En el programa d'avui de El Temps
Passa... i la música queda tindrem molt de folk amb moltes reminiscències de
pop i començarem amb Nuevos Horizontes, Almas Humildes i Nuestro Pequeño Mundo,
per vindre a Catalunya amb el Grup de 3, Pic Nic, Isidor i Jaume Sisa, però
també tindrem a uns quans artistes extrangers que van cantar en castellà i
comptarem amb Richard Anthony, Cliff Richard, Adamo, Oliver, Jess & James,
Pino Donaggio, Nina & Frederik i Hervé Vilard, junt a Joan Baez cantant en
català. Tots ells configuraran la nostra banda sonora d’avui que us arriba des
de totes aquelles emissores per les que
el programa surt a les ones o vía internet si t’el descarregues del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i
us direm com fem sempre alló de
Obrim la Paradeta
Nuevos Horizontes – El Afinador de
Cítaras
Comencem el nostre aviatge per el
folk amb aquesta bona banda que quan van començar es feien dir Los Unísonos i
van tenir una carrera bastant discreta, tot i que amb la cançó "Lazos
azules y rosas" que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda,
composada per Víctor Manuel van guanyar el Tercer Festival Hispano-Portuguès de
la Canción
del Miño l’any 1967 que van defensar conjuntament amb Paco Ruano i van gravar
un single. Més tard el grup Los Unisonos es va reconvertir i els seus
components van crear Nuevos Horizontes, en la carrera dels quals destaca per la
seva qualitat aquesta cançó que us hem portat ara "El afinador de
cítaras", una peça a cavall entre el folk i la psicodelia que es força
interesant. Nuevos Horizontes van ser un 
grup que sabie fe bons jocs de veus,
eren Ana Maria (piano i orgue), Tommy (guitarra), Alfonso (bateria) i Juan
(baix), tots ells cantaven. Com Nuevos Horizontes els quatre joves van
funcionar de 1969 fins a l’any 1973, traient un LP i 8 singles. Si bé aquest es
el que millor va funcionar comercialment en la carrera de Nuevos Horizontes.
Després Ana María els va deixar i els tres s'unirien amb el duet José
y Manuel que havien deixat Solera per llançarse els dos sols, però la cosa no
va acabar de funcionar i es van desfer després d’un sol LP.
Almas Humildes – Canta Libre
Aquesta cançó es va incloure a
l'últim single que publicaria el grup Almas Humildes, era l’any 1972 i el van
editar a través del segell Top, a l'altra cara es va incloure "Walking
alone". La cançó que escoltem va ser escrita pel cantant, compositor i
actor nord americà Neil Diamond que també la va gravar amb estrofes en
castellà, de fet Almas Humildes fan una versió molt fidedigne a la del seu
autor. Pocs mesos després de treure aquest single Almas Humildes se separarien
ja definitivament amb un últim concert que va tenir lloc al campament militar
de Robledo de Chavela, a Madrid, on es trobava fent la mili Guillermo, un dels
components del grup. Almas Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock
del panorama nacional i van començar com a trio a la Complutense de Madrid,
liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco
i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell Sonoplay 
que era
de Estudios Moro. Antonio Resines també és autor de "Anoustchka", un
dels grans èxits de Los Pasos i que ja hem escoltat al programe. L’any 1969
Alex Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob
Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien
de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb
ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment
es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la
estudiantil i ells van escollir acabar els seus estudis universitàris. Creiem
que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia el mon
de la música.
que era
de Estudios Moro. Antonio Resines també és autor de "Anoustchka", un
dels grans èxits de Los Pasos i que ja hem escoltat al programe. L’any 1969
Alex Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob
Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien
de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb
ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment
es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la
estudiantil i ells van escollir acabar els seus estudis universitàris. Creiem
que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia el mon
de la música.
Nuestro Pequeño Mundo – Sinner man
El grup vocal Nuestro Pequeño
Mundo cantaven en anglès, però també van gravar temes en castellà. La cançó més
popular en la carrera de Nuestro Pequeño Mundo va ser aquesta que sona avui a
El Temps Passa... i la música queda. Es tractava d'una cançó entre folk i
espiritual nord-americana que ha estat gravada per diversos artistes i l'origen
està reconegut a principis del segle XX, tot i que el primer enregistrament del
que hi ha constància és de l’any 1959 i va ser realitzat pel grup folk
nort-americà The Weavers, també la va gravar Nina Simone, però Nuestro Pequeño
Mundo imiten la versió dels danesos Nina & Frederick, als que per cert,
escoltarem després. Nuestro Pequeño Mundo va publicar-la com a senzill l’any 
1968 i la cançó també es va incloure en el seu primer LP. Nuestro Pequeño Mundo
estaven dirigits artísticament per Carlos Guitart que habia estat component de
Los Flecos i Joaquín Díaz que havia militat a Los Sonor i Los Polaris. Els
membres de Nuestro Pequeño Mundo en els seus tres primers discos van ser Pilar
Alonso, Laura Muñoz, Ignacio Sáenz de Tejada, Juan Alberto Arteche, Juan
Ignacio Cuadrado, Chema Martínez, Jaime Ramiro i Gabriel Arteche. Amb canvis en
la seva formació van funcionar fins l’any 1982 i l'última solista femenina va
ser Olga Román, una extraordinaria cantant que també ha gravat en solitari.
Pic Nic – Negra Estrella
El grup Pic Nic que escoltarem
ara, té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas
i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria
Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a
cantant Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb
Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són
substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la
guitarra i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic van ser descoberts per
el locutor de ràdio i també cantant Rafael Túria que els va posar en contacte
amb Hispavox i va aconseguir que gravessin "Cállate niña", el tema
que els va llançar a l'èxit. Van treure diversos singles, però Rafael que també
es va convertir en el seu manager, es va trobar amb un problema seriós. Els
cridaven per contractar actuacions, però no tenien repertori, tot just les
cançons dels seus tres singles i a sobre Jeanette i sobre tot Toti Soler, si
Toti, el gran guitarrista català que avui va de purista i renega de la seva
etapa Pic-Nic, al costat del resta dels membres del grup: Isidor de Montaberry
al baix, el mexicà Al Cárdenas a la guitarra rítmica i el pianista i bateria
Jordi Sabatés, no volien fer versions. Es clar que 
“Negra estrella” que
escoltem ara i era la cara B del seu primer single amb “Cállate niña” a l’altre
costat, era una versió d’un tema de Peter, Paul & Mary, el disc es va
publicar l’any 1967. Això va provocar que finalment el grup es desfés i
Jeannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler,
mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que
ens indueix a pensar que per a ell si existeix i molt. No entenem que ningú vulgui
renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidor de
Montaberry van formar part del grup Om on va militar també el gran guitarrista
nort-americà Taj Mahal.
La Música
que es Feia en Català
El Grup de 3 – Puff, el bon Drac
Màgic
Dins de la Nova Cançó va sortí un
moviment anomenat el Grup de Folk, un corrent que no mirava tant als cantautors
francesos i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units.
Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup
de 3. El van formar Miquel i Kim Galimany que ja son morts, junt a Jordi Prats.
Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i
segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va
ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien
gravat des de Peter, Paul & Mary als danesos Nina & Frederik. Estava basada
en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, va escriure l’any 1959
quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Lipton
el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat
"Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat.
Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter 
Yarrow, amic i
company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i
la música. Posteriorment,
l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals
formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser
publicada per primer cop l'any 1963. Per cert que Jordi, el fill més jove del
Mario, quan estabem escoltan-la fent la selecció musical del programa d’avui, ens
va tornar a dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la
seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac. En aquest EP
es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del
tren”, va ser editat per Edigsa l’any 1967.
Jaume Sisa – L’home dibuixat
Ara us portem a Jaume Sisa
(Barcelona, 24 de setembre de 1948) el nostre cantautor més galàctic i aquest
és el seu primer single, publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any 1968 i
possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol", els seus
millors discos. Pertanyia al grup del folk, però també va cantar en la Orquesta Plateria
fent-se anomenar Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va
començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i
afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se cap a Madrid per
cantar en castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem
qui és, si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single on compta amb un
grapat de músics, s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP
titulat "Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una 
icóna
musical per postmoderns a Catalunya i un referent per a les noves generacions
del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les
seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no
és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Mario
recorda un concert que Jaume Sisa va fer a la Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns anys i tot
i ser una actuació gratuita, sense cobrar entrada i dins de la Festa Major, éren poc
més de quatre gats. Però i parlant de concerts, us direm que quan es va fer el
Canet Rock 75 les autoritats van prohibir la seva actuación i ell, quan ja
prácticamente tothom havia marxat, amb els quatre que quedaven es va montar una
mena de mini-comcert acústic, ell cantant i tocant la guitarra, una noia al
violí i un o dos músics més.
Isidor – Senyoreta Felicitat
Isidor Marí forma part actualment
de Falsterbo Marí, la reconversió del grup Falsterbo 3, però va començar com a
cantautor amb cançons com “Eivissa”, “A mi ni mi va ni mi ve” o aquesta que us
portem ara i que va estar un dels seus principals èxits en aquella época
gloriosa i que es va publicar l’any 1971. Quimet se encarrega de recordarnos el
famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de
9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 i també va
reunir un número molt significatiu de “Grises” controlant porra en mà al
personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull i un cant a
favor de la llibertat i en contra de la dictadura que val a dir, era el
veritable rerefons gairebé sempre. Aquest tema va ser recuperat per 
PDI en un
doble CD titulat "Nova Cançó (Edigsa 1961-1983)" que recollia una
part molt significativa del catàleg del mític segell català Edigsa i que va
tenir la seva continuïtat en un segon doble volum. Isidor Marí Mayans va néixer
a Eivissa l'any 1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de
Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i
Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part
del duet Isidor i Joan, de 1965
a 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de
1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí.
Joan Baez – El Rossinyol
Aquesta és una de les més belles
cançons catalanes de la història del nostre folklore, tot un clàssic d'autoria
anònima que es creu prové de l’any 1659, quan pel Tractat dels Pirineus, el 7
de novembre de 1659, es van repartí Catalunya, entre França i Espanya,
deixant-la dividida en dues com una primerenca “Muralla de Berlín” de
construcció natural. El nostre rossinyol, "lliure com un ocell" no té
fronteres i pot portar missatges d'amor d'un costat a un altre dels Pirineus.
És clar que de vegades els missatges poden ser queixes al vent, com el del
pastor que des d'un costat enyora la seva mare que es troba a l'altre. És una
peça que forma part de la nostra identitat catalana. La cançó va ser rescatada
per Joan Manuel Serrat que centra la seva versió de la cançó en el sentiment de
tristesa d'una pastora per sentir-se mal casada, en un diàleg amb un ocell del
bosc, el rossinyol. En aquells temps a l'Europa medieval, hem de recordar que
els matrimonis prácticament sempre eren concertats pels pares. La veritat és
que a la lletra de "Rossinyol" se li han aplicat molts sentits
diferents. És clar que a El Temps Passa... i la música queda i com som una mica
transgresors i gamberrets, us hem seleccionat aquesta curiosa versió a càrrec de
la cantant nord-americana de folk Joan Baez, coneguda com La Reina de la Cançó Protesta que
precisament la va interpretà en català 
en el curs d'un concert que va realitzar
a Barcelona el 28 de juny de 2008, Quimet ens recorda que també la va cantar,
uns quans anys abans, a un programa d'Àngel Casas. Joan Chandos Báez va néixer
a Staten Island, Nova York, encara que d'origen mexicà, el 9 de gener de 1941 i
va esdevenir una de les grans figures del folk i la cançó protesta als Estats
Units i al món, durant els anys seixanta, fent-se molt popular per les seves
campanyes en contra de la guerra del Viet-Nam, entre elles la famosa
"Marxa sobre Washington", era coneguda com "La reina de la cançó
protesta". Aquesta cançó es va incloure en el disc “Gracias a la vida” de
Joan Baez i Quimet i Mario, tot i que ens queda fora de temps, hem volgut
posar-la i aquí està.
Acabarem aquí la núsica en català, però seguirem amb artistes que ens van arrobar de més enll'a de les nostres fronteres.
Cliff Richard – Me lo dijo Adela
La cançó "Me Lo Dijo
Adela", tot un clàssic de la música caribenya, va ser escrita per Otilio
Portal i el primer que la va gravar va ser Félix Manuel Rodríguez Capón cantant
porto-riqueny conegut artísticament com Bobby Capo que va morir el 18 de
desembre de 1989. Per cert, l'any 1957 aquesta cançó la va enregistrar i va
portar a l'èxit als Estats Units l'exuberant Abbe Lane, amb l'orquestra del que
llavors era el seu marit, el recordat Xavier Cugat i també la va gravar, entre
molts altres, l'Orquestra Aragón que era cubana, és clar que una de les últimes
versions la van realitzar El Consorcio. Nosaltres pensem que aquesta Adela
havia de tenir complex de portera, com es deia abans, ja que ho xarra tot, clar
que el tema ens el porta el britànic Cliff Richard en un castellà molt sui
generis. Us el hem extret d'un EP titulat “Un saludo de Cliff Richard” editat
l'any 1963 pel segell EMI-La Voz de su Amo i en el qual també es trobaven
“María no más” del 
basileiro Carlos Lyra, “Quizás, quizás, quizás” que va ser
un dels èxits de Nat King Cole i un altre clàssic de la bossanova “La canción
de Orfeo”. Per cert, la fotografia de la caràtula que veurem al blog, està
presa a Sitges. Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va
ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. Va ser
un dels primer rockanrolers anglesos i junt al seu grup d’acompanyament The
Shadows, formen pàrt de l’historia de la música, tot i que mai van funcionar a
nivell vendes als Estats Units. Us explicarem que en els anys seixanta va
córrer el rumor que Cliff Richard, el galant que les enamorava a totes, s'havia
casat amb el bateria del seu grup en una cerimònia no oficial, és clar.
Nosaltres no estàvem allà per dir que si o que no, però la veritat és que el
cantant mai ho va desmentir i no vol parlar de la seva orientació sexual.
Jess & James – Nubes
Jess and James eren un parell de
germans anomenats Antonio i Fernando Lameirinhas, portuguesos establerts a
Bèlgica que van traslladar la seva residència a Anglaterra i des d'allà es van
llançar gràcies al tema “Move” publicat l’any 1968. Jess & James només van
gravar un parell de LP's, encara que l'únic que va funcionar comercialment va
ser el primer on es trobava la cançó “Move”, en angles, és clar, però també la van gravar en castellà i ja l'hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Quan es van desfer a l’any 1971
els JJ Band que eren el seu grup d’acompanyament, es 
van unir com a secció de
metall a Los Canarios per realitzar una gira per Espanya i Europa, per despres gravar per la seva conta i James, sota el nom de Jimmy Frey va tornar a Bèlgica
i va gravar alguns singles, però l'únic que va funcionar al nostre país va ser
"Rosas a Sandra" que també va versionar al castellà. Jess & James
així mateix han versionat al espanyol un altre de les seves cançons
"Nubes" que avui escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Tots
el seus discos, tant en anglès com en castellà, els van publicar aquí a traves
del segell Belter, però el LP en anglès no recordem si va arribar a editar-se
mai aquí, si bé Mario creu que si, però no ho tenim clar 
Pino Donaggio – Una casa encima
del mundo
El cantant italià Pino Donaggio va
publicar l'any 1966 aquest tema en la seva llengua original i va participar en la XVI edició del Festival de
Sanremo, però immediatament la va versionar al castellà en un single editat el
mateix any i que contenia “No tengo la culpa” a la cara B. Nascut a Burano,
Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino
Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels
70. Va gravar en català un EP de quatre cançons, una cosa que van fer uns quans
cantants italians en aquella época.
Cançons de Pino Donaggio que destaquen, com “Se llama María”, “Motivo de
amor” o "You Your say Have to Say You Love Me", han estat molt
versionades, entre las 
que es van fer hi ha que destacar las del “Yo que no
vivo sin tí” de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley, en angles
totes dues. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores
de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i
Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema
"Come sinfonia", l’any 1961 i de fet ha participat un munt de vegades
al festival.
Oliver – Jean
Al nostre pais aquest va ser el
tema amb el que vem descubrir al cantant i compositor nord americà Oliver,
nascut a Carolina del Nort el 22 de febrer de 1945 i que va morir d'un càncer
el 12 de febrer del 2000, en Shreveport, Louisiana. Mario recorda que va
arribar una nit a Radio Juventud la
Voz de Catalunya, li semble que als estudios que encara es
trobavem a un chalet amb molt mal aspecte, vell sobre tot, al carrer Zaragoza,
en un soterrani que la veritat, ell sempre recordarà amb estimació. El va
cridar Agustín Rodríguez, el seu Mestre en aixó de la ràdio, i li va fer
escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver en inglés por
soposat, ambdos van coincidir, era bonísim. Oliver es va donar a coneixer al
seu pais amb "Good Morning Starshine" que va ser la versió que va fer 
del tema de l'ópera rock “Hair”, si bé a Espanya el single es va publicar
posteriorment i aprofitant el tiró de “Jean” que com comprobareu també la va
gravar en castellà i amb bona pronunciació, però en angles es va incloure a la
banda sonora de “The Prime of Miss Jean Brodie”, una pel·lícula britànica
protagonitzada per Vanessa Redgrave. “Jean” va arribar al segon lloc a les
lltstes del any del Billboard i al primer en les setmanals, creiem que va ser a
l'agost, mantenin-se un munt de
setmanes. Tot i tindre una discografia molt important, al nostre pais i tret
d'aquest dos temes, Oliver prácticament es un desconegut. Aquesta cançó també
es va incloure al seu primer LP titulat “Oliver” que a Espanya va editar el
segell barceloní Ekipo així mateix l'any 1969.
Nina & Frederik – Vaya con
Dios
cinta contínua entre els quals va destacar la marca Dynacord. Mary
va néixer el 7 de juliol de 1924 i va morir un 30 de setembre de 1977, el seu
veritable nom era Iris Colleen Summers. Però la versió que us hem seleccionat
és la del duet danès Nina & Frederik que van tenir una brillant carrera
cantant en anglès, encara que com comprovareu no li van fer fàstics a versionar
algunes de les seves cançons al castellà. Val a dir que Nina & Frederik, amb una brillant carrera, fins i tot van arribar
a gravar amb Louis Armstrong. La parella que es 
coneixien des de la infantesa,
es va casar a Ginebra, Suïssa, el 21 de setembre del 1960, encara que ella ja
estava divorciada. Nina & Frederik es van separar a finals dels seixanta i amb el divorci ja
l’any 1975, va desaparèixer el duo musical. Frederic, que realment es deia
Frederik Jan Gustav Floris van Pallandt i posseïa el títol nobiliari de baró,
va morir el 15 de maig de 1994, assassinat a trets a les Filipines quan estava
de vacances. Nina, cantant i actriu, es diu de nom complet Nina Magdelena
Møller i va néixer el 15 de juliol de 1932, resideix entre Barcelona i Eivissa
des dels anys seixanta. Entre les pel·lícules en què ha treballat destaca
"American Gigolo", al costat de Richard Gere.
Hervé Vilard – Capri se acabó
Aquesta va ser la millor cançó i
la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès, el primer
que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixer públicament
la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels
Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, era
nascut a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de
carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Ell va néixer a un
taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a
llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a
la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia
en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un
orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes”
d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una
estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en directe,
Hervé Vilard va dir "Encantat 
d'haver-la conegut” i que li diguessin a
quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de
millor, que es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava
tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només
tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa
molt més i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i
fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre
cap relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per
Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un
hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de
publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé
Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.
Salvatore Adamo - Ella
a
Comiso, a l'illa de Sicília, l'1 de novembre de 1943, però els seus pares van
marxar-se a treballar a Bèlgica i allà va sorgir el Adamo cantant i compositor
que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem
esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En
bandolera", "La noche", "Mis manos en tu cintura",
"Cae la nieve", "Quiero", "Era una Linda Flor" i
tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particulars per poguer tindre
la parella molt més a prop, “ben agarraeta”.
Tanquem El Temps Passa… i la
música queda per avui, però ens retrobarem un altre vegada la setmana que bé
per tornar a anar junts al passat, als records del ahir, en aquest viatge a la
música dels anys seixanta. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara toquem el dos
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario