El Mario Prades va fer aquesta foto del Campanà de Constantí que
sembla talmen com si fos un trucatge fotografic, però no ho és.
(Foto: Mario Prades)
En el programa d'avui parlarem d'un anunci que actualment seria vetat per les lleis de protecció al menor i que no obstant això va ser la imatge de la marca Coppertone des de 1959 fins gairebé finalitzat el segle XX. La veritat és que d'aquest anunci va parlar Mario de passada en un programa d'Un Toc de Rock que va dedicar a cançons que avui haguessin estat així mateix vetades i censurades per llei i que no obstant això en el seu moment van passar totes les barreres dels censors franquistes i també van ser autoritzades per governs demòcrates. Cançons que tracten de relacions amb menors d'edat, violència de gènere, maltractaments i incest. Però Quimet es va obstinar a que l'anunci era per El Temps Passa... i la Música Queda i com sol passar, es va sortir amb la seva.D'això parlarem després, ara comencem El Temps Passa, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre escoltant una cançó dedicada a una noia que era de Cartagena. En els seixanta quan estudiàvem geografia d'Espanya ens van ensenyar que: Múrcia dos: Múrcia i Cartagena. Encara que avui ja no és així i a més aquests tres "joves" pot ser que ens parlen de la Cartagena colombiana, encara que diuen "passejant per les platges de Marbella". Quin embolic.
Los 3 Sudamericanos – Cartagenera
Van arribar des de Paraguai a Argentina i finalment es van assentar a Espanya. Eren Johnny, Alma Maria i Casto Darío i van funcionar com tercet vocal diguense Los 3 Sudamericanos de 1959 a 1984. Va ser l'etapa més gloriosa dels 3 Sudamericanos. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar el 1988 Daniel, encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" que us recomanem. Aquest tema que escoltem avui per obrir El Temps Passa... i la música queda, es trobava en un dels seus EP's publicat el 1965 i on també es van incloure la "Chica Ye-Ye", "Oh verano" i "Yeh Yeh".Los 3 Sudamericanos a l'estudi de gravació
Los Mismos – María Isabel
Aquest tema va ser el gran èxit en la carrera de Los Payos, grup on es trobaven Josele, despres convertit en humorista, Eduardo Rodriguez Rodway que després s'en va anar amb Triana i el tercer era "El Pibe", encara que us portem la versió que van realitzar Los Mismos, un grup que va començar a gravar cridant Los Jollys i despres de dos discos i per similitud fonètica amb The Hollies britànics, a partir de 1968 es van veure obligats a canviar el nom, clar que com ells no havien canviat i seguien sent els mateixos d'abans, van passar a anomenar-se, això, Los Mismos. Eren de Valladolid, com aquella noia amb qui es va casar Alberto Closas en una pel.lícula i que a nosaltres ens semblava l’Analía Gadé, clar que aquesta era Argentina no de Valladolid, seguim amb els embolics. Eren Elena Vázquez Minguela (Valladolid, 6 de gener de 1948), Antonio Pérez Gutiérrez (Valladolid, 6 d'octubre de 1944) i Benjamí Sants Calonge (Palència, 15 de maig de 1944). Funcionar de 1965 a 1978. Elena va tenir una discreta carrera en solitari amb el nom artístic d'Helena Bianco. Per cert que encara realitzen actuacions i no hem de confondrels amb un grup del mateix nom que ha arribat des de l'Amèrica Llatina, bastant nombrosos i molt més recent. Los Mismos originals són els de Valladolid.Los Mismos a un dibuix original de Miguel Ángel Soria.
A baix una foto de l'época
Abaix caràtula del single de Los Payos
Los Stop – El turista 1.999.999
El 1.967 guanyen el Premio del Instituto de Cultura Hispana amb aquesta cançó que va guanyar el Festival de Mallorca i va ser el gran èxit en la carrera dels Stop al costat de "Tres cosas (Salud, dinero y amor)" que és del mateix any. Gravaven per al segell Belter. Cristina es diu en realitat Mari Carmen Arévalo i va deixà el grup i per liderar Cristina y Los Tops i després seguir en solitari. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes, i amic de Mario), Fernando Cubedo y Andrés Gallego. Aquesta cançó es trovaba en un single editada al 1967 per Belter y amb “Los dos tan felices”, versió del tema de The Turtles, a la cara B, però també es va publicar en format EP. Los Stop van treballar al cinema, intervenin a la pel-lícula “Pero en qué País Vivimos” de José Luis Sainz de Heredia, també de 1967 on fan de grup d'acompanyament de Conchita Velasco. Per cert que l’ultima vegada que es van veure amb Mario, Cristina s’en va anar una mica emprenyada. Ah! A la caràtula del disc, el turista que es va quedar sense el "premi" amb barret i tot, es Josep María Serra.Cristina actuan en solitari, ja sense Los Stop ni Los Tops (Foto: Mario Prades)
Soledad Miranda - Pelucón
Soledad Miranda va ser una actriu que incursionà en el món musical amb un èxit relatiu. Quan va arribar l'època del destape a finals dels seixanta ella es va pujar al carro i es va muntar unes escenes lèsbiques en "Les Vampiras" de Jesús Franco que es va filmar per al mercat estranger i que van sorprendre el personal. Al blog trobareu alguna imatge, encara que us hem posat les més lights que teníem. Tornant al disc, aquest tema es trobava en un EP editat per Belter el 1964. Es deia en realitat Soledad Rendón Bueno (9 de juliol de 1943 - 18 agost 1970). Una dels seus últims films va ser "El comte Dràcula" (1970) al costat de Christopher Lee. En total va filmar 34 pel.lícules. Soledad Miranda va morir en un accident de circulació en una carretera portuguesa. Només va gravar dos discos, aquest és el primer i l'acompanyaven el Quartet Llatina. En el segon, del 65, l'acompanyava una orquestra dirigida per Adolfo Ventas. Si parlem de "destape", os direm que la primera mamella que es va veure clarament a una pel.licula espanyola va ser la de Fiorella Faltoyano a "La Celestina". Aquesta actriu era nascuda a Madrid, però de jove estiuejava a Cambrils.
Soledad Miranda a escenes del film "Las Vampiras" que va
tindre dues versions, una per Espanya molt censurada i
retallada i un altra per l'extranger. També va tindre
diversos titols
Fiorella Faltoyano
Los Antifaces – Eres mi bombón
Es va publicar el 1964 a través de Belter i es tractava d'un EP on també trobàvem altres versions, entre elles "Déjame, déjame”, “El jilguero del monte” y “Dulce Guillermo". Los Antifaces eren dos nois i una noia, un grup que va treure un parell o tres d'EP's. Aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda és una versió de "My boy Lollipop", l'únic èxit de la jamaicana Millie Small, una noia de color de veritable nom Millicent Dolly Mai Small, nascuda el 6 d'Octubre de 1946 i que ens la va portar a ritme de ska. Encara que aquesta versió de Los Antifaces és molt més poppi. Millie només va gravar dos LP's el que es titulava així "My boy Lollipop", publicat el 1964 i un altre en 2004. És l'única versió que sapiguem, gravada en castellà d'aquest tema.Millie va gravar la versió original d'aquesta cançó
Los Teen Tops – Confidente de secundaria
Tot i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar mes o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix, però el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Enrque va haver de cantar ell ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res en l'estudi. "Confidente de secundària", de 1960, és una versió del "High School Confidential" de Jerry Lee Lewis i es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "La plaga" i "Buen rock and roll esta noche" i que al nostre país va ser el seu millor disc que aquí el van titolar "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Paral.lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys, va acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor.
A dalt Los Teen Tops i abaix Enrique Guzmán
Trío Guadalajara – Olé, Olé, Chiquilla
Els tres que formaven el Trío Guadalajara es deian Josep, però tots tenien cognoms diferents, això si, es deien Ivancos, Boluda i Vázquez, van ser un dels millors grups en format de trio, veus i guitarres. Tenen una discografia molt abundant i plena d'èxits com "A lo loco, a lo loco”, “Galopera”, “El vaivén del tren” i “Pequinesa", sense oblidar una gran quantitat de ranxeres. Van existir diversos grups amb aquest nom, un d'ells era mexicà, però un altre es va dir que era de Tarragona, encara que alguns deien que eren valencians. El pare de Mario que els coneixia, assegurava que eren de Barcelona, concretament del barri d'Hostafrancs, a cavall entre Sants i la plaça d'Espanya. Van començar a principis dels 50 i el 1955 participen en la pel.lícula "Mister Arkadin" de Orson Welles, al any 1955 i de la que es van fer dues versions, una per Espanya i un altre per la resta del mon, amb escenas i actors diferents en algunes escenes. Per aquesta època José Ivancos serà substituït per Salvador López-Dols, ex-component del Cuarteto Mont-Real. Aquest tema és del 1.959 i el va gravar EMI ODEÓN a un EP amb “Flor de pasión”, “Cuando vuelva a tu lado” y “Azul del Mediterráneo”.El Trío Guadalajara
Los Sírex – San Carlos Club
Va ser el primer disc on Los Sírex, conjunt barceloní, un dels millors de la seva època, va aconseguir posar quatre temes propis. De fet es va titular "Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquest tema que escoltem dedicat al Sant Carlos Club, un dels locals mítics de la música barcelonina dels 60 i situat a Major de Gràcia, avui Gran de Gràcia, just al davant de la sortida del metro Fontana, altres cançons importants en la seva carrera com "Si yo canto”, “Tus celos” y “Piensa en mi". Gairebé totes elles es van incloure també en altres discos dels Sírex. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com "Leslie", a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontseré a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado en el baix, a més de ser el compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aquest es va casar amb una noia alemanya i ja en els 70 va deixà la banda i va marxà al país germànic. No van tornar a trobar-se fins a 1988, quan van coincidir en un concert organitzat per Mario en Divertipark de Cambrils i en el que van compartir escenari amb Los Diablos. Al blog trobareu fotografies d'aquest esdeveniment. Una curiositat, tot i que el tema "Sant Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música.Agustín de Los Diablos compartin opinó amb el Lesli de Los Sírex,
abans del concert al Divertipark. Abaix trobem a Manuel Madruga
el guitarra que els avia deixat als 70 i es van retrobar aquell mateix
día. (Fotos Mario Prades)
Los Gatos Negros – Cadillac
Es van crear el 1958 i va ser una idea d'Ernesto Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent cridant-se Catch es Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando. Pels Gatos Negros van passar bons músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van passar per Los Gatos Negros: Quique Tudela, Frank Andrada que procedia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Aquest tema es trobava en el que és el seu millor disc, un EP publicat per Vergara el 1966 i es tractava d'un tema compost per Ray Davis que va gravar amb The Kinks i que ja tocava en directe Tony Ronald si bé no la va gravar fins al 66 , Al costat de "Un efecto extraño" de Dave Berry, "Eres un demonio" de The Yardbirds i "Voy a enloquecer" de James Brown.
Aquesta es la caràtula del CD publicat al nou segle amb
les seves millors cançóns gravades de nou, abaix El LP
editat als vuitanta on la cantan era la Mone
editat als vuitanta on la cantan era la Mone
Tony Ronald y sus Kroner’s – Risas y Luz (Spick and speck)
Parlant de Tony Ronald aquí us el portem de nou amb aquesta versió del primer èxit de Bee Gees nouvinguts d'Austràlia a Anglaterra. La versió del "Spick and speck" que realitza Tony és al nostre parer tan bona o més que la original dels germans Gibb que en aquella època integraven The Bee Gees amb dos músics més. Tot i que formava part del seu repertori habitual, no la va gravar fins 1968, incloent-la en un EP on també es recollien "Lloré como un niño ", "That's why I'm crying" i "I'll take the blame" i que va signar només com Tony Ronald, sense els Kroner's. De fet i des de 1967 ja havia tret 2 EP's i 2 singles com Tony Ronald a seques.Tony Ronald quean era cuasi un bebé passegan per els carrers de
Arhem. Abaix troven un Tony que ja havia crescut una mica.
Los Puntos – Cuando salga la luna
Los Puntos eren de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a "Llorando por Granada". Amb aquest tema ens extralimitades de anys ja que és de 1973 i el va publicar Polydor, però va ser una de les seves grans cançons. La banda la integraven José González Grano de Oro (guitarra). Amb ell, el seu germà Alfonso (cantant), el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Funcionaren de 1967 a 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos el 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años".
A dalt single i LP, abaix la caràtula de l'últim disc
amb la nova formació
Los Beatniks – Jinetes en el cielo
Aquest tema dels argentins Los Beatniks es trobava en un EP on també es recollia les cançons "No Finjas Más”, “Rock del Río Rojo” y “Rebelde". Aquest últim tema va ser el primer que es va gravar dels quatre i consta com la primera cançó de la història de l'anomenat a Argentina, Rock Nacional i va ser gravada el 2 de juny de 1966 i la van compondre junts Moris (guitarra i veu) i Pajarito Zaguri (guitarra i veu) que integraven el grup al costat d'Antonio Pérez Estévez (baix), Jorge Navarro (teclats) i Javier Martínez (bateria). No hem de confondrels amb la banda del mateix nom sorgida a Mèxic, encara que en Internet es confonen molt habitualment, sobretot pel que fa a les caràtules dels discos. Per cert que "Rebelde" també es va editar en single. La cançó que escoltem és una versió de tot un clàssic del country americà i originalment es va titular "(Ghost) Riders in the Sky: A Cowboy Legend". Era del compositor Stan Jones, escrita el 5 de juny de 1948 i el primer que la va gravar va ser Burl Ives, el 17 de febrer de 1949. En aquest cas es instrumental, però la lletra original en anglès parla d’un cowboy que te una visió i veu unes vaques volan pel cel amb els ulls vermells i perseguides per vaquers fantasmes i l’hi diuen que o camvia de forma de ser o serà un mes d’aquells cowboys fantasmas cavalcan pel cel.A dalt el single original amb "Rebelde" i abaix un
doble CD recopilatori de Rock Nacional Argentí
Los Beatniks amb Moris al cap davant i que als 70 es va
vindre cap a Espanya
vindre cap a Espanya
Golden Quarter – Surfin’USA
Chuck Berry va resultar finalment, ser el veritable autó de la cançó
ELS ANUNCIS
Coppertone
Les cremes de protecció solar amb factor tropecientos mil, avui en dia resulten una cosa quotidiana i que es troba en qualsevol comerç. És difícil entendre la platja sense la tovallola i el protector solar. Però la història d'aquest producte necessari perquè l'astre solar no ens cremi la pell és curiosa i poc coneguda.
La raó era simple. El sol cremava als soldats que lluitaven en aquelles illes on hi havia molt poques ombres i el Lorenzo castigava per igual als marines, a l'oficialitat i a tot aquell que treballava a bord de vaixells de guerra o lluitava a les platges paradisíaques avui, però que en aquella guerra es disputaven cala per cala, forat per forat, palmera a palmera, els aliats d'una banda i els japonesos de l'altra, deixant massa morts, com en totes les guerres.
La base del protector solar era l'oli de parafina vermell, en aquells moments el més efectiu. Aquest oli s'obté del petroli un cop separada la gasolina i altres refinats: com a resultat dóna un producte inert que tanca el pas als raigs ultraviolats del sol. Una cosa tan simple era la solució ideal i van començar donar-lo al aviadors nord-americans per si queien en territori enemic. Coppertone va ser la marca que es va comercialitzar per primera vegada.
El que estava de moda a la classe més refinada de la societat era estar més blancs que la llet, com més blanques estaven les senyores, més senyores demostraven ser, però tot va canviar quan Coco Chanel es va cremar la pell durant unes vacances i va arribar a París, tota morena ella, causant sensació en la "alta societat".
L'inventor d'aquest genial producte va ser Benjamín Green el 1944 i la seva loció cremosa i blanca, aromatitzada amb gessamí i amb propietats protectores va ser tot un èxit. Li va posar el nom de Coppertone.
El logotip original de Coppertone va ser el perfil d'un cap indi. El 1953 Publicitat Tally Embry va crear el concepte de la nena i el gosset que va començar a funcionar el 1959. L'anunci és d'allò més curiós i avui hagués estat prohibit per la llei de protecció al menor ja que mostrava a una nena de tres o quatre anys amb la part inferior del biquini mig baixat mentre un cocker hispaniel amb les dents ho intentava treure-li. La nena mostrava el culet blanc en contrast amb la pell de la resta del seu cos, molt bronzejada i un slogan esclaridó “Perque ser un rostre palid!”.
Però aquest anunci tan escandalós avui en dia, va estar en vigor, amb molt pocs canvis, fins finalitzat el segle XX, quan Coppertone unilateralment va decidir retirar-lo. Suposo que alguna pressió va haver de rebre, però no recordo cap campanya orquestrada al respecte. Mira per on, aquests de les ONG's es van perdre l'oportunitat de muntar-sen una per que alguns seguisin vivint de la sopa boba. L'anunci va ser una creació de la dibuixant Joyce Ballantyne (Nebraska 4 abril 1918 - Florida 15 de maig de 2006) que es va inspirar en la seva pròpia filla, Cheri, de tres anys per al dibuix ja que no era fotografia, l'anunci oficial sempre va ser un dibuix. El curiós de l'assumpte és que aquesta gran il.lustradora nord-americana que treballava basicament en revistes per adults, estava especialitzada en dibuixos eròtics que en opinió d'alguns, per moments gairebé fregavan la pornografia.
Quan es va portar l'anunci a la televisió van seleccionar a un nen, però finalment va ser una nena la que va realitzar l'espot. Tenia només tres anys, però era la coneguda actriu Joddie Foster que quan va interpretar el paper de nena-prostituta a "Taxi driver" al costat de Robert de Niro, ja feia anys que es dedicava a la publicitat i havia intervingut en moltes sèries de TV. Per cert que el nen que havia de ser el protagonista era el seu germà. Quan la mare es va trobar que no sabia amb qui deixar la nena i se la va endur també al plató, aquesta li va treure el paper al seu germà en el moment en què els realitzadors la van veure. Per cert, una de les joves models que van representar la marca va ser Sandra Dee, os hem penxat l'anunci gràfic més amunt.
El 1993, per celebrar el 40 aniversari del protector solar, es va celebrar un concurs a la platja de l'Hotel Disney's Polynesian a Orlando, Florida per trobar "La noia Coppertone", ja que Cheri Brand, la nena original, havia crescut una mica en aquests 40 anys. També van triar el "Coppertone boy", perquè no es digui que discriminaven a ningú per qüestió de sexes. Per cert que Coppertone és una marca propietat de Merck, abans Schering-Plough.
La veritat és que Coppertone en qüestió de filtres solars sempre va ser pioner. Jo recordo a principis dels 70 que van treure un bronzejador sense sol, avui hi ha molts, però ells van ser també pioners, encara que aquell producte deixava uns “churretons” foscos a la pell que no resultava precisament elegant, però va ser el principi i tots els principis són difícils. Mario Prades
SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Comencem la secció de la música que es feia a Catalunya escoltant a una gran formació, un grup de luxe.
Latin Combo – Mi tio
Aquest tema es trobava en un EP que el Latin Combo publicà el 1958 a través del segell EMI-La Voz de su Amo. Es tracta de la cançó de la pel.lícula "Mon Oncle" de Jacques Tatí. El Latin Combo va ser una de les grans formacions catalanes amb músics que formen part de la nostra història musical, al costat dels Latin Quartet i tants d'altres. El grup el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, seguim embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut el 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Va morir recentment, el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat.Abaix el gran saxofonista Ricard Roda i a sota Roda i Burrull
Los Relámpagos – Nit de llampecs
Los Relámpagos
Joan Manuel Serrat – La la la
Vem rebre un correu preguntant-nos si Serrat havia gravat el "La, la, la" i tant que la va gravar, no solament la versió que havia d'anar al festival amb lletra i música del Dúo Dinámico, també la va gravar en català i aquí us la portem . La veritat és que l'acord era que el Dúo Dinámico composarien la música i Serrat la lletra en castellà, però com Ramón i Manolo no tenien clar que havia de passar, ells van escriure també una lletra en la llengua de Cervantes per si de cas i va ser la que es va utilitzar finalment. És clar que la campanya de promoció del Festival d'Eurovisió la va realitzar Serrat i aquesta va ser una de les raons perquè els jurats estrangers que finalment van votar a favor de Massiel, es fixaran en aquest tema, promocionat per un i cantat finalment interpretat per una altra. Es va parlar de que Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i Turisme, havia comprat els vots alemanys i d'altres països, però això ha quedat completament clar, no va ser així. Massiel va guanyar i ja està, no li busquem tres peus al gat. Acabant amb Serrat, us direm que la seva lletra és molt més reivindicativa.
Joan Manuel Serrat fent una cigarreta. Va tindre
que deixar el tabac per poguer seguir cantant
Pino Donaggio – Motiu d’amor
Nascut a Burano, Venècia, un 24 de octubre de 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. Va gravar en català i com a mostra us portem aquest "Motiu d'amor" en la llengua de Mossèn Cinto. Cançons seves com el "You Your say Have to Say You Love Me" ha estat versionades per Dusty Springfield i Elvis Presley. Ha compost música per a unes quantes bandes sonores, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", el 1961.
Yerba Mate - Tuset Street
Els catalans Yerba Mate van ser la primera banda de dixie sorgida a l'estat espanyol. Aquest tema pertanyia a la banda sonora del film "Tuset Street" i és possiblement la seva cançó més coneguda. Per cert que hem trobat informació a través d'internet que cataloguen a Yerba Mate com a banda de soul, serà per que portaven metalls ja que el seu so, no s'assembla en res al soul. Gairebé tots els seus membres es van integrar més tard a grups de la Ona Laietana. Van donar-se a coneixa amb “El Mirlitón”. No hem de confondre aquests Yerba Mate amb un grup del mateix nom sorgit a Terrassa a principis d'aquest segle. Aquesta cançó era una composició del gran Francesc Burrull, Ramón Crespo i lletra de Joan Càceres, component del grup. Es trobava en un EP editat per Sonoplay el 1967. La curiositat és que quan el disc es va presentar als mitjans de comunicació, l'acte no va tenir lloc al carrer Tuset, es va realitzar a la sala Boccacio del carrer Muntaner, propietat d'Oriol Regàs.A dalt l'EP amb "Tuset Street", abaix caràtula del single
"El Mirlitón" i a sota un altre single on es veu la fotografia
del grup
Los Tamara - Massachusetts
Los Tamara es van formar el 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Pau, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet) , Germán Olariaga (Violinista i cantant), i Enrique Paisal. El 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Aquest tema va ser el gran èxit internacional de The Bee Gees, la banda dels germans Gibbs que abans de la “Febre del dissabte nit" eren cinc, es trobava en el seu LP "Horitzontal". La versió dels Tamara és molt digna. Enrique Paisal va deixà el grup el 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari.
Los Tamara i a sota el single original dels Bee Gees
I ens en anem. Amb Los Tamara arribem al final d'El Temps Passa... i la música queda per avui. La setmana que ve us portarem més i si és possible, millor. Us deixem a la sintonia d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Quimet Curull va ser convidat per actuar al concert de Els Pets que
van fer al Sindicat de Constantí, per celebrar el seu 25é aniversari
(Fotos Maria del Mar)
van fer al Sindicat de Constantí, per celebrar el seu 25é aniversari
(Fotos Maria del Mar)
Compte amb la carretera i a ser prudents.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario