El Temps Passa 09-14

En els anys seixanta uns volien canviar-ho tot i que la llibertat i la democràcia arribessin finalment, altres simplement es conformaven amb sobreviure i sortir del forat negre que havia deixat la postguerra a l'economia del país, clar que els tercers en discòrdia pretenien que tot seguís igual, sota la fèrria urpa del dictador i els seus atláteres de camisa blava. Molts van creure veritablement que la música ajudaria i a Catalunya van sorgir els Cantautors, la Nova Cançó i el Grup de Folk, però a la resta d'Espanya el folk també va servir com a arma antisistema. Ara i des de les emissores per les que El Temps Passa… i la música queda surt a l'aire o via Internet si et descarrégues el programa des de el blog o el Facebook de Montse Aliaga (a la foto), obrirem amb una mica de folk mesetari i cridant “Cantemos” per que com diuen allà “Quien canta su mal espanta”. Per cert Quimet està content, diu que avui cobrarà uns quants euros. Nosaltes som Quimet Curull i Mario Prades i començarem dient alló de cada setmana

Obrim la Paradeta

Almas Humildes – Cantemos

En aquest tema, inclòs en un single que Almas Humildes van gravar l'any 1970 a través del segell Discophon, s'envolten d'un bon munt d'amics. Us direm que els arranjaments i la producció van estar a càrrec de: Juan Carlos Calderón que també va tocar el piano, la gent de Mocedades fan les veus i en la gravació destaca un cor infantil que inicialment pren el protagonisme donant-li a la cançó un aire molt gospel, encara que sense perdre de vista el folk de Almas Humildes. Hem de reconèixer que el resultat final és molt de l'estil de Juan Carlos Calderón que per cert, va morir a Madrid el 25 de novembre de 2012. La veritat és que és una bona cançó, encara que potser una mica més comercial del que Almas Humildes havien fet fins aquell moment. A la cara B estava "Honeychile", un tema cantat en anglès. Almas Humildes se separarien ja definitivament amb un últim concert fet l’any 1972 que va tenir lloc al campament militar de Robledo de Chavela, a Madrid, on es trobava fent la mili Guillermo, un dels components del grup. Almas Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock del panorama nacional i van començar com a trio a la Complutense de Madrid, liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era de Estudios Moro. Un dels components del grup, Antonio Resines, també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de Los Pasos i que hem escoltat en un dels programes de la passada temporada. L’any 1969 Alex Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la estudiantil i ells van escollir acabar les seves carreres universitàries. Creiem que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia el mon de la música.

Nuevos Horizontes – El afinador de cítaras

Quan van començar es feien dir Los Unisonos i van tenir una carrera bastant discreta, tot i que amb la cançó "Lazos azules y rosas", composada per Víctor Manuel van guanyar el Tercer Festival Hispano-Portuguès de la Canción del Miño l’any 1967 que van defensar conjuntament amb Paco Ruano i van gravar un single que ja hem escoltat en El Temps Passa… i la música queda. Més tard el grup Los Unisonos es va reconvertir i els seus components van crear Nuevos Horizontes, en la carrera dels quals destaca per la seva qualitat aquesta cançó que us hem portat ara "El afinador de cítaras", una peça a cavall entre folk i psicodelia que es prou interesant. Nuevos Horizontes, van ser un grup que sabie fe bons jocs de veus, eren Ana Maria (piano i orgue), Tommy (guitarra), Alfonso (bateria) i Juan (baix), tots ells cantaven. Com Nuevos Horizontes els quatre joves van funcionar de 1969 fins a l’any 1973, traient un LP i 8 singles. Si bé aquest es el que millor va funcionar comercialment en la carrera de Nuevos Horizontes. Després Ana María els va deixar i els tres s'unirien com músics al duet José y Manuel que havien deixat Solera per llançarse els dos sols.

Los Payos – Adiós a Jamaica

A El Temps Passa… i la música queda, hem escoltat el tema “La pequeña Anita” a càrrec de Los Payos, però avui hem decidit donar-li la volta a aquest single publicat per Hispavox l'any 1969 i escoltarem l'altra cara amb "Adiós a Jamaica" que és una versió del "Jamaica Farewell" a la manera de Los Payos, és clar. Aquesta cançó la va gravar originalment el cantant de color i també actor Harry Belafonte, aquell del "Calypso boat" i havia estat escrita per Lord Burgess que realment es deia Irving Burgie, l'any 1957, però inicialment la cançó anava a ritme de mento. Los Payos eren José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway i van funcionar de l’any 1967 fins a 1972. Després Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en humorista i faria famosa la frase "Vente p'Espanya Tío", Eduardo crearia amb Jesús de la Rosa i Tele Palacios el mític grup Triana i després de la seva dissolució en morir Jesús, gravaria dos discos en solitari i el Pibe es va unir a Alameda, una bona banda de rock andalus. Durant un temps Los Payos van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. El major èxitl de Los Payos va ser, indicutiblement el "María Isabel" que va ser el seu tercer single, però ells van tenir una carrera molt reixida.

 

La Música que es Feia en Català

Dos + Un – Pescadors

Aquest bon grup de folk estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va morir el 13 de setembre del 2012 a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste, un dels seus discos "Chinchonera s Cat" està considerat una obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup Moto Clua i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon.

Jaume Arnella – Les rondes del vi

Amb “La Timba de les cartes” a la cara B, es va publicar un single de Jaume Arnella en el qual el tema estrella va ser aquest que ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda. Aquest va ser el tercer single publicat per Jaume Arnella i es va editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les més representatives en la carrera d'aquest cantautor barceloní, nascut l'any 1943 que ha liderat el Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A Catalunya va sorgir imparable la Nova Cançó amb dos grups significatius, d'una banda Els Setze Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968. Quimet recorda aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3, als que escoltarem després, com la més destacable de totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Dos + Un, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en catalá.

Falsterbo 3 – Ai, adéu cara bonica

Dins del folk catalá i formant part del col·lectiu El Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups histórics del panorama musical en catalá. Al gener de l’any 1968 Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra als altres dos neix Falsterbo 3. L’EP del que us hem extret aquesta cançó amb lletra de Joan Boix i música d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es recollien els temes "Deixa la por”, “María Soliña” i “El vell smoky”. Creiem que va ser el seu segon disc. Al març de 1968 Falsterbo 3 graven en directe, a un recital que fan a l’Aliança del Poble Nou, a Barcelona, un bon disc. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular “Folk 2”. La veritat es que parlant dels Falsterbo 3, Quimet sempre ens ho recorda, van participà en el Festival Folk del Parc de la Ciutadella (la foto es d'aquell concert), tota una fita històrica, ja que va ser el primer macrofestival celebrat a Catalunya i va convocar més de 9000 persones, van ser 7 hores de música sota l'atenta vigilància dels "grisos" que porra en mà, s'asseguraven que la gent no es desmadres. Quan es van separar va funcionar durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech, Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels seixanta, gravava en solitari com a cantautor. En la seva carrera volem destacar un EP amb la cançó “Eivisa” que va treure Edigsa.

Font Sellabona – Una noia estrangera

Va ser considerat el Trobador de Catalunya, es diu Font Sellabona i aquesta cançó us la hem tret d'un EP que precisament es va titular així "El Trobador de Catalunya" que va ser publicat per Discophon l’any 1964.i en aquest tema ens parla de les vicissituds de un jove que lliga a la costa com un desesperat, però després totes aquelles estrangeres porten problemes ja que amb la majoria d'elles no es pot ni entendre, pel que sembla el nostre jove no sap idiomes. Es tracte de Josep Font Sellabona, conegut artísticamente sols com Font Sellabona i que va ésser un dels pioners de la Cançó en català, es a dir la Nova Cançó, ja que ell va començà a interpretar temes en la nostra llengua ja a mitjans dels anys cinquanta, al programa de ràdio “Sintonía” conduït per Joaquín Soler Serrano, tot i que no va enregistrà el seu primer disc fins l’any 1961. En total Font Sellbona va gravar tres EP’s, si bé val a dir que les seves cançons tot i parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montraven una Catalunya molt romàntica i conservadora sense masses reivindicacions socials i por ser per aixó mai va formar part de la Nova Cançó. Aquesta peça es trobava al seu tercer disc, editat l’any 1964 i on va incloure també "A Emili Vendrell", "El paraigues" i "Les veles". Cal destacar que Font Sellabona també era pintor professional, especialitat a la que va dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu estudi obert al públic a la Vila Vella de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un estil convencional derivat de l'impressionisme. Va morir a Vic l'any 2010.

Jaume Sisa – L’home dibuixat

Ara us portem a Jaume Sisa (Barcelona, 24 de setembre de 1948) el nostre cantautor més galàctic i aquest és el seu primer single, publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any 1968 i possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol", els seus millors discos. Pertanyia al grup del folk, però també va cantar en la Orquesta Plateria fent-se anomenar Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem qui és, si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single on compta amb un grapat de músics, s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una icona musical per postmoderns a Catalunya i un referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Mario recorda un concert que Jaume Sisa va fer a la Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns anys i tot i ser una actuació gratuita i sense cobrar entrada, éren poc més de quatre gats. Però i parlant de concerts, quan es va fer el Canet Rock 75 les autoritats van prohibir la seva actuación i ell, quan ja prácticamente tothom havia marxat, amb els quatre que quedaven es va montar una mena de mini-comcert acústic, ell cantant i tocant la guitarra, una noia al violí i un o dos músics més.

Ara acabarem aquest breu recorregut per el folk fet a Catalunya i anirem a escoltar un músic italià afincat al pais.

Filippo Carletti y su Conjunto – Jambalaya

Amb un euro per Quimet us direm que el Jambalaya és un plat típic de les illes del Carib amb base d'arròs, tomàquets i altres vegetals. A la zona criolla de Nova Orleans se'n diu Red Jambalaya. Aquesta cançó que originalment es va dir "Jambalaya (On the Bayou)", va ser escrita i interpretada per primera vegada per Hank Williams al juliol de 1952. És clar que la versió que ens porta l'italià Filippo Carletti pren com a referència la versió que va gravar i va portar a l'èxit, a ritme de rock and roll, Fats Domino, avui un clàssic del gènere. És clar que Filippo Carletti li dóna el seu toc personal i el tema, sobretot pels cors de Duduá, posseeix moltes reminiscències italianes. En aquest EP publicat per Philips l'any 1962, també es van incloure “Celos”, “Enamorada” i “Un lugar llamado Felicidad”. Filippo Carletti era italià i es va establir al país amb la seva música que seguia els cànons establerts pels grans pioners del pop italià com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va crear diverses agrupacions musicals, Los Big Boys, Filippo Carletti y su Conjunto i Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar sent quintet. Filippo Carletti va ser un innovador i un dels primers artistes que van utilitzar a Espanya l'ECO, un aparell electrònic de reverberació per les veus, de cinta contínua que també van començar a utilitzar els grups espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un munt d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que seguia en actiu l’any 1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i organitzat per José Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va cantar el "Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona sera", "Et maintenant", "Come prima", "As tears go by" i "Marina", abans d'acabar cridant ben fort: "Carrosses, al poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el mestre de cant de Miguel Ríos quan va fitxar per la seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.

The Four Winds & Dito – Tijuana

Ara i al programa d’avui, anirem cap a les illes i Mario ja te un euro preparat per Quimet que avui està molt content per aixó de “cobrar” tant. El grup The Four Winds and Dito, que eren mallorquins i només van gravar dos EP's, editats per EMI que el segell El grup l'integravent José Luis Cubeles (guitarra), José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal "Dito" (cantant), Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal "Mito" (guitarra). El Cocodrilo Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP compartit amb cançons de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard, canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és tot un clàssic de la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda liderada per Paul Buff, curiosament aquell enregistrament original es va realitzar a California, però a la Califòrnia mexicana. The Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a Espanya i es va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm lama Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin' to em" que era una versió de The Mojos. Aquesta cançó es va incloure també en un LP compilatori publicat per EMI en els seixanta i que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on també es van incloure cançons de Lone Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i Los Mustang. La veritat es que els nois de The Four Winds and Dito no desmereixien entre tants noms importants de l’época. Aquesta cançó el mestre Quimet s’ha inflat de tocarla, per tant ja ho sabeu “Euro per lo Quimet” que no perdona i para la má.

Los Estudiantes – Guitarra-tango 1963

Sempre us hem dit que Los Estudiantes van ser una autèntica escola de músics i un dels noms més rellevants quan parlem de conjunts pioners sorgits a Madrid. Aquest tema és una versió de The Shadows i aquí Quimet també reclama el auro ja que ell assegura haver-la tocat. Aquesta cançó us l'hem extret del segon EP de Los Estudiantes, publicat per Phillips l'any 1963 i que també va incloure "Una Estrella Fugaz", "It I'll be me" i "Colette", dues d'elles eren composicions del grup. Per cert que Los Estudiantes també van fer cinema, cosa molt de moda en aquells anys i ells també aquí van ser pioners, van intervenir en el film "La Corista" de José María Elorrieta, l'any 1960. Van ser una de les bandes històriques del pop rock sorgit a Madrid i a l'ombra de la música que ens arribava de la base americana de Torrejón de Ardoz, Los Estudiantes va ser embrió d'un munt de conjunts, entre ells Los Brincos, Los Flecos, Los Bravos i molts altres. Los Estudiantes van jugar a dues bandes, ens expliquem, van gravar tan sols tres EP's, però van incloure temes cantats i altres instrumentals. Es pot dir que Los Estudiantes van ser el grup pioner a Espanya fent rock and roll, però ells van saber impregnar aquell ritme de tocs hispans. Los Estudiantes de fet sorgeixen l’any 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col·legi de la Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar-li ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu del 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos al Palmerar d'Alacant. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 es converteixen ja en Los Estudiantes després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb "Ready Teddy", "La bamba", "Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes dues últimes eren instrumentals. Per Los Estudiantes van passar un munt més de músics, entre ells Luis Sartorius que va morir en accident de cotxe, Manolo Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i es va suicidar i altres. Val a dir que Luis Arbex també va morir, quan estava fent la mili, en un accident

Los Flaps – Washington Square

Van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema que us hem seleccionat per escoltar avui estava en un EP publicat per RCA-Victor el 1964. El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps i això que amb el nom del grup només van gravar dos EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Álvaro Yébenes i Juan Antonio crearían Los Continentales i després Álvaro marxaria a Los Canarios, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Tony Reinoso crearia Los Solitarios, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.

Ivana – Dias para un mañana

Des de Màlaga ens va arribar a principis dels seixanta una cantant d'esplendorosa bellesa que es feia dir Ivana. Aquest tema es trobava en un single, editat ja el 1968 pel segell Columbia i amb “Quiero romper tus cartas” a la cara B que va ser produït per Pepe Nieto (bateria de Los Pekenikes). Aquesta cançó a nosaltres ens recorda i molt al "African beet" de Bert Kaemplert que la va gravar a principis dels seixanta i es va recuperar a la banda sonora de la nova versió de "Ninette i un senyor de Múrcia", la que va protagonitzar Elsa Pataki. Ivana encara trauria dos singles més, ja en el 69 i es va diluir en l'oblit. De fet Ivana sempre va gravar amb Columbia, des del seu primer disc, un EP amb "Que Bueno, Que Bueno!" com a tema estrella i que es va publicar l'any 1964, quan la noia tenia divuit anys. En total va gravar vuit discos, entre EP's i singles. Per cert, en un del 1967 va versionar la cançó "Bibi" de Manolo Díaz amb el qual el cantant i compositor va participar al Festival de Benidorm d'aquell any. Ara us explicarem una curiositat, Ivana va ser la primera cantant Ye-Yé que va aparèixa en la portada d'un disc en bikini, va ser en el que incloïa les cançons "Perdona" i "Corazón Loco", de 1966. Per descomptat, les llargues cames de la noia i la seva espectacular bellesa van fer que el cinema es fixés en ella i Ivana va ser la protagonista femenina de la pel·lícula "A 45 Revoluciones por Minuto" de Pedro Lazaga, en la què també intervenen Juan Pardo, Fórmula V i Los Angeles. En aquest film va cantar dues cançons: “No me lo puedo creer” i “Pasa sin llamar” que es van publicar en single i és el seu disc més venut.

Imatges de la pel·lícula "A 45 Revoluciones por Minuto", a la foto 2 amb Juan Pardo

Os Duques – Me gusta el amarillo

Aquest tema va ser una de les grans composicions del cantant britànic Donovan i hem de reconèixer que es van fer poques versions de la cançó "Melow yellow" en castellà, aquesta que us hem seleccionat es trobava en un EP de Os Duques que va publicar el segell Marfer l'any 1967 i en el qual també es van incloure tres versions més, “Más que nada” de  Jorge Benjor i que és un clàssic de la bossa, “La Banda” i “El forastero Mister James” i no es referien al jugador del Reial Madrid, es una cançó de Manfred Mann. Os Duques eren un grup portuguès establert a Espanya i que portaven ja uns quants anys gravant discos, des de 1963 i que el 1966 van intervenir en la pel·lícula “Noche de vino tinto” del director català, també d'origen portuguès, José María Nunes i protagonitzada per Soledad Miranda. A la banda sonora també trobàvem a Los Mustang i Los Gatos Negros. Os Duques estaven liderats pel guitarra Johnny Galvao, nascut a Lisboa l'any 1942 i que veritablement es deia José João Oliveira Galvão que quan es van desfer l'any 1968 va tocar amb Los Buenos, després Queimada i posteriorment s'aniria a la banda de Miguel Ríos com a director, amb ell va realitzar els “Conciertos de Rock y Amor”, també va acompanyar a Paco de Lucia i Manolo Sanlucar. Com a productor va realitzar treballs per a Las Grecas, Lolita i Sergio Makaroff. A part de Johnny Galvao, també trobavem a Mario Da Silva (bateria), Enrique Peiró (órgan i piano), Rogerio Xavier (baix) i Manuel Guerreiro (saxos, flautes i guitarra). Per cert no hem de confondre Os Duques amb Los Dukes que van ser un grup argentí de principis de la dècada dels 60, oriünds del barri de Mataderos, a Buenos Aires ni amb un altre grup que també es diu així i que fan cúmbies allà per centre Amèrica. .

Los Brincos – Un sorbito de champagne

Una de les millors cançons en la historia musical de Los Brincos va ser "Un sorbito de champagne" que es trobava en el mateix EP on estaven "Renacerá", "Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu millor EP i el més venut, nosaltres ho creiem així i també va ser l’últim en el qual van intervenir Juan Pardo i Antonio Morales Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. També xocaven subin amb Maryní Callejo, la productora i alma mater real de Los Brincos. Quan ells van marxar, Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior  que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. A partir d’aquell moment també es van treure de sobra a Maryní Callejo. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Si bé la primera etapa va ser la millor comercialment, la segona i sobre tot la tercera va ser indiscutiblement la millor musicalment parlan. Uns anys més tard Fernando Arbex crearia Alacrán i despres Barrabás, reconvertin gent d’Alacrán, Los Brincos i altres músics. Per cert, un altre dia us explicarem com Los Brincos van tindre també problemes amb la censura per la primera carátula del LP "Mundo, demonio, carne", casualment l'últim disc abans de desfer-se i que finalment va tindre que ser canviada, però aixó es un altre historia. Fernando Arbex va morir a Madrid un 5 de juliol del 2003 i Antonio Morales “Júnior” el passat 15 d’abril.

Lone Star – Vieja estación

Lone Star, amb els que acabarem el programa d’avui, van ser grans entre els grans, una de les poques bandes "modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet blanc, aixó vol dir que eren músics de conservatori. Avui a Lone Star s’els coneix com “La leyenda”. És clar que Lone Star, quan van començar a gravar van haver d'acceptar les exigències d'EMI i en els seus tres primers discos de quatre cançons, aquells EP’s de l’época, consten com a Conjunto Lone Star i com estava manat, es van inflar de gravar versions. Aquest tema que escoltem ara es trobava en un single amb "Fin de semana" a l'altra cara. Lone Star eren Pere Gener, Rafael de la Vega, Joan Miró i Enrique López, encara que pel grup van passar grans músics, ja a partir de la fi de la dècada dels 60, entre ells Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, José Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo i ens deixem algun. Lone Star es van despedir definitivament del seu públic l’any 1996, dels antics components sols quedaven Pedro Gener i Álex Sánchez i despres de treure un CD titulat curiosamente "Hacia el futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de Triple Onda, van deixar la música si bé Pere Gener que era propietari del estudi El 7º de Caballería aquest any ha gravat amb solitari un CD titulat “Boomerang”. Van ser l’únic grup espanyol que va actuar a un portaavions nord-americà, al JFK per Nadal de l’any 1970. A la foto Lone Star amb Alan Price i Eric Burdon, llavors components de The Animals. Eren Lone Star… La Llegenda.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, 55 minuts viatjan per el nostre passat musical, revivin els anys seixanta aquí al pais. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara toquem el dos i fotem el camp, us deixem amb companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes. Tornarem de nou la propera setmana amb més música i records, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa