blava. Molts van creure veritablement que la música
ajudaria i a Catalunya van sorgir els Cantautors, la Nova Cançó i el Grup de
Folk, però a la resta d'Espanya el folk també va servir com a arma antisistema.
Ara i des de les emissores per les que El Temps Passa… i la música
queda surt a l'aire o via Internet si et descarrégues el programa des de el blog o el
Facebook de Montse Aliaga (a la foto), obrirem amb una mica de folk mesetari i cridant
“Cantemos” per que com diuen allà “Quien canta su mal espanta”. Per cert Quimet
està content, diu que avui cobrarà uns quants euros. Nosaltes som Quimet Curull
i Mario Prades i començarem dient alló de cada setmana
Obrim la Paradeta
Almas Humildes – Cantemos
En aquest tema, inclòs en un
single que Almas Humildes van gravar l'any 1970 a través del segell
Discophon, s'envolten d'un bon munt d'amics. Us direm que els arranjaments i la
producció van estar a càrrec de: Juan Carlos Calderón que també va tocar el
piano, la gent de Mocedades fan les veus i en la gravació destaca un cor
infantil que inicialment pren el protagonisme donant-li a la cançó un aire molt
gospel, encara que sense perdre de vista el folk de Almas Humildes. Hem de
reconèixer que el resultat final és molt de l'estil de Juan Carlos Calderón que
per cert, va morir a Madrid el 25 de novembre de 2012. La veritat és que és una
bona cançó, encara que potser una mica més comercial del que Almas Humildes
havien fet fins aquell moment. A la cara B estava "Honeychile", un
tema cantat en anglès. Almas Humildes se separarien ja definitivament amb un
últim concert fet l’any 1972 que va tenir lloc al campament militar de Robledo
de Chavela, a Madrid, on es trobava fent la mili Guillermo, un dels components
del grup. Almas Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock del
panorama nacional i van començar com a trio a la 
Complutense de Madrid,
liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco
i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era
de Estudios Moro. Un dels components del grup, Antonio Resines, també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de Los
Pasos i que hem escoltat en un dels programes de la passada temporada. L’any
1969 Alex Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant
a Bob Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que
venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single
amb ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i
finalment es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb
la estudiantil i ells van escollir acabar les seves carreres universitàries.
Creiem que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia
el mon de la música.
Nuevos Horizontes – El afinador de
cítaras
Quan van començar es feien dir Los
Unisonos i van tenir una carrera bastant discreta, tot i que amb la cançó
"Lazos azules y rosas", composada per Víctor Manuel van guanyar el
Tercer Festival Hispano-Portuguès de la Canción del Miño l’any 1967 que van defensar
conjuntament amb Paco Ruano i van gravar un single que ja hem escoltat en El
Temps Passa… i la música queda. Més tard el grup Los Unisonos es va reconvertir
i els seus components van crear Nuevos Horizontes, en la carrera dels quals
destaca per la seva qualitat aquesta cançó que us hem portat ara "El
afinador de cítaras", una peça a cavall entre folk i 
psicodelia que es
prou interesant. Nuevos Horizontes, van ser un grup que sabie fe bons jocs de
veus, eren Ana Maria (piano i orgue), Tommy (guitarra), Alfonso (bateria) i
Juan (baix), tots ells cantaven. Com Nuevos Horizontes els quatre joves van
funcionar de 1969 fins a l’any 1973, traient un LP i 8 singles. Si bé aquest es
el que millor va funcionar comercialment en la carrera de Nuevos Horizontes.
Després Ana María els va deixar i els tres s'unirien com músics al duet José y
Manuel que havien deixat Solera per llançarse els dos sols.
Los Payos – Adiós a Jamaica
A El Temps Passa… i la música
queda, hem escoltat el tema “La pequeña Anita” a càrrec de Los Payos, però avui
hem decidit donar-li la volta a aquest single publicat per Hispavox l'any 1969
i escoltarem l'altra cara amb "Adiós a Jamaica" que és una versió del
"Jamaica Farewell" a la manera de Los Payos, és clar. Aquesta cançó
la va gravar originalment el cantant de color i també actor Harry Belafonte,
aquell del "Calypso boat" i havia estat escrita per Lord Burgess que
realment es deia Irving Burgie, l'any 1957, però inicialment la cançó 
anava a
ritme de mento. Los Payos eren José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno
Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway i van funcionar de l’any 1967 fins
a 1972. Després Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en
humorista i faria famosa la frase "Vente p'Espanya Tío", Eduardo
crearia amb Jesús de la Rosa
i Tele Palacios el mític grup Triana i després de la seva dissolució en morir
Jesús, gravaria dos discos en solitari i el Pibe es va unir a Alameda, una bona
banda de rock andalus. Durant un temps Los Payos van ser quatre, al sumar-se'ls
Rafael León. El major èxitl de Los Payos va ser, indicutiblement el "María
Isabel" que va ser el seu tercer single, però ells van tenir una carrera
molt reixida.
La Música
que es Feia en Català
Dos + Un – Pescadors
Aquest bon grup de folk estava
integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment
crearia la Orquesta
Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara
que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format
single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més
important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk
català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans
Clúa i M.J. Bergua. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria
Clua i que va morir el 13 de setembre del 2012 a causa d'un càncer,
als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i
Batiste, un dels seus discos "Chinchonera s Cat" està considerat una
obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup
Moto Clua i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar
quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon.
Jaume Arnella – Les rondes del vi
Amb “La Timba de les cartes” a la
cara B, es va publicar un single de Jaume Arnella en el qual el tema estrella
va ser aquest que ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda.
Aquest va ser el tercer single publicat per Jaume Arnella i es va editar l'any
1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les més
representatives en la carrera d'aquest cantautor barceloní, nascut l'any 1943
que ha liderat el Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A Catalunya
va sorgir imparable la Nova
Cançó amb dos grups significatius, d'una banda Els Setze
Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també
showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat
que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals
arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona
que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig
de 1968. Quimet recorda aquell festival i sobretot l'actuació de 
Falsterbo 3, als que escoltarem després,
com la més destacable de totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues
aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions,
als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella,
Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que
integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste,
Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Dos + Un, Gabriel Jaraba, Josep
Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir
que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa
surgir la Ona Leietana
i l’actual rock en catalá.
Falsterbo 3 – Ai, adéu cara bonica
Dins del folk catalá i formant
part del col·lectiu El Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups
histórics del panorama musical en catalá. Al gener de l’any 1968 Joan i Eduard
coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra als
altres dos neix Falsterbo 3. L’EP del que us hem extret aquesta cançó amb
lletra de Joan Boix i música d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel
segell Els 4 Vents i també es recollien els temes "Deixa la por”, “María
Soliña” i “El vell smoky”. Creiem que va ser el seu segon disc. Al març de 1968
Falsterbo 3 graven en directe, a un recital que fan a l’Aliança del Poble Nou,
a Barcelona, un bon disc. Una de les cançons enregistrades en aquest recital,
la titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va
titular “Folk 2”.
La veritat es que parlant dels Falsterbo 3, Quimet sempre ens ho recorda, van
participà en el Festival Folk del Parc de la Ciutadella (la foto es
d'aquell concert), tota una fita històrica, ja que va ser el primer
macrofestival celebrat a 
Catalunya i va convocar més de 9000 persones, van ser
7 hores de música sota l'atenta vigilància dels "grisos" que porra en
mà, s'asseguraven que la gent no es desmadres. Quan es van separar va funcionar
durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a
reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us
explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona
carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech,
Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels
seixanta, gravava en solitari com a cantautor. En la seva carrera volem
destacar un EP amb la cançó “Eivisa” que va treure Edigsa.
Font Sellabona – Una noia
estrangera
Va ser considerat el Trobador de
Catalunya, es diu Font Sellabona i aquesta cançó us la hem tret d'un EP que
precisament es va titular així "El Trobador de Catalunya" que va ser
publicat per Discophon l’any 1964.i en aquest tema ens parla de les vicissituds
de un jove que lliga a la costa com un desesperat, però després totes aquelles
estrangeres porten problemes ja que amb la majoria d'elles no es pot
ni entendre, pel que sembla el nostre jove no sap idiomes. Es tracte de Josep
Font Sellabona, conegut artísticamente sols com Font Sellabona i que va ésser
un dels pioners de la Cançó
en català, es a dir la Nova
Cançó, ja que ell va 
començà a interpretar temes en la nostra
llengua ja a mitjans dels anys cinquanta, al programa de ràdio “Sintonía”
conduït per Joaquín Soler Serrano, tot i que no va enregistrà el seu primer
disc fins l’any 1961. En total Font Sellbona va gravar tres EP’s, si bé val a
dir que les seves cançons tot i parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montraven
una Catalunya molt romàntica i conservadora sense masses reivindicacions
socials i por ser per aixó mai va formar part de la Nova Cançó. Aquesta
peça es trobava al seu tercer disc, editat l’any 1964 i on va incloure també
"A Emili Vendrell", "El paraigues" i "Les veles".
Cal destacar que Font Sellabona també era pintor professional, especialitat a
la que va dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu estudi obert
al públic a la Vila Vella
de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un estil convencional derivat
de l'impressionisme. Va morir a Vic l'any 2010.
Jaume Sisa – L’home dibuixat
Ara us portem a Jaume Sisa
(Barcelona, 24 de setembre de 1948) el nostre cantautor més galàctic i aquest
és el seu primer single, publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any 1968 i
possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol", els
seus millors discos. Pertanyia al grup del folk, però també va cantar en la Orquesta Plateria
fent-se anomenar Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va
començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i
afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per cantar
en castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem qui és,
si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single on compta amb un grapat de
músics, 
s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat
"Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una icona musical per
postmoderns a Catalunya i un referent per a les noves generacions del rock en
català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de
vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin
precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Mario recorda un concert
que Jaume Sisa va fer a la Plaça
del Rei, a Tarragona, ja fa uns anys i tot i ser una actuació gratuita i sense
cobrar entrada, éren poc més de quatre gats. Però i parlant de concerts, quan
es va fer el Canet Rock 75 les autoritats van prohibir la seva actuación i ell,
quan ja prácticamente tothom havia marxat, amb els quatre que quedaven es
va montar una mena de mini-comcert acústic, ell cantant i tocant la guitarra,
una noia al violí i un o dos músics més.
Ara acabarem aquest breu recorregut per el folk fet a Catalunya i anirem a escoltar un músic italià afincat al pais.
Filippo Carletti y su Conjunto –
Jambalaya
Amb un euro per Quimet us direm que el Jambalaya és un plat típic de
les illes del Carib amb base d'arròs, tomàquets i altres vegetals. A la zona
criolla de Nova Orleans se'n diu Red Jambalaya. Aquesta cançó que originalment
es va dir "Jambalaya (On the Bayou)", va ser escrita i interpretada
per primera vegada per Hank Williams al juliol de 1952. És clar que la versió
que ens porta l'italià Filippo Carletti pren com a referència la versió que va
gravar i va portar a l'èxit, a ritme de rock and roll, Fats Domino, avui un
clàssic del gènere. És clar que Filippo Carletti li dóna el seu toc personal i
el tema, sobretot pels cors de Duduá, posseeix moltes reminiscències italianes.
En aquest EP publicat per Philips l'any 1962, també es van incloure “Celos”,
“Enamorada” i “Un lugar llamado Felicidad”. Filippo Carletti era italià i es va
establir al país amb la seva música que seguia els cànons establerts pels grans
pioners del pop italià com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va
crear diverses agrupacions musicals, Los Big Boys, Filippo Carletti y su
Conjunto i Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar
sent quintet. Filippo Carletti va ser un innovador i un dels primers artistes
que van utilitzar a Espanya l'ECO, un 
aparell electrònic de reverberació per
les veus, de cinta contínua que també van començar a utilitzar els grups
espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va
gravar un munt d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en
un àlbum publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va
estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que seguia en actiu
l’any 1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i organitzat per
José Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos,
Los Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va cantar el
"Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona
sera", "Et maintenant", "Come prima", "As tears
go by" i "Marina", abans d'acabar cridant ben fort:
"Carrosses, al poder!". Per cert que
Filippo Carletti va ser el mestre de cant de Miguel Ríos quan va fitxar per la
seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.
The Four Winds & Dito –
Tijuana
Ara i al programa d’avui, anirem
cap a les illes i Mario ja te un euro preparat per Quimet que avui està molt
content per aixó de “cobrar” tant. El grup The Four Winds and Dito, que eren mallorquins i només van
gravar dos EP's, editats per EMI que el segell El grup l'integravent José Luis Cubeles (guitarra), José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal "Dito" (cantant), Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal "Mito" (guitarra). El Cocodrilo Records va reeditar,
ja en els anys 80's i en format LP compartit amb cançons de uns altres
mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després
passaria a liderar Los Bravos i més tard, canviant el seu cognom Kogel per
Kennedy, es llançaria en solitari. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i
la música queda, és tot un clàssic de la surf music que van gravar Los
Persuaders, la banda liderada per Paul Buff, curiosament aquell enregistrament
original es va realitzar a California, però a la Califòrnia mexicana.
The Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a Espanya i es
va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm
lama 
Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin' to
em" que era una versió de The Mojos. Aquesta cançó es va incloure també en
un LP compilatori publicat per EMI en els seixanta i que es va titular “Grandes
conjuntos españoles”, on també es van incloure cançons de Lone Star, Los
Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i Los Mustang. La veritat es que els nois
de The Four Winds and Dito no desmereixien entre tants noms importants de
l’época. Aquesta cançó el mestre Quimet s’ha inflat de tocarla, per tant ja ho
sabeu “Euro per lo Quimet” que no perdona i para la má.
Los Estudiantes – Guitarra-tango
1963
Sempre us hem dit que Los
Estudiantes van ser una autèntica escola de músics i un dels noms més
rellevants quan parlem de conjunts pioners sorgits a Madrid. Aquest tema és una
versió de The Shadows i aquí Quimet també reclama el auro ja que ell assegura
haver-la tocat. Aquesta cançó us l'hem extret del segon EP de Los Estudiantes,
publicat per Phillips l'any 1963 i que també va incloure "Una Estrella
Fugaz", "It I'll be me" i "Colette", dues d'elles eren
composicions del grup. Per cert que Los Estudiantes també van fer cinema, cosa
molt de moda en aquells anys i ells també aquí van ser pioners, van intervenir
en el film "La Corista"
de José María Elorrieta, l'any 1960. Van ser una de les bandes històriques del pop rock
sorgit a Madrid i a l'ombra de la música que ens arribava de la base americana
de 
Torrejón de Ardoz, Los Estudiantes va ser embrió d'un munt de
conjunts, entre ells Los Brincos, Los Flecos, Los Bravos i molts altres. Los
Estudiantes van jugar a dues bandes, ens expliquem, van gravar tan sols tres
EP's, però van incloure temes cantats i altres instrumentals. Es pot dir que
Los Estudiantes van ser el grup pioner a Espanya fent rock and roll, però ells
van saber impregnar aquell ritme de tocs hispans. Los Estudiantes de fet
sorgeixen l’any 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José
Fábregas, que eren estudiants al Col·legi de la Sagrada Família de
O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la
bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957,
en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael
Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar-li ja que tenia una guitarra
elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu del 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos al Palmerar 
d'Alacant. De
tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se
Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 es converteixen ja en Los Estudiantes
després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a
tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va
incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb
Philips i graven el seu primer EP, amb "Ready Teddy", "La
bamba", "Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes
dues últimes eren instrumentals. Per Los Estudiantes van passar un munt més de
músics, entre ells Luis Sartorius que va morir en accident de cotxe, Manolo
Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i es va suicidar i altres. Val a
dir que Luis Arbex també va morir, quan estava fent la mili, en un accident
Los Flaps – Washington Square
Van ser una banda amb entitat
pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema que us hem
seleccionat per escoltar avui estava en un EP publicat per RCA-Victor el 1964.
El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La
primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria,
Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González
"Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren
del 1964 al 1965, a
la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los
Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres 
José Antonio i
Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant a Julián Sacristán a la guitarra
solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps i
això que amb el nom del grup només van gravar dos EP's. Julián Sacristán va ser
membre de Los Flecos, Álvaro Yébenes i Juan Antonio crearían Los Continentales i després
Álvaro marxaria a Los Canarios, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Tony Reinoso crearia Los Solitarios,
Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de
Los Camperos.
Ivana – Dias para un mañana
Des de Màlaga ens va arribar a
principis dels seixanta una cantant d'esplendorosa bellesa que es feia dir
Ivana. Aquest tema es trobava en un single, editat ja el 1968 pel segell
Columbia i amb “Quiero romper tus cartas” a la cara B que va ser produït per
Pepe Nieto (bateria de Los Pekenikes). Aquesta cançó a nosaltres ens recorda i molt al "African
beet" de Bert Kaemplert que la va gravar a principis dels seixanta i es va
recuperar a la banda sonora de la nova versió de "Ninette i un senyor de
Múrcia", la que va protagonitzar Elsa Pataki. Ivana encara trauria dos
singles més, ja en el 69 i es va diluir en l'oblit. De fet Ivana sempre va
gravar amb Columbia, des del seu primer disc, un EP amb "Que Bueno, Que
Bueno!" com a tema estrella i que es va publicar l'any 1964, quan la noia
tenia divuit anys. En total va gravar vuit discos, entre EP's i 
singles. Per
cert, en un del 1967 va versionar la cançó "Bibi" de Manolo Díaz amb
el qual el cantant i compositor va participar al Festival de Benidorm d'aquell
any. Ara us explicarem una curiositat, Ivana va ser la primera cantant Ye-Yé
que va aparèixa en la portada d'un disc en bikini, va ser en el que incloïa les
cançons "Perdona" i "Corazón Loco", de 1966. Per
descomptat, les llargues cames de la noia i la seva espectacular bellesa van
fer que el cinema es fixés en ella i Ivana va ser la protagonista femenina de
la pel·lícula "A 45 Revoluciones por Minuto" de Pedro Lazaga, en la
què també intervenen Juan Pardo, Fórmula V i Los Angeles. En aquest film va cantar
dues cançons: “No me lo puedo creer” i “Pasa sin llamar” que es van publicar en
single i és el seu disc més venut.
Imatges de la pel·lícula "A 45 Revoluciones por Minuto", a la foto 2 amb Juan Pardo
Os Duques – Me gusta el amarillo
Aquest tema va ser una de les
grans composicions del cantant britànic Donovan i hem de reconèixer que es van
fer poques versions de la cançó "Melow yellow" en castellà, aquesta
que us hem seleccionat es trobava en un EP de Os Duques que va publicar el segell
Marfer l'any 1967 i en el qual també es van incloure tres versions més, “Más
que nada” de Jorge Benjor i que és un
clàssic de la bossa, “La Banda”
i “El forastero Mister James” i no es referien al jugador del Reial Madrid, es una cançó de Manfred Mann. Os
Duques eren un grup portuguès establert a Espanya i que portaven ja uns quants
anys gravant discos, des de 1963 i que el 1966 van intervenir en la pel·lícula
“Noche de vino tinto” del director català, també d'origen portuguès, José María
Nunes i protagonitzada per Soledad Miranda. A la banda sonora també trobàvem a Los Mustang i Los Gatos Negros. Os Duques estaven liderats pel guitarra Johnny
Galvao, nascut a Lisboa l'any 1942 i que veritablement es deia José João
Oliveira Galvão que quan es van desfer l'any 1968 va tocar amb Los Buenos,
després 
Queimada i posteriorment s'aniria a la banda de Miguel Ríos com a
director, amb ell va realitzar els “Conciertos de Rock y Amor”, també va
acompanyar a Paco de Lucia i Manolo Sanlucar. Com a productor va realitzar
treballs per a Las Grecas, Lolita i Sergio Makaroff. A part de Johnny Galvao, també trobavem a Mario Da Silva (bateria), Enrique Peiró (órgan i piano), Rogerio Xavier (baix) i Manuel Guerreiro (saxos, flautes i guitarra). Per cert no hem de
confondre Os Duques amb Los Dukes que van ser un grup argentí de principis de
la dècada dels 60, oriünds del barri de Mataderos, a Buenos Aires ni amb un
altre grup que també es diu així i que fan cúmbies allà per centre Amèrica. .
.jpg)
Los Brincos – Un sorbito de
champagne
Una de les millors cançons en la
historia musical de Los Brincos va ser "Un sorbito de champagne" que
es trobava en el mateix EP on estaven "Renacerá",
"Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu
millor EP i el més venut, nosaltres ho creiem així i també va ser l’últim en el
qual van intervenir Juan Pardo i Antonio Morales Júnior que la veritat, sempre
hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels
Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i
Fernando Arbex eren continus. També xocaven subin amb Maryní Callejo, la
productora i alma mater real de Los Brincos. Quan ells van marxar, Fernando
Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de
Junior 
que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles
en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. A partir
d’aquell moment també es van treure de sobra a Maryní Callejo. L’any 1969
Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de
Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Si bé la
primera etapa va ser la millor comercialment, la segona i sobre tot la tercera
va ser indiscutiblement la millor musicalment parlan. Uns anys més tard
Fernando Arbex crearia Alacrán i despres Barrabás, reconvertin gent d’Alacrán,
Los Brincos i altres músics. Per cert, un altre dia us explicarem com Los
Brincos van tindre també problemes amb la censura per la primera carátula del
LP "Mundo, demonio, carne", casualment l'últim disc abans de
desfer-se i que finalment va tindre que ser canviada, però aixó es un altre
historia. Fernando Arbex va morir a Madrid un 5 de juliol del 2003 i Antonio
Morales “Júnior” el passat 15 d’abril.
Lone Star – Vieja estación
Lone Star, amb els que acabarem el
programa d’avui, van ser grans entre els grans, una de les poques bandes
"modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet blanc,
aixó vol dir que eren músics de conservatori. Avui a Lone Star s’els coneix com
“La leyenda”. És clar que Lone Star, quan van començar a gravar van haver
d'acceptar les exigències d'EMI i en els seus tres primers discos de quatre
cançons, aquells EP’s de l’época, consten com a Conjunto Lone Star i com estava
manat, es van inflar de gravar versions. Aquest tema que escoltem ara es
trobava en un single amb "Fin de semana" a l'altra cara. Lone Star
eren Pere Gener, Rafael de la
Vega, Joan Miró i Enrique López, encara que pel grup van
passar grans músics, ja a partir de la fi de la dècada dels 60, entre ells Álex
Sánchez, Sebastià Sospedra, 
José Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu,
Ricardo Acedo i ens deixem algun. Lone Star es van despedir definitivament del
seu públic l’any 1996, dels antics components sols quedaven Pedro Gener i Álex
Sánchez i despres de treure un CD titulat curiosamente "Hacia el
futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de
Triple Onda, van deixar la música si bé Pere Gener que era propietari del
estudi El 7º de Caballería aquest any ha gravat amb solitari un CD titulat
“Boomerang”. Van ser l’únic grup espanyol que va actuar a un portaavions
nord-americà, al JFK per Nadal de l’any 1970. A la foto Lone Star amb Alan Price i
Eric Burdon, llavors components de The Animals. Eren Lone Star… La Llegenda.
Conclou per avui El Temps Passa… i
la música queda, 55 minuts viatjan per el nostre passat musical, revivin els
anys seixanta aquí al pais. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara toquem el
dos i fotem el camp, us deixem amb companyia de totes aquelles emissores per
les que ens escoltes. Tornarem de nou la propera setmana amb
més música i records, a reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Hem recordat la nevada que el 2001 va caure sobre Constantí, va coincidir amb aqueste festes, tots dos vivíem allà aquell any, de fet Quimet segueix residint a Constantí, però Mario que ara viu a Tarragona, recorda aquella Gran Nevada que va caure sobre Barcelona la nit de Nadal de l'any 1962 que va col·lapsar la ciutat i va fer que el dia de Nadal fos blanc.
entendre'l perfectament, va ser una veritable cabronada.
l'alçada de la neu a la calçada.
