El Temps Passa: El Temps Passa programa 01-03-2012

Molt es diu sempre en contra de les sogres, però com sol passar, la realitat i la llegenda es confonen en masses ocasions. Nosaltres des d'El Temps Passa ... i la música queda volem trencar una llança a favor de les sogres. De fet Quimet està molt satisfet amb la que li ha tocat en el joc de la vida i Mario, bé Mario és una altra cosa. A la primera i a l'última no va arribar a conèixa-las mai ja que quan ell va començar la relació amb les seves dones, les mares ja no estaven entre nosaltres. A la tercera en més de deu anys la va veure un parell de vegades i sols una estoca, per tant no va tenir temps d'opinar i la segona, d'ella millor no parlar. Per tant volem començar el programa enviant una salutació a les sogres i també als sogres, per allò de la descriminación. Per cert, a la foto veureu a Quimet i Mario amb les seves "respectives".

Torrebruno – La suegra Ye-Yé

Torrebruno era un tap de basa, un cantant italià molt menut de mida que va venir a Espanya per participar en els festivals habituals en l'època i va començar a gravar pop en castellà quedan-se definitivament al pais. Torrebruno es deia en realitat Rocco "Walter" Torrebruno Orgini, però tothom el coneixia només com Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixa a Roma el 28 d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de cor. Es va establir a Espanya l’any 1958 i ja en els 70 es va especialitzar en presentador de televisió, bàsicament de programes per a la mainada. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és de la seva etapa melòdica i es trobava en un EP publicat l’any 1966 per el segell Belter que a més a més contenia "Aline", "En casa de Irene" i "Un mundo de mentira". La veritat es que molt criticà a les sogres i resulta que Torrebruno en té una d’ideal de sogra i amb ella obrim el programa d’avui.

Discos de Torrebruno i a sota una foto

The Clover Boys – Mi bonita señorita

Curiosament, el grup The Clover Boys que van tenir àmplia popularitat a Mèxic i van gravar uns quants discos en espanyol, eren canadencs i com a bons ciutadans del seu país també van gravar en anglès i francès. The Clover Boys eren de Montreal, es van crear el 1955 i el 1957 aconsegueixen posicionar-se entre els conjunts de moda en aquest país, gràcies a la seva versió en francès del "Long tall Sally" de Little Richard. Van començar a funcionar molt bé a Mèxic i van treballar en la pel.lícula "Adán i Eva" de Benito Alazraki de 1956, al blog us posem unes imatges en què The Clover Boys apareixen al costat de Eva, l'actriu i ballarina Christiane Martel, una preciosa noia que va ser Miss Univers 1953 i aquí balla mentre The Clover Boys canten la cançó. Aquest tema ere de la banda sonora d’aquesta pel.lícula i us adonareu que barrejan castellà i angles dins del més pur estil tex-mex, però a ritme de doo wop.

Imatges de la pel.lícula

Rosalia – Limbo rock

Rosalía Garrido Muñoz (Madrid, 1944) va començar a gravar l’any 1962 amb el nom de Rosalía, per evitar confusions amb una cantan del mateix cognom, la aflamencada Lolita Garrido. L'any 1963 va participar al Cinqué Festival de Benidorm, alçant-se amb el triomf de la mà de "La hora". Entre els anys 1963 i 1965 Rosalía va seguir editant una gran quantitat d'EP's, amb cançons com "Limbo rock", "Ese beso", "Dile", o "No tengo edad", sent la primera cantant que va gravar la "Chica Ye-ye" d’Augusto Algueró. Entre 1969 i 1973 va transcórrer l'etapa de Rosalía en Belter, un paréntesis d'inferior èxit a l'anterior. L’any 1976 Rosalía va decidir retirar-se.

Augusto Algueró va compondre per a ella "La chica Ye-Yé" i Rosalía la va gravar en un single editat per el segell Zafiro del qual es van arribar a vendre més de 300.000 còpies, xifra aclaparadora si es té en compte que segons estudis estadístics de l'època, a Espanya existien tres-cents mil tocadiscs, el que significa que es va vendre una mitjana d’un disc per aparell. Val a dir que Conchita Velasco tot i que va comptar amb l'avantatge de la pel lícula “Historias de la televisión”, no va arrivar ni de lluny a aquestes xifres. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser un dels grans èxits del que va ser anomenat "Rei del Twist", el cantant nord-americà Chubby Checker i nosaltres l'hem extret d'un CD recopilatori titulat "La Fiebre del Baile" que s'editava amb els col.leccionables de l'Historia del Rock Espanyol.

Gelu – Siempre es domingo

Aquest tema es trobava en un EP de Gelu editat per EMI-La Voz de su Amo en 1962 i en què també es van incloure "Moliendo cafè", "Gin, gin, gin" i "Canto o fado", l’última creiem recordar que estava cantada en portuguès. Aquest EP va ser un dels més venuts de l'any 1962. Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya i fins i tot s’ha arrivat a dir que era catalana, la cantant popular pels seus crits enmig de les cançons i de veritable nom Maria dels Ángeles Rodríguez Fernández, va néixa a Granada el 1945. Gelu va ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxà a Madrid,

va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que gravés un EP l'any 1963, acompanyada per Los Mustang. Gelu va omplir moltes pàgines de revistes per la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar diversos discos i si bé aquest li demanés en diverses ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir fer-ho amb el també cantant Santy Palau que va ser propietari de la discoteca Wonder, a Lleida i la Chrysalis a Valls, a Tarragona. El 1968 i després de casar-se, Gelu es va retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets característics de Gelu i que també va fer servir Li Morante, ja els van utilitzar anys abans Torcuato y los Cuatro.

Ivana – Dias para un mañana

Des Màlaga ens va arribar a principis dels seixanta una cantant d'esplendorosa bellesa que es feia dir Ivana. Aquest tema es trobava en un single, editat ja el 1968 pel segell Columbia i amb “Quiero romper tus cartas” a la cara B que va ser produït per Pepe Nieto. Aquesta cançó a nosaltres ens recorda i molt al "African beet" de Bert Kaemplert que la va

gravar a principis dels seixanta i es va recuperar a la banda sonora de la nova versió de "Ninette i un senyor de Múrcia", la que va protagonitzar Elsa Pataki. Ivana encara trauria dos singles més, ja en el 69 i es va diluir en l'oblit. De fet Ivana sempre va gravar amb Columbia, des del seu primer disc, un EP amb "Que Bueno, Que Bueno!" Com a tema estrella i que es va publicar l'any 1964, quan la noia tenia divuit anys. En total va gravar vuit discos, entre EP's i singles. Per cert, en un de 1967 va versionar la cançó "Bibi" de Manolo Díaz amb el qual el cantant i compositor va participar al Festival de Benidorm

d'aquell any. Ara us explicarem una curiositat, Ivana va ser la primera cantant Ye-Yé que va aparèixa en la portada d'un disc en bikini, va ser en el que incloïa les cançons "Perdona" i "Corazón Loco", de 1966. Per descomptat, les llargues cames de la noia i la seva espectacular bellesa van fer que el cinema es fixés en ella i Ivana va ser la protagonista femenina de la pel.lícula "A 45 Revoluciones por Minuto" de Pedro Lazaga, en la què també intervenen Juan Pardo, Fórmula V i Los Angeles. En aquest film va cantar dues cançons: “No me lo puedo creer” i “Pasa sin llamar” que es van publicar en single i és el seu disc més venut.

A dalt disco d'Ivana i a sota una imatge de la pel.lícula

Renata – Nací muy tarde

Ara us portem una noia Ye-Yé mexicana, es tracta de Renata que va publicar aquest tema en un EP editat per Orfeón, un segell discogràfic històric al país centreamericà. El disc es va posar a la venda l'any 1964 i Renata ens explica les seves tribulacions ja que no pot ser núvia del seu enamorat a causa de l'edat d'ambdós ja que i com diu en el títol, ella "Va néixa molt més tard que ell" amb el que està dient-nos que és menor d'edat i ell ja ha complert uns quants. Us ho hem dit en moltes ocasions, en aquella època el problema era bàsicament polític-moral i això de l'amor entre menors no preocupava als castos censors. Si bé val a dir que aquest disc de la cantant i actriu de cinema i culebrons Renata Flores, en què també trobem "Mi novio Juan", "Tímida" i “El te quiere mucho”, no va arribar a publicar-se mai a Espanya. Renata va néixa l’any 1949.

El abans i el despres de Renata

Dúo Dinámico – Rock’n’roll de la alegría

Nosaltres creiem que aquest tema era la primera composició propia del Dúo Dinámico que es va publicar en disc, pero parlan amb Manolo de la Calva es va dir que no, la primera va ser "Linda muñeca" i despres va vindre "Quince años tiene mi amor", peró ara escoltarem al programa "El Rock and roll de la alegría" una peça plena de ritme on Manolo i Ramón demostren que des del principi sabien el que volia el públic i l'hi van donar. Es tracta d'un EP publicat l’any 1961 per EMI. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i per demostrar-ho van oferir un

concert el 19 de desembre del 2010 al Palau de la Música, a Barcelona. El que es diu musicalment "fer-se un Palau", celebrant els seus 50 anys i desgranant bones melodies. Era per revalidar el seu èxit, ja que el 16 del mateix mes es van marcar un concert a l'Auditori de Barcelona, omplint el local de gom a gom en ambdues ocasions, amb fans arribats i sobretot "arribades", de tota Espanya. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010. I és que pencaires, el que es diu pencaires, Manolo i Ramon ho són i molt.

Caràtules del Dúo Dinámico i a sota una foto quan van guanyar Eurovisió al 68

amb el "La,la,la" que va defensar Massiel. Gracies a ells i a Clif Richard que

també la va agafar, tot Europa va saber que Massiel portava les calces blanques

Los Unisonos – Lazos azules y rosas

Amb aquest tema, una composició d'un jove Víctor Manuel, el grup madrileny Los Unisonos es van presentar al Tercer Festival Hispano-Portuguès de la Cançó del Miño, l’any 1967 i ves per on, van guanyar el primer premi. La cançó es va publicar en un single amb "Llorarás" a la cara B que va editar Polydor. Per cert que com era costum en aquella època, el tema va ser defensat per dos intèrprets i a més de Los Unisonos, la va defensar i bé Paco Ruano, un cantant amb una carrera curta i en la que el seu disc més venut va ser "Uno de los mods". Voleu

una curiositat? El premi que era per l'autor de la cançó, és a dir per l'asturià Víctor Manuel, va ser de cent mil pessetes de l'època que no era poc. El grup Los Unisonos es va reconvertir i els seus components van crear Nuevos Horizontes (a la foto), en la carrera dels quals destaca per la seva qualitat "L'afinador de cítares", una cançó entre folk i psicodelia. Eren Ana Maria (piano i orgue), Tommy (guitarra), Alfonso (bateria) i Juan (baix). Com Nuevos Horizontes van funcionar de 1969 a 1974, traient un LP i 8 singles.

Los Tiburones – Tacones altos

Los Tiburones van sorgir a Barcelona i ells compaginaven les seves actuacions a la Ciutat Comtal amb la Costa Brava si bé val a dir que van treballar per tota Catalunya. Es van crear a principis de l’any 1963 i eren els germans Jose i Guillermo Alcaraz, bateria i cantant i baix respectivament, al costat dels guitarristes Erich Maier i Enrique Baig. Van debutar a La Formiga, al febrer de 1963, una de les sales amb actuacions més importants a Barcelona per aquella època. Los Tiburones tot i petar molt bé, només van gravar dos EP's i aquest tema, una versió del clàsic del blues “He-heel sneakers” que escoltem

ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el segon i últim disc, editat l’any 1965 i on la cançó estrella va ser “Perdí tu amor” que era una versió del "I'm down" de The Beatles que signada com és habitual pels dos, va ser escrita per Paul McCartney. En aquest EP de Los Tiburones també es trobaven “Me es igual” i “Háblame”. Voleu una curiositat, l'última actuació de Los Tiburones va ser al Casino de Reus, el 31 de Decembre de 1966, despres es van desfer. A principis dels anys noranta van tornar a posarse en marxa, però els hi hem perdut la pista.

Los Tiburones

Mimo y los Jumps – Speedy Gonzalez

Va ser el gran èxit de Pat Boone i Mimo en explica ara en castellà l’historia del ratoli mexicà ràpit com un llampec. En aquest EP, on també es trobaven “Amapola”, “Mr Twist” i "Pippermint twist”, Mimo es recolza en Los Jumps que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus tres últims EP's. La noia es deia en realitat Pilar García de la Mata, va néixa el 6 de setembre de 1942 i l'any 1959 va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria dels Àngels de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. Primerament Mimo va ser acompanyada per Filippo Carletti y su Quarteto i a partir de 1961 s'acompanya de Los

Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior. En les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior tocaba també amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox pel que la seva imatge i nom no podia aparèixa en discos d'un altre segell. Aquest tema es trobava en el seu tercer EP, editat per Philips a 1962. Mimo encara publicaria un quart EP i es va retirar de la música amb solament 20 anys d’edad. Junior es va incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard i també va tocar amb Barrabàs.

The Diamonds Boys – Hey, little girl

The Diamonds Boys van ser un grup integrat per Albert (guitarra i veu), Richard Cartwright (guitarra i cors), Leslie Hammond (saxo), Luis Balloqui (baix) i Luis Vinet (bateria), sorgit a l'ombra del Peñón de Gibraltar, una de les obsessions del "Caudillo". No el grup, l'obsessió del Siscu era que els anglesos ens tornessin el “susodicho Peñón". La veritat és que The Diamonds Boys no van tenir res que els fes destacar per sobre d'altres grups de la seva època, llevat que un dels seus components, després de tornar a Anglaterra i amb accent andalús, això si, va formar part del grup The Family Dogg i més tard es va llançar en solitari dient

que mai plovia en el Sud de Califòrnia, cosa que és una fal.làcia, una opinió errada... si que plou i molt i Mario us ho pot garantir. Us estem parlan d’Albert Hammond, un cantant i compositor que va néixa el 18 de maig de 1944 a Gibraltar, encara que algunes biografies diuen que ho va fer a Londres. El disc és de 1960. Los Diamond Boys només van gravar un o dos EP's, però més tar i abans de marxar a les illes britàniques, Albert va crear aquí a Espanya el duo Albert & Richard, també amb poc èxit. Per cert que els anglesos, quan es refereixen al Peñón en diuen "The Island of Gibraltar", supossem que per deixar ben clar que no està a Espanya. La veritat es que ela anglesos, de geografia no en deuen saber massa.

La Música que es feia a Catalunya

Pere Tapies – La moto

El seu veritable nom és Joan Collell i Xirau i va néixa a Vilanova i la Geltrú el 19 de maig de 1946, però tothom el coneix com Pere Tàpies. Cantautor, gastrònom, locutor de ràdio i bon vivant, Pere Tàpies va debutar l’any 1968 amb un single que recollia "La tia Maria" i "El Progressista", oferint un estil personal, irònic i desenfadat que realment contrastava amb la seriositat d'altres cantants components de la Nova Cançó, on ell va ser inclòs. Ara bé, no va ser acceptat a Els Setze Jutges i el seu primer disc de llarga durada no va aparèixa fins 1973. L’any 2001 Pere Tàpies va publicar un disc recopilatori titulat "Les meves cançons" i va fer una gira en directe arreu de Catalunya. Actualment creiem que treballa com a Defensor del Ciutadà a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Pere Tàpies va ser un dels protagonistes de la Primera Nit de la Cançó Catalana de Tarragona, al costat de Núria Feliu, Raimon i Sebastià, esdeveniment que va produir Mario i que va estar organitzat per Caja Madrid. Mario i Pere es coneixen des de fa anys i tots dos reconeixen que, com li deia Pere Tàpies a Mario, els dos són una “Bon vivants”.

Els 3 Tambors – Invitació a la sardana

Aquest tema, es trova en el segon EP que van publicar Els 3 Tambors, un bon grup pioner del rock català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que van treure unes quantes cançóns que avui en dia formen part de la nostra historia musical, com "Romanço del fill de vídua" o “El Noi dels cabells llarcs”, inclusses en el seu primer disc que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda que va estar composada per Jordi Batista quan solament tenia 18 anys. De fet Els 3 Tambors només van gravar, com os deiem, dos EP's. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Albert Batista,

junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Els components de Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze o setze anys, Jordi que ere el mes gran, tenia 17 quan van començar. Aquest va ser el seu según disc i es va publicar l’any 1967, incluía també “En aquella hora de la tarda tan dolça i tan amarga”, “Tu i jo caminant” i “Estic sol, esperant”. Els 3 Tambors van ser una de les millors bandes catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com Màquina! Quimet ha tocat alguna que altre cançó de Els 3 Tambors, darrerament amb Joan Reig de Els Pets que el va convidar a tocar-les a un parell d’actuacions amb el seu grup paral.lel que es diu Refugi. Va ser una col.laboració que quedi clar que Quimet que es bon amic dels seus amics, no li va cobrar rés de rés.

Mario Prades amb Jordi Batista i el seu company Ia Clus que va morir fa poc.

La fota es va fer a casa de mario quan en van portar un nou disco de Ia i Batiste

Quimet Curull actuan amb Els Pets al concert per celebrar els 25 anys del

grup que es va fer al Sindicat de Constantí (Foto: Cedida)

Los Beta Quartet – Ton pare no te nas

Los Beta Quartet eren mallorquins i van ser un d'aquests grups que amb el temps van variar el seu nom i a partir de 1967 van passar a ser només Los Beta. Aquest single es va gravar l’any 1965 i tot i que tant aquest tema com "Na Catalina da plaça" que ocupa la cara B estan cantats en mallorquí, per la caràtula podreu comprovar que Los Beta Quartet fan pàtria andalusa perquè em porten uns barrets cordovesos del més típic estil del Sud, és a dir, fent el "typical spanish". Creiem que les dues cançons van ser gravades també per Los Javaloyas i altres grups. Una altra curiositat és que tot i dir-se Los Beta Quartet, ells eren cinc, com veureu als seus discos. Van gaudir de certa popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions, però en la seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el segon lloc al Festival de Mallorca, cantant amb Karina i que ere una composició de Alberto Cortez. Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i

Juan Bauza que tocava la guitarra. Més tard per Los Beta van passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los Pekenikes. El cantant del grup, Xisco Balaguer creiem que encara està en actiu, si més no ho estava l’any 2007, actuant en solitari. Van gravar amb el segell Emi-Odeon, però també ho van fer per a Philips, Moviplay i Sonoplay. En total Los Beta van arribar a gravar 5 EP's i 10 singles. EMI va reeditar els seus discos en un CD interessant com a document sonor històric. Funcionaren fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Los Beta van ser al costat dels Javaloyas, els grups líders de la moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la plaça Gomila, en el Terreno, propietat del marit d'una de les Germanes Serrano.

Los Javaloyas – Ella tornà

Parlan de Los Javaloyas, dons aquí estan i cantant també en català. Los Javaloyas van ser un dels grups pioners del pop que no sabíem era pop, al país. Es van crear el 1952 i van estar en actiu, fins a la mort de Luis Javaloyas, el seu fundador i líder. Van ser al costat de Los Catinos i després dels Mustang, els millors versioneros de la seva època. Aquest single publicat per EMI el 1967 conté dues cançons cantades en català i que van participar en el 4e Festival de la Cançó de Mallorca, encara que no van ser profetes a la seva terra. "Ella tornà" va ser una

composició de Tony Obrador que creiem també la va interpretar en el festival. La cara A conté "Bona nit" que era d'Antoni Parera Font. Los Javaloyas es van crear a València, però Luis Javaloyas es va establir a les Balears i la banda va sofrir canvis fins aconseguir la seva formació més sòlida amb Serafín Nebot a la veu, saxo i clarinet, Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany (veu, bateria i trompeta) i el seu fundador el valencià José Luis Pérez Javaloyas que cantava i tocava flauta i piano. Luis morir a Palma, després de patir una llarga malaltia, el divendres 21 de setembre de 2007.

Els Anuncis dels Nostres Records

Dins dels nostres anuncis d'avui, us portem alguns dels hístorics d'aquella época i com seguim estant amb la crisis fins el coll, començarem diet que aquesta pot ser la sol.lució.

Las Quinielas

Ara i des de El Temps Passa… i la música queda us portem la solució per als problemes econòmics que ens ocasiona la crisi, el Uno, Equis, Dos, les Travesses. I és que les quinieles en els seixanta eren el somni de molts dels espanyolet del carrer i creiem que avui en dia també. Els milions ens atreien i molt i quan es va fer la pel.lícula "Jenaro el de los 14" que

va protagonitzar Alfredo Landa, la cosa encara va anar a pitjor o millor que somiar sempre és bo, sense deixar de tocar amb els peus a terra, és clar. Us recordarem una mena de conte que el gran escriptor José Mallorquí va posar en boca del personatge protagonista de la sèrie El Coyote, César de Echagüe, clar que ell es referia al dècim de loteria, però és aplicable així mateix a les Travesses: "Comprar un dècim és obrir la porta dels somnis. Quan el tens a la butxaca ja ets milionari i comences a pensar com vas a gastar els diners. Cases, cotxes, roba,

sopars... tot està al teu abast, tot pot se teu. Mentre esperes el sorteig somies i ets feliç. Quan t'adones que no t'ha tocat no has de patir per això, compres un altra dècim i la il.lusió torna a començar".

Norit el borreguito

Un dels anuncis més recordats d'aquella època va ser el de Norit, especialitzat en robes delicades i la imatge del seu borreguito, un animalet que va ser creat per Josep Sala i Llorens que va morir el 25 de juny del 2010 als 81 anys d’edad. Va ser el primer veí d’Altafulla nomenat per l'Ajuntament com a Fill Adoptiu de la Vila l’any 1993. Estem convençuts que quan es parla de grafisme publicitari, hi ha dos exemples a posar sobre la taula, d'una banda el cèlebre Toro d'Osborne, creat el 1956 pel gadità Manolo Prieto que va destacar com a dibuixant de publicitat i creador de les cobertes de la col.lecció Novelas y Cuentos i per altra el cotonós i blanc Borreguito de Norit. Són gairebé amb tota seguretat, el ejemple del que han aconseguit els dissenyadors gràfics de la Dècada Prodigiosa, precursors del grafisme

comercial, un camp en el qual actualment treballen centenars i centenars d'artistes a tot el país, pero que possiblement en aquell moment, ells ni tan siquiera sabien que estaban crean les bases d’un nou art que amb el temps es diria Disseny gràfic.

Chupa chups

El fenomen Chupa Chups és digne d'estudi. Un caramel col.locat en un palet, afusellament de la clàssica piruleta de tota la vida, però rodó en aquest cas, s'ha convertit en un dels productes sorgits a

Catalunya amb més difusió mundial i és que el Chupa Chups es ven fins a la Xina. Es va crear l'any 1958 i l'actual logotip va ser dissenyat per Salvador Dalí, és clar que ho va fer per diners, però parlem de molts, molts diners, uns quants milions de les antigues pessetes. Un dels que van contribuir a popularitzar-lo a tot l'orbe va ser l'actor Teddy Savallas, el popular Koyak que en una època on els fumadors estaven molt ben vistos, ell es dedicava a xuclar un Chupa Chups. L'actual seu de l'empresa a Espanya es troba a Sant Esteve de Sesrovires, a Barcelona. L'empresa va ser fundada per el català

Enric Bernat l'any 1958 a Villamayor (Astúries), si bé la companyia pertany al grup italià Perfetti Van Melle des de 2006. Inicialment es deia només Chups, però quan va sorgir l'eslògan "xucla... Chups" es van unir les dues paraules en l'argot popular i va passar a ser Chupa Chups. El 1995 es

convertia en el primer caramel amb pal consumit en l'espai. Per cert, al Japó en diuen "chupachaps". Recordeu la cançoneta "Un palito lo sostiene para no mancharte tú".

Cola-Cao

L'anunci més representatiu de la publicitat a Espanya és indiscutiblement el del negrito de Cola-Cao. Aquí es demostra que amb una cançó pot

potenciar-se un producte comercial de manera que en el cas que ens pertoca, la fàbrica passà de 50 empleats a gairebé dos-cents en poc més d'un any. Això demostra la validesa de la publicitat, cosa que al país vem descobrí en els cinquanta gràcies al "Negrito de l'Àfrica tropical". És clar que parlem de cançons originals creades per a un producte específic, no, com s'està fent actualment, adaptant cançons més o menys de moda i que en moltes

ocasions criden l'atenció més que el producte anunciat. Bé, tot són estratègies de mercat, però avui, quan sona el "negret", tots l'associem amb Cola-Cao. Cola Cao va aparèixa al mercat espanyol l'any 1946, però la seva popularitat va créixa el 1950 amb el patrocini de la radionovela "Matilde, Perico i Periquín" i sobretot en començar a emetre els anuncis amb la seva famosa cançó. "Yo soy aquel negrito del África Tropical". La marca Cola-Cao va ser creada per l'empresa

familiar espanyola Nutrexpa el 1946. Va néixa quan l’any 1940 es van associar dos empresaris del barri de Gràcia, a Barcelona, eren José Ignacio Ferrero Cabanach i José María Ventura Mallofré. Des d'un primer moment es va dedicar a l'elaboració de productes alimentaris destinats al mercat domèstic. El 1956 es va gestar la idea de crear una cançó publicitària per Cola-Cao com una eina de comunicació per a usar en un mitjà sonor com era la ràdio, el mitjà de més audiència en aquells temps, ja que encara no existia la televisió i les famílies es reunien al voltant del receptor de ràdio a discutir la

jugada. S'afirma que l'autor de la cançó és Aureli Jordi Dotras, però sembla que va ser Fernando Aroca i la veu que la canta també té contradiccions. Uns afirmen que cantava Antonio Machín, però el cantant original va ser Roberto Rizzo. La qual cosa no vol dir que afirmem que Machín no la va gravar, peró tenim moltes duptes. L’any 1962 es va rodar un espot per al cinema, aquells "Filmets" que sortien dins de Movierecord Estudios Moro i avans o despres, per descomptat, del NO-DO. Es va confeccionar amb imatges reals al costat de dibuixos animats, técnica creada per Walt Disney a la pel.licula “Els Tres Caballers”, escenificant tota la història de la Cançó del Cola-Cao. Aquesta cançó es va convertir també en el primer espot que Cola-Cao va passar per televisió quan L'Ente públic va començar a emetre publicitat. Per supossat van haver altres anuncis amb entitat pròpia, com el "Está como nunca" de Fundador, entre altres, però Cola-Cao va ser el primer i això ningú podrà treure-li mai a aquell "negrito, africà i tropical".

I ara tornem a la música a El Temps Passa… i la música queda.

Los Pop Tops – Viento de otoño

És una bona cançó gravada l’any 1967 que per cert, també la van gravar en angles i que trobem en el segon single dels Pop-Tops, un disc que va tindre dues portadas. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a

Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixa el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el sello RamaLama a editat fa poc un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons.

Discos de Los Pop Tops i a sota una foto del grup

Los Bravos – No se mi nombre

Aquesta cançó interpretada en anglès va ser la cara B de "Black is black", el disc més rellevant en la carrera del Los Bravos i també es va incloure a la cara B del segon disc que van treure, un single. Va ser un tema compost per Manolo Diaz i que en aquesta versió en castellà es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. En aquest EP també es van incloure tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en compte els drets d’autor que li caurien. Els altres tres temes del disc eren “Quiero gritar”, “Una flor corté” i

“Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos.

Los Huracans – Creo que te quiero

Los Huracanes van ser una de les més importants agrupacions musicals sorgides al País Valencià. Es van crear el 1964 després que es desfessin Los Top-Són i Los Pantalones Azules, però van sofrir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz al costat de Pascual Olivas, José Casquel, Juan Roberto González, Julio Andreu, José Segura el Malayo i Agustín Jiménez. El 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los

Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olives es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. El 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. Aquesta cançó junt amb “Podrás pensar”, “El conquistador” i “¿Donde te escondiste?”, es trovaba a un EP editado per EMI-Regal al 1966 i es va extreure del seu primer LP.

Los Ángeles – Con la ayuda de la amistad

Com nosaltres som molt amics dels nostres amics, avui acabarem aquest programa amb una de les cançons més emblemàtiques de The Beatles i que va ser el gran èxit del cantant britànic Joe Cocker. Ens la porten un dels millors grups de pop vocal de l'època, es tracta dels granadins Los Angeles que Quimet sempre afirma són els millors versioneros vocals dels The Beatles a Espanya. Quimet ens explica que en cada un dels seus concerts oferien dues parts, la primera eren els seus èxits i la segona, tot versions de The Beatles. Los Angeles van

sorgir de Los Ángeles Azules quan el seu cantant Julian Granados va marxar. Ells es van reconvertir, Poncho el bateria va passar també a cantar i va començar l'èxit d'aquest bon grup, de la mà del productor Rafael Trabuchelli i gravant en els estudis Torrelaguna de Madrid per al segell Hispavox. Si bé abans van treure amb aquesta nova formació un EP ancara com Los Ángeles Azules. Per cert que Mario va coincidir amb ells en una sola ocasió, sent teloner de Los Angeles al Casino de Manlleu. Los Ángeles van arribar amb molt de retard i el grup de

Mario va haver de tocar gairebé una hora per cobrir la seva tardança, però quan Los Ángeles van arribar van demanar que els deixessin els amplificadors i la bateria ja que sembla ser havien patit un petit accident. Era una Ludwing que el bateria encara estava pagant i es va negar. Finalment van arribar a un acord tripartit la sala, Los Ángeles i el grup de Mario. Aquests cobrarien un increment en el caché,

els deixarien els seus instruments i Los Ángeles cedirien per a la segona part al grup de Mario l'equip de veus i microfonia, compta que es tractava d’un Semprini. És clar que quan Los Ángeles van acabar l’actuació, van desmuntar tot el seu equip i se'l van emportar sense complir el pacte. Mario que sempre ha tingut mala llet, va voler sortir darrera d'ells per dir-lis de tot menys bonics i deixar-los algun record de Catalunya, però el “pipa” ho va impedir sense donar-li explicacions. Quan a la nit van arribar al local d'assaig. casualment en una bossa que va treure el “pipa” somrient, van sortir tres micros Semprini que pel que sembla Los Ángeles "van oblidar".

Aquí us deixem la nostre Pin Up, una noia a la que sembla ser que l'hi agrada aixó del rodeo americà i fotem el camp. Tanquem per avui El Temps Passa… i la música queda, però tornarem la propera setmana.

Us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Altafulla Ràdio, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre Que sigueu bons i bones. Si bé abans us possem una foto del concert que Quimet Curull va fer el passat mes de gener al pavelló de Constanti, amb Tony amb Grup.