El Temps Passa 10-09

Enllaç per descarregar-se el programa

Després de l'empatx de Beatles que vam tenir la setmana passada avui us hem portat anuncis, però com som políticament molt incorrectes, versaran sobre begudes alcohòliques, una cosa molt mal vist en l'actualitat, però que al costat dels anuncis de tabac, formaven part habitual de les campanyes publicitàries en els anys seixanta. Escoltarem també a Los Comodines, Mustang, The Finder’s, Sírex, Blue Diamonds, Albert Band, Betina, The Bonds, Pekenikes, Catinos, Los Botines i uns quants més que configuren la banda sonora en el nostre viatge al passat, a aquells anys en que érem molt més joves i crèiem que ens podíem menjar el món, després el món se'ns va menjar a nosaltres. Ara i des de les emissores per les que escoltes el programa o per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse, començarem amb The Brisk que ens parlaran de “María Cristina”. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i

Obrim la Paradeta

The Brisk – María Cristina

Avui començarem amb una composició del músic cubà Nico Saquito (Santiago de Cuba, 17 de gener de 1901 – La Habana, 4 d’agost de 1982), l'autor també de "Cuidadito Compay Gallo", però que va ser un èxit de Mario Moreno "Cantinflas" en una de les moltes pel·lícules que va rodar i la cançó es va versionar i molt a Espanya, fen´se molt popular, encara que aquesta que us hem portat per obrir El Temps Passa... i la música queda és de les millors, en clau de pop, això si. Parla dels problemas que te un xicot amb la seva nena que el goberna, però ell que ho acepta tot, no vol anar al barber a pelar-se. Ells són The Brisk i aquesta gravació correspon a l'època en què el seu cantant era Julián Granados. Es va editar en un EP publicat per Belter l’any 1966 i en el disc també es van incloure “Sansón chico ye-ye”, “El mismo problema” i “Me vas a arruinar”. Per cert, durant un temps The Brisk van ser la banda d'acompanyament de Conchita Velasco, Raphael i Rocío Durcal. Julián Granados també va cantar amb Los Ángeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar com Los Halògenos i després passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Després Teddy Ruster s'en va anar a Máquina!.Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que durant un temps van tindre com a cantant a Pedro Ruy-Blas.

Gelu amb Los Mustang – Si yo tuviera un martillo

Ara i amb un euro per Quimet, us portem el martell de la Gelu i ens arriva amb bona companyia, la dels Mustang. Per exigències d'EMI-La Voz de su Amo, Los Mustang van acompanyar a la granadina Gelu i aquest és un dels temes del únic disc que van gravar junts, però no barrejadets. Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, coneguda artísticament com Gelu va néixer l’any 1945 a Granada i fou, fins la seva retirada dels escenaris l’any 1968, despres de casarse amb l'amic Santy Palau, una Chica Ye Yé. Un dels seus senyals d’identitat va ser els cridets que sonavan cada dos per tres a les cançons i que ella va imitar, suposem perquè van començar molt abans, dels Torcuato i Los Cuatro, italians afincats al pais i que també feia servir Li Morante. La cançó és un clàssic del folk americà que han interpretat des de Pete Seger als Kingston Trio, però que Trini López va convertir en un estàndard del rock and roll. En aquest EP també trobavem “Dominique”que era un èxit de Sor Sonrisa, “No tengo edad” de Gigliola Cinqueti i “Ella es muy bonita” que ara no recordem de qui era, però que havia gravat fins i tot Tito Mora amb el que Gelu va tindre un “asuntillo” que va omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de l’época, res a veure amb les de avui en dia. María de los Ángeles Rodríguez Fernández que ere el seu veritable nom, com us deiem, va néixer a Granada i aixó de Gelu li va posar el seu germà. Va ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxar primer a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc i l’èxit.

Los Comodines – Lo tienes que adivinar

Aquest tema, una versió del “You just gotta know my mind” del cantant britànic Donovan, us el hem extret d'un EP, el tercer disc de Los Comodines que va publicar el segell Sayton i en el qual també es van incloure "My Little Lady" que havien portat a l'èxit The Tremeloes tot i que era una versió d'un tema italià, “Que sensación” i “¿Puedo?”. Amb aquest disc Los Comodines deixen enrere les balades per ballar agarraets els diumenges a la tarda i es fiquen en temes més rítmics, encara que nosaltres sempre hem cregut que el problema que tenien, ja que Los Comodines eren un grup que petaba molt bé, va ser la discogràfica, un segell petit amb poca capacitat de promoció, tot i que ells van ser el grup estrella de la discogràfica. Los Comodines es va crear l'any 1966 amb músics de Manresa i Lleida, els seus components van ser Manuel Font (saxo, clarinet, flauta i violí), Jaume Oro (cantant i guitarra), Javier Llamas (bateria), Miguel de los Santos (guitarra) i els germans Juan (òrgan i trompeta) i Florencio Truyas (baix i trompeta). Posteriorment alguns van crear el grup Slalom i el cantant Jaume Oro (a la foto) va passar a l'Orquestra Maravella i després s'uniria a la desapareguda Orquesta Volcán, a més d'actuar també com a solista i en petites orquestres de l'escuderia de Orobig, un manager i representant lleidatà propietari de la Orquestra Volcán. Los Comodines van ser el grup estrella del segell Sayton i els seus discos es venien bé, encara que mai van aconseguir xifres de vendes veritablement significatives. L’any 1969 amb la cançó "Señor Amor" es van presentar al Onzè Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm, encara que creiem que no va passar de l'etapa de selecció. En total van treure sis discos petits entre EP’s i singles i al 1973 es va publicar un àlbum recopilatori que recollia 12 cançons, una part important de la seva discografia. El LP, titulat "¡Qué Sensación!", va ser editat pel segell Diresa que s'havia quedat amb els màsters de Sayton. Los Comodines bàsicament van treballar per la província de Lleida i la de Barcelona.

Albert Band – Herido

Els Albert Band eren un bon grup de Barcelona que va funcionar des del 1968 fins l’any 1970. La banda estava liderada per el cantant Albert Garriga. L’any 1970 els Albert Band, una banda a caball del R & B i el rock, van participar al Festival internacional de la canción de Màlaga. A part de Albert Garriga (cantant), a la banda trobavem a José María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge (bateria), Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí) i  Robert Simó que un temps després sustitueix a Tony Caritge que els va deixar. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es una versió, la original titulada “I’ve been hurt”, és del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondells, de fet va ser l'únic èxit veritablement important de la banda nord americana al seu país, a Espanya creiem que la original es va editar com a cara B d’un single, però no ho tenim massa clar, la veritat. Val a dir que també hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec dels mallorquins Z-66, lideratd per Lorenzo Santamaría que creiem recordar la van gravar en anglés. La dels Albert Band va ser la cara B d'un single amb "Una rana llamada Luisa" a l'altre costat i com a cançó principal.

The Finder’s – Un buen empleado

Els barcelonins The Finder’s van ser apadrinats per la genial Mary Santpere i aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda, una versió del "White Collar Yorker" del grup The Ministry of Sound, es trobava en un EP editat per Belter l'any 1966 i en el qual també es van incloure “El tiroliro”, “Piénsalo y vuelve a mí” i “Monísima” que arriba a ritme de xotis madrileny, la veritat és que els tres temes són molt oblidables i de poca qualitat. Per cert que la fotografia de la portada es va aprofitar també per a un single. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar-se Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Van tornar a haver-ho camvis i es va incorporar el baixista Joan Parés l’any 1965 venia del grup Los Agnis. Curiosament el que està consideratcom el sei millor disc, un EP editat per el segell Columbia l’any 1964 on troaven la versió del “Tobaco Road”els va portar problemas i van tindre que tornar a Belter per que el contracte seguia en vigor i van tenir que seguir graban moltes horterades. Belter els va convertir en el grup d’acompanyament de la cantant Jezabel, de la que avui no creiem que s'en recordi ningú i passant a ser Jezabel con The Finder's. Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. L’any 1999 Ramalama reculliria les seves cançons en un CD recopilatori, junt a temas de Alex y Los Findes. Per cert Los Finder’s han tornar fa sis o set anys i seguiexen treballan, però no us podem dir qui són ara els components.

Los Telstars – La carta

Los Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó, es a dir que escoltarem ara a Los Telstars interpretant una cançó que van gravar i portar a l’èxit el grup nord americà The Box Tops, però va haver-hi un altre gran versió gravada a Anglaterra per el grup The Mindbenders, per tant queda clar que es tracte d’una versió. Es va incloure en un EP en el que també hi trobavem “El ultimo vals” que era de Engelbert Humperdinck, “Más vueltas que la oreja” que creiem era seva i “Al amanecer” que pensem era de Claude François. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada, creiem que es van desfer l’any 1970 i van gravar un total de 9 discos petits, entre EP’s i singles, treballan per els segells Belter i Philips. Al 1966 Luis Cerón que Quimet sempre diu que deuen ser parents ja que ell també es diu Cerón de segon congnom, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquesta de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final. En aquest disc eren cinc, el cinquè en joc era el cantant Toni Tugores que també tocava els teclats. Per cert Toni durant més de trenta anys va ser pilot de Spanair. Los Telstars també van participar en alguna ocasió en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells, sent mallorquins, no podien faltar en aquest históric festival.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i com nosaltres seguim sen molt transgressors, una mica gamberrets i per l’edat ja podem permetre'ns ser políticamente una miqueta incorrectes, us hem seleccionat una sèrie d'anuncis que avui en dia estaria prohibit incloure'ls en la programació de qualsevol emissora o cadena de televisió i és que es tracta d'anuncis de begudes alcohòliques. Nosaltres els hem portat pel seu valor com a part de la història de la publicitat a la ràdio en aquells anys de transició i canvis. Per descomptat la beguda és una cosa que sempre aconsellem que controleu i tingueu molta cura per qué després s'agafa el cotxe i passa el que passa… els accidents, en masses ocasions mortals. Començarem amb un d’históric dins del mon de la publicitat

Fundador

El personatge de Fundador, aquell ninot i el seu eslògan "Está como nunca", junt als Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va dir a aquelles botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals Holandas, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera va néixer Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que en propers programes parlarem dels Discos Sorpresa de Fundador, per que hem rebut diversos correus demanan-nos que toquem aquest tema.

Magno

En aquest anunci del llavors conyac Magno, posteriorment brandy, ens parlen de preus i ens diuen que una ampolla de Magno costa als Estats Units 398 pessetes, 364 a Bèlgica, 387 a Alemanya i ens diuen que a Espanya “com sempre”, cosa que pels càlculs sobre l'època podem considerar que havia d'estar sobre les tres-centes i escacs. És clar que actualment i tenint en compte que un euro equival a 166,386 de les antigues pessetes, com ens recorda Quimet, costa al voltant de 10 euros, feu càlculs del que ha pujat el cost de la vida tenint com a exemple aquesta ampolla de Magno. Magno és de cellers Osborne i avui dia segueix sent una de les marques estrelles al mercat, fins i tot es ven un etiqueta negra que suposem ha de ser de 12 anys, encara que la veritat és que nosaltres no som el que es pot anomenar bevedors entesos, de fet Quimet només beu vi en els àpats i Mario al màxim que arriba és a un cigaló, un “carajillo” de Ron Pujol i sols en algunes ocasions especials.

Veterano de Osborne

Després d’un bon dinar i també a les festes senyalades, arribava l'hora del cafè i amb el cafetonet la copeta de licor. Per als cavallers havia conyac que després ens s'assabentariam que ja no es deia així i que era brandy. Tot va ser cosa de la Democràcia ja que quan aquesta va arribar al final, els francesos ens van reclamar els drets del champagne i el conyac i aquí vem passar a tindre cava i brandy, però en els seixanta encara era conyac. Un dels conyacs més populars i assequibles d’aquella época era Veterano, de la casa Osborne i l'anunci que us portem avui estava publicitat per l'actor Sancho Gracia, nascut a Madrid el 27 de setembre de 1936 i que va morir el 8 d’agost del 2012. Sancho Gracia va ser el nostre etern "bandololero de Sierra Morena", un heroi amb trabuc i faca al qual coneixiem a través de la petita pantalla com Curro Jiménez. En aquella època els conyacs de batalla eren Veterano, Soberano, Fundador, 103, 501 i alguns més. A partir d'aquí ja pujava el llistó passant al Magno, Mascaro, Torres 5 i Torres 10, Cardenal Cisneros i d'aquí cap el cel.

Soberano

Ara us portem un anunci que ja avisem abans de posar-ho, és molt masclista. Es tracta del conyac Soberano, del qual el posterior eslògan publicitari ja ens deia que "Soberano es cosa de hombres". En aquest anunci que escoltarem avui a El Temps Passa... i la música queda prenen com a base aquells programes de ràdio, els de la popular Elena Francis, programes de consulta masclistes al màxim, encara que amb gran audiència i dels que per cert, realitzarem una Parrafada pròximament ja que hem rebut un coreo demanant-ho. Aquesta falca reflecteix l'esperit de les dècades dels cinquanta i seixanta, quan la dona era gairebé un moble a la llar, sense dret a res. Que quedi constància que nosaltres no estem d'acord ni amb el text ni amb la intenció de l'anunci que publicita la marca Soberano i que valorem i respectem les dones com es mereixen.

Anis Castellana

Per descomptat que si els cavallers a les celebracions, com bateixos, casaments, noces, etc. prenien la seva copa de conyac, les senyores aquest dia es permetien també algunes llibertats i elles prenien així mateix la seva copeta de licor, en aquest cas per a les senyores hi havia el anís. Anís Castellana, anunci que escoltarem ara, estava publicitat com "El Anis d'Espanya" i era una de les marques conegudes i populars, encara que a Catalunya sempre s'ha venut més el Anis del Mono. Nicomedes García amb tan sols 18 anys es va fer càrrec de la fàbrica de licors, un negoci familiar que regentava el seu pare a Segòvia. El 1919 va patentar la marca Anís Castellana, amb l'ampolla de vidre, les seves etiquetes i els collars. L’any 1958 va crear la Societat Destilerías y Crianza del Whisky S.A. i al febrer de 1959 es va començar a destil·lar també whisky a la planta de Palazuelos de Eresma. Al març de 1963 es va comercialitzar al públic el Whisky DYC que possiblement avui en dia es vengui més en la resta d'Espanya que el anís Castellana, havent passat a ser producte líder, però en els seixanta, el producte estrella de la destileria era el Anís Castellana.

Fontvella

I ara i per compensar tanta beguda alta en graduació, us portem aigua sense gas, ben natural. Quimet afirma que l'aigua és bona per a la vista i per provar la seva teoria pregunta a Mario Has vist alguna vegada un peix amb ulleres? Es deia que Fontvella era “El agua ligera que aligera peso” i sembla ser que és així. Ara bé, inicialment la marca va ser Fonter, clar que Fonter era aigua mineral amb gas. Després, ja a mitjans dels seixanta es va comercialitzar Fontvella que era sense gas. Conclusió que li van treure les bombolletes i així van ampliar el mercat. La marca és propietat d'Aigües de Font Vella i Lanjarón, SA una societat del Grup Danone i procedeix de la font Sacalm a Sant Hilari Sacalm, província de Girona. Avui en dia sembla ser que hi ha dos tipus d'aigua Fonvella, la del manatial Font Vella que és de mineralització dèbil i està indicada per a dietes pobres en sodi i la preparació d'aliments infantils i l'aigua Font Vella de la font Sigüenza que té un 133% més de bicarbonats, un 116 % més de sulfats, un 45% més de clorurs, un 148% més de calci, un 264% més de magnesi i un 61% menys de sodi que l'aigua procedent de la font Font Vella. Per descomptat, ens hem tornat uns doctes en la matèria i és que llegir, llegir, d’aixó encara en sabem.

Ara i amb unes imatges d'altres anuncis, en aquest cas gràfics, deixem enrere el món de la publicitat en els anys seixanta i ens anirem directes a escoltar música feta en català.

La Música que es Feia en Català

The Bonda – Woolly Bully

Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb connotacions del 007 i la cançó. pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del "Que família más original" de Sacha Distel i “Satisfacció” mític tema dels Stones. També estava "Ahir" versió dels Beatles que vam escoltar la passada setmana i el "Wooly Bully" que us portem avui i que era la versió en català del clàsic dels nort-americans Sam The Sham & Pharaohs. L’adaptació de les lletres va ser de Ramón Font i Camarasa. Creiem que a part d’aquest EP no van gravar res més. Val a dir que la versió dels The Bonds es bona, però bastant fluxeta, es clar que la explicació es sensilla i no te res a veure amb la qualitat del grup, es tracte del segell i la linea de producció que seguien: Concentric-Espinas Ah! Ho hem dit en moltes ocasions, José María Espinas creia en els cantautors i quan després de deixar Edigsa va fundar Concentric, els grups que van gravar allà sonaven a cantautor i els baixos i bateries quedaven empastades de manera que o no lluïen o semblava que s'havien anat de vacances. Tot això sense oblidar que el director artístic del segell era Francesc Burrull que suposem no va estar mai massa d'acord amb aquestes produccions, es clar que Qui paga mana.

L’adaptació de les lletres d'aquest disc va ser deta per Ramón Font i Camarasa

Quixot’s Quartet - Windy

El grup català Quixot’s Quartet en portaven també en aquest EP una bona versió del "Happy togheter" que va ser la cançó més important a la carrera del grup nord-americà The Turtles, una de les moltes versions que es van fer al país, però en aquests moments no recordem cap altra en català a part de la d’ells. Es trobava en un EP publicat el 1967 per Discos Sayton SA i on també trobàvem la cançó que escoltem ara, un altre bona versió, en aquest cas es tracta del "Windy" de The Asociations que va ser número 1 del Billboard l’any 1967, junt amb dues cançons mess. Quixot’s Quartet es van crear l’any 1963 i eren Ramon, Vicens, Francesc i Pere, tots ells músics de conservatori, amb carnet blanc que també es van dedicar a acompanyar a molts cantants en les seves gravacions i gires. Els tres primers eren valencians i Pere que havie tocat en les orquestres de Màrius Barceló, Miquel Dochado, Mario y Vilas, La Covadonga i al grup Quintet Dinki Boys, era de Barcelona. Però no es realment així, fent memoria ens adonev que estem errats, el valencià era Francesc, els altres tres eran de Barcelona. També van gravar en castellà uns quants EP’s.

Betina – Perque em vas dir Adeu

Aquesta cançó de Betina, va estar inclosa a un EP editat per Ekipo, un petit segell amb seu a Barcelona, l’any 1966 i on així mateix es recullien “A la bona de Déu”, “La vida tal com ve” i “L’Olé” que ens sembla recordar era del Dúo Dinámico. “Per que em vas dir adeu” era una versió en català d’un dels grans èxits de Los Brincos “Tu me dijiste adiós”. Betina va ser una de les bones cantants Ye-Yé catalanes dels anys seixanta, si bé i ja en els 70’s i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, va treure un parell de singles més en solitari i passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de trenta anys. De fet s’havia casat i el seu marit era músic de l’orquestra. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre del any 2011 a Sitges, on vivia. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional al programa "Paso a la Juventud" que presentava el locutor Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per Zafiro quan ella tenia sols 15 anys. De fet val a dir que Betina va centrar la seva carrera en la llengua castellana. L’any 1967 Betina va participar en el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema del músic u compositor mallorquí Antoni Parera Fons i va aconseguir el tercer premi.

Seguirem el nostre viatge per la música dels anys seixanta amb un duet integrat per dos germans que van cantar i molt en castellà, encara que ells ens van arribar des d'Holanda.

The Blue Diamonds – Qué te deje de querer

L'any 1964 The Blue Diamonds van gravar aquesta cançó que ara escoltarem al programa d'avui, interpretant-la en castellà per al mercat espanyol i també enfocat al públic de Amèrica Llatina. Es tracta d'una versió del tema "You Can Never Stop Me Loving You" que va ser un dels grans èxit del nord americà Johnny Tillotson, el mateix que també va treure el "Poesia en moviment" que aquí va ser èxit del Dúo Dinámico, tot i que en el seu moment els seus discos no van arribar a publicar-se en el nostre país. Aquest tema també va ser gravat per Los Sírex que francament, realitzen una gran versió que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Els Blue Diamonds la van publicar a través del segell Fontana en un EP en el qual també es van incloure “Jericó”, “Buenas noches, pequeño mío” i “Ya lo ves”. The Blue Diamonds eren dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tota Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que van treure l’any 1960 i que escoltarem un altre dia al programa. The Blue Diamonds gravaven en anglès, però van treure en total 38 cançons interpretades en castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue Diamonds es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamonds eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duet, en aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca.

Los Pájaros Locos –Todos los chicos y chicas

El grup català Los Pajaros Locos van versionar molts temes de tall italià i francès de caire romàntic al llarg de la seva carrera i entre ells trobàvem aquesta cançó que va ser un dels grans èxits de la cantant Françoise Hardy, una noia més llarga que un dia sense pa. Es va incloure en el seu desè EP i que va publicar el segell Iberofón l'any 1963 i en el qual també es trobaven "Like I do", basat en la "Dansa de les hores" del ballet "La Gioconda" del compositor clàssic Ponchielli, al costat de "Bonanza" que era el tema de la popular sèrie de televisió i "Danny" que no recordem de qui era, però creiem es tractava d'una altra versió. Van ser un dels grups més populars en la primera meitat dels 60, amb una discografia a força d'EP's amplíssima i pioners del rock'n'roll a Espanya, de fet ells van començar a gravar abans que Los Estudiantes i Los Sonor. Van publicar el seu primer disc al maig del 59 sota el nom de Conjunto Woody Walter i l’any 1960 van començar a gravar ja com Los Pájaros Locos utilitzant el personatge de dibuixos animats com a logo. Los Pájaros Locos, al costat del Golden Quarter i Los Ticanos que posteriorment es convertirien en Los Catinos, van ser els tres primers grups catalans que van actuar en les matinals de Madrid, en un festival organitzat pel SEU, el sindicat estudiantil, junt a Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. El grup el van crear els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen  José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres s’incorporaria a Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Anys després van haver-hi cambis en el grup i finalmente, al costat dels germans Mayolas, es troben el bateria Juan Arts, Luis Bordas al piano i Alfonso Gurri cantant i contrabaix. Piero que ja es mort, els va deixar per formar Los Gatos Negros amb el bateria Ernesto Rodríguez que també és mort. Es diu que Los Pájaros Locos van ser els primers a utilitzar un vibràfon al país i un dels primers grups que va disposar d'un ECO, encara que aquell rudimentari aparell de reverberació per les veus s’el van fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys d'edat, va morir Salvador Mayolas el que va ser creador del grup Los Pájaros Locos, amb el seu germà Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi definitiva del grup que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any 1985 Antonio María Mayolas torna a posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics components i nous músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª Mayolas, Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats), Jaime Boguña (guitarra i cantant), Jordi Anton (guitarra i cantant), Enric (baix) i Riby (bateria). Per cert, Los Pajaros Locos van fer servir el logo del dibuix  del Woody, molts anys abans de que ho fes Loquillo.

Los Sírex – Enseñándote a amar

Ara a El Temps Passa... i la música queda escoltarem una bona balada dels barceloníns Los Sírex, "Enseñándote a amar". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Lesli es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li donaven molta més importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és instrumental i “Sin tus cartas”, de fet el tema estrella. Tret de “No Volveré a llorar por ti” que es una versió, les altres cançons va ser composades per Guillermo Rodríguez Holgado, baixista de Los Sírex i el veritable cervell amb Lesli donan la cara. Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel Caiceo al que li deien "Doña Paca" quan va estar a Tarragona a una serie de actuacions que li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest” que va treure Miguel Caiceo a través del segell Barsa Promociones. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per anar-s’en a Los Mustang per recomanació del seu pare, després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Lesli” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontseré guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra, tots de Barcelona. Lluis i Manolo, batería i guitarra de Los Sírex respectivamente, van morir el mes de setembre de l’any 2012, al mes d’octubre del 2014 va morir el batería Ernesto Rodríguez que feia cinc anys que estaba a Los Sírex i va ser fundador de Los Gatos Negros.

Los Botines – Me marcharé

La cançó es trobava en el primer EP de Los Botines, publicat l’any 1965. Los Botines van ser un grup que sorgeix després del desmembrament de Los Diablos Negros i que estaven liderats pel cantant Manolo Pelayo. En aquest tema, una balada, volem destacar la tasca de l'organista que és Dominique Varcher i que poc després de publicar-se el vinil, deixaria el grup per incorporar-se a Los Shakers. En aquest disc i com a cançó estrella, demostrant la poca vista dels AR de la casa de discos que era Columbia, es va posar “El chico Ye-Yé” i la veritat és que en aquella època la cançó escrita per Augusto Algueró ja estava molt cremadeta. També es van incloure “Aleluya surf” i “Lo que sientes por mí”. Los Botines eren en aquest enregistrament, a més de Manolo Pelayo i Dominique Vercher, el bateria Manuel Varela que va ser l’únic element comú desde Los Diablos Negros fins a la dissolució, el guitarra Paco Candela i Daniel Grandchamp al baix, aquest i Dominique eren suïssos. Van gravar dos discos amb Manolo Pelayo al capdavant i quan va deixar a Los Botines per llançar-se en solitari, el seu lloc en el grup va ser ocupat per un noi d'Alcoi que havia arribat a Madrid amb el seu grup Los Dayson, per participar en un concurs de televisió que no van guanyar, els seus companys es van tornar a Alacant, però Camilo Blanes es va quedar a Madrid. Amb Los Botines gravar només un disc i també va participar amb ells en la pel·lícula "Los Chicos del Preu" i creiem que a un altre i finalment després de la dissolució de Los Botines, es va llançar en solitari com Camilo Sesto i de la mà de Juan Pardo.  La veritat és que la semblança física de Camilo amb Junior va portar molts comentaris malintencionats.

Los Pekenikes – Cerca de las estrellas

Des que Juan Pardo va deixar a Los Pekenikes, el grup històric del pop instrumental espanyol dels seixanta no havia tornat a incloure veu en les seves cançons, però amb aquesta que es va editar en single l'any 1968 Los Pekenikes van tornar a posar-hi cantant, encara que en aquesta ocasió va ser el bateria Félix Arribas i amb uns cors diluïts en la instrumentació. Es tracta d'una composició d'Alfonso Sainz. El single tenia “Soñar no cuesta nada” a l'altra cara, si bé aquesta si era instrumental. Los Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Sainz que va morir l’any passat als Estats Units, on residia. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les files de Los Pekenikes van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. Un altre component históric de Los Pekenikes va se el guitarrista Tony Luz que va formar part dels Pekenikes de 1961 fins l’any 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió l'any 1971. A mitjans dels 60 Los Pekenikes van incorporar metalls i nous músics i van arribar algunes de les cançons històriques del grup madrileny.

Dúo Dinámico – Perdóname

Una de les cançons més importants dins de l'àmplia discografia del Dúo Dinámico és, indiscutiblement, aquest "peaso cansión" que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, perquè la recordem tots junts i acabar el programa d’avui. Es trobava en un EP publicat l'any 1962 que també incloïa "Bailando twist", "Me gusta el twist" i "Dime por qué". És una d'aquelles cançons que com diu Quimet, són "agraïdes" perquè et permetien prendre a la teva parella entre els teus braços i ballar molt agarraets. El Dúo Dinámico va néixer a Barcelona el 28 de desembre de 1958. Tant Manolo com Ramón havien estudiat Peritatge Industrial. Les primeres actuacions en públic, la van realitzar veritablement en les festes que es celebraven a l'empresa on treballaven, la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA, però oficialment la primera es va produir en el programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment es deien The Dynamic Boys, però el presentador del programa, un gran home de las ondas que es deia Enrique Fernández, els va batejar com Dúo Dinámico, Manolo i Ramón van acceptar el nom i així va quedar per a la història de la música pop espanyola. El seu primer disc es va publicar a la tardor de 1959. Van realitzar 4 pel·lícules i a partir dels vuitanta van saber mantenir una carrera sense prodigar-se en exces, però sabent fer-se valorar i és que el Dúo Dinámico sempre ha sabut escollir un bon manager. Ells ho van definir perfectament quan fa un parell o tres d’anys i arran del disc del seu 50 aniversari en el món de la música, van dir "No es tracta de cantar, es tracta d'encantar".

Acabarem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, però tornarem un altre vegada la que bé i junts compartirem de nou records d’aquella década, dels anys seixanta. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm Adeu!

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i comartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa