El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 25 de noviembre de 2015

El Temps Passa 10-11

El Temps Passa… i la música queda estará avui dedicat a les xiquetes que tindran el protagonisme, primer cantant elles i en la recta final amb cançons que tenen nom de dona. Tindrem La Parrafada i parlarem d'un programa històric de la ràdio espanyola, El Consultorio Sentimental de Doña Elena Francis, una dona que no existia, Elena Francis era un home, un periodista que escrivia les respostes que Maruja Fernández llegia a les oients d'aquest programa de màxima audiència en el seu moment. Escoltarem a Conchita Bautista, Kinita, Cocky Mazetti, Hermanas Serrano, Maria Cinta, Rita Pavone, Alicia y Nubes Grises, Iran Eory, junt a Los Sírex, Círculos, Los Íberos, Juan y Junior, Los Catinos i Tony Dallara. Ara començarem des de totes les emissores per les que ens escoltes o vía internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i obrirem dient alló de sempre, per variar

Obrim la Paradeta

Kinita – Do re mi

Kinita, amb la que avui començen El Temps Passa… i la música queda, va ser una de les noies Ye-Yé dels anys 60 i va sorgir a Madrid. Nosaltres hem buscat informació sobre ella, però no hem aconseguit esbrinar com es deia realment ja que estem convençuts que Kinita era un nom artístic. Pot ser fos la parella del Quinito, aquell ninot que anunciava la Quina San Clemente i que donava "unas ganas de comerrrrr", o no, i que als nenes de l’època ens permitía agafar uns pets d’impresió. Això és broma, però Kinita amb la seva veu i la seva desimboltura van fer que els seus discos funcionessin bé, però com sol passar amb les veus femenines d’aquells anys, la seva carrera va ser efímera. Els seus pentinats cardats en excés li van valer a Kinita el sobrenom de La Princesa de la Laca, segons hem llegit per internet. Aquest tema es trobava en el seu primer EP editat per Philips l’any 1965. En total va publicar 5 EP's, l’ultim l’any 1969, tots amb el mateix segell. En aquest primer disc també es recollien els temes "Ya te Tengo” de Sonny & Cher, “El Cochecito” composada per Los Brincos i que també van gravar Marisol, The Brisks, Los Catinos i molts altres i “Sacré Charlomagne" versió del èxit de France Gall. De fet sembla ser que també va treballar al cinema, a la pel·lícula "Chantaje a un asesino", on feua de monja. A rel d'aquest film es va parlar de que Kinita, amb tan sols 15 anys d'edat, mantenia una relació sentimental amb José Manuel Sierra, component del grup Los Astros, però sembla ser que tot va ser un montatge publicitari.

Conchita Bautista – Olvidemos el mañana

En aquest EP editat per Belter l’any 1965, Conchita Bautista versiona quatre temes del Festival d'Eurovisió d’aquell any. “Muñeca de cera”, “Yo te amé”, “Jamás, jamás” i aquest que escoltem ara a El Temps Passa… i la música quedaOlvidemos el mañana”. De fet Conchita Bautista, nascuda a Sevilla el 27 d'octubre de 1936, va participar en dues ocasions en aquest festival. És la primera cantant espanyola que ens va representar al Festival d'Eurovisió, era l'any 1961 i es va celebrar a Cannes, ella va cantar "Estando contigo" que es va classificar el nové lloc obtenint només 8 punts. Conchita Bautista va formar part de la delegació espanyola que va guanyar la XI Copa d'Europa de la Cançó de Knokke, a Bèlgica, i l'any 1969 va guanyar el Festival de la Cançó Singing Europa, celebrat a Holanda. Al 1965, quatre anys més tard va tornar a participar a Eurovisió que es va celebrar a Nàpols amb "Que bueno, que bueno", aquesta vegada quedant-se a 0 punts i empatada amb tres països. La veritat  és que hi ha una versió d'aquest tema a càrrec de Los Sírex que li dóna quaranta voltes. Conchita Bautista també va ser cridada pel cinema i ha actuat en un munt de pel·lícules. Entre elles cal destacar el dramon "La venganza", dirigida l'any 1957 per Juan Antonio Bardem i amb Carmen Sevilla, Jorge Mistral i Ralf Vallone. El film va representar Espanya en els premis Óscar de Hollywood de 1958 i va ser la primera cinta espanyola nominada a l'Oscar a la "Millor Pel·lícula de parla no anglesa". L'any 1975 va morir a causa d'un tumor, l'única filla de Conchita Bautista, la nena tenia sols 14 anys. Conchita Bautista no acostumava a tocar el tema en les entrevistes i programes en què participava, era mare soltera, una cosa molt mal vista en aquella Espanya dels 60, amb moltíssims perjudicis i una dictadura en el poder plena de moralistes intencions, amb doble moral en molts casos. Van arribar a fer-se comentaris molt desafortunats i fora de lloc, sobre si la malaltia havia estat un càstig de Déu pels pecats de Conchita Bautista al haver tingut una filla sense estar casada… Poca feina tenem molts i moltes!

Cocky Mazzetti – El partido de fútbol

L'any 1963 i amb el segell Belter, la italiana Cocky Mazzetti, amb el nom escrit unes vegades amb I grega i altres amb I llatina, va publicar un EP interpretat en castellà en el què es va incloure aquesta cançó amb la que avui seguirem el nostre viatge als records de l'ahir i que va estar un dels grans èxits de la també italiana Rita Pavone, a la qual per cert, escoltarem més tard cantant en català. En el disc es van incloure així mateix "Casanova Bésame", "Ruega por nosotros" i "Por qué, por qué". L'EP es va titular "Cocky Mazzetti canta en español", és clar. La veritat és que Cocky Mazzetti es va moure molt per Espanya i va gravar diverses vegades en la nostra llengua. De fet creiem recordar que també va participar en una o dues edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània. De veritable nom Elsa Mazzetti; va néixer a Milà el 28 de febrer de 1937. Va començar l'any 1954 com a cantant en l'Orchestra Zerose, dirigida pel pianista Sergio Cassani, però l'any 1960 es va llançar en solitari. Va participar en nombrosos festivals dels que s'organitzaven a Itàlia, entre ells el de San Remo, on va intervenir els anys 1962, 1963 i 1964 i es diu que la primera a gravar la cançó "La partita di pallone" que estem escoltant ara va ser ella, encara que Rita Pavone va ser qui la va pujar als primers llocs de les llistes a Itàlia. Per cert, a Itàlia aquesta tema es va gravar el 1962, un any abans que s'edités a Espanya. Ens sembla que Cocky Mazzetti segueix en actiu.

Hermanas Serrano – Patricia

Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra, gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van sonar als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. També l’any 1958 Las Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, una composició del genial Pérez Prado, es trobava en el seu primer EP, publicat per La Voz de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes tres cançons les Germanes Serrano tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta “La canción de Joey” les acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com “Les Veus de Cristall” i van començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixà la música, una d’ellas s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de Mallorca.

Iran Eory – Si lloras, si ríes

Ara us portem un altre noia, l’actriu Iran Eory, dona de extraordinaria belesa que en els anys seixanta va protagonitzar un munt de pel·lícules aquí al pais, una d'elles "Una chica para dos", amb el Dúo Dinámico, era una actriu de molt bon veure i la noia també va incursionà en el món de la música. Entre els seus enregistraments es trobava aquest EP editat l’any 1965 pel segell Fontana, on a més d'aquesta versió en castellà del "Se Piangi, Se ride" que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, un dels grans èxits del italià Bobby Solo, es van incloure també "Yo que no vivo sin ti" de Gianni Morandi, al costat de "Las colinas han florecido" i "Ya verás". L’actriu i cantant Iran Eory es deia en realitat Elvira Teresa Eory Sidi i va néixer el 21 d'octubre de 1938 a Teheran, allà a l'Iran del Sha de Persia, no el dels aiatol·làs d’ara amb tots els problemas que hi han. Iran Eory va morir a Ciutat de Mèxic, on s'havia instal.lat l'any 1970, un 10 de març de 2002 a causa d'una hemorràgia cerebral, sembla que causada per una depressió davant el fracàs d'una de les seves obres. Entre 1954 i 1983 Iran Eory va filmar 40 pel·lícules només a Espanya i també va treballar i molt per a TVE en espais dramàtics com aquells recordats "Novela” que creiem s’emitian a la segona cadena, el UHF.
Iran Eory amb el Dúo Dinámico a la pel·líicula "Una chica para dos"

La Música que es feia en Català

Rita Pavone – Superfragilístico expialidoso

La menudeta cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada, va gravar un EP compartit amb altres tres artistes italians incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. Però sembla que li va trobar el gust a la nostra llengua ja que poc després va editar a través de RCA una altra EP, era l’any 1966, aquesta vegada ella sola i titulat-se "Rita catalana" on Rita Pavone lluïa barretina i porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. D'ell us extraiem aquesta versió d'una de les cançons més populars de la banda sonora del film "Mary Poppins" que Rita ens versiona amb el seu aire desenfadat i que també va gravar en català Salvador Escamilla. Rita a la cançó ens diu que fa servir la paraula miraculosa per trobar un xicot i li va funcionar. Per cert, Quimet ens volia demostrà al programa que encara recorda com dir aquella impronunciable frase que va ser títol d'aquesta cançó, alló del  "Supercalifragilistico expialidoso" al revés i en castellà, però finalment desisteix, per si de cas. Us explicarem una curiositat, els tècnics de so quan la veien entrar a l'estudi començaven a tremolar i és que el to de veu de Rita Pavone era tan alt i agut que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions i és que feia “Tremolar el Misteri”, com dirien a Vinyols i els Arcs. La noia es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno i va treballar al cinema. Entre els seus grans hits de aquella època destaquen les cançons “La partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), sense olblidar "Lui" que també va gravar en català.

Maria Cinta – Nina de cera

Aquesta cançó, versió en català del gran èxit "Poupée de cire, poupée de son", escrit per Serge Gainsbourg per a la cantant francesa France Gall, ens la porta Maria Cinta des d'un EP publicat pel segell Edigsa i que també va incloure "El Llimoner", "Per que em dius adeu" que era de Los Brincos i "El cor camviarà". Maria Cinta va ser una de les veus interessants en aquella incipient Nova Cançó que sorgia imparable i de la mà de Josep Maria Espinas i Salvador Escamilla va tenir una carrera interessant, tot i que es va limitar a quatre o cinc EP's i va desaparèixer a mitjans dels seixanta. De fet va ser coneguda com “La nena prodigi de la Nova Cançó”. De nom complet Maria Cinta Rosselló Labatut, la cantant va néixer a Barcelona l’any 1952, va ser identificada artísticament com Maria Cinta. Havia començat a cantar sent pràcticament una nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons mostraven un pop molt ingenu i sense pretensions. En els setanta, ja a finals dela dècada, va tornar i ens va mostrar una faceta molt més adulta i amb temes a cavall del jazz, la bossa i el pop. Va anar traient àlbums i nosaltres volem destacar un de 1989 amb molt bones cançons que es va titular "Ràdio Capvespre". En total ha publicat 8 àlbums, un de 1966, els altres a partir de 1979, l'últim "Quasi tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar un en castellà.

Alicia y Nubes Grises – L’emigrant

Amparo Granados, manresana, dient-se artísticament Alícia i de la qual es deia que era néta del compositor Enrique Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA, Mario treballava llavors de cap de magatzem a Transfer, que fabricaven els aspiradors Tornado i els TR. Aquest tema es va incloure com a cara A d'un single i "L'emigrant" era música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer. La presentació d’aquest disc es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. El primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises i van treure els seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario", de fet va tindre dues noies. La foto d'Alicia Granados es dels anys seixanta, quan encara anava sola.

La Parrafada

El consultorio Sentimental de Doña Elena Francis

Durant 37 anys (de 1947 a 1984) el consultori d'Elena Francis va ser el programa més escoltat de la ràdio espanyola. Es va crear com a consultori estètic patrocinat per la marca de cosmètics d'aquest nom i per promocionar els seus productes, però aviat es va convertir en un consultori sentimental. Elena Francis mai va existir veritablement, darrera del nom d'Elena Francis hi havie un equip de redactors fins 1966, any en que es va encarregar de la redacció dels consells el periodista Juan Soto Viñolo, nascut a Barcelona el 1933 i que va escriure, no fa molts anys, un llibre sobre tot això. També és un famós crític taurí que es va autoexiliar a França després que el tripartit aprovés la llei contra les curses de braus a Catalunya, explicant al programa de Luis del Olmo que el govern de la Generalitat i sobretot Esquerra Republicana havien canviat a la seva Catalunya i per això s'anava a viure a la Catalunya Nord.

El consultori d'Elena Francis va ser tot un fenomen social i els continguts de les consultes, dignes molts d'ells d'un culebró. Avui en dia ens semblarien d'una ingenuïtat increïble, però situant-les en el seu context social i en el moment en què van ser fetes aquestes consultes, no ho eren. El que sí deixaven patent era una cosa: la necessitat urgent d'educar sexualment als espanyols i sobretot a les espanyoles. En contra del programa hem de dir que era extremadament masclista i subjugava la dona al total domini del marit.

La Ràdio a Espanya

Durant els anys 40 la ràdio va experimentar molts canvis i van començar els seus anys daurats. La programació que fins aleshores era bàsicament musical, va introduir novetats: serials, concursos, consultoris, etc. En aquest nou context va néixer "El consultori sentimental d'Elena Francis". Dirigit principalment a l'audiència femenina, el programa atenia consultes de les oients, ja fossin de bellesa, cuina, salut, jardineria... Però va anar evolucionant amb el temps fins a convertir-se bàsicament en consultori sentimental. És va convertir en un dels programes més populars, mantenint-se en antena durant 37 anys. Per cert que tot i dir-se que "només" el escoltaven les dones, molts homes seguien el consultori amb fervor i en tallers i fàbriques cada tarda sonava el programa.

Qui era Elena Francis? 

Un dels misteris que envoltava al consultori, era la identitat d'Elena Francis, que va arribar a convertir-se en un dels personatges radiofònics més estimats, sent en realitat un ésser fictici. Francisca Bes, una dona que el seu marit formava part d'una pròspera família catalana, els Fradera, posseïdors d'un important saló de Bellesa i laboratoris cosmètics, va ser l'autèntica Elena Francis, l'idea va partir d'ella, tan del consultori com de la sintonia d'aquest, el tema "Indian Summer" de Victor Herbert que és la melodia que a tots ens ve al cap al recordar el consultori i que forma part de la memòria col·lectiva dels espanyols, encara que existeixen altres bones versions. Així doncs, el consultori va néixer com un espai que aconsella a la dona al mateix temps que publicitava els cosmètics i els serveis de l'institut de bellesa de la família Fradera que anys després van crear l'Institut de Bellesa Francis al número 18 de la Ronda Sant Pere de Barcelona, just al costat del Corte Inglés.

El camí s'inicia l'any 1947 a Ràdio Barcelona, on va romandre en antena durant 19 anys. Posteriorment es va traslladar a Ràdio Peninsular de Barcelona. Cada programa durava 30 minuts i es donavan respostas a unes 7 cartes. La mitjana mensual era de 168. La temàtica de les consultes era molt variada, encara que com hem dit anteriorment els problemes d'índole sentimental eren els més repetits. Elena Francis responia amb tota serietat i a tots els temes, encara que es censuraven els relacionats amb la política. Quan el cas de les consultes ho requeria, aquestes eren remeses a un especialista. Però va arribar la transició i el consultori va haver d'adaptar-se amb les seves respostes a la nova realitat d'Espanya, per fer-se més obert i liberal. I això també va significar el començament de la fi per al programa que va quedar obsolet.

Al llarg de la seva trajectòria la suposada Elena Francis va tenir diferents veus. La primera d'elles va ser la locutora Maria Garriga, posteriorment substituïda per Rosario Caballé. Però la més recordada és Maruja Fernández (a la foto) que es va incorporar l'any 1962 i amb la seva personal veu va ser la que va encarnar durant més temps a aquest personatge. Maruja va morir el dissabte 12 de maig de 2001, a Piera (Barcelona). Les consultes que li feien les llegia una joveníssima Pilar Morales. Maruja Fernández va abandonar la seva carrera artística per incorporar-se a la plantilla de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya, emissora en què va començar a treballar l'1 de març de 1955 i en la qual va romandre fins a la seva jubilació el 1990. El 31 de gener de 1984 i després d'haver caigut els seus índexs d'audiència, Elena Francis desapareix definitivament de les ones de forma imprevista i provocant cert enrenou entre els oients més fidels. Sense haver pogut lliurar-se del tot de la seva imatge conservadora pròpia d'una altra època, el personatge no va poder sobreviure als nous temps.

Us explicarem una anècdota. El pare de Mario treballava com a conductor de camió i feia repartiments. Una vegada va estacionar el camió davant del Mercat de Sants i va entrar a entregar una càrrega, anava amb la roba de treball, una mica brut però és que treballava en una fàbrica de refinat d'olis, La Compañia Fabril de Aceites Vegetales, a la plaça de la Farga, a Sants tocant a la Bordeta. A la porta del mercat s'havia instal·lat una taula per a recaptar fons per a alguna lecta benèfica i en aquella època a les taules sempre hi havia la "crèm de la crèm" de la societat i en aquella hi havia una suposada Elena Francis, el van parar quan sortia i ell els legava que estava treballant i no podia perdre temps, es van posar tan i tan pesads que finalmente i exasperat, els va dir que el deixessin tranquil i que no podia perdre temps, tenia el camió mal estacionat. Un guàrdia gris d'aquells de la porra li va dir de males maneres "¿Es que no sabes que estas hablando con Elena Francis?". Ell va mirar aquell rostre arrugat i pansit i sense poder contenir-se va dir Vostè s'atreveix a donar consells de bellesa amb lo lletja que arriba a ser? ¡Ui que m'ha dit! Gairebé m'el detenen, pobre home. Però era veritat, perquè aquella suposada Elena Francis de pega era més lletja que el pecat.

Tornem a la música i us portem ara cançons amb noms de xiquetes.

Los Sírex – Natacha

L'any 1966 Los Sírex van editar a través de Vergara un EP del que us hem extret aquesta cançó que dedicaven a "Natacha" i en el qual cal destacar el cor femení fent el du dua que embolcalla la veu de Lesli, al disc també es van incloure “Yo soy Napoleón” con a cançó estrella, “Tiempo perdido” i “Hoy es fiesta”. Creiem que les quatre cançons van ser escrites per Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor, productor i alma mater de Los Sírex. La veritat és que va ser un disc bastant anodí sense massa rellevància en la llarga carrera d'aquesta bona banda barcelonina. Los Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Los Sírex que van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1 d’octubre del 2014 a Barcelona. Va ser substituit per Ramón Sanchez Sabater, però sembla ser que hi han hagut problemas i ja no està amb ells.

Los Íberos – Isabel

Ja a l'any 1972 Los Íberos van publicar un single amb “Mañana” en al cara A, una versió del tema dels The Bay City Rollers i aquesta cançó "Isabel" a l'altra banda. El tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda va ser una composició d'Adolfo Rodríguez, component de Los Íberos i Johnny Galvao, el que va ser líder de grup Os Duques. Seria el seu penúltim disc ja que després d'editar el single "Maria, Tobias y John" l’any 1973, es desfan. Los Íberos van ser un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van enregistrar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de la DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixer a Torremolinos l’any 1966, quan actuaven al Top Ten Club fent verions de grups d’aquella época i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", un tema que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época. Com us deiem l'any 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan, després d’haber treballat sempre amb el segell Columbia. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG. Cristóbal de Haro s’incorpora a Los Puntos substituïn a José Belmonte, després s’en va a Frenos i Enrique Lozano va treure un disc en solitari.

Círculos – Cecilia

Aquesta cançó és una versió que el grup català Círculos realitzen en castellà del "Cecilia", un dels grans èxits en la carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel i el van editar en el seu primer single, publicat pel segell barceloní Unic-Ekipo l’any 1970, incluïnt l'única versió en castellà que coneixem del “Get Reddy” dels nord-americans Rare Earth a la cara B, clar que ells la fan molt curta, recordeu que l'original durava més de 21 minuts, de fet miraven a l'enregistrament que abans havien realitzat abans els The Temptations. Poca cosa us pudem dir d'ells tret que eren cinc i el teclista que era de Lleida, es deia Lluís Payà i creiem que també ha gravat en solitari al capdavant del seu piano i així mateix és compositor, de fet per YouTube corren diversos vídeos seus molt recomanables. Van editar un segon single l’any seguent, al 1971, també amb dos versions, en aquell cas es tractava de “Mi dueña y señora” que es el "Lady D'Arbanville" de Cat Stevens i al altre cara la cançó "Respect" d'Otis Redding que ell fan instrumental. Per cert. algunes de les seves cançons es van incloure a un disc recopilatori, anys més tard, titulat "Sensacional soul".

Los Catinos – Deborah

Aquesta cançó una composició del cantant i compositor italià Fausto Lealli i va arribar a versionarla fins i tot el gran cantant de soul nord-americà Wilson Picket. Aquesta la van publicar Los Catinos en un EP editat per Belter i en el qual la cançó estrella va ser "La balada de Bonnie y Clyde" de Georgie Fame i també contenia "Canción para ti" i "La Tramontana" amb la que es van presentar al Festival de San Remo de 1968 defensant-la amb el cantant francès Antoine. És clar que el tema que estem escoltant també es va publicar en format single amb "Canción para ti" a l'altra cara i que havia estat la guanyadora en el San Remo en la versió del seu autor, el catante italià Sergio Endrigo, es tractava d'arribar a les economies més reduïdes. Tots els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que actuen a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus èxits.

Juan y Junior – Anduriña

Antonio Morales conegut popularment com Júnior, va ser cantant de Los Pekenikes, també va formar part del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i posteriorment al costat del seu company Juan Pardo va crear Juan y Junior. Posteriorment es llançaria en solitari per a dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014, tenia 70 anys d'edat. Avui a El Temps Passa... i la música queda recordarem aquest home que va formar part de la història del pop espanyol i una de les cançons més importants de la seva època com Juan y Junior, encara que aquest tema va ser composat per Juan Pardo. Només sis singles van gravar Juan & Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser el seu major èxit i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un gravat cedit per Pablo Picasso. Eren Juan Pardo Suárez, nascut el 1942 a Palma de Mallorca i d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins 1969 i cadascun va emprendre la seva carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja que Júnior després de casar-se  amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit veritablement significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior  present i va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid. Van fer una sola pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, però no recordem ara el títul.

Tony Dallara – Norma

El cantant italià Tony Dallara, amb el qual avui conclourem El Temps Passa… i la música queda, va publicar un munt de discos a Espanya i va cantar moltes de les seves cançons en català i també en castellà, com aquesta que us hem portat avui al programa, tot un clàssic de la música italiana, si be originalmente es va titular “Norma mia” i que es va incloure a un single, creiem que del any 1963, amb “El seu nóm es Maria” a l’altre cara, una composició de Pino Donaggio que va obtenir el segon premi al Festival de la Cançó de la Mediterrània. El disc va editar-lo el segell Belter i així mateix la cançó, en castellà, es va incloure a un EP. Tony Dallara també va participar i creiem que va guanyar, al  Festival de la Cançó de Mallorca amb el tema “Margarita” que també van gravar Los Javaloyas. Tony Dallara, es diu en realitat Antonio Lardera i va néixer a Campobasso el 30 de juny de 1936. L'any 1960 va guanyar el Festival de San Remo juntament amb Renato Rascel amb la cançó "Romántica" que es va convertir en tot un èxit a Italia. Tony Dallara havia començat la seva carrera musical publicant l'any 1957 el single amb "Em piace questa vucchella" i durant els anys seixanta va treballar també al cinema, va participar en un total de 5 pel·lícules. La veritat és que a partir de 1962 va començar el seu declivi a Itàlia i Tony Dallara es va dedicar a atacar altres mercats, com el francès i per descomptat l'espanyol, participant en diversos festivals a Espanya, entre ells el de Mallorca on va guanyar amb "Margarita" . Des de fa anys la seva carrera se centra més en la televisió, Tony Dallara és comentarista de la RAI.

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, però abans de fotre el camp per tornar la propera per viatgar un altre vegada junts al passat, als records del ahir, a la música que va surgir en els anys seixanta, us deixarem en bona companyia, la de aquelles emisores per les que escoltes el programa o bé via internet si t’el descarrégues del blog o el facebook de Montse. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm Adeu!

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa

No hay comentarios:

Publicar un comentario