El Temps Passa 09-12

A mitjans dels anys seixanta i com a filla del R & B sorgeix la música soul als Estats Units que es caracteritzava per ritmes contundents i molt metall. Les seccions de vent prenien protagonisme i músics que abans semblaven estar obsolets entre la música jove eren ara sol·licitats ja que els conjunts incorporaven metalls. Avui escoltarem una sèrie de bandes que a cavall del soul, el pop i el R & B, destacaven per l'ús de secció de metall, encara que no tots ells. Escoltarem a Pop Tops, Canarios, Doble Dinamita, Henry & The Seven, Eddie Lee Mattison, Yerba Mate, Conexion i altres com Los Tamara, Sírex, Guillem d’Efak o Albert Band, no tots van interpretar ritmes negres amb metall, però tots ho feien dignament i amb moltes ganes d'agradar. Per tant i des de totes les emissores per les que arriben a vosaltres, avui començarem amb Los Impala i una bona versión d’un gran éxito de James Brown. Nosaltes som Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Los Impala – Estoy bien (I feel good)

El dia 1 de gener de 1966 es va publicar el single "I feel good" del cantant de color James Brown, el Padrí del Soul, escrita pel propi cantant i que es va incloure a l'àlbum "I Got You (I Feel Good)" . Aquest tema va consolidar la fama del Germà Soul a nivell mundial. Ara i per començar El Temps Passa... i la música queda d'aquesta setmana us hem seleccionat aquesta versió del tema a càrrec del grup veneçolà Los Impala, als que vam escoltar no fa masses setmanes amb una altra gran versió, en aquell cas creiem recordar que va tractar del “Con su blanca palidez” dels britànics Procol Harum. Des d'Amèrica del Sud us portem al grup veneçolà Los Impala, un dels millors i més populars conjunts sorgits en aquest país en els anys seixanta. Los Impala es creen a Maracaibo l'any 1957 i estan considerats com els pioners en fer rock and roll i pop modern a Veneçuela. Els fundadors del grup van ser Henry Prat (piano), Gilberto Urdaneta (baix) i Servando Alzatti (bateria), però per Los Impala i fins a la seva dissolució l'any 1970 van passar molts músics, entre ells Pedro Alfonso, Bob Bush, Heberto Medina, Bernardo Ball, Francisco Belisario, Henry Stephen que posteriorment es llançaria en solitari i al nostre país triomfaria amb el "Limón, limonero", Nerio Quintero, Omar Paduai que va morir l'any 1993, Rafael Montero, Paco Piedrafita i Edgardo Quintero, aquest es llançaria en solitari fent-se dir Edgar Alexander. De fet el grup es va separar l'any 1961, però tornen a reunir-se al 63, ja fins a la seva disgregació definitiva en el 1970. Los Impala van gravar en total vuit discos, sent un dels grups de la seva època que més àlbums gravarien i aquesta cançó us la hem extret d'un LP editat en el 1968 i titulat "Esto son los Impala". Creiem que amb les modes revival, Los Impala van tornar a posar-se en marxa, però no us podem dir qui integrava el conjunt. Al desembre de 2006 va sortir a la venda un CD recopilatori amb 42 èxits de Los Impala.

Los Tamara – Soy un juerguista de la medianoche

Los Tamara són un dels grups de pop espanyol més importants de la història i es van especialitzar en cantar en gallec, encara que també i molt en castellà i les seves cançons posseïen aquest toc de folklore gairebé regional, per això ens sorprenen amb versions com aquesta plena de soul i amb metalls abrigallant les melodies i els ritmes. És una versió de "In the midnight hour", una de les més importants cançons en la carrera del cantant de color Wilson Picket i es va incloure a un single editat per Zaduro l’any 1969 amb “Tu forma de amarme” a la cara A. Los Tamara es van formar a Noya, A Coruña, el 1958. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, A Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostela, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986) que els va deixar l’any 1976 per problemes de salut, sent substituit per Paco Montero. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les arrels gallegues i van cantar i molt a la seva Terra Galega. Van gravar el seu primer EP l’any 1962 amb el segell francès Bel-Air i en el 64 van cantar per primera vegada en gallec amb "Galícia, terra nosa". També Los Tamara es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger fen concerts en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arribava la Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar el grup l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro.

Eddie Lee Mattison – Hold on I’m comin

El cantant de color Eddie Lee Mattison va tornar a gravar un altre disc a la discoteca Maddox de Platja D’Aro i es va titular simplement "Eddie Lee Mattison en la Costa Brava", salutacions al oidors i oidores de Ràdio Platga d'Aro. Aquest tema es va incloure en un single publicat l'any 1968 pel segell Edigsa i en aquest enregistrament en directe al cantant nord-americà de color l'acompanyen Clotaine Marbouet i Rudy Jones als saxos, Roy Edward a la trompeta, mentre que davant l'òrgan es troba Mathais Sanuelin que utilitzava un Hammond, el baix de Bernard Petrogalli ia la bateria Frank Brusiano, sense oblidar al guitarrista Alain Spartman. Eddie Lee Mattison era un cantant de color que es movia molt bé en el món del  soul i el R & B. Es va establir a Catalunya i es va convertir en un habitual dels locals de la Costa Brava, sobretot la discoteca Maddox de Platja d'Aro on al capdavant del seu grup, creiem que va arribar a ser la banda resident. De fet va gravar un altre disc, també en directe, a la discoteca Maddox amb el nom de la sala per títol que així mateix va publicar Edigsa. Volem aclarir des de El Temps Passa... i la música queda que Eddie Lee Mattison també va treballar per el segell Ariola i la Discogràfica Talar. El cantant i compositor nord-americà de color, al capdavant d'una estupenda banda en què militaven músics americans i francesos, es va dedicar a versionar temes clàssics del soul americà per locals catalans i per el Nord de l'Estat, però mai va deixar d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs, propietari de Bocaccio i pensem que també de Maddox. Per cert, Eddie Lee Mattison va treballar també molt per França.

Los Canarios – Get on your knees

Sense cap mena de dubte, Los Canarios van ser la millor banda de soul dels anys 60 al pais, amb dura lluita enfront dels Conexión i Doble Dinamita. Inicialment es van fer dir Los Ídolos i quan s’en van anar als Estats Units per agafar tablas, passarien a ser The Canaries. Van tornar a Espanya i triómfan com Los Canarios quan van publicar el tema "Peppermint Frappé" que es va incloure a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin que era la seva dona, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" que estem escoltan ara, va ser la cançó estrella en la seva carrera. Teddy Bautista, el  cantant, compositor i líder de Los Canarios va ser el polèmic president del SGAE, una entitat que ara está presidida per el gallec Antón Reixa que va ser membre de Os Resentidos. Teddy Bautista va començar l’any 1961 a les Illes Canaries amb un grup anomenat Los Ídolos que per poguer funcionar i despres de passar per Madrid, van tindre que vindre cap a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després de marxer-se als Estats Units es van reconvertir a The Canaries i finalment quan van tornar Los Canarios. De l'època amb Los Ídolos destaca una cançó composada per Teddy Bautista i titulada "Toma mi mano" que us hem punxat aquí al programa, si bé fa un parell o tres de temporades. Però potser seria temps de recuperar-la un altre vegada i tornar a escoltar a Los Ídolos a El Temps Passa… i la música queda. Per cert, part de la discografia de Los Canarios ha sigut reeditada per el segell Ramalama l'any 2011 en un doble CD molt interesant.

Los Sírex – Yo soy tremendo

Va ser un dels grans èxits en la carrera del cantant i compositor Rocky Roberts, de nom real Charles Roberts, (Miami, 23 d'agost de 1941 - Roma 14 de gener de 2005) i es va incloure com a cara B d'un single amb "Fuego" d'Arthur Brown a l'altra banda, un disc publicat per Vergara l'any 1968 en el qual van incloure una bona secció de vents i un fort contingut de percussió. La curiositat és que les xifres de vendes d'aquest single a Espanya van superar les dels dos discos originals junts. Per cert, hi ha una versió més moderna d'aquest tema realitzada en els vuitanta pel grup madrileny Los Elegantes, amb un caire molt més rocker, encara que la de Los Sírex hem de reconèixer que és genial i Leslie la fa seva. Volem aprofitar aquesta cançó per recordar l'últim bateria de Los Sírex, Ernesto Rodríguez que va morir el primer d'octubre passat i que també va ser un dels fundadors d'un altre grup històric dels seixanta Los Gatos Negros. Ernesto portava ja 5 anys amb Los Sírex que en el 2012 van perdre també, amb pocs dies de diferència, a Manolo Madruga i Luis Gomis de Prunera. Los Sírex eren Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i Josep Fontseré (guitarra rítmica) ells van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons pròpies. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixar i s’en va anar a Los Mustang, junt a Tony Mier.

Pop Tops – Autumn winds (Viento de otoño)

És una bona cançó gravada l’any 1967 en castellà i que també la van treure en angles que es la versió que escoltarem ara i la trobavem en el segon single dels Pop-Tops, un disc que va tindre dues portadas, al blog us posarem les dues. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant original i guitarra de Los Tifones era Luis Fierro i quan els va deixar, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom a Los Pop Tops. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar-se a tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla ser que va ser Alfonso Arteseros, conductor del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el segell RamaLama ha editat fa uns anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons d’aquest grup mític de la música de finals dels seixanta i principis dels setenta, tot un document sonor d’una época

Doble Dinamita – Mundo joven

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, composada per ells, va ser la cara A del que creiem és l'únic single que Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" a la cara B que era una peça portada a l’éxit per el recordat Otis Redding, el Rei del Soul. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que rés a veure amb aquests. La veritat és que horas d’ara no recordem massa dels Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida. Tenim present que tenien dos cantants i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de sempre "no ens feu gaire cas".

Els Doble Dinamita

Henry & The Seven – Cuando vuelva

Tot i haver publicat només tres singles al llarg de la seva curta carrera, a través del segell CEM, Henry and The Seven són una de les bones bandes de soul que van sorgir en el panorama espanyol de finals dels seixanta. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a Los Flames fins que es van desfer. Va passar després a formar part de l'orquestra de ball Luis de Alba y Los 5 de España, allà i al costat del organista Ángel René i els germans Vicente i Alfredo Márquez es gesta Henry and The Seven, però els germans Márquez se'n van a Los Canarios. Amb la incorporació del cantant Enrique Martínez que abans havia estat a Los Buitres i passa a ser  Henry, neix aquesta bona banda de soul, a finals de 1967 i es complementen amb José María Panizo (baix), Paco de Gregorio (saxo tenor), Jesús Moll, un bateria anomenat Rafael i un parell de músics més que tocaven metalls. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa... i la música queda es trobava a la cara B d’un single, editat l’any 1968 amb “Llevame allí” a l’altre costat. Henry and The Seven son ser un dels que van participar en la pel·lícula "Un, dos, tres al escondite inglés” d'Iván Zulueta, encara que aleshores el guitarra era Francis Cervera. Es desfan l’any 1970 i José María i Francis es van incorporar a Aguaviva aquells dels "Poetas andaluces de ahora"..

Albert Band – Herido

Els Albert Band eren un bon grup de Barcelona que va funcionar des del 1968 fins l’any 1970. La banda estava liderada per el cantant Albert Garriga. L’any 1970 els Albert Band, una banda a caball del R & B i el rock, van participar al "Festival internacional de la canción de Màlaga". A part de Albert Garriga (cantant), a la banda trobavem a José María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge (bateria), Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí) i Robert Simó que un temps després sustitueix a Tony Caritge que els va deixar. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es una versió, la original titulada “I’ve been hurt”, és del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondells, de fet va ser l'únic èxit veritablement important de la banda nord americana al seu país, a Espanya creiem que la original es va editar com a cara B d’un single, però no ho tenim massa clar, la veritat. Val a dir que també hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec dels mallorquins Z-66, lideratd per Lorenzo Santamaría, als que escoltarem més endevant. Va serla cara B d'un single amb "Una rana llamada Luisa" a l'altre costat.

La Música que es Feie en Català

Guillem d’Efak – Vell riu nostre

Començarem aquesta secció en llengua vernacla escoltant a Guillem d'Efak i l'extraordinària versió que va realitzar l'any 1965 del clàssic del blues i gospel "Old man river" que va incloure en un EP publicat per Concèntric i en el qual també es recollien altres dos temes "Quan la tarda" que era una versió del "Walkin' my baby back home" i "Tots aquests dois" que es va titular originalment "These foolish things", els tres temes van ser adaptats al català per Ramon Folch i Camarasa i del piano i la direcció musical es va encarregar el mestre Francesc Burrull, en aquelles èpoques director artístic del segell Concèntric, propietat de Josep Maria Espinàs i en la gravacio van comptar amb la col·laboració de Ricard Miralles. La portada d'aquest EP va ser un disseny de Pilar Villarazo. La veritat i tenim que confesor-ho sense cap mena de rubor, tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantautor de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre gran músic i compositor mallorquí.

Yerba Mate – Cuando los santos van marchando

Aquest és tot un clàssic del gospel-jazz nord-americà, en aquest cas versionat per els catalans Yerba Mate aquesta nombrosa banda de Barcelona, el primer grup espanyol de música dixie de la història del rock i sorgits a finals dels 60. Entre d'altres, van ser els intèrprets de "Tuset street" i es movien per la Cova del Drac i després per Zeleste, el de la Via Laietana, el primer. Eren bons músics i si bé van gravar alguna cançó cantada, la seva cursa es va basar en peçes instrumentals, però Yerba Mate van tenir una vida més aviat curta. Després la majoria d'ells s'incorporarien a grups de l'anomenada Ona Laietana. La cançó era el segon tema de la cara B del EP "Tuset Street" i el va publicar Sono Play l'any 1967, un segell que creiem era propietat de Movierecord-Estudios Moro. Alguns del components de Yerba Mate van formà part d’un grup de Terrassa que es deien Mi Generación, altres, com us deiem, es van incorporar a grups de l'ona laietana. Yerba Mate van debutar amb un single on la peça estrella va ser “El Mirlitón” que era tota una horterada, cantada, aixó si.

Augusto Algueró – Bocaccio Soul

Aquesta cançó que va composar el mestre Augusto Algueró per la pel·lícula “Tuset Street”, anava dedicada al Bocaccio, un local de moda situat a Barcelona i que era propietat d’Oriol Regás. En aquesta gravació es diu que la veu es Phil Trim, el cantant dels Pop-Tops, però nosaltres no estem segurs, per tan us direm alló de sempre “No ens feu massa cas”. Curiosament la presentación del disc no es va fer a Bocaccio, va tindre lloc a La Cova del Drac que si estava al carrer Tuset. El gran compositor i pianista català Augusto Algueró ens va deixar el 16 de gener de 2011, a Torremolinos, a causa d'una parada cardiorespiratòria soferta mentre dormia. Augusto Algueró havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un dels més prolífics compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu gairebé fins al moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, pianista, productor i director d'orquestra. Fill de compositor,  Augusto Algueró Dasca es va casar amb Carmen Sevilla, però el matrimoni sols va durar 10 anys. Us hem inclòs en el blog una fotografia del feliç esdeveniment, ens referim a les noces, no a la separació que quedi clar. El Mestre va compondre per a gairebé totes les figures del moment cançons que formen part de la història de la música espanyola, entre elles "Estando contigo”, “Don Quijote”, “La Chica Ye-ye" que va compondre per Rosalía no era per Concha Velasco, "Te quiero, te quiero" que va gravar Nino Bravo perquè Raphael va jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas de la Cruz Roja”, “Estando contigo”, “Penélope” de Serrat, “Noelia”, “Corazón contento”, “Tómbola” per Marisol, “Será el amor”, “El día de los enamorados”, “Acompáñame" i tantes altres, sense oblidar les seves bandes sonores que van ser infinitat.

Ara deixem la Secció en Català i seguim el nostre viatge per el temps.

Conexión – Preparad el camino al Señor

Conexion van ser una de les millors bandes de soul de l'estat espanyol al costat de Los Canarios i Doble Dinamita. Aquest tema correspon a la seva etapa més gospel i la cançó era la versió que van realitzar del tema de l'òpera-rock "Gospel" i ens anem de temps perquè és de 1972. El single tenia "Caminando sobre el fuego" a la cara B. De fet aquest és el disc que millor es va vendre en la carrera de Conexion. L'embrió va sorgir a la Manxa, el seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948), Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Campo de Criptana, 1947) trompeta, Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) un xicot de color que era el cantant i Luis María Fornés (1944) a l'òrgan Hammond. Posteriorment es  produirien canvis en la formació i pel grup van passar altres músics, entre ells Cuqui que va substituir a Luis Cobos quan se'n va anar a la mili i també César Fornés i Javier Esteve, aquest últim havia militat a Cerebrum. Els seus dos primers singles eren pur soul americà. L'any 1973 i després de publicar "Niños del Edén" es van separar i Luis Cobos es va dedicar a realitzar aquells nyaps barrejant música clàssica i sarsueles amb ritmes discotequers que tan bé li van funcionar comercialment, Tito Herrero i els germans César i Luis Fornés van acompanyar a Miguel Ríos i Luis Fornés posteriorment es va unir al grup Agamenón. Mario ens explica que l'última cançó que van muntar amb el seu grup abans de desfer-se va ser precisament "Un mundo sin amor" de 1970, una de les millors cançons de Conexion, però Quimet es nega a donar-li un euro ja que no és la que escoltem ara. Com és aquest home!

Z-66 - Sueño

Quan parlem del simfonisme i dels seus orígens gairebé sempre acostumem a remetre'ns als Moody Blues, Procol Harum, Yes i altres grups britànics, però una de les millors bandes que van sorgir a finals dels 60 a Europa van estar The Wallace Collection que eren belgues, clar que alguns dels seus components formaven part de la Belgian National Philharmonic Orchestra, eren Raymond Vincent i Jacques Namotte, i això, com compreneu, tenia el seu pes, instrumentalment parlant. Dues cançons van marcar la carrera del grup Wallace Collection "Serenade" i "Daydream" que ara escoltem a El Temps Passa... i la música queda, en castellà i en aquesta esplèndida versió que ens porta el grup mallorquí Los Z-66, amb Lorenzo Roselló al capdavant. Es va publicar en un single de 1969 amb "Carrera del diablo" com a cara A, però nosaltres us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal i The Animals i que era propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager es deie Mike Jeffreys. Els Z-66 es crean a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Fugitivos i Los Brios. Quan Los Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma (la foto es d'aquella nit) del que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada.

Tony Ronald - Summertime

Aquesta era una cançó de bressol i va ser escrita per George Gershwin a l'any 1933, amb lletra de DuBose Heyward, Dorothy Heyward i Ira Gershwin i es va utilitzar en 1935 per a l'òpera "Porgy and Bess" i des de la seva estrena va ser adoptada pels músics de jazz i blues . Va ser gravada per primera vegada per Abbie Mitchell el 19 de juliol de 1935, amb George Gershwin tocant el piano i dirigint l'orquestra. Entre les centenars de versions que s'han realitzat del tema, un dels més versionats de la història de la música, fins i tot Quimet la toca encara avui i ja reclama l'euro, cal destacar una molt més rítmica que va fer el cantant de color nord-americà Billy Stewart i curiosament i sent tan diferent de l'original, ha estat la versió que més alt ha pujat en les llistes americanes. Tony Ronald va versionar a Billy Stewart i la va gravar a un EP que va publicar l'any 1967, però posteriorment va recuperar la versió original en un single que va treure un any més tard, també per al segell EMI, amb "She shot a hole in my soul" de Clifford Curry a l'altra cara. Nosaltres i per tancar el programa d'avui us hem portat aquesta que va fer ja a finals dels 70, més llarga i elaborada i que és una autèntica joia on l'holandès es deixa portar demostrant l'extraordinària veu per al blues que tenia i en el qual la banda d'acompanyament s'esplaia a gust compartint protagonisme. Per cert que Quimet diu que a Tony Ronald se l’enten millor quan canta en català que quan ho feia en castellà. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941.Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i per cert la seva filla també es deia July. Tony Ronald va començar gravant en solitari, després va crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Frank Mercader, Àngel Riba, Santi Picó i altres.

Acabarem El Temps Passa… i la música queda, aquest viatge per els records i el passat, per el nostre ahir i tocarem el dos. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i us deixarem amb bona companyia, la de les emissores per les que setmana rere setmana, sortim a les ones. Fins la propera.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa