El Temps Passa… i la música queda
estará avui dedicat a les xiquetes que tindran el protagonisme, primer cantant
elles i en la recta final amb cançons que tenen nom de dona. Tindrem La Parrafada i parlarem
d'un programa històric de la ràdio espanyola, El Consultorio Sentimental de
Doña Elena Francis, una dona que no existia, Elena Francis era un home, un
periodista que escrivia les respostes que Maruja Fernández llegia a les oients
d'aquest programa de màxima audiència en el seu moment. Escoltarem a Conchita
Bautista, Kinita, Cocky Mazetti, Hermanas Serrano, Maria Cinta, Rita Pavone,
Alicia y Nubes Grises, Iran Eory, junt a Los Sírex, Círculos, Los Íberos, Juan
y Junior, Los Catinos i Tony Dallara. Ara començarem des de totes les emissores
per les que ens escoltes o vía internet si es que t’el descarregues del blog o
el facebook de Montse. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i obrirem dient alló de
sempre, per variar
Obrim la Paradeta
Kinita – Do re mi
Kinita, amb la que avui començen
El Temps Passa… i la música queda, va ser una de les noies Ye-Yé dels anys 60 i
va sorgir a Madrid. Nosaltres hem buscat informació sobre ella, però no hem
aconseguit esbrinar com es deia realment ja que estem convençuts que Kinita era
un nom artístic. Pot ser fos la parella del Quinito, aquell ninot que anunciava
la Quina San
Clemente i que donava "unas ganas de comerrrrr", o no, i que als
nenes de l’època ens permitía agafar uns pets d’impresió. Això és broma, però
Kinita amb la seva veu i la 
seva desimboltura van fer que els seus discos
funcionessin bé, però com sol passar amb les veus femenines d’aquells anys, la
seva carrera va ser efímera. Els seus pentinats cardats en excés li van valer a
Kinita el sobrenom de La
Princesa de la
Laca, segons hem llegit per internet. Aquest tema es trobava
en el seu primer EP editat per Philips l’any 1965. En total va publicar 5 EP's,
l’ultim l’any 1969, tots amb el mateix segell. En aquest primer disc també es
recollien els temes "Ya te Tengo” de Sonny & Cher, “El Cochecito”
composada per Los Brincos i que també van gravar Marisol, The Brisks, Los
Catinos i molts altres i “Sacré Charlomagne" versió del èxit de France
Gall. De fet sembla ser que també va treballar al cinema, a la pel·lícula "Chantaje a un asesino", on feua de monja. A rel d'aquest film es va parlar de que Kinita, amb tan sols 15 anys d'edat, mantenia una relació sentimental amb José Manuel Sierra, component del grup Los Astros, però sembla ser que tot va ser un montatge publicitari.
Conchita Bautista – Olvidemos el
mañana
En aquest EP editat per Belter
l’any 1965, Conchita Bautista versiona quatre temes del Festival d'Eurovisió
d’aquell any. “Muñeca de cera”, “Yo te amé”, “Jamás, jamás” i aquest que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda “Olvidemos el mañana”. De fet
Conchita Bautista, nascuda a Sevilla el 27 d'octubre de 1936, va participar en
dues ocasions en aquest festival. És la primera cantant espanyola que ens va
representar al Festival d'Eurovisió, era l'any 1961 i es va celebrar a Cannes,
ella va cantar "Estando contigo" que es va classificar el nové lloc
obtenint només 8 punts. Conchita Bautista va formar part de la delegació
espanyola que va guanyar la XI
Copa d'Europa de la
Cançó de Knokke, a Bèlgica, i l'any 1969 va guanyar el
Festival de la Cançó
Singing Europa, celebrat a Holanda. Al 1965, quatre anys més
tard va tornar a participar a Eurovisió que es va celebrar a Nàpols amb
"Que bueno, que bueno", aquesta vegada quedant-se a 0 punts i empatada
amb tres països. La veritat és que hi ha
una versió d'aquest tema a càrrec de Los Sírex que li dóna quaranta voltes.
Conchita Bautista també va ser cridada pel cinema i ha actuat en un munt de
pel·lícules. Entre elles cal destacar el 
dramon "La venganza",
dirigida l'any 1957 per Juan Antonio Bardem i amb Carmen Sevilla, Jorge Mistral
i Ralf Vallone. El film va representar Espanya en els premis Óscar de Hollywood
de 1958 i va ser la primera cinta espanyola nominada a l'Oscar a la
"Millor Pel·lícula de parla no anglesa". L'any 1975 va morir a causa
d'un tumor, l'única filla de Conchita Bautista, la nena tenia sols 14 anys.
Conchita Bautista no acostumava a tocar el tema en les entrevistes i programes
en què participava, era mare soltera, una cosa molt mal vista en aquella
Espanya dels 60, amb moltíssims perjudicis i una dictadura en el poder plena de
moralistes intencions, amb doble moral en molts casos. Van arribar a fer-se
comentaris molt desafortunats i fora de lloc, sobre si la malaltia havia estat
un càstig de Déu pels pecats de Conchita Bautista al haver tingut una filla
sense estar casada… Poca feina tenem molts i moltes!
Cocky Mazzetti – El partido de
fútbol
L'any 1963 i amb el segell Belter,
la italiana Cocky Mazzetti, amb el nom escrit unes vegades amb I grega i altres
amb I llatina, va publicar un EP interpretat en castellà en el què es va
incloure aquesta cançó amb la que avui seguirem el nostre viatge als records
de l'ahir i que va estar un dels grans èxits de la també italiana Rita Pavone,
a la qual per cert, escoltarem més tard cantant en català. En el disc es van
incloure així mateix "Casanova Bésame", "Ruega por
nosotros" i "Por qué, por qué". L'EP es va titular "Cocky
Mazzetti canta en español", és clar. La veritat és que Cocky Mazzetti es
va moure molt per Espanya i va gravar diverses vegades en la nostra llengua. De
fet 
creiem recordar que també va participar en una o dues edicions del Festival
Internacional de la Cançó
de la Mediterrània. De veritable nom Elsa Mazzetti; va néixer a Milà el 28 de
febrer de 1937. Va començar l'any 1954 com a cantant en l'Orchestra Zerose,
dirigida pel pianista Sergio Cassani, però l'any 1960 es va llançar en
solitari. Va participar en nombrosos festivals dels que s'organitzaven a
Itàlia, entre ells el de San Remo, on va intervenir els anys 1962, 1963 i 1964 i es
diu que la primera a gravar la cançó "La partita di pallone" que
estem escoltant ara va ser ella, encara que Rita Pavone va ser qui la va pujar
als primers llocs de les llistes a Itàlia. Per cert, a Itàlia aquesta tema es
va gravar el 1962, un any abans que s'edités a Espanya. Ens sembla que Cocky
Mazzetti segueix en actiu.
Hermanas Serrano – Patricia
Les Hermanas Serrano van ser un
dels duets més populars dels anys 50
a l’Espanya de la posguerra, gracies sobre tot a
participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de
l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van
sonar als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar
internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a
Veneçuela. També l’any 1958 Las Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar
un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil
espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas",
"Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres
vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va
encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol,
aquesta vegada a càrrec del crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, 
una
composició del genial Pérez Prado, es trobava en el seu primer EP, publicat per
La Voz de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes tres
cançons les Germanes Serrano tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta
“La canción de Joey” les acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van
gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la
carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo
Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com “Les Veus de Cristall” i van
començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare van decidir
crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a
les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de
tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista
de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixà la
música, una d’ellas s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al
Terreno de Palma de Mallorca.
Iran Eory – Si lloras, si ríes
Ara us portem un altre noia, l’actriu Iran Eory, dona de
extraordinaria belesa que en els anys seixanta va protagonitzar un munt de
pel·lícules aquí al pais, una d'elles "Una chica para dos", amb el
Dúo Dinámico, era una actriu de molt bon veure i la noia també va incursionà en
el món de la música. Entre els seus enregistraments es trobava aquest EP editat
l’any 1965 pel segell Fontana, on a més d'aquesta versió en castellà del
"Se Piangi, Se ride" que escoltem ara a El Temps Passa… i la música
queda, un dels grans èxits del italià Bobby Solo, es van incloure també
"Yo que no vivo sin ti" de Gianni Morandi, al costat de "Las
colinas han florecido" i "Ya verás". L’actriu i cantant Iran
Eory 
es deia en realitat Elvira Teresa Eory Sidi i va néixer el 21 d'octubre de
1938 a
Teheran, allà a l'Iran del Sha de Persia, no el dels aiatol·làs d’ara amb tots
els problemas que hi han. Iran Eory va morir a Ciutat de Mèxic, on s'havia
instal.lat l'any 1970, un 10 de març de 2002 a causa d'una hemorràgia cerebral, sembla
que causada per una depressió davant el fracàs d'una de les seves obres. Entre
1954 i 1983 Iran Eory va filmar 40 pel·lícules només a Espanya i també va
treballar i molt per a TVE en espais dramàtics com aquells recordats "Novela”
que creiem s’emitian a la segona cadena, el UHF.
Iran Eory amb el Dúo Dinámico a la pel·líicula "Una chica para dos"
La Música
que es feia en Català
Rita Pavone – Superfragilístico
expialidoso
dir aquella impronunciable frase que va ser títol d'aquesta cançó,
alló del "Supercalifragilistico
expialidoso" al revés i en castellà, però finalment desisteix, per si de
cas. Us explicarem una curiositat, els tècnics de so quan la veien entrar a
l'estudi començaven a tremolar i és que el to de veu de Rita Pavone era tan alt i agut
que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions i és
que feia “Tremolar el Misteri”, com dirien a Vinyols i els Arcs. La noia es va
casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno i va treballar al
cinema. Entre els seus grans hits de aquella època destaquen les cançons “La
partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964),
sense olblidar "Lui" que també va gravar en català.
Maria Cinta – Nina de cera
Aquesta cançó, versió en català
del gran èxit "Poupée de cire, poupée de son", escrit per Serge
Gainsbourg per a la cantant francesa France Gall, ens la porta Maria Cinta des
d'un EP publicat pel segell Edigsa i que també va incloure "El
Llimoner", "Per que em dius adeu" que era de Los Brincos i
"El cor camviarà". Maria Cinta va ser una de les veus interessants en
aquella incipient Nova Cançó que sorgia imparable i de la mà de Josep Maria
Espinas i Salvador Escamilla va tenir una carrera interessant, tot i que es va
limitar a quatre o cinc EP's i va desaparèixer a mitjans dels seixanta. De fet
va ser coneguda com “La 
nena prodigi de la Nova Cançó”. De nom
complet Maria Cinta Rosselló Labatut, la cantant va néixer a Barcelona l’any
1952, va ser identificada artísticament com Maria Cinta. Havia començat a
cantar sent pràcticament una nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons
mostraven un pop molt ingenu i sense pretensions. En els setanta, ja a finals
dela dècada, va tornar i ens va mostrar una faceta molt més adulta i amb temes
a cavall del jazz, la bossa i el pop. Va anar traient àlbums i nosaltres volem
destacar un de 1989 amb molt bones cançons que es va titular "Ràdio
Capvespre". En total ha publicat 8 àlbums, un de 1966, els altres a partir
de 1979, l'últim
"Quasi tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar un en castellà.
Alicia y Nubes Grises – L’emigrant
es va realitzar al
Palau de la Música
Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què
també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret.
"L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara
incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena
un meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el
disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta
d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. El
primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer",
editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al
casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens
sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja
sols com Nubes Grises i van treure els seus hits més importants com
"Marinero" o "Solitario", de fet va tindre dues noies. La foto
d'Alicia Granados es dels anys seixanta, quan encara anava sola.
La Parrafada
El consultorio Sentimental de Doña Elena Francis
Durant 37 anys (de 1947 a 1984) el consultori
d'Elena Francis va ser el programa més escoltat de la ràdio espanyola. Es va
crear com a consultori estètic patrocinat per la marca de cosmètics d'aquest
nom i per promocionar els seus productes, però aviat es va convertir en un
consultori sentimental. Elena Francis mai va existir veritablement, darrera del
nom d'Elena Francis hi havie un equip de redactors fins 1966, any en que es va
encarregar de la redacció dels consells el periodista Juan Soto Viñolo, nascut
a Barcelona el 1933 i que va escriure, no fa molts anys, un llibre sobre tot
això. També és un famós crític taurí que es va autoexiliar a França després que
el tripartit aprovés la llei contra les curses de braus a Catalunya, explicant al programa
de Luis del Olmo que el govern de la Generalitat i sobretot Esquerra Republicana
havien canviat a la seva Catalunya i per això s'anava a viure a la Catalunya Nord.
El consultori d'Elena Francis va
ser tot un fenomen social i els continguts de les consultes, dignes molts
d'ells d'un culebró. Avui en dia ens semblarien d'una ingenuïtat increïble,
però situant-les en el seu context social i en el moment en què van ser fetes
aquestes consultes, no ho eren. El que sí deixaven patent era una cosa: la
necessitat urgent d'educar sexualment als espanyols i sobretot a les
espanyoles. En contra del programa hem de dir que era extremadament masclista i
subjugava la dona al total domini del marit.
La Ràdio
a Espanya
Durant els anys 40 la ràdio va
experimentar molts canvis i van començar els seus anys daurats. La programació
que fins aleshores era bàsicament musical, va introduir novetats: serials,
concursos, consultoris, etc. En aquest nou context va néixer "El
consultori sentimental d'Elena Francis". Dirigit principalment a l'audiència femenina,
el programa atenia consultes de les oients, ja fossin de bellesa, cuina, salut,
jardineria... Però va anar evolucionant amb el temps fins a convertir-se bàsicament
en consultori sentimental. És va convertir en un dels programes més populars,
mantenint-se en antena durant 37 anys. Per cert que tot i dir-se que
"només" el escoltaven les dones, molts homes seguien el consultori
amb fervor i en tallers i fàbriques cada tarda sonava el programa.
Qui era Elena Francis?
Un dels misteris que envoltava al
consultori, era la identitat d'Elena Francis, que va arribar a convertir-se en
un dels personatges radiofònics més estimats, sent en realitat un ésser
fictici. Francisca Bes, una dona que el seu marit formava part d'una pròspera
família catalana, els Fradera, posseïdors d'un important saló de Bellesa i
laboratoris cosmètics, va ser l'autèntica Elena Francis, l'idea va partir
d'ella, tan del consultori com de la sintonia d'aquest, el tema "Indian
Summer" de Victor Herbert que és la melodia que a tots ens ve al cap al
recordar el consultori i que forma part de la memòria col·lectiva dels
espanyols, encara que existeixen altres bones versions. Així doncs, el consultori
va néixer com un espai que aconsella a la dona al mateix temps que publicitava
els cosmètics i els serveis de l'institut de bellesa de la família Fradera que
anys després 
van crear l'Institut de Bellesa Francis al número 18 de la Ronda Sant Pere de
Barcelona, just al costat del Corte Inglés.
El camí s'inicia l'any 1947 a Ràdio Barcelona, on
va romandre en antena durant 19 anys. Posteriorment es va traslladar a Ràdio
Peninsular de Barcelona. Cada programa durava 30 minuts i es donavan respostas
a unes 7 cartes. La mitjana mensual era de 168. La temàtica de les consultes
era molt variada, encara que com hem dit anteriorment els problemes d'índole
sentimental eren els més repetits. Elena Francis responia amb tota serietat i a
tots els temes, encara que es censuraven els relacionats amb la política. Quan
el cas de les consultes ho requeria, aquestes eren remeses a un especialista.
Però va arribar la transició i el consultori va haver d'adaptar-se amb les
seves respostes a la nova realitat d'Espanya, per fer-se més obert i liberal. I
això també va significar el començament de la fi per al programa que va quedar
obsolet.
Al llarg de la seva trajectòria la
suposada Elena Francis va tenir diferents veus. La primera d'elles va ser la
locutora Maria Garriga, posteriorment substituïda per Rosario Caballé. Però la
més recordada és Maruja Fernández (a la foto) que es va incorporar l'any 1962 i
amb la seva personal veu va ser la que va encarnar durant més temps a aquest
personatge. Maruja va morir el dissabte 12 de maig de 2001, a Piera (Barcelona).
Les consultes que li feien les llegia una joveníssima Pilar Morales. Maruja
Fernández va abandonar la seva carrera artística per incorporar-se a la
plantilla de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya, emissora en què va començar
a treballar l'1 de març de 1955 i en la qual va romandre fins a la seva
jubilació el 1990. El 31 de gener de 1984 i després d'haver caigut els seus
índexs d'audiència, Elena Francis desapareix definitivament de les ones de
forma imprevista i provocant cert enrenou entre els oients més fidels. Sense
haver pogut lliurar-se del tot de la seva imatge conservadora pròpia d'una
altra època, el personatge no va poder sobreviure als nous temps. 
Us explicarem una anècdota. El
pare de Mario treballava com a conductor de camió i feia repartiments. Una
vegada va estacionar el camió davant del Mercat de Sants i va entrar a entregar
una càrrega, anava amb la roba de treball, una mica brut però és que treballava
en una fàbrica de refinat d'olis, La Compañia Fabril de Aceites Vegetales, a la plaça
de la Farga, a
Sants tocant a la Bordeta.
A la porta del mercat s'havia instal·lat una taula per a
recaptar fons per a alguna lecta benèfica i en aquella època a les taules
sempre hi havia la "crèm de la crèm" de la societat i en aquella hi
havia una suposada Elena Francis, el van parar quan sortia i ell els legava que
estava treballant i no podia perdre temps, es van posar tan i tan pesads que
finalmente i exasperat, els va dir que el deixessin tranquil i que no podia
perdre temps, tenia el camió mal estacionat. Un guàrdia gris d'aquells de la
porra li va dir de males maneres "¿Es que no sabes que estas hablando con
Elena Francis?". Ell va mirar aquell rostre arrugat i pansit i sense poder
contenir-se va dir Vostè s'atreveix a donar consells de bellesa amb lo lletja
que arriba a ser? ¡Ui que m'ha dit! Gairebé m'el detenen, pobre home. Però era
veritat, perquè aquella suposada Elena Francis de pega era més lletja que el
pecat.
Tornem a la música i us portem ara
cançons amb noms de xiquetes.
Los Sírex – Natacha
L'any 1966 Los Sírex van editar a
través de Vergara un EP del que us hem extret aquesta cançó que dedicaven a
"Natacha" i en el qual cal destacar el cor femení fent el du dua que
embolcalla la veu de Lesli, al disc també es van incloure “Yo soy Napoleón” con
a cançó estrella, “Tiempo perdido” i “Hoy es fiesta”. Creiem que les quatre cançons
van ser escrites per Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor,
productor i alma mater de Los Sírex. La veritat és que va ser un disc bastant
anodí sense massa rellevància en la llarga carrera d'aquesta bona banda
barcelonina. Los Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys
gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant,
Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo
Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo
Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Los Sírex
que van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar
cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la
seva fama va començar a estar en declivi les 
discogràfiques els seguien
imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu
potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo
Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el
"pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La
primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival
revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors
de la Pobla de
Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos.
Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark
de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no
veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona
a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo,
Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia
al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que
havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va
morir el 1 d’octubre del 2014
a Barcelona. Va ser substituit per Ramón Sanchez
Sabater, però sembla ser que hi han hagut problemas i ja no està amb ells.
Los Íberos – Isabel
Ja a l'any 1972 Los Íberos van
publicar un single amb “Mañana” en al cara A, una versió del tema dels The Bay
City Rollers i aquesta cançó "Isabel" a l'altra banda. El tema que
escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda va ser una composició
d'Adolfo Rodríguez, component de Los Íberos i Johnny Galvao, el que va ser
líder de grup Os Duques. Seria el seu penúltim disc ja que després d'editar el
single "Maria, Tobias y John" l’any 1973, es desfan. Los Íberos van
ser un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van enregistrar una part
important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de la DECCA a
Londres. Los Íberos es van conèixer a Torremolinos l’any 1966, quan actuaven al
Top Ten Club fent verions de grups d’aquella época i eren Adolfo Rodríguez,
natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado
a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a
causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per
Carlos Attias. 
Van debutar amb un single publicat l'any 1968 amb
"Summertime girl", un tema que ja hem escoltat a El Temps Passa... i
la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván
Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts
espanyols de l’época. Com us deiem l'any 1973, després de publicar el single
"Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan, després d’haber
treballat sempre amb el segell Columbia. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més
tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y
Guzmán, als que es coneixia com CRAG. Cristóbal de Haro s’incorpora a Los
Puntos substituïn a José Belmonte, després s’en va a Frenos i Enrique Lozano
va treure un disc en solitari. 
Círculos – Cecilia
Aquesta cançó és una versió que el
grup català Círculos realitzen en castellà del "Cecilia", un dels
grans èxits en la carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel i el van
editar en el seu primer single, publicat pel segell barceloní Unic-Ekipo l’any
1970, incluïnt l'única versió en castellà que coneixem del “Get Reddy” dels
nord-americans Rare Earth a la cara B, clar que ells la fan molt curta,
recordeu que l'original durava més de 21 minuts, de fet miraven a
l'enregistrament que abans havien realitzat abans els The Temptations. Poca
cosa us pudem dir d'ells tret que eren cinc i el teclista que era de Lleida, es
deia Lluís Payà i creiem que també ha gravat en solitari al capdavant del seu
piano i així mateix és compositor, de fet per YouTube corren diversos vídeos
seus molt recomanables. Van editar un segon single l’any seguent, al 1971,
també amb dos versions, en aquell cas es tractava de “Mi dueña y señora” que es
el "Lady D'Arbanville" de Cat Stevens i al altre cara la cançó
"Respect" d'Otis Redding que ell fan instrumental. Per cert. algunes de les seves cançons es van incloure a un disc recopilatori, anys més tard, titulat "Sensacional soul".
Los Catinos – Deborah
Aquesta cançó una composició del
cantant i compositor italià Fausto Lealli i va arribar a versionarla fins i tot
el gran cantant de soul nord-americà Wilson Picket. Aquesta la van publicar Los
Catinos en un EP editat per Belter i en el qual la cançó estrella va ser
"La balada de Bonnie y Clyde" de Georgie Fame i també contenia "Canción
para ti" i "La
Tramontana" amb la que es van presentar al Festival de
San Remo de 1968 defensant-la amb el cantant francès Antoine. És clar que el
tema que estem escoltant també es va publicar en format single amb "Canción para ti" a l'altra cara i que havia estat la guanyadora en el San
Remo en la versió del seu autor, el catante italià Sergio Endrigo, es tractava
d'arribar a les economies més reduïdes. Tots els components de Los Catinos que
anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren
músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que actuen a
Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un
festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels
grups madrilenys Los 
Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per
aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni
Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus
començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas
(piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto,
Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a
Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el
nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les
matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de
Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstars,
Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al
costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioneros de la seva
època. De 1962 a
1973 van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar
més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa
que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD
recopilatori amb els seus èxits.
Juan y Junior – Anduriña
Antonio Morales conegut
popularment com Júnior, va ser cantant de Los Pekenikes, també va formar part
del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i posteriorment al
costat del seu company Juan Pardo va crear Juan y Junior. Posteriorment es
llançaria en solitari per a dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona,
Rocio Durcal. Va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014, tenia 70
anys d'edat. Avui a El Temps Passa... i la música queda recordarem aquest home
que va formar part de la història del pop espanyol i una de les cançons més
importants de la seva època com Juan y Junior, encara que aquest tema va ser
composat per Juan Pardo. Només sis singles van gravar Juan & Junior que van
deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser el
seu major èxit i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un
gravat cedit per Pablo Picasso. Eren Juan Pardo Suárez, nascut el 1942 a Palma de Mallorca i
d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila,
Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins 1969 i cadascun va emprendre la
seva 
carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja
que Júnior després de casar-se amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero
poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva
dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit veritablement
significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que
Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior present i va canviar la veu d'ell per la
seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en
solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de
Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van
voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver
d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus
companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de
març de 1967 a
una discoteca de Madrid. Van fer una sola pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de
Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van
vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la
protagonista femenina Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, però no
recordem ara el títul.
Tony Dallara – Norma
El cantant italià Tony Dallara,
amb el qual avui conclourem El Temps Passa… i la música queda, va publicar un
munt de discos a Espanya i va cantar moltes de les seves cançons en català i
també en castellà, com aquesta que us hem portat avui al programa, tot un
clàssic de la música italiana, si be originalmente es va titular “Norma mia” i
que es va incloure a un single, creiem que del any 1963, amb “El seu nóm es
Maria” a l’altre cara, una composició de Pino Donaggio que va obtenir el segon
premi al Festival de la Cançó
de la Mediterrània.
El disc va editar-lo el segell Belter i així mateix la cançó,
en castellà, es va incloure a un EP. Tony Dallara també va participar i creiem
que va guanyar, al 
Festival de la
Cançó de Mallorca amb el tema “Margarita” que també van
gravar Los Javaloyas. Tony Dallara, es diu en realitat Antonio Lardera i va
néixer a Campobasso el 30 de juny de 1936. L'any 1960 va guanyar el Festival de San
Remo juntament amb Renato Rascel amb la cançó "Romántica" que es va
convertir en tot un èxit a Italia. Tony Dallara havia començat la seva carrera
musical publicant l'any 1957 el single amb "Em piace questa
vucchella" i durant els anys seixanta va treballar també al cinema, va
participar en un total de 5 pel·lícules. La veritat és que a partir de 1962 va
començar el seu declivi a Itàlia i Tony Dallara es va dedicar a atacar altres
mercats, com el francès i per descomptat l'espanyol, participant en diversos
festivals a Espanya, entre ells el de Mallorca on va guanyar amb
"Margarita" . Des de fa anys la seva carrera se centra més en la
televisió, Tony Dallara és comentarista de la RAI.
Conclou per aquesta setmana El
Temps Passa… i la música queda, però abans de fotre el camp per tornar la
propera per viatgar un altre vegada junts al passat, als records del ahir, a la
música que va surgir en els anys seixanta, us deixarem en bona companyia, la de
aquelles emisores per les que escoltes el programa o bé via internet si t’el
descarrégues del blog o el facebook de Montse. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara us direm Adeu!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió
per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario