El Temps Passa 09-13

Com que les festes nadalenques estan ja properes, avui a Els Anuncis dels Nostres Records us hem preparat uns molt adients per a aquests dies, però també tindrem molta música i avui sonaran Los Sonor, Mustang, Toti Soler, Blue Boys, Juan Pedro Somoza, Joan Ramon Bonet, Continentales, Bruno Lomas, Jess & James, Los Telstars, Catinos, Salvajes i un munt més de gent que ens portaran amb les seves cançons en un viatge al passat, un recorregut pels nostres records d'aquell ahir per a molts gairebé desconegut, per a altres "jovenets" una part de la nostra vida. Ara i des de totes aquelles emissores per les que El Temps Passa… i la música queda arriba a vosaltres, aquesta setmana obrirem amb José Luis que ens arriba amb la seva guitarra i cantant-li a “Mariquilla”. Nosaltes som Quimet Curull i Mario Prades i ara ens toca dir-vos alló de

Obrim la Paradeta

José Luis y su Guitarra – Mariquilla

El seu nom complet és José Luis Martínez Gordo i va néixer a Jaén. Un dels seus grans èxits va ser “Gibraltar español”, però la veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on ell demana aixó del Penyal de Gibraltar per Espanya, no va servir de res i això que el que ell argumenta en el text de la cançó era totalment cert. José Luis, amb el que començarem el programa d’avui, també va trevallar al cinema, entre les pel·licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta a l’any 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. Es clar que ara no estem escoltan la cançó del Penyal, escoltarem la que va donar-lo a coneixer, en referim a José Luis i la seva inseparable Guitarra, es la que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda i es tracta d’una cançó que el va fer molt popular i que sones a totes les emissores del pais, es tracte de "Mariquilla" que va dedicar a la seva nuvia i va composar quan es trobava fent la mili. José Luis es va casar un any despres amb aquella nuvia i la peça la va treure el 1958 dins d’un EP que va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América i que escoltem avui. Supossem que la nit de noces José Luis no es van andur la guitarra. L'any 1962 José Luis va guanyar unes oposicions com a ingenier d'obres públiques i va anunciar que deixava la música per dedicar-se a la seva feina i la familia i va entrar a la Jefatura Provincial de Obras Públicas de Cordoba.

Los Blue Boys – Escrito en el cielo

Publicat per Hispavox l'any 1961, apareix aquest EP del grup Los Blue Boys del que us hem extret aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda, una versió del "C'est ecrit dans le ciel" de Bob Azzam. En el disc també es van incloure " Los Siete Magníficos", "Carolina Dai" de Harry Belafonte i " Algunos lo prefieren caliente". Amb aquest EP van debutar els madrilenys Los Blue Boys i és que ells havien guanyat un concurs organitzat per Ràdio Juventud de Madrid que comportava l'enregistrament d'un disc. El grup sorgeix al Madrid de finals dels 50 a l'entorn del Hot Club, un local de jazz. Allà comença a treballar el Lino’s Trio, format per Alfonso Linos (guitarra), Enrique García (bateria) i Alberto Navarrete (contrabaix). Amb l'arribada de la dècada daurada decideixen canviar la seva estructura i bàsicament el seu enfocament musical, decantant-se cap al pop i els ritmes moderns, després de la incorporació de Juan José Guillén (piano) i Alfonso Agulló (cantant). La veritat és que el disc no es va vendre com s'esperava i tot i que ells segueixen treballant per Madrid i els seus voltants, no tornen a gravar fins a mitjans de l'any 1962 després de signar  contracte amb el segell Fonópolis, amb el qual traurien 3 EP. El grup gravaria encara un altre EP amb cançons escrites per a ells per Alfonso Santiesteban, però que mai va arribar a publicar-se, es van separar l'any 1965. El cantant Alfonso Agulló va crear uns estudis de gravació que inicialment es van anomenar amb el seu nom, però que més tard es convertirien en els populars Estudis Kirios, un dels més avançats de la seva època. El segell Cocodrilo Records publicaria en 1991 un àlbum amb els 16 temes que van gravar Los Blue Boys i van ser publicats. Com a curiositat us direm que per aquest àlbum van fer servir la mateixa foto de portada del seu primer disc.

Dúo Rúbam con Conjunto de Fernando Orteu – Diavolo

L'any 1960 el Dúo Rúbam va gravar un EP per al segell SAEF amb cançons que havien participat en el Festival de la Cançó de la Mediterrània en la seva segona edició i d'aquest disc us hem extret aquest tema que creiem recordar va ser la cançó guanyadora i que va defensar el cantant italià Jimmy Fontana. En el disc, el segon que treien, també es van incloure "SOS Amor" que va defensar Arturo Millan i també gravarien les Germanes Serrano, "Tu, Tu, Tu” i “Ciao, Ciao, mio amor" que va cantar Torrebruno. En aquestes gravacions el Dúo Rúbam va comptar amb el Conjunto de Fernando Orteu, aquest extraordinari guitarrista català, acompanyant-los. De fet va ser el seu grup de suport en un munt de discos i en altres ho va ser el Quixot’s Quartet, quan encara eren el Conjunto Los Quijotes, fins i tot els van acompanyar el Latin Quartet. El Dúo Rúbam van començar a dedicar-se a la música després de guanyar un concurs, el Festival del Club Hispamer, a Barcelona. El  Dúo Rúbam eren Enrique Ferrer Bartomeu i José Luis Izquierdo García de León, tots dos de Barcelona i van començar gravant l’any 1960 per al segell Saef i després van fitxar per Belter desfent-se el duet l'any 1964, problemas de nuvies. Tots dos treballaven en un banc. Van debutar en un festival al Palau dels Esports de Barcelona, el 25 de novembre de 1960 que va organitzar el diari El Mundo Deportivo, es clar que ells ja havien tret un parell de discos. Tenen una bona carrera amb 15 o 16 EP's, per cert que Enric Ferrer, fill del component del duet es va possar en contacte amb nosaltres mitjançan el correu ja fa molt de temps i es va oferí a pasarnos molta més informació, quan la tinguem escoltarem més coses del Dúo Rúbam i os ampliarem el que sabem d’ells. Us explicarem tota una curiositat, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent’s, la van comprar de seguna má al Dúo Rúbam, tots quatre eren bons amics, a part de companys de professió..

Los Continentales – Mister D

En diverses ocasions hem compartit amb vosaltres, amb totes vosaltres, cançons de Los Continentales, bàsicament instrumentals, encara que ells també van gravar cançons cantades. Avui us portem aquest tema, amb veu, una cançó escrita pel guitarra Álvaro Yébenes i que es va incloure en un single publicat l'any 1966 amb "Bla, bla, bla" a la cara B i que editaria el segell Tempo. Aquest va ser el seu quart disc, encara traurien un altre single en el 67 i es van separar. La discografia completa de Los Continentales va ser reeditada l'any 1985 en un LP, format vinil, publicat pel segell Cocodrilo Records. Ara farem una miqueta d’historia. Los Continentales van ser una de les bandes mítiques sorgides al Madrid dels 60, de fet es van formar en  el 62, encara que avui dia pràcticament ningú es recorda d'ells, sols quatre nostàlgics melòmans com nosaltres i vosaltres que escolteu El Temps Passa... i la música queda. Inicialment Los Continentales eren Álvaro Yébenes (guitarra) i Juan Antonio González (baix) que venien de Los Flaps, al costat d'Ángel Arriba (guitarra)  i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria). Interpretaven una música instrumental en la línia de la surf music americana que aquí la identificàvem com "So Shadows" i van ser una de les bones formacions d'aquest estil, amb discos de qualitat i demostrant en les seves actuacions que sabien el que tenien entre mans, van ser un dels grups que participaven en les populars matinals del Price madrileny (a la foto 1). L’any 1965 es van produir canvis en el si del grup que decideix incloure cantant i deixar de costat els temes instrumentals. Antonio González se'n va i s'incorpora el cantant José Manuel Rodríguez que va haver de deixar-los un any més tard per anar a la mili. Per Los Continentales van passar músics reconeguts de l'època com l'amic Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez, Gonzalo González, Antonio Román Obrador, Juan Mena, Quique Martínez i altres. De fet i amb l'auge de la música soul Los Continentales van arribar a ser set components. L’any 1968 es van separar definitivament. Tony Reinoso va crear posteriorment Los Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari i Álvaro Yébenes s'en va anar a Los Canarios.

Juan Pedro Somoza con Los Diablos Negros - ¡Qué ilusión!

Arribat des de Cuba, Juan Pedro Somoza va ser un dels actors que participaven en el popular programa de TVE "Escala en Hi-Fi" i també es va passar a la música, encara que el seu èxit va ser més aviat modest. Nascut a l'Havana l'any 1940, Juan Pedro Somoza va gravar aquest disc comptant amb el grup madrileny Los Diablos Negros, liderats per Manolo Pelayo, com a banda de suport, encara que nosaltres creiem recordar que el cantant i actor residia a Barcelona, però no estem segurs d'això. En el disc, un EP publicat l'any 1963 pel segell Discophon i en el qual es van incloure, a més d'aquest tema que us hem seleccionat ara per escoltar a El Temps Passa... i la música queda, “El baile del Mattone” de Rita Pavone, “No me dejes” que era una versió d’un tema escrit per John Lennon i que van gravar Billy Kramer & The Dakotas i “Mantilla española” que per cert, es va recuperar en un àlbum publicat l'any 2009 titulat “Yo tengo una gallina”. Juan Pedro Somoza va publicar quatre o cinc EP's entre l'any 1962 i 1965, aprofitant la popularitat que li va oferir el programa de televisió i li vam perdre la pista.

Hermanas Ros – Un eterno amor

Sorgides a Catalunya, les Hermanas Ros van gravar uns quants discos a finals dels anys seixanta, aquesta cançó us l'hem tret d'un single que es va publicar l'any 1967 a través del segell Columbia i es tracta de la versió que ens fan del tema "Everlasting love" del grup britànic Love Affair i de la qual es van realitzar unes quantes versions a Espanya. A la cara A es trobava la cançó "Amor de verano", en tots dos temes s'acompanyen per una orquestra. Les Germanes Ros van començar gravant en català per al segell Edigsa, sota el nom artístic Germanes Ros, però no van trigar a passar-se al castellà, canviant de casa de discos i espanyolitzant el seu nom, tot i que hem de reconèixer que la seva discografia no és massa abundant. Posteriorment Carme i  Montserrat Ros s'incorporarien al grup Estel, integrat també per gent de Symbolo i en el qual creiem va participar el Mestre José María Bardagí, publicarien un disc l'any 1972 o potser va ser al 73, amb cançons nadalenques. Les Germanes Ros també es van dedicar a fer cors en moltes gravacions, nosaltres recordem ara la seva participació a l'àlbum “A Catalunya” de Luis Aguilé i en el qual també va posar veus l'amic Antoni Duran. Carme i Montserrat Ros així mateix van formar part, com a cantants, de la Janio Marti Orquestra i Cors, encara que no us podem dir entre quins anys.

Tony Ronald – Lloré como un niño

Es tracta d'una versió del tema "Cry like a baby" que van gravar el grup nord-americà The Box Tops, liderat per Alex Chilton, els mateixos de "The Letter" que per cert, van treure un munt de hits al seu pais, encara que aquí al nostre nomes funcionaria "La carta". Tony Ronald la va treure a un EP de l’any 1968 editat per EMI i on també trobaven “Risas y luz” que ere una versió del “Spicks & Specks” de The Bee Gees, “That's why I'm crying” i “I'll take the blame”. En aquest disc i tot i anar acompanyat per els Kroner’s, el grup ja no consta a la caràtula del EP. L'holandès Tony Ronald va gravar en solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem deixar d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser la dècada que tractem a El Temps Passa... i la música queda, ho fem perquè creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les horterades han estat contínues. Per cert, Tony va gravar un single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada dia" que ja hem escoltat al programa. També va gravar nadales. El seu veritable nom era Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espany, ens va deixar el 3 de març del 2013, Tony Ronald (foto feta per Mario Prades) tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí a Catalunya ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili

Bruno Lomas – Eres mi chica soñada

La canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops a tot el mon. Eren una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta altra cançó que es trobava en el mateix EP, un dels millors discos de Bruno Lomas i que es va publicar a principis de l’any 1967, la peça va ser escrita per ell mateix. En el disc també es van incloure "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i es va retirar a finals dels anys 70. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se el tornar i Bruno Lomas va decidir gravar de nou i la seva volta als escenaris, es trobava en plena forma. Va marxar-se cap a Madrid i va signar contracte amb EMI, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan al tornar, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record i del que us hem extret aquest tema que escoltem ara. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va ocasionar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, va fer dues pel·lículas.

Els Anuncis dels Nostres Records

Ara i tenint en compte que s'acosten les festes nadalenques us hem seleccionat una sèrie d'anuncis molt apropiats i aquesta setmana parlarem de torrons i cava, dos productes molt típics del Nadal. És clar que hem de recordar que en aquelles èpoques de postguerra i estretor econòmic, la majoria de llars només gaudien del torró i el cava quan arribaven aquestes festes i volem que tingueu en compte que el xampany era xampany i el conyac era conyac, després i amb la arribada de la democràcia les coses van canviar i els francesos van exigir la propietat de la denominació i nosaltres ens vam veure obligats a anomenar el xampany, cava i el conyac, brandi, clar que en reciprocitat ells van haver de deixar d'utilitzar la denominació "Anís" i van passar a tenir Anisette ja que l'Anís era espanyol.

Turrón El Lobo

No podien faltar a les taules i en arrivar el Nadal els clàsics turrons i com avui ja veureu, tenim un surtit molt variat, aquí us portem ara els Torrons El Lobo, són fabricats per Juan Antonio Sirvent Selfa, SA una empresa que va començar l’any 1725. Es tracta d’una societat amb seu social a Xixona, amb un complex empresarial que té més de 20.000 m2. En els seus inicis els Turrones El Lobo es venien en llaunes, Mira, com les Tortas de les que hem parlat en altres ocasions. Ara be, tenim una cosa molt clara, menjar turrons el Lobo no et convertig en Home Llop ni fa que et surti pel, podeu estar segurs, tot el contrari, els torrons de qualsevol marca, acostumen a estar molt bons. És clar que a nosaltres i per aixó de “los piños” el de la pedra, el turró d’Alicant, no sempre el podem menjar a gust.

Turrones Antiuxixona

Un d'aquests torrons dels que es pot dir que son "de tota la vida" és la marca Antiu Xixona i recordem ara aquell anunci en què el cor de nens es feien fins i tot molt pesats demanant sense parar “Queremos turrón, turrón, turrón” clar que no es conformaven amb qualsevol torró, ells volien que fos Antiu Xixona, una marca que pertany al grup Sanchis Mira, creada l’any 1863 i que es va constituir en societat anònima el 1989. La fàbrica d’Antiu Xixona està situada a Xixona, Alacant, es clar, i actualment tenen una factoria que ocupa 26.000 metres quadrats. És una empresa de capital familiar que també fabrica i comercialitza la marca La Fama, entre altres. Aquest que escoltem ara es un altre dels molts anuncis de la marca Antiu Xixona.

Turrones La Fama

I parlan de La Fama. Els Torrons la Fama eren de la família Galiana que es van fusionar amb la família Sanchis Mira l’any 1966. Aquí teniu un anunci de la Fama en què el protagonista és el popular humorista, actor i cantant Andrés Pajares que creiem recordar va tenir un xou de televisió patrocinat per Torrons La Fama. L'actor, director, guionista i humorista de cinema, teatre i televisió Andrés Pajares, va néixer a Madrid el 6 d'abril de 1940. Va treballar i molt, formant parella artística amb Fernando Esteso, clar que la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora entre ells i finalmente es van tirar els trastos pel cap. També va gravar un bon munt de discos, destacant, no per la seva qualitat precisament, però si per les seves xifres de vendes, el “Soy currante” i “Drácula Ye Yé”.

Champagne Laixartell

Aquest és que nosaltres sapiguem, l'únic anunci publicitari que va realitzar el gran actor i director de teatre i cinema català Adolfo Marsillach (Barcelona, 25 de gener de 1928 - Madrid, 21 de gener de 2002) i va publicitar la campanya de Nadal del Champagne Laixartell. L’any 1956 Adolfo Marsillach forma la seva pròpia companyia amb la seva primera dona, la també actriu Amparo Soler Leal. Anys més tard funda la Compañía Nacional de Teatro Clásico, de la qual es va fer càrrec fins l’any 1989. Va tenir també problemes amb la censura franquista per culpa de l’obra teatral "Marat Sade", de Peter Weiss, que l’any 1968 va ser retirada dels escenaris per ordre governativa. La seva filla va explicar un dia a un programa de televisión que el seu pare mai va estar content d’havert fet aquest anunci, val a dir que no va tornar-ne a fer cap més, es clar que com diem aquí “la pela es la pela”.

Delapierre

Durant els anys cinquanta i part dels seixanta, la majoria de famílies de classe modesta, que eren la gran majoría, només posaven cava a les seves taules quan arribaven aquestes festes nadalenques. Bé, també en dies molt assenyalats. Delapierre era una de les marques de batalla i per a l'època era assequible de preu, dins del luxe que representava beure xampany, al costat de Dubois, Castellblanch, Freixenet, Montesquiu i a partir del Codorniu els preus ja s'encarien. També cal tenir en compte que la majoria de cava que es consumia en aquells temps era semi-sec. Els vins designats com "Cava", una paraula que prové del llatí i que significa cova, van començar a elaborar-se ja en el segle XIX a Catalunya, com a imitació del mètode creat per Dom Perignon a la comarca francesa de Champagne, gràcies a l'ús de tap de suro i una segona fermentació desenvolupada en ampolla de vidre. Catalunya produeix el 95% del cava i té el seu origen majoritàriament a la comarca vinícola del Penedès, però a Tarragona tenim molt bones marques de brut i a més a més a molt bon preu. És clar que encara avui en dia, el 50% de la producció de cava es consumeix en les festes de Nadal. Per cert aprofitem l'anunci i us felicitem el Nadal per endavant. Que mai se sap...

Deixarem els Anuncis dels Nostres Records i seguirem amb música feta en català.

La Música que es Feie en Català

Jacinta – Si ell em portés roses

L'any 1966 es va publicar a través d'Edigsa aquest EP de Jacinta, una noia catalana, cantant molt més propera al pop que a la cançó d'autor, de fet podríem considerar-la una noia Ye-Yé i va publicar tres o quatre discos abans de desaparèixer del panorama musical, la veritat és que de Jacinta pràcticament res us podem dir. Aquest tema, la versió que Jacinta ens realitza del "Red Roses For A Blue Lady" va ser escrita per Sid Tepper i Roy C. Bennett, per cert que aquest últim utilitzava un pseudònim. Aquest tema va arribar a gravar-lo fins i tot Dean Martin, encara que la versió més popular és la que va realitzar Wayne Newton. Pel disc de Jacinta va ser adaptada al català pel mestre Josep Maria Andreu i es va incloure en un EP publicar per Edigsa, al costat de "Tu ets com era", "Digue'm" i "Si vols". Ha finals de la dècada, concretament al 1968, Jacinta va passar a ser artista del segell DDC i va treure un EP amb temes del Festival de San Remo.

Joan Ramon Bonet – Balada de sol a sol

Escoltarem ara a un cantautor que ens va arribar des de Mallorca i en aquesta cançó Joan Ramon Bonet ens parla de lo dura que resulta la vida de la gent de la mar. Aquells pescadors que surten a buscar el seu salari sent conscients que ni el vaixell, ni les xarxes, ni la pesca que obtinguin, és seu ni ho serà, ells seguiran treballant per un miserable jornal i posant la seva vida en perill cada dia per engreixar les arques del patró. Joan Ramon Bonet es un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet (a la foto el dia del seu debut al castell de Ballver) perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan RamonBonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967 i en el que la cançó estrella va ser “Cançó de s’amor perdut” que vem escoltar la pasada temporada. L'any 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució de la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges.

Jordi Soler – Hi ha gent

Quan el grup Pic Nic es va desfer, el guitarrista Jordi Soler, conegut com Toti Soler, publicaria un parell de singles en solitari, aquest tema us el hem tret del segon d'ells, editat l'any 1970 pel segell Distribuïdora Discogràfica SA i en aquesta cançó que era la cara A, ja mostra la seva afició cap al rock simfònic i progressiu que es consolidaria en el grup que va crear posteriorment OM, una gran banda de rock progressiu catalana en la qual i durant un temps va militar el guitarrista nord-americà de color Taj Mahal. La cançó, un poema de Joan Vergés estar composada pel propi Toti Soler que canta i toca la guitarra. En aquesta cançó està acompanyat per Manuel Elias al baix i Peter Hodgkinson a la bateria. Toti va començar com guitarra amb el grup Els Xerracs per passar posteriorment als Brenan's Folk i després a Pic Nic. De nom complet Jordi Soler i Galí (a la foto amb Quico Pi de la Serra), va tocar també acompanyant en Pau Riba i posteriorment va acompanyar a la guitarra durant 25 anys a Ovidi Montllor, component i produint molts dels seus discos i la seva posterior carrera en solitari s'ha anat decantant cap al jazz i básicamente el flamenc. Toti Soler va néixer a Vilassar de Dalt, Barcelona, el 7 de juny de 1949. Al llarg de la seva carrera va acompanyar també a Leo Ferré, Taj Mahal, Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester Formosa que ens sembla recordar era la seva companya, Francesc Pi de la Serra, Pascal Comelade, Maria del Mar Bonet i altres. L'any 2005, va rebre el Premi Nacional de Música de Catalunya, atorgat per la Generalitat de Catalunya, pels seus discos "L'arxiver de Tortosa", "Racconto" i "Guitarra i cançons" i l’any 2006 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi. La seva última producció discogràfica fins ara es va editar l'any 2011 i es va titular “Raó de viure”.

Acabem ara la música feta a les nostres terres i en la nostra llengua i marxarem cap a Madrid.

Los Sonor – El río de la Luna

Los Sonor van passar per diverses èpoques i estils, aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda és de la seva etapa instrumental i es tracta d’una composició del gran Henry Mancini per a la pel·lícula “Esmortzar a Tiffanys” i que es va andú un Oscar a la millor cançó original. Per Los Sonor van passar grans músics espanyols, entre ells Tony Martínez i Manolo Fernández que se'n van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco va crear Los Flecos, Manolo Díaz que després va seguir en solitari i un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto" per Los Pasos, ja os vem explicar l’història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos, però per Los Sonor van passar encara més gent como José Luis González, Manolo Escobar,  Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns quans més. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmar la nostre opinió os direm que l'any  1963 Los Sonor van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual al país. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la granadina  Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos i altres. En aquest EP que era del any 1964 i el va publicar Philips, el grup eren Tony Martínez, Manolo Fernández, l'altre Manolo, el Escobar que els va deixar després de gravar-lo i José Gonzalez.

Jess & James – Nubes

Jess and James eren un parell de germans anomenats Antonio i Fernando Lameirinhas, portuguesos establerts a Bèlgica que van traslladar la seva residència a Anglaterra i des d'allà es van llançar gràcies al tema “Move” publicat l’any 1968. Jess & James només van gravar un parell de LP's, encara que l'únic que va funcionar comercialment va ser el primer on es trobava la cançó. Quan es van desfer a l’any 1971 els JJ Band que eren el seu grup d’acompanyament, es van unir com a secció de metall a Los Canarios per realitzar una gira per Espanya i Europa, per despres gravar per la seva conta i James, sota el nom de Jimmy Frey va tornar a Bèlgica i va gravar alguns singles, però l'únic que va funcionar al nostre país va ser "Rosas a Sandra" que també va versionar al castellà. Jess & James així mateix han versionat al castellà una de les seves cançons "Nubes" que avui escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Tots el seus discos, tant en anglès com en castellà, els van publicar aquí a traves del segell Belter, però el LP en anglès no recordem si va arribar a editar-se mai aquí, si bé Mario creu que si.

Los Telstars – Caprí se acabó

Aquesta bona versió del gran èxit internacional del cantant francès Hervé Vilard ens la porten des de Mallorca Los Telstars i es trobava recollida en un EP dels molts que van arribar a publicar i en el qual també es van incloure “Tu me dijiste adiós” que era de Los Brincos, “Que familia más original” que havia estat un èxit de Los 3 Sudamericanos encara que creiem que es tractava d'una versió ja que originalment era un cha cha chá, i “La noche anterior” que en aquest cas era una versió d'una cançó de The Beatles. Los Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966  Luis Cerón de qui Quimet sempre diu que deurien de ser parents ja que ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom i no es qué precisament hi hagin masses que es diuen així, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va marcar el principi de la fi, si be van treballar ancara molt de temps i creiem que va entrar llavors Toni Tugones que després va esdevenir pilot comercial. Los Telstars van gravar en un grapat d’EP’s i tres singles i per suposat van participà en el Festival de Mallorca. Per cert, hi havie un grup a Puerto Rico que també es dien Los Telstars, res a veure amb els nostres.

Los Salvajes – Siluetas

Los Salvajes van ser la millor banda del que avui anomenaríem "garatge" i que llavors no saviem que era aixó, llevat del local on s’asajava. Los Salvajes van sorgir a Catalunya en els 60. Per descomptat que van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", “Los Platillos volantes”, etc. van seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i que era dels Herman’s Hermits i es titulava en angles “Silhouettes”. Aquest EP, gravat l’any 1965, va ser el segon en la seva carrera i el primer que treient per la EMI. També trobàvem en aquest disc "Goodbye my love", cantada en anglès i que havia estat gravada per The Searchers, al costat de “Hielo en vez de amor” i “No me digas adiós”. El grup barceloní Los Salvajes l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-44, el batería Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que va néixer el 8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el baixista Sebastià Sospedra nascut el 31-01-46 i que despres tocaria amb Lone Star. Eren del Poble Sec, llevat de Sebastià que era de Collblanch. Es vestien a Garvi, la botiga de moda entre la juventut més mod de l’época i que es trobava a una travesia de les Rambles barcelonines, a l’alçada de Liceu, baixant a la dreta. Quan van començar Los Salvajes van marxar-se a Alemanya a fi de agafar experiencia.

Los Mustang – Yo que no vivo sin ti

El seu autor, el cantant italià Pino Donaggio, també va versionar aquest tema al castellà i al català, però us hem seleccionat aquesta gran versió que van realitzar l'any 1965 Los Mustang i encara que suposem que el van haver de fer per donar-li a la cançó un toc personal, no ens agrada com està arreglada i produïda l'entrada, ens sobra, la veritat. Hauria quedat millor deixant anar directament la veu de Santi Carulla. Un altre que si va realitzar una encertada versió en castellà va ser Tony Dallara i també Los Catinos. Los Mustang quan van començar eren un grup instrumental i sols eren tres nois del Poble Sec, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex. Allà van coneixer a Santi Carulla i  Tony Mier que eren components de Los Sírex i s’en van passar a Los Mustang. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi que va ser el compositor dels pocs temes propis que van gravar, va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo.

Los Stop – Con su blanca palidez

Aquesta versió de l'èxit de Procol Harum a càrrec dels barcelonins Los Stop és francament interessant i per això us la portem a El Temps Passa... i la música queda, per concloure el programa d’avui. És cert que la versió més recordada a Espanya és la que van realitzar els Pop-Tops i que els va servir de carta de presentació, però aquesta val la pena. Cristina, la seva cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es va rebotar amb els seus companys i va voler anar-s'en, però quan volia andur-se amb ella el nom es va assabentar que estava registrat per ells i va crear Cristina i Los Tops que per cert, quan ella ja va començar com a solista, van seguir utilitzant el nom dels Tops i almenys que sapiguem, van gravar un single en 1970 versionant el "Venus" dels holandesos The Shocking Blue. A veure si en properes setmanas us la posem i la compartirem. Los Stop van començar sent un grup de pop molt interesant, però al seva discogràfica els va encasillar i la seva carrera està marcada per un munt d’horterades. Los Stop eren un grup de Barcelona que van començar fen-se dir Donald Duck i al signar contracte amb Belter els hi van cambiar per Los Stop. Van gravar uns quans discos en català, tampoc masses no us creieu, però la seva carrera es va centrar en cantar en castellà. Los Stop eren, a més de la Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Quan Cristina va fotre el camp, durant un temps ells van tindre un altre cantat femenina, es deia Miriam, de fet pensem que en van tindre un altra encara. L’any 1.967 Los Stop guanyen el "Premio del Instituto de Cultura Hispana" amb la cançó “El turista 1.999.999”, una horterada que va guanyar el Festival de Mallorca. Al mateix any Los Stop treuen la seva cançó més popular que és “Salud, dinero y amor” a la que també li deiem “Tres cosas” que de fet era el seu títul real. Quimet diu que Gary, el líder dels Procol Harum amb el seu bigotet, es pastat al cantant dels Tony amb Grup, un dels grups on ell toca

Acabarem ara El Temps Passa… i la música queda, una estoneta recorrent el passat, caminant per aquells records d’un ahir més o menys llunya, depenent de la memoria. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us deixem amb companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes. Ens retrobarem la propera setmana. Adeu siau.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa