Mario Prades amb l'actriu Mari Paz Ballesteros, a qui le van retre un
homenatge a la segona Fira del Disc i Cinema de Col.leccionisme de
Tortosa, junt amb el regidor de cultura de la ciutat.
Portem unes setmanes que entre la salut i el treball no parem i damunt hem tingut les festes nadalenques... per això avui tindrem La Parrafada, però no hi haurà ni anuncis ni secció catalana, clar que un munt dels que avui sonaran a El Temps Passa ... i la música queda, són catalans, per tant i d'alguna manera si que tindrem La Música que es fiea a Catalunya, vista des de un altre perspectiva, es clar.
Los 5 Latinos – Mi oración
Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una bona veu, com podreu comprovar escoltant està cançó tot un clàsic del doo wop i que era dels The Platters. De fet aquesta cançó també va ser el primer èxit del Dúo Dinámico, aixó si, titulan-la “Rogar”. Los 5 Latinos es van crear el 1957 i eren Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single 
amb “Amor joven" i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso! ¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i que va incloure aquest tema. Nosaltres os la puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i sona a El Temps Passa... i la música queda, des de la xarxa d’emisoras de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, el 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters.
Discos i a sota foto molt més propera en el temps
Ramón Calduch – Viejo frac
Ramón Calduch va ser un altre dels grans crooners catalans dels anys 60, al costat de José Guardiola i encara que no va arribar a la seva alçada, se li va apropar molt. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com català i va saber mantenir-se fins ben entrats els seixanta. Calduch va néixa a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de 2008. Feia dècades que patia soriasis i el seu caràcter es va agrià molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molt abans, supossem que agravat per la malaltia que patia. Mario recorda una vegada que el va entrevistar. Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves generacions de músics de rock i pop, només ell i els seus coetanis valien la pena. El titular de l'article va ser "La amargor d'una antiga estrella". Aquest tema que escoltem ara és una versió del "Vechio Frack" de Domenico Modugno.
Ramón Calduch ja als anys 90 (Foto: Mario Prades)
Hermanas Vicary – El baile del conejo twist
Las Hermanas Vicary van ser unes de les pioneres del rock and roll a Mèxic. Només van gravar tres EP 's, però s'afirma que en les gravacions les van acompanyar ni més ni menys que Bill Haley & His Comets i la raó és que elles feien els cors en el grup del nord-americà quan aquest es va establir a Mèxic, de fet també es deia que una d'elles estava enrotllada amb l'intèrpret del "Rock al voltant del rellotge", però ja sabeu que la gent té molt mala llet, de fet Bill Haley es va casar l’any 1960 amb la mexicana Martha Velasco Haley. Nosaltres no opinem ja que 
no hi estàvem allà i no hem vist res de res, com afirmen tots els culpables en un judici. Aquesta cançó es trobava en el tercer disc de les Hermanas Vicary, l'últim que van treure, editat per Columbia l'any 1962 i és una versió de "The Bunny Hop" que va ser un ball de moda als Estats Units, una mena de “la raspa” o "conga". Es tractava d'una composició de Ray Anthony i Leonard Auletti i que havien tret Ray Anthony 's Big Band i també van gravar The Tinkertones. Una altra de les cançons d'aquest últim disc va ser "Yerbabuena twist", de Joey Dee i Henry Glover. Les Germanes Vicary eren Carmen i Victòria Abundes. Aquest ritme mai va estar de moda a Espanya i possiblement la censura tingués alguna cosa a veure amb això ja que aquí unes nenes cantant-li a el "conill" podia entendres de moltes maneres i per a la febrosa ment dels castos censors això que el conillet de les nenes "cantés" o "ballés"…en fin.
Disc del seu autor
Aquest era "El Baile del conejo", conegut als Estats Units com The Bunny Hop
La Parrafada
Escala en Alta Fidelidad
“Escala en Alta Fidelidad” va ser un dels bons programes musicals, d'aquells històrics de la Televisió Espanyola, aquella incipient televisió en blanc i negre que arribava a les nostres llars i en la qual també es va tenir en compte a la joventut, gràcies a programes com aquest.
La realització va estar a càrrec de Fernando García de la Vega que es va adjudicar també la idea, oblidant per complet als argentins. Cada programa de Escala en Hi-Fi durava 60 minuts. A la primera temporada va estar presentat per l'actor Pablo Sanz, que després d'interpretar amb canotier i bastó, un popular tema de Mario Clavell, donava lloc a les successives actuacions. Més tard la tasca de presentador va passar al cantant Mochi que es va convertir en l’imatge del programa. Entre els molts cantants i actors que van participar destaquen Karina, Emiliano Rodó, Luis Varela, María José Goyanes, María José Alfonso, Concha Cuetos, Rocío Durcal, Carolina Cromstedt, Juan Pardo, Glòria Cámara, Judy Stephen, Ignacio de Paul, Guadalupe Vallina, Maria Luisa Seco i Jorge del Moral. Per supossat, també hi havien actuacions de grups popualr a l'época aquí al pais, tot en play-back.
Si en els anys 70 podem dir que la innovació per a la televisió musical la va representar Valerio Lazarov i el zoom, en els anys seixanta la gran innovació en televisió musical va ser "Escala en Hi-Fi" i això que es tractava d'un programa amb molt baix pressupost, com solia passar amb gairebé tots els programes musicals d'aquella dècada gloriosa.
Mochi – Alta fidelidad
Quan cada dissabte al matí, començava a la Televisió Espanyola el programa "Escala en Alta Fidelitat", apareixia Mochi cantant aquesta cançó, la sintonia del programa i és que ell era el presentador i el fil conductor. Anys més tard ens vam assabentà que en realitat es deia Juan Erasmo Mochi. Havia nascut a Barcelona el 24 de gener de 1943. El 1960 se'n va anar a Palma de Mallorca i va començar el seu camí musical. Després d'actuar un temps acompanyat per Los Beta Quartet, forma el grup musical The Runaways que després de la seva marxa passarien a ser Mike & The Runaways i més tard alguns dels seus components formarien part 
de Los Bravos i Zebra. Aquest tema, sintonia del programa, va ser publicat en un single a través dels segell Novola incloent "Vals Op-art" a la cara B. La veritat és que Mochi va mantenir una carrera musical estable, amb discos que es van anar venent sense destacar massa, això si, potser "Mammy Panchita", al costat de "Los que se van" van ser els seus hits més destacables, encara que possiblement la millor cançó que va gravar va ser "Amada mía". Com presentador va funcionar i també va conduir per a Televisió Espanyola els programes "Hoy también es fiesta” i “Buenas tardes". Per cert, ha estat casat un munt de vegades, més que Mario i té un munt de fills repartits pel món. És un bon compositor i les seves cançons han estat interpretades per Nino Bravo, Julio Iglesias, Sara Montiel, Bertín Osborne, Marian Conde, Alberto Vázquez, Joselito, Manolo Otero i altres.
Juan Erasmo Mochi, tot un galan des de la petita pantalla
I ara tornem a la música a El Temps Passa... i la música queda.
Los Globetrotters – Oh! Carol
Los Tops – Venus
Los Pasos – La Moto
importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizan, Joaquín Torres i Martín Careaga. El 1968 protagonitzen la pel lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Funcionaren de 1966 a 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's. Per cert que Manolo Díaz també es l'autor del tema "La parada del autobús" que van gravar Los Bravos.
Singles de Los Pasos i a a sota una foto del grup
Los Bravos – It’s not unusual
I parlant de Los Bravos, aquí us portem tota una curiositat. Quan Alain Milhaud va decidir creear una superbanda espanyola per llançar-la al mercat internacional, va unir músics de Los Sonor i Mike & The Runaways i van sorgir Los Bravos. La veritat és que a Los Bravos tot va ser un muntatge des del principi. Com Alain Milhaud no volia repetir negatives experiències amb altres grups, els va fer signar un contracte lleoní en què exercia un poder absolut a les decisions del grup, des de l'activitat discogràfica, a la indumentària, passant per les entrevistes i l'ús del temps lliure, res havia de deixar-se a les lliures decisions del grup, no fos cas
que la cagasen. Columbia va pactar amb una important Cadena de Ràdio i es van muntar un llançament de luxe i amb molt teatre. Per començar amb Tomás García Blanco, director del programa El Gran Musical, van organitzar un concurs per triar el nom del grup que en principi es presentaven com Los Nuevos Sonor. Casualment el nom més votat per les oïdors de l'emissora va ser Los Bravos, el mateix que ja s'havia imprès en el seu primer disc ¡Quina Casualitat! La presentació oficial es va fer en un especial del Gran Musical, en directe, al Teatre de la Zarzuela del carrer Jovellanos de Madrid, era la primera vegada que en aquest lloc actuava un grup "modern". La Cadena SER va retransmetre 
en directe el recital i segons ells, es va gravar el disc en directe. Nosaltres i després d'escoltar aquest tema, una versió de l'èxit el 1964 de Tom Jones compost per Les Reed i Gordon Mills i que també van gravar The Impresions, la banda de Curtis Mayfield l’any 1965, que va ser el segon single de Los Bravos, editat ja el 1966, no creiem que fos gravat en directe. A la cara B es va incloure "No se mi nombre", versió en castellà de la cançó que en angles va ser cara B del "Black is black". Els enregistraments en directe d'aquella època eren molt dolentes i aquí el disc sona perfectament i els crits del públic pugen i baixen uniformement, massa per ser alguna cosa real. L'instrumentació sona bé i es deia que en els seus primers enregistraments el grup no tocava, ho feien músics d'estudi. Cal recordar que aixó de gravar a l'estudi dien que es directe i possar despres 
aplaudiments i crit del públic, no es un invent nou. De fet el primer que va gravar un LP en directe a Espanya va ser Bruno Lomas. Los Bravos eren el guitarra Antonio Martínez i el teclista Manolo Fernández que venien dels Sonor, i el cantant alemany Michael Volker Kogel, conegut despres com Mike Kennedy, el baixista Miguel Vicens i el bateria Pablo Sanllehí, nascut a Barcelona i que venien de Mike & The Runaways. Manolo Fernández que va néixa a Sevilla el 1942, el març de 1968 es va casar amb Low Rey i pocs mesos després ho va fer a Mallorca el baixista Miguel Vicens. Tornan del casament de Miguel, l'organista Manolo Fernández pateix un accident de trànsit en el què mor la seva dona. Això li va provocar una profunda depressió i poc després es va suïcidar.
Manolo Fernández, organista de Los Bravos, el dia del seu casament
Los Gratsons - Verde, verde
El 1964 el conjunt català Los Gratsons en què militava el guitarrista Ramon Llenas Falcó (a la foto), va treure un EP a través del segell Iberofón en què versionaven "Más" de la pel.lícula "Mondo Cane", "Quiero ser feliz" que era de The Dave Clark Five, "La Bamba Alegre" i "Green, green" que és el que escoltem ara, un èxit del grup New Christy Minstrels i que va ser composta per Barry McGuire i Randy Sparks. Los Gratsons eren cinc joves barcelonins que van funcionar des de 1962 a 1964 i en total van gravar 5 EP's i dos singles, tots amb versions. El grup l'integraven Jordi Vila (cantant), Ramon Falcó (guitarra), Carlos (piano i saxo), Tony (contrabaix i baix) i l'altre Jordi a la bateria. Publicaren el seu primer disc a la tardor de 1962. Els Gratsons van versionar molt rock and roll 
i també balades romàntiques. Després de gravar el seu quart disc, aquest del que us extraiem aquesta cançó, s’en van Tony i Jordi, entra el bateria Joaquim i Jordi Vila a més de cantar passa a tocar també el baix. Encara gravarien un altre EP i dos singles, però la mili va acabar amb el grup com solia passar en aquelles èpoques. Ramón Falcó també va tocar amb el Duo Juvent's i Symbol, per incorporar-se al conjunt de Rudy Ventura en els 70 on també va compondre i cantar. Va gravar en solitari com Ray L Falcó, almenys que sapiguem, un LP el 1974. També va formar part del grup Unidades en 1978 (on així mateix militava Rudy Ventura) i de Ray and The UFO Band. En els 80 es va dedicar a la publicitat i va posar la seva veu a molts anuncis, entre ells el de la colònia Eau Jenne on va cantar el "Many river to cross". Va ser un gran músic de jazz i va morir el 2003. La seva filla Samanta a la qual va dedicar una cançó titulada així, té una pàgina oberta al facebook a la qual podeu adreçar-vos.
Los 4 Jets – Dímelo tú
Los 4 Jets només van gravar quatre discos, tot i que l'últim mai va arribar a publicar-se. Aquesta peça es trobava en el segon d'ells. Farem historia, un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l'any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. El 1963 Reinoso s'en va a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a 
Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. Totes les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra enamorada", era instrumental en el més pur estil Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants, però estan ben interpretats. De fet el grup patia de ser molt tècnics tocant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut volia marxa, moure l'esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir
The Rocking Boys – No te lo crees ni tú
The Rocking Boys es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. Aquesta cançó que escoltem ara es va incloure a un EP amb “Monday, Monday”, “Algo” i “No se”, però ells es van presentar-se amb ella al VII Festival de la Canción Hispano Portuguesa de Aranda de Duero i si bé pensem que no van guanyar, nosaltres estem convençuts de que el guanyador va ser un cantant del que res recordem i que es deia Torrelledo, la cancó també és va incloure a un EP compartit del que al blog de El Temps Passa… i la música queda, us posem la caràtula. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van 
tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment militaria en Barrabás. El primer disc dels The Rocking Boys va ser "Twist Sensacional" que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda, per supossat, va ser un EP. En total van gravar 16 EP's.
Caràtules de discos dels Rocking Boys i a sota una foto
Los Mustang – Mustang, Reino prohibido en el Himalaya
Sempre parlem de Los Mustang com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixantas i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns verioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui i tal com us vam prometre fa ja uns quants programes, us portem una composició de Marco Rossi per Los Mustang. És tota una obra que es podria englobar dins del simfonisme, però es va publicar com single en 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica de Horbiger" la cara A i" Sobre el viage de Michel Peissel" l'altre. La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla se'ns despenja amb un llarg poema en pla lectura poética. Aquest single de Los Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb EMI perquè l'hi deixessin gravar-la. Les vendes van donar la raó a l’EMI. Per cert, aquell mateix any Los Mustang van realitzar una gira per Cuba. 
Bruno Lomas – Melancolía
Aquest tema és una versió que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldovi Menéndez, va realitzar del clàssic de Roy Etzel, clar que aquest músic italià era trompetista i la va gravar com instrumental en un single que va publicar Belter el 1965 amb "El silencio" a la cara A i Bruno la canta, per tant hi a veu i lletra i es que ell fa la copia de la versió original de Peppino di Capri. Es trobava en un EP publicat per EMI, també el 1965, com Bruno Lomas y sus Rockeros i on també es recollien "Verano llegó” i “Anoche la vi” que eren composades pels nois del seu grup junt amb “Carol” de Chuck Berry. Despres de la seva mort aquesta cançó va ser recuperada al doble LP recopilatori que va treure l’EMI. Bruno Lomas havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixà i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar va crear Las Estrellas de Fuego i despres es va fer acompanyar por Los Rockeros, al poc temps va començar en solitari, ja al 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixa a Xàtiva el 14 de 
juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va signar contracte amb EMI que traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. Per cert, Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guardia Civil i aixó li va representar més d’un problema, fins i tot va rebre amenaces d'ETA, però Bruno Lomas també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, va ser el primer artista espanyol en gravar un LP en directe, a sota teniu la portada.
Discos de Bruno Lomas, a sota una foto amv Los Rockeros, el seu
grup d'acompanyament fins l'any 1966
Dúo Juvent’s – Detén la noche
Aquesta cançó que ens porten a El Temps Passa... i la música queda el Dúo Juvent 's és la versió que els catalans van realitzar del gran èxit del cantant francès Johnny Halliday, aquell rocker que l'any 1965 es va casar amb Sylvie Vartan que per cert, no va néixa a França, ho va fer a Bulgària. Es van divorciar l’any 1980. Per cert, hi ha una bona versió d'aquest tema en català a càrrec de Tony Vilaplana i que ja hem escoltat en el programa, però que un dia d'aquests us portarem una altra vegada perquè fa temporades que no la punxem. Emili Huger, 
component amb el seu company Jesús Lardín del Dúo Juvent 's van gravar per al segell Vergara, però Emili ens va explicar que havien aconseguit recuperar els màsters dels vuit discos que van publicar i que sembla ser eren propietat del segell Sony-BMG Ariola que se'ls va quedar després de desaparèixer Vergara. De tot això i moltes més coses parlarem en un proper programa ja que hem quedat amb Emili per fer-li una entrevista. De fet quan aquest programa surti a l'aire la entrevita ja estarà feta. No fa massa temps el Dúo Juvent's va rebre un homentge, la foto del costat es d'aquell dia. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa... i la música queda, es va recollir en un EP on també es trobaven "Ciao amore", "Lady Luna i Mister Sol" i “Dos italianitos”.
Eliseo del Toro – Dulce Paula
Eliseo del Toro va ser un dels cantants de moda durant els anys seixanta. Català, nascut a Barcelona, germà de la també cantant Franciska i per tant tiet de Rebeca, una cantant de moda als 90 i que actualment és més popular per els seus embolics amorosos que per les seves cançons. Creiem poder dir sense estar errats que dels tres, Eliseo del Toro es qui va tindre una carrera més brillant. La veritat és que en aquests moments no podem assegurar-vos si els dos germans, Eliseo del Toro i Franciska van arribar a gravar junts en alguna ocasió. Eliseo del Toro va gravar per EMI, però també amb altres segells, entre ells Marfer, Belter i Fontana. Per cert, durant els 70 trobàvem en el seu grup d'acompanyament al guitarrista Joan Miró que havia militat en Lone Star i va néixa a Roquefort de Queralt, a Tarragona. Aquesta cançó que us hem tret d’un doble CD recopilatorio dels primers èxits d'Eliseo del Toro, el volumen dos, es una versió del hit de Salvatore Adamo i ara i trancan amb la nostra tónica habitual, us portem la versió del seu autor, però cantada en italià, la seva veritable llengua.
Adamo – Dolce Paola
I ara us puntxem aquesta versió perqué la canço té la seva “miga”. Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se 
és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que treuen la pasta i després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Encara segueixen junts. Per cert i aquí està la “miga”, es diu que la cançó "Dolce Paola" que va composà Adamo anava dedicada a Paola de Bèlgica (a la foto) amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt encaramel.ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura", tot un clàssic de Adamo amb la que molts hem arranbat l’api.
Julio Iglesias – Chiquilla
A la banda sonora del film "La vida sigue igual", de 1969, dirigida per Eugenio Martín i que pretenia ser una pel.lícula sobre la vida de Julio Iglesias, el nostre cantant més internacional cantava aquesta cançó passejant amb la protagonista femenina Jean Harrington per la platja (a la foto una escena de la pel.lícula on veiem als dos). El tema es va publicar al LP "Yo canto", també de l’any 1969 i que va ser el seu primer disc gran. La veritat és que es tracta d'una cançó molt sensiblera, però nosaltres hem de confesà que en el fons, seguim sent uns romàntics. Tot i reconèixa que Julio Iglesias té bones cançons, no és precisament el nostre ídol musical ni la referència quan parlem de música. La pel.lícula es va inspirar amb l’accident que va patí Julio Iglesias i la 
recuperació. Un accident que el va obligar a deixà el futbol, no oblidem que ell era porter del Reial Madrid. A les 2 de la matinada del 22 de setembre de 1963, Julio Iglesias al costat d'un grup d'amics i quan venien de festa, va tenir un accident de cotxe a Madrid. Van ser atesos d'urgències a l'Hospital Eloy Gonzalo i tots coincideixen que ell van sobreviure de miracle. Julio Iglesias que en aquell moment tenia sols 20 anys, va quedar semiparalític i no tenia cap esperança de tornar a caminar. La veritat és que a la seva recuperació i aixó no surt al film, va tindre molt a veure el seu pare, el doctor Julio Iglesias Puga que va tancà la seva colsulta per dedicar-se plenament al seu fill. Julio Iglesias va néixa a Madrid, a les 2 de la tarda del 23 de setembre de 1943, a l'antic hospital de maternitat del carrer Mesón de Paredes. Segons fonts de la seva discogràfica, Julio Iglesias ja ha venut més de 300 milions d'àlbums en tot el món.
A dalt poster de la pel.lícula, a sota foto de Julio Iglesias
Los H H – Aquel amanecer de Mayo
Los H.H. era un tercet bàsicament vocal integrat pels germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de Sanlúcar de Barrameda, Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de Hermanos Hermoso que era el seu primer nom artistic. Van tenir una carrera musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar dos LP, només amb clàssics de la música llatina, a més d'un munt de discos amb versions molt encertades en la majoria dels casos. Van debutar l'any 1961 i van funcionar fins 1975. El 1981 Jaime i Fermín van gravar, amb el nom de Jayfer, un LP amb temes propis titulat "Nido de amor". El 1985 Los H.H. reaparèixen amb el LP "Quince años después". El tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda va ser la cançó més important de la seva carrera i es trovaba al seu sise EP, el primer que van editar amb el segell Philips al l’any 1966 i va ser composada per Fermín i en el disc també es recollien “River deep, mountain high” de Ike & Tina Turner, “Vete donde quieras” de The Mamas & The Papas i “La tonada del viejo amor” del cantautor argentí Eduardo Falú.
Aquí teniu la nostre Pin Up d’avui, una xicota que sembla no l'hi van ensenyar a avivar el foc de la barbacoa i amb ella acabem per ara El Temps Passa… i la música queda, tornarem la propera setmana amb moltes més ganes si cal. Que sigue bons i bones.
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario