Avui i corroborant allò que a El Temps Passa... i la música
queda som transgressors, els nostres Anuncis del Record estarien en
l'actualitat completament prohibits ja que es tracta de tabac, però creiem que
és un document de la publicitat que es feia en aquella dècada gloriosa,
musicalment parlant, els anys seixanta i us hem portat uns quants que ens
envoltaran en fum. També tindrem música per recordar i escoltarem a Los
Bulldogs, Dúo Dinámico, Los Pasos, Cristina, Los Apson, Els 4 Z, Los Bohemios,
Falsterbo 3, Los Diapason’s, Conexión, Los Huracanes, Jean Paul “El
Troglodita”, Los Rangers, Gelu i el Golden Quarter. Ens posem en marxa des de
les emissores per les que ens escoltes semanalment o per internet, si es que et
descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webbs
de les emissores. Som Quimet
Curull i Mario Prades i us diem que ara
Obrim la
Paradeta
Dúo Dinámico – Diávolo
Obrirem avui El Temps Passa... i la música queda escoltant
el Dúo Dinámico i aquest tema, escrit pels compositors italians Carlo Donida i
Giulio Mogol que va ser molt versionat al'època i que nosaltres us hem extret
d'un EP publicat per La Voz
de su Amo l'any 1960 en què el tema estrella va ser la seva versió de “Adán y
Eva” de Paul Anka, encara que en el disc també es van incloure “Repíteme” que
va ser escrita per ells i “Caminando” que també era una versió, en aquest cas
del "Walkin' Along" de The Diamonds. Avui en dia parlar del Duo
Dinámico és citar una referència al respecte del pop espanyol dels seixanta,
ells van ser uns innovadors al país i van crear escola musical. Ramón Arcusa i
Manolo de la Calva
són el Dúo Dinámico i oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el
dia dels Sants Inocents, quan es va presentar a un programa de Ràdio Barcelona,
al carrer Caspe, just al número sis i front del cinema Novedades i al costat
del Tivoli. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser
presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar
una cursa que 
s’ha mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup
de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes
elles musicals, és clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que
ells eren pencadors incansables i els seus primers tres anys van treure 15
discos. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera
actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club
Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard
Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams
sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells
treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA
i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de
l'empresa. A Espanya i per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran
"El Dúo" i son tota una referencia musical.
Los Apson– Bule Bule
El títol original en anglès era "Wooly Bully" i la
veritat és que la cançó va ser molt versionada en els anys seixanta, tant a
Espanya com fora de la península Ibèrica. Es tracta d'un tema que van portar a
l'èxit el grup nord-americà Sam de Sham & The Pharaohs i ara nosaltres us
portem des de Mèxic la versió que van realitzar Los Apson, encara que també al
país dels mariachis la gravarien Los Rocking Devils. Fins al moment en què van
sorgir, els músics i grups mexicans miraven atentament el rock and roll, però
Los Apson van donar un gir cap al beat britànic i el rock més contundent que
arribava dels Estats Units. Van prendre el nom de la seva ciutat natal Aguas
Prietas, prop de Sonora, les sigles Apson signifiquen precisament Agrupació 
Aguas Prietas Sonora. Van començar sent Los Apson Boys i van sorgir l'any 1957.
Aquest tema us el hem extret d'un recopilatori titulat "20 Grandes
éxitos" que es va publicar l'any 2006 i en què es van recollir els temes
més representatius de la seva àmplia carrera musical. La veritat és que van
tenir molts canvis de components al llarg dels anys i també han estat diversos
els músics que ja van morir, entre ells el cantant Leopoldo Sánchez Labastida,
Arturo Durazo (guitarra) i Francisco Javier Durazo (bateria). Carlos Santana
els va qualificar com una de les millors formacions musicals mexicanes sorgides
en els anys seixanta. 
Los Bohemios – Dandy
Aquesta cançó que ens porten Los Bohemios és una versió d'un
èxit dels britànics The Kinks, la banda liderada per Ray Davis i als que Mikel
Barsa, amic de Mario qualificava com el primer grup heavy de la història de la
música, de fet Mikel va escriure un llibre sobre Ray Davis i els Kinks. La
veritat és que es van fer unes quantes versions d'aquest tema a Espanya i
nosaltres volem destacar també las que van realitzar Los Mustang i el Grupo 15,
però ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem la versió de Los
Bohemios. Us l’hem extret d'un Disco Sorpresa de Fundador que també incloïa “Que
chica tan formal” que era una versió del “Respectable” dels Isley Brothers, “Lo
tomas o lo dejas” que es el “Take it or leave it” dels Rolling Stones i “Dame
tu cariño” que era del britànics Spencer
Davis Group. Per cert, dels Discos Sorpresa de Fundador hem de tornar a parlar
un dia d'aquests a La
Parrafada ja que hem rebut diversos correus demanan-ho, clar
que és un tema del qual ja hem tractat en 
passades temporades que quedi
constància. Los Bohemios, aquest bon grup que era d'Albacete i després
s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio
Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que
també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra
Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel
fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove
a causa d'un càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants
EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es
van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deia que Los Bohemios eren el grup
millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo, a
part de músics, també era sastre, és clar.
Los Bulldogs – Black is Black
Us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, un grup
dels que se'ns van quedar en el tinter l'altre dia quan vam fer aquell programa
en el qual vam escoltar bandes arribades des de Amèrica Llatina, es tracta de
Los Bulldogs i aquesta interessant versió del "Black is Black" que va
ser el gran èxit internacional de Los Bravos i cal reconèixer que es tracta
d'un bon cover del tema. Van començar l'any 1964 anomenant-se Los Épsilons i
van gravar un single per un segell de Montevideo, per canviar-se posteriorment el nom i traslladar-se a Argentina, establint-se a 
Buenos Aires. Los Bulldogs
eren un grup surgit a l'Uruguai i la banda estava integrat per Neng (guitarra
líder), Kano (segona guitarra i veu), Jorge (baix) i Ricardo (bateria). Després
de gravar dos LP, un en el 67 i altre un any més tard, es van canviar el nom a
Kano y Los Bulldogs, obtenint cert èxit amb la cançó "Sobre Un Vidrio
Mojado" ja a l’any 1969. Finalment
i al 1972 van treure un álbum titulat “Carita con carita” i Kano y Los Bulldogs es van desfer. 
Los Pasos – No me gusta decir si
En el cinquè single de Los Pasos, editat per Hispavox al
1967, trobàvem aquesta cançó que va escriure Manolo Díaz per Los Pasos i que
així mateix gravarien Los Bravos, tot i que nosaltres us hem seleccionat
aquesta que considerem "l'original" i que estem convençuts que és
molt millor, sobretot en haver-se inclòs uns tocs de flauta que li donen un
caire proper al folk. A la cara B trobàvem “Quiero volver”. Les dues cançons es
van incloure en el primer LP que Los Pasos van treure també l'any 1967 i en el
qual van recollir els temes dels seus sis singles publicats anteriorment, era
un recopilatori. Al 1978 l'àlbum
va ser reeditat a la col·lecció d'Hispavox "Grandes Pioneros
Españoles". Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que havia militat
a Los Sonor i Los Polaris i ja treballava en solitari i com a productor. Manolo
va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain
Milhaud perquè aquest produïs a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li
interessava ja que estava treballant amb Los 
Bravos i sense taller-se ni un
pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. De fet va ser el tercer single de
Los Pasos que eran un bon grup, es van formar a Madrid, tots amb experiencia musical a l'esquena i els seus
membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats
pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán
que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizán, Joaquín Torres i Martín
Careaga. L’any 1968 Los Pasos van protagonitzar la pel·lícula "Long-Play"
de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen
diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966
fins 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i
Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon
grup de rock progresiu.
Los Diapason’s – Demuéstrame tu cariño
Los Diapason’s van ser un bon grup que va sorgir en terres
valencianes i va comptar amb Juan Camacho (a la foto) com a cantant, un home que en els
anys 70 tindria una important carrera com a solista. Aquest tema amb Juan
Camacho (Valencia, 16 de febrer de 1947 - Madrid, 21 d'octuvre de 1982) a la
veu que va morir en accident de transit, es va publicar en un single de l’any
1967 que va editar el segell RCA i es tracta de la versió del "Gimme A
Little Sign" de Brenton Wood, amb "Hago música rock and roll" a
l'altra cara. Primer es van anomenar Los Texas i eren Odón Cosme 
(cantant),
Plácido Morales (bateria), Enrique Adam (guitarra baixa), Carmelo Tortosa (guitarra solista) i Bernardo
Adam (teclats). Ja com Los Diapason’s graven el seu primer single en any 1966
amb "Mi Yaya" i "Que misterio". L’any 1967 Joan Camacho
substitueix a Odón i graven aquest single que escoltem ara, però Juan Camacho
s’en va anar com guitarra a Los Relámpagos, amb ells va gravar un LP i desprès
va tindre una bona carrera en solitari fina la seva mort en accident de tràfic.
Posteriorment Los Diapason’s serian Carmelo Tortosa, Plácido Morales, Franky
Pérez, Salvador Llacer i Francisco Crespo que venia de Los Protones. Los
Diapason’s en total van gravar dos singles i es desfan l’any 1971. Cançons
seves s’han inclos en diversos discos recopilatoris de grups surgits a terres
valencianes, entre ells a la col·lecció “Valencia canta”
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui els nostres anuncis tractaran un tema políticament molt
incorrecte, parlarem del tabac: cigars i cigarrets. Nosaltres sempre us diem
que som transgressors i avui també ho serem, perquè anem a fer un recorregut
per anuncis dels nostres records, d'aquell passat avui gairebé oblidat,
embolicats en fum. De fet quan se celebrava una festivitat familiar o una festa
assenyalada, les senyores es permetien llibertats i mentre que ells encenien,
després de les postres i prenen café, el seu cigar puro, elles feien el mateix
amb una cigarreta de tabac ros. Mario recorda que la seva mare deia sempre que
a ella no li agradava aixó de fumar, però el seu pare li insistia "Tu
l’encens, el aguantes a la mà una miqueta i després l'apagues, així no donaràs
la nota". Com han canviat les coses! Ell opina que els fumadors acabarem
com vam començar "Fumant amagats al lavabo perquè ningú ens vegi",
clar que Quimet ens recorda que ell fa més de 40 anys que va deixar de fumar.
46
Els cigarrets 46 van ser una de les marques més venudes pel
que fa a tabac negre, un segment del mercat liderat des de fa anys per Ducados,
encara que referents del nostre passat històric són també Rex i sobretot Celtes
i Ideales, el popular Caldo de Gallina. Mario recorda que la seva mare posseïa
un "olfacte" especial. Ell amagava els paquets de cigarrets i els
llumins en llocs molt secrets, per a ell, perquè la seva mare sempre se'ls
localitzava i el paquet desapareixia, encara que no els llumins, molt mala
llet, la veritat, la de la
Senyora Anita. És clar que a Mario li van permetre fumar
oficialment gràcies a un paquet de 46 i us ho expliquem. A la comunió de la
filla d'uns amics dels seus pares, va portar un paquet de 46 i un encenedor,
Mario tenia 15 anys. Quan van servir el cafè va treure tranquilament el paquet
de tabac i va convidar a l'amfitrió i un parell d'amics, el seu pare el mirava
atònit, però Mario sense inmutar-se, li va comentar que no li donava perquè
sabia que només fumava purs, caliquenyos i pipa, però sense tallar-se ni un pèl
li va demanar foc per al seu propi cigarret, el seu pare per educació no va
voler muntar el “follón” davant de la gent i li va donar foc. Ell s'esperava la
bronca, però el seu pare no obria la boca. L'endemà li va regalar un encenedor.
Sobraven les paraules.
Águila
Encara portàvem pantalons curts, érem uns criajos i volíem
aparentar ser majors i molt mascles, voliem emular als actors "durs" del cinema, per això enceníem els primers cigarrets,
amb tós i d'amagat i moltes vegades els compartíem amb els companys de joc perquè
el pressupost no donava per a més. Compràvem els cigarrets solts en moltes
ocasions. Recordeu el preu mitjà d'un paquet avui en dia es 4 o 5 euros, doncs
els cigarrets Àguila, com consta a l'anunci que escoltem ara, costaven 12
pessetes, de l’època, ès clar. Per cert Àguila eren cigarrets negres, més
barats que el ros, per tant en molts moments i seguns l’economia, més
atractius.
Bisonte
Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser
l’anunci de Tabacalera dels cigarrets Bisonte, comunicant que es posen per
primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu saber una cosa interesant, avui
en dia un paquet de tabac costa de 4
a 5 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda
i com escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta
cèntims. Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es
mostrava era el bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat
a partir de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a
mitjans dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el Bisonte amb filtre, fins aquell moment tots
els Bisontes 
anaven sense. La marca Bisonte ha estat en els estancs de tot
Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons, una la venda de
Tabacalera Altadis a una empresa estrangera i segon la poca demanda del
producte, en comparació amb Fortuna que era la seva competència directa.
Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major capacitat de
producció. Data de l'any 1930 en què es va construir la nova planta sobre un
extens terreny llavors dedicat a horta, davant del riu Francolí. Uns 10.000 m2. Molts poden
recordar els paquets de cigarrets Ideales i Bisonte o fins i tot utilitzen
encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs. Però
pocs han sentit a parlar de Carlos Vives, (Barcelona 1900-1974), un bon
dissenyador gràfic que va ser el creador d'aquests embolcalls tan populars i de
molts altres.
Camel
Ara us hem portat Camel que va començar sent un cigarret
sense filtre, d'estil turc barrejat amb tabac de Virgínia i fabricat als Estats
Units. Camel és una marca de cigarrets fundada l’any 1913 per RJ i P.E.L.G
Reynolds Tobacco, pertanyent actualment al grup Japan Tobacco Inc que és el
tercer fabricant de tabac més important del món. La veritat és que en la nostra
infantesa i aquells primers cigars, trobem marques de tabac ros que es
consumien bàsicament no per la seva qualitat, si no pel seu preu, destaquen
Antillana i Tres Carabelas com a producte nacional, sense oblidar Bubi,
Timonel, Diana, Peninsulares que els havia de curts i llargs, Tamausú, Piper i
Rocío, aquets dos últims eren mentolats, Palmitas amb el paper de color marró i
el filtre daurat, Feten, Mencey, Sombra, Goya (sense filtre), Rumbo i molts més
que ens arribaven de l'estranger, encara que de tots els que hem citats ens
sembla que uns quants eren tabac negre.
Cumbre
Dels cigarrets Cumbre la veritat és que ni Quimet ni Mario
recorden res de res, és com si els cigarrets Cumbre no hagués existit mai. Els dos
tenim un gran buit, una llacuna en la nostra memòria, però d'existir podem dir
que van existir, per demostrar-ho aquí teniu la publicitat sonora de Cumbre,
fent especial èmfasi en la C
de Cumbre, segons la publicitat, també C de qualitat. És clar que això i sense la C és el que deien i diuen totes
les marques referint-se als seus productes.
Cigarrillos Montecino
Nosaltres estàvem convençuts que Montefino era una marca de
cigarrets tipus Señoritas, aquells petits purets amb mida de cigarret, però no
és així, es tracta de cigarrets tradicionals, no ho teniem clar, però finalment
hem esbrinat que era negre, el que si està clar, escoltant la publicitat, és que
es tractava del millor de tots els que es trobaven al mercat, clar que això ho
deia fins a la publicitat del Celtes, llarg o curt, amb o sense filtre.
Cigarros Álvaro
Ara parlarem sobre cigars purs, de producció nacional i que
tenien molta sortida, possiblement per això de preu més econòmic que els
clàssics cigars cubans com Montecristo, Partagás, Davidoff, Romeo y Julieta,
Cohiba i tants altres que eren prohibitius per a les butxaques del ciutadà de a
peu. Aquest Juan Español al que li venia de gust fumar-se un cigar pur i en
masses ocasions s'havia de conformar amb un Álvaro que dins de tot, no estava
gens malament i trobaves els Álvaro en casaments, comunions, batejos, etc.
llocs on era habitual obsequiar els convidats masculins amb un pur i a les
senyores amb un cigarret ros. Els cigars Álvaro estaven fabricats a Canàries,
per tant era una labor espanyola. És clar que altres que tampoc arribaven al
cost del pur espanyol, gaudien del "plaer" de fumar-se una Breva,
Farias, toscano o caliquenyos. El pare de Mario també va estar ficat en això de
l'estraperlo i es portava caliquenyos casolans fabricats a València per la
família d'un gran amic seu i els col·locava a Barcelona, tot a petita escala.
Tots guanyaven alguna cosa en el trapicheo, excepte l'estat, és clar.
Tancarem els Nostres Anuncis dels Records per avui amb una
ferma convicció: Com els fumadors estem tan injuriats i assetjats, ens hem
convertit en "Animals en vies d'extinció", per tant necessitem una
ONG, subvencionada per descomptat, que s'encarregui de defensar-nos,
preservar-nos, mimar-nos i acaronar-nos, en fin que tenen que donar-nos molt
d'amor.
La Música
que es Feia en Català
Els Calafats – Joveneta
El grup mallorquí Els Calafats van participar amb aquesta
cançó al Vè Festival Internacional de la Cançó de Mallorca i es va publicar en un single,
editat l'any 1969 pel segell barceloní Belter amb “Una parella” a l'altra cara.
La veritat és que al llarg de la seva carrera el grup Els Calafats gravarien un
munt d'EP's i singles, fins i tot creiem que un parell de LP's, almenys un de
1966. La veritat és que tot i ser un grup que va ser molt popular a les Balears
i que en moltes de les seves cançons s'endinsin en el folklore de les illes, de
fet en alguns vinils apareixen abillats amb els vestits regionals típics de
Mallorca, poca informació us podem donar sobre ells. Creiem que estaven
liderats per Bartomeu Calatayud que també es dedicava a realitzar els arranjaments
i la producció dels seus discos. Un altre dels músics que va ser component
d'Els Calafats era el guitarrista Pep Toni amb el qual van realitzar una gira
per Egipte. Un dels membres fundadors va ser Toni Roig que ja va morir i que
també va militar en el grup Al Mayurqa.
Els 4 Z – Capri s’ha acabat
El grup valencià Els 4 Z van editar un disc, un EP que va
publicar el segell Edigsa l'any 1966 i que es va titular "Els 4 Z
III" i pensem va ser el tercer i últim. El tema que us hem seleccionat per
compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és una versió d'un èxit
de del frances Hervé Vilard, però en l'EP també es van incloure “Si un dia
vols” de Raimon, “El Rossinyol Italià” que es la seva versió del “Le Rossignol
Anglais” escrita por Pierre Delano i Hugues Aufray i “L'Arbre” que és un tema
tradicional nord-americà adaptat al valencià. Els 4 Z van debutar al febrer de
l'any 1961 actuant en l'emissora La
Voz de Levante i inicialment es deien Lluís Miquel y sus 4 Z,
però quan el cantant Luis Miguel Campos els va deixar ells van seguir ja només
com Els 4 Z. Per cert, el cantant, productor audiovisual i animador cultural,
va rebre el premi Vicent Ventura de l'any 2014. Us explicarem una curiositat,
el dilluns 28 de febrer de l’any 
1966, grisos d’aquells de la Brigada Político-Social
van detindre durant 72 hores i després de ser incomunicats també vam ser
multats per el Tribunal d'Ordre Públic, als components d’Els 4 Z i
l’organitzador d’un concert que s’havia fet un dia abans, el 27 que era
diumenge, a l’antic cinema Artis de la ciutat de València, un concert on també va
participar Raimon. A partir de llavors les dificultats van créixer de tal
manera que Els 4 Z es van dissoldre. Els 4 Z, un altre vegada amb el cantant
Luís Miguel Campos que també va gravar en solitari i va formar part del grup
Patxinguer Z, van tornar a posar-se en marxa a mitjans dels 70. El batería es
deie Ángel Arbizu, Miguel Benet d’encarregava dels teclats, i un altre era José
Luis Berenguer, no recordem el nom del que ens falta
Falsterbo 3 – Ai, Adéu cara bonica
Dins del folk catalá i formant part del col·lectiu El Grup
de Folk, trovabem a Falsterbo 3, un dels grups histórics del panorama musical
de casa nostra. Al gener de l’any 1968 Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet
que tocava el contrabaix, quan aquest s’integra al projecte neix Falsterbo 3.
L’EP del que us hem extret aquesta cançó amb lletra de Joan Boix i música
d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es
recollien els temes "Deixa la por”, “María Soliña” i “El vell smoky”.
Creiem que va ser el seu segon disc. Al març de 1968 Falsterbo 3 graven en
directe, a un recital que fan a l’Aliança del Poble Nou, a Barcelona, un bon
disc. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la titulada “Ole
duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular “Folk 2”. La veritat es que parlant
dels 
Falsterbo 3, Quimet sempre ens ho recorda, van participà en el Festival
Folk del Parc de la
Ciutadella, tota una fita històrica, ja que va ser el primer
macrofestival celebrat a Catalunya i va convocar més de 9000 persones, van ser
7 hores de música sota l'atenta vigilància dels "grisos" que porra en
mà, s'asseguraven que la gent no es desmadres. Quan es van separar va funcionar
durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els Falsterbo 3 van tornar a
reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un altre historia que us
explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir continuar aquella bona
carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech,
Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles épocas gloriosas de finals dels
seixanta, gravava en solitari com a cantautor. 
Ara seguirem amb el nostre viatge pel passat, pels anys
seixanta escoltant a una granadina establerta a Catalunya
Gelu – Cuando más lejos estoy
Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament
com Gelu, va néixer a Granada, l’any 1945. Va ser una de les principals noies
Ye Yé, de la seva època i Gelu es va donar a conèixer al 1958 en guanyar el
concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la
seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava
amb la discogràfica La Voz
de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" i "Despues de
seis tequilas". Va mantenir un "afaire" amb el cantant Tito Mora
que va omplir pàgines de les revistes del cor d’aquells temps, però després
Gelu es va casar amb el també cantant Santi Palau, que després va ser el
propietari de la discoteca Wonder, a Lleida i la Chrysalis a Valls. Un
dels grans èxits de Gelu va ser "Si yo tuviera un martillo" amb
l'acompanyament 
musical a càrrec de Los Mustang. “Cuanto más lejos estoy” que
escoltem ara, és una de les seves bones cançons i era una composició del Dúo
Dinàmico, de fet es va editar en un EP titulat “Gelu canta 4 canciones del Dúo
Dinámico” que va publicar el segell EMI l’any 1965 i on també trobavem “24
horas cada día”, "Me gusta el verano" i “La verdad”, val a dir que
Ramón Arcusa i Manolo de la
Calva van escriure aquestes cançons per la Gelu, si be i seguin el seu
costum, creiem que també les van gravar ells mateixos, de fet d’aquesta
estem segurs. Gelu es va retirar l’any 1968, en casar-se, com solia passar em
masses ocasions amb les cantants femenines d’aquella época.
Cristina – Cambiemos el color del cielo
Quan Cristina ja s'havia llançat en solitari, deixant
enrere, primer a Los Stop i posteriorment a Los Tops, trobem aquest single,
editat per Belter l'any 1970 i que tenia “Me gusta, me gusta” a l'altra cara.
El tema es va incloure també en el seu primer LP, editat així mateix l'any
1970. Cristina va néixer a Barcelona el 19 de setembre del 1943 i el seu
verdader nom era Mari Carmen Arévalo Latorre. Va començar actuant en festes
escolars i també realitzant teatre d'aficionats. Es va unir a Juan, Alfonso,
Rafa i Paco i van formar el seu primer grup musical al qual van anomenar Donald
Duck i així mateix i com era habitual en aquella època, van participar en un
concurs de ràdio, obtenint el primer premi. Quan van signar contracte amb el
segell Belter va haver-hi canvis entre els components del grup i els van
canviar el nom a Los Stop. La veritat és que van editar un bon munt de discos i
van gravar cançons històriques del 
pop espanyol com “El turista 1.999.999” amn la que al
1967 van guanyar el "Premio del Instituto de Cultura Hispana" i un
Festival de Mallorca, “Tres cosas: Salud, dinero y amor”, “La, la, la” i moltes
altres, fins i tot van arribar a gravar en català, però Cristina va decidir
començar pel seu compte i es va trobar que el nom del grup estava registrat i
va crear Cristina y Los Top per finalment a finals dels seixanta, llançar-se en
solitari. També l'any 1970, TVE va crear un programa anomenat “Pasaporte a
Dublín” per escollir la cançó i l'artista que havia de representar Espanya al
festival d'Eurovisió de 1971 i Cristina va participar amb Rocío Jurado, Karina,
Nino Bravo, Elena de Los Mismos, Concha Márquez Piquer, Junior i Jaime Morey.
Finalment va guanyar Karina amb la cançó "En un mundo nuevo", escrita
per Tony Luz que era el seu company sentimental i Rafael Trabuchelli, Cristina
va aconseguir 116 punts, quedant en segon lloc. A finals dels anys setanta
Cristina deixa la música per dedicar-se a la seva filla i Mario creu recordar
que tenia una sabateria a Sant Boi de Llobregat, però les seves inquietuds
musicals la van fer tornar als escenaris, fa un any o dos ha tret un disc
signant com Cristina Stop.
Los Huracanes – Dulce despertar
Un dels millors discos de Los Huracanes, una de les grans
bandes sorgides a València, va ser el seu tercer EP publicat al 1966 per
EMI-Regal en el qual es va incloure aquesta cançó, escrita per ells, encara que
el tema estrella va ser la seva versió del “Días sin mañana” de Barry McGuire i
en el qual també trobàvem “A la caída del sol” i “Sonríeme”, així mateix
escrites pel grup. Los Huracanes van ser considerats El Millor Grup Valencià de
la seva Època. La veritat és que tot i com funcionaven les coses a la dècada
dels seixanta amb els conjunts traient EP's i singles, bàsicament amb versions,
el cas de Los Huracanes parla per si mateix. En aquest enregistrament Los
Huracanes eren Víctor Ortiz (cantant) que anteriorment havia militat en el duo
Los Pantalones Azules, Julio Andreu (bateria), Pascual Olivas (guitarra, piano
i veus) que venia de Los Top-Son i abans a Los Milos, José Segura conegut com
el Malayo (baix)) que després tocaria amb Los Telstars i José Casquel
(guitarra). Van debutar discogràficament al desembre de 1965 amb un EP en el
qual destacava la seva versió del "For your love" 
de The Yardbirds i
en el qual inclourien un tema propi. L'any 1967 Pascual Olivas decideix deixar
el grup i dedicar-se als seus estudis de medicina i avui és un refutat ginecòleg,
la veritat és que no paraven de fer actuacions i allò era esgotador. Los
Huracanes van seguir i es va incorporar una secció de vent amb els saxofonistes
Vicente Balaguer i El Nano, encara que van seguir produint-se canvis i entren
Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que venien de Los Protones. També van
canviar de casa de discos passant a Ekipo. Se segueixen produint canvis i per
Los Huracanes passarien el trompetista Chimo, Enrique Otero (bateria) que venia
del Adam Grup i podem dir que en la seva última etapa només Víctor Ortíz
quedava dels membres originals. Van tornar l'any 2001 encara que només Víctor
Ortiz i José Miguel Martínez eren antics components. En total van treure 15
discos petits, entre singles i EP’s i un álbum. 
Conexión – Harmony
Els Conexión, als que avui escoltarem a El Temps Passa… i la
música queda, van ser un dels millors grups de soul i gospel que va sorgir com
competència comercial a Los Canarios i junt a aquests i Doble Dinamita, van ser
les millors bandas de soul de l’Estat espanyol. En la seva formació i liderant
el grup trobàvem al teclista Luis Cobos que anys mes tard es va fer famos
versionan a ritme discoteca clasics i sarsuela. La cançó "Un mundo sin
amor", va ser el primer gran èxit de Conexion, es va publicar en single
l’any 1970 i con us deiem, va ser el seu gran hit, encara que van haver-hi
altres com "Preparad el camino al Señor" o "Harmony" que
escoltem ara i que també va ser gravada en catsellà, però aquesta és la versió
en angles. De fet a nosaltres es una de les cançons de Conexion que més ens
agrada, però es troba fora de temps ja que el single amb aquest tema el va
editar 
Movieplay l’any 1972. Els Conexión el van formar a més del principal compositor Luis Cobos que inicialment tocava el saxo i la flauta
(Camp de Criptana, 1948), bons músics com Rafael López (Mula, 1946), junt al
trompeta Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo,
1945) al baix, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) que tocava la bateria, Rafael
Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, el cantant de color Donny MacKonlly
(Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944) a l'òrgan. Després de la dissolució
del grup Luis Cobos va començar amb els seus experiments de barrejar la música
clàssica i la sarsuela amb els ritmes discotequers que ens pot semblar cal com
de nefast, però que a ell li va representar unes xifres de vendes que fan
al·lucinar al personal.
Golden Quarter – Cuando calienta el sol
L'any 1962 el trio considerats per a molt com mexicà, però
que en realitat eran cubans, Hermanos Rigual van gravar la millor cançó de la
seva carrera "Cuando calienta el sol" que va arribar a convertir-se
en tot un estàndard del pop de la seva època i va ser molt versionada a tot el
món, Espanya inclosa. Ara bé, "Cuando calienta el sol" l'havien
gravat i portat a l'èxit a Europa Los Marcellos Ferial, un grup italià que
també la van gravar en castellà i tot i que va funcionar en diversos països, a
Espanya la que va escoltar-se va ser la dels Hermanos Rigual i la de Antonio Prieto.
La veritat és que la cançó té la seva polèmica sobre qui és el veritable autor,
algunes erudits diuen que tot i que consta en molts llocs com composada pels
Hermanos Rigual, no és així, ja que "Cuando calienta el sol", segons
diverses fonts, especialment nicaragüencs, es titulava originalment
"Cuando calienta el sol en Masachapa" i havia estat composada per
Rafael Gastón Pérez el qual es diu que va vendre els seus drets per molt poca
pela als Hermanos Rigual que van canviar el "Masachapa" per
"aquí en la playa" per evitar que s'identifiqués 
amb el seu veritable
autor. Nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda, amb un euro per
Quimet que la toca, però a ritme de swing, us hem portat aquesta que van fer
els catalans Golden Quarter que per cert, van ser al costat de Los Ticanos i
Los Pájaros Locos, els primers conjunts catalans que van actuar en les matinals
del Prince madrileny. Aquest tema us el extraiem d'un EP editat a través del
segell Vergara i que també va incloure les seves versions de “Speedy Gonzalez”, "Mantequilla de cacahuetes” i “Hey baby”. Els
Golden Quarter funcionaren bastant bé a principis dels anys seixanta. En
total els Golden Quarter que es van crear l'any 1961, van gravar 8 EP's entre els
anys 1962 i 1965. El seu cantant Tony Preysler, va gravar en solitari l'any
1963 un EP també per Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui dit. El grup
l'integraven Tony Preysler (cantant), José María Renobell (baix), Enrique
Cortada (bateria), Jordi Monfort (piano i orgue) i José María Vidal (guitarra).
La veritat es que els Golden Quarter eran un grup que petava molt bé.
Jean Paul “El Troglodita” – La casa del sol naciente
La veritat és que d'aquest tema d'autoria anònima s'han
realitzat moltíssimes versions al llarg de la història musical de les últimes
dècades, des que Alan Price, organista i líder de The Animals la va prendre del
folk tradicional nord-americà i va realitzar la seva meravellosa adaptació al R
& B a principis dels anys seixanta. A Espanya volem destacar sobretot la versió
que van realitzar Lone Star, sense oblidar les de Bruno Lomas i Los Diablos
Negros, i en català Els Dracs, però ara us portem des de terres americanes, concretament des de Perú, la que va fer el cantant Jean Paul "El Troglodita", un cantant del qual es deia que era “El eslabón 
perdido entre
el cavernícola y el homo a go-gó”. La va publicar en un single editat per
Polydor que va incloure “Muchacha triste” a l’altre cara. Al Perú va sorgir un
cantant que va impactar al públic jove i mai millor dit. Enrique Roberto
Tellería Dávila era conegut com Jean Paul "El Troglodita" i va
començar en el món musical sent cantant del grup Los Delfines del Callao. El
periodista Guido Monteverde el va batejar com El Troglodita a causa dels seus
shows passats de rosca, on sortia vestit de lleopard primer i de hippy anglès
més tard i en els que es dedicava a destrossar tot el que trobava a l'escenari,
com The Who, però ancara més a lo bèstia. És clar que allò també es va
convertir en la seva senyal d'identitat. És històrica una presentació que va
fer al Canal 4 de TV, on va destruir tot el decorat de l'escenari, cadires i
tot el que trobava en el seu camí, fins que el van treure els de seguretat a la
força.
perdido entre
el cavernícola y el homo a go-gó”. La va publicar en un single editat per
Polydor que va incloure “Muchacha triste” a l’altre cara. Al Perú va sorgir un
cantant que va impactar al públic jove i mai millor dit. Enrique Roberto
Tellería Dávila era conegut com Jean Paul "El Troglodita" i va
començar en el món musical sent cantant del grup Los Delfines del Callao. El
periodista Guido Monteverde el va batejar com El Troglodita a causa dels seus
shows passats de rosca, on sortia vestit de lleopard primer i de hippy anglès
més tard i en els que es dedicava a destrossar tot el que trobava a l'escenari,
com The Who, però ancara més a lo bèstia. És clar que allò també es va
convertir en la seva senyal d'identitat. És històrica una presentació que va
fer al Canal 4 de TV, on va destruir tot el decorat de l'escenari, cadires i
tot el que trobava en el seu camí, fins que el van treure els de seguretat a la
força.
Los Rangers – Melodía encadenada
Acabarem el programa d’avui escoltant a Los Rangers que ens
van arribar des de València i el tema central d’aquest EP va ser “Tu amor de
ayer” que havia estat el gran èxit del cantant britànic Chris Andrews que la va
titular, aixó si, "Yesterday man", però nosaltres us hem seleccionat
per concloue el programa "Melodía encadenada", una versió del
"Unchained melody" del duet nord-americà The Righteous Brothers, és
clar que d'aquesta ens quedem amb la versió que va realitzar aquí a Espanya
Tony Ronald que pensum es superior. Les dues cançons es van incloure en un EP
editat per Marfer l'any 1965, creiem que l'únic que van gravar, en el qual
també trobàvem "Muy lejos de aquí" que és una versió de "We
Gotta Get Out Of This Place" de The Animals i tot un clàssic "María
Dolores". Algunes de les cançons de
Los 
Rangers es van incloure en un LP recopilatori publicat fa uns anys i
titulat "Valencianos vol. 1" i també en una sèrie de discos de grups
del Llevant espanyol que es va dir "Valencia Canta: Grupos valencianos de
los 60 i 70". Los Rangers es trobaven en el volum 2. Amb la moda revival
creiem que Los Rangers van tornar. Actualment existeix el Grupo Musical Los
Rangers que són de Archena, a Múrcia, no sabem si tenen alguna cosa a veure
entre ells. Curiosament a Saragossa va existir un grup anomenat The Rangers que
inicialment es van fer dir The Ranger's Boys, van funcionar de 1963 a 1966 i van intervenir
en la pel·lícula protagonitzada per Alberto Closas "Muere una mujer".
També a Vigo va surgir un grup que es deien Los Rangers.
Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, ara us
deixarem en la bona companyia de aquelles emissores per les que sortim a l’aire
o per internet, si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse
Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i us diem Adéu, tornarem la
propera setmana amb més música i records
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
